CONÈIXER LA POESIA DE PERE BESSÓ
Pròleg a “La mort del clown” de Pere
Bessó
Francesc Collado
L’art és fer una cosa
del no res, i vendre-ho.
Frank Zappa
1. Justificació per a lectors de poesia
Per a un lector mitjà de poemes hi ha dos tipus de
poesia: la que s’entén quasi del tot i
la que no s’entén massa. La primera satisfà el lector quasi de seguida a la
primera o segona lectura, mentre que la segona sembla requerir més d’una
lectura per poder endinsar-se mínimament en el seu contingut i mai no sembla
que el lector acabe de copsar-ne el sentit complet. En aquest segon tipus de
poesia (la que no s’entén massa) de vegades el lector veu fosca, complexa o ambigua la lectura i,
per tant, en dubta del significat (trobar clus, en deia el trobador); d’altres
vegades la gramàtica i les construccions sintàctiques es fan dificultoses i
molt sovint incompleixen les lleis de la gramàtica, o bé el lèxic sembla
confusible o inventat, de difícil identificació... (trobar ric, en deia el
trobador). Siga com siga, el lector no especialitzat es troba més a gust amb
aquella poesia que diu que s’entén a la primera lectura, i torna feliç, doncs,
quan pot a la pràctica d’aquella lectura que li sembla més planera, accessible
i, fins i tot, natural.
Només dues reflexions sobre aquest trobar pla.
Perquè aquesta poesia sembli natural o senzilla, el treball del poeta ha estat
senzillament descomunal o bé la seua inspiració, fantàstica. D’altra banda
aquest lector, que sempre pensa més en ell mateix que no pas en la poesia o en
el poeta, es queda satisfet amb aquesta primera lectura i pensa que ja ha
esgotat el contingut de la poesia llegida de manera tan planera i natural. En
general, tota la poesia, que ho és, fins i tot aquesta qualificada de planera o
natural, no esgota les múltiples significacions en una sola lectura (ni amb una
dotzena). El lector, que li agrada rellegir, comprova una i altra vegada com
s’enriqueixen i es multipliquen els significats i les connotacions de la poesia
rellegida, i com els poemes s’omplen de noves tensions i correspondències amb
cada nova lectura –sobretot quan l’autor ens enganxa, ens ha seduït.
Els poemes poden semblar més o menys difusos, més
o menys transparents. Però, ni els difusos són incomprensible, ni els
transparents són compresos a bastament en una lectura. Conclourem doncs que la
poesia és un gènere condemnat a la seducció o a la relectura –O a les dues
coses alhora. I, definitivament, així és.
Diré més. La poesia sembla abocada a no acabar mai
de ser entesa (completament). La poesia ens parla de totes les coses del món,
també d’aquestes emocions, intuïcions, complexos, il·luminacions,
transferències i tantes complexitats de l’esperit i de l’ànima que la nostra
pobra raó difícilment abasta amb el seu exercici racional i metòdic d’una sola
passada. Per això el poeta ens sembla un mag, un prestidigitador, un demiürg
que construeix el món amb la paraula. Altres vegades és un mentider, un
fingidor que reinterpreta com un gran actor els actes de la vida. O un
pallasso, un showman, un clown que es burla amargament de la predeterminació a
que estem condemnats i malgrat la fatalitat humana encara planta cara al destí,
amb la rebequeria infantívola i amb la intenció cauteritzadora que ens allibera
d’aquesta càrrega metafísica.
Podríem allargar-nos en múltiples consideracions
sobre l’essència de la poesia. Cada poeta en tindria una de pròpia o
d’exclusiva. “O poeta e um fingidor” Pessoa. “La poesia és un arma cargada de
futuro” Hernández. “La poesia es la medicina de l’ànima” Dante “El poema és
l’exposició del caos per a treure’n el fil del sentit” La poesia es el cant de
cigne de la vida” “Poetry is a chaos country” Lawrence. “Poetry doesn’t have
place in text”: Li falta alguna cosa: Moviment. ee Commings. La poesia és
record, memòria, la festa dels sentits, la celebració de la vida. Un mètode de
coneixement, l’escola del dolor, el camí de la contemplació de la veritat... I
vinga. Passió, coneixement, medicina, entreteniment, cançó, dedicació, arma,
litúrgia, oració, prec, record, valor, complicitat, classificació, caràcter,
tema, desfici i molt més. Això és la poesia: Reflexió escrita ara. Paraula
dita: Ovidi. I molt més. Èxtasi d’aquella realitat de la que sempre fugim... o de
la qual ens sentim expulsats. Hi ha tantes concepcions del fet poètic que no
podríem abastar-les en aquestes ni en altres estudis per més profunditat que volguéssim
imprimir. Sempre se’ns n’escaparien nombroses i importants, consideracions i
pràctiques de tantes altres cultures, llegües i religions...
Hi ha, doncs, quasi diríem una poesia per a cada
situació personal o, si més no, per a cada situació personal que desencadenà
aquells versos. Hi ha també una poesia per a cada lector, almenys per a cada
lector disposat a fer-se seus els continguts de la lectura. Els historiadors de
la literatura en diuen poesia de l’experiència, simbolista, realisme, mística,
metafísica, tradicional, oratòria, narrativa, neoclàssica, medieval, humanista,
romàntica, avantguardista... El crític baralla tot d’altres paràmetres:
història, cultura, civilització, art, estètica, escola, tradició... I tira mà
de la propedèutica, l’anàlisi, la metodologia, la categoria, la gènesi,
l’originalitat. Diverses taxonomies transvasades de l’arbre de la ciència;
correlats temporals en una disfàsia paradigmàtica que ens obliga a controlar les lletretes i numerets de les
prestatgeries bibliomètriques i dels calaixos poètics.
Molt bé, cadascú aporta la seua noció, valoració i
categoria. I en això estem.
Què pretenem, doncs? Què espera el lector, per
tant, a l’hora de llegir en un pròleg de poesia? Intentaré contestar, si més
no, la segona pregunta:
“Quantes
paraules fem servir que no acabem de saber què volen dir? Quants cops no hem
passat els ulls per combinacions de lletres, quants cops no hem sentit i
repetit certs sons relligats, simplement perquè els hem vist o sentit abans?”
Jaume Subirana (Barcelona 1963)
2. El mal menor i la virtut cardinal: Explicar
l’inefable i categoritzar l’anècdota
Un qualsevol lector que ja ha llegit algun llibre
de poesia espera trobar en el pròleg alguna d’aquestes coses, a saber:
a) contar i
cantar les excel·lències del poeta, b) recomanar, aconsellar i dirigir la
lectura del poemari. c) explicar la poesia d’aquest poemari: estructura, temes,
referències, precursors, recursos, citacions. d) Contextualitzar l’obra en el
conjunt de la producció poètica de l’autor. e) Classificar i catalogar l’obra
d’aquest autor entre la producció poètica valenciana i catalana, o siga dins de
la poesia actual feta en català i/o entre les diverses llengües que editen a
Espanya.
Bé. Alguna cosa d’això que acabe de dir tindré ben
present, però no crec que em comprometi a res en concret, així respondré la
primera qüestió plantejada.
Dic que el mal menor del comentari poètic
consisteix a explicar l’inefable, a desvetllar l’ocult, a identificar les
metàfores, a acotar el significat dels mots, a subratllar-ne d’altres possibles
interpretacions... I per què tractar
d’explicar la poesia és exactament això: llevar-li la gràcia? Perquè desmuntar
una metàfora o esbotifarrar una al·legoria no és exactament comunicar ni
explicar un poema. L’explicador, el comentarista, el crític i l’analista, tots
alhora i cadascú en la seua pràctica propedèutica de qualsevol poema, estem usurpant al lector el gust i la
plenitud que proporciona l’exercici de la lectura i la interpretació. Així, la
gràcia, i la fe, i l’esperit sant com ara l’art poètica, en explicar-se, perden
el seu valor semiòtic simbòlic, la seua acció terapèutica, la buscada ascesi
mística espiritual o l’esperada revelació demiúrgic-poètica.
I doncs, què busca cadascú en la poesia? Què
esperem d’ella? Per a què ens aprofita? Quin quelcom d’específicament líric
esperem arrencar dels versos llegits d’aquest o aquell poeta? Aquesta pregunta no em correspon respondre-la
ara i ací a mi. Cada lector s’ho haurà de preguntar. Ens em d’interrogar
nosaltres mateixos com a lectors per saber millor la nostra mesura, i
descobrir-nos individualment, tot destriant l’alteritat que ens ofereixen els
mots, i ressituant el nostre lloc en aqueixa alteritat que no és en part, la
nostra, però ens l’acota, ens la subratlla, ens la suggereix o ens l’esmicola.
Pel que fa a la poesia de Pere Bessó, és aplicable
tot el que acabem de dir però, com que autor, editor i lectors, seguint la
pràctica consuetudinària, diuen que els calen o abelleixen més referències per
encoixinar-se amb una certa comoditat en la butaca de la seua lectura, aquest
prologuista tractarà de donar unes poques inferències tretes de la seua pròpia
lectura, que com tothom sabrà és sempre parcial.
Pere Bessó és un home sibil·lí, d’arrels serranes,
però educat en la immediata perifèria de la capital valenciana: el camí de
Morvedre. La Serrania propera al riu Túria (Pedralba, Bugarra i Xestalgar) li
aporta la malfiança camperola amb l’espècie humana i alhora la confiança en la
bondat de treballar i viure de la natura (la terra, els arbres, les plantes, la
collita, els animals...). L’educació en la perifèria valenciana, entre el
carrer Morvedre i Trànsits, a mig camí de l’horta exuberant i generosa i el
centre comercial de la ciutat regatejador, falsari i rocambolesc li aporten el
pragmatisme referencial i l’escepticisme òntic i místic agnòstic. El caràcter sibil·lí
li ve de la seua pròpia natura genètica arrodonida amb l’estudi i la dedicació
d’una persona no gaire apol·línia. A canvi és
ben dotat per al treball, l’esforç, la dedicació i l’aprofitament de la intel·ligència.
Prescindint dels additaments de Febus que Déu sol donar a les ments menys
privilegiades, Pere és de caràcter més aviat Dionisíac, al capdavall.
Jove, de la generació dels cinquanta, que va fer i
viure la Transició espanyola a la democràcia. Entre la generació Beat
americana, els Hippies i els rebrots del maig francès del 68. Estudiant a la
universitat valenciana, quan la universitat es va obrir a les classes mitjanes
valencianes en el 70. Marxista per les nombroses lectures universitàries, la
lluita estudiantil front a la dictadura i les amistats sindicalistes. Comunista
militant en el partit comunista d’Espanya en l’època de Palomares i de
Carrillo. Passat a l’Esquerra Unida d’Anguita i amic del corrent Esquerra i
País d’aquesta agrupació, però sempre fidel a la “unità” de l’esquerra.
3. història poètica i vital: recorregut
vital. Política I literatura
Pere Bessó, (València, 1951). Llicenciat en
Filosofia i lletres. Catedràtic de Llengua i Literatura Espanyoles a l'IES LA
MORERIA de Mislata. Feliçment jubilat.
Participà activament en la poesia del 70 al 80
que és quan tan ell com d’altres escriptors valencians i catalans, que havien
estat educats en l’única llengua possible durant el franquisme: el castellà
comencen a interessar-se amb més o menys èxit i eficàcia en la nostra llengua.
Mentrestant treballava en la docència i s’embolicava en projectes literaris,
com ara…
- dirigí la revista de poesia "Múrice"
i animà amb altres les tertúlies de café-bar en
"Almirante", "San Patricio", o "Ascot"
- Co-dirigí la col·lecció de poesia
"Lindes" amb professors universitaris com Ricardo Arias i Ricardo
BelIveser, y
- Co-dirigí també "Fuentearnera" amb
el professor, editor i poeta Amós Belinchón.
D’aquesta època són les Obres en castellà:
- La plaquet "Cenáculo de Sombras"
(1972)
- el poemari "Imágenes" (1976).
-Tres paisajes, siete círculos y un
suicidio” que no va acabar d’aparèixer
publicat i la traducció “El gat” de Pierre Ronsard, ed Lindes, quaderns de
poesia 1979, que sembla ser la primera edició de Pere en català, junt amb la
miniplaquet “herbolari de silencis” ed. Miniatures de Lindes, 1978. Després
vindria una extensa producció en català, que comentarem més endavant.
Però abans de continuar amb l’obra de Pere,
caldria aclarir en quines circumstàncies i com l’autor canvià de llengua
literària, i quin ha estat el seu itinerari en el món de la Literatura
La primera vegada que apareix
Pere en una antologia és a
Un siglo de poesia en
valencia, de Ricardo
Bellveser, 1975. De Pere Bessó diu que és “Fundador de tertulias como
“Vertice” aula de poesia del Colegio salesiano don Bosco, fundador de Múrice,
colaborador de las mas importantes revistas españolas y sudamericanas. Crítico
y colaborador literario de Las Provincias y el diario de Leon”. Ací, Bellveser
fa d’antologador i tria 6 poemes de Pere Bessó, on ja apareixen les
característiques generals i bàsiques de la seua poesia, i que jo crec que mai
no l’han abandonat, a pesar del canvi de pàtria idiomàtica efectuat
posteriorment. Vegem una mostra en aquest poema de tema meta poètic, en el qual
ens parla del seu ideari:
A modo de poética
Autofagia:
Ciclo
La palabra nos duele:
Sabe a granate de lamentos
(PBG)
Su origen conoce el silencio.
Y el eco de su cóncavo
atardecer,
la noche.
Prodiga azufre, inclinado
o altivo, quien desnuda así
los labios
la vez primera.
Emerge la luz
de entre las sombras. Nos
vacía.
Y olvidamos la identidad
de nuestros cuerpos: su sonido
se une a los frios acordes del
olvido.
A “Última poesía en Valencia”,
Jose Luís falcó i José Vicente selma, 1985
Parlen de la “Incorporación de
nuevas voces de Múrice i Prois: Carmen soto, marcos granell, pedro besó…” i d’altres col·laboradors de la revista Múrice:
“Pepe Piera, Jose María Ribelles, Eduard Vercher” que,
junt a Pere bessó anuncien en les seues pàgines que “se pasaran al
catalan”… Sembla que Falcó ja ho havia sentit comentar pels protagonistes i ho
deixava bastant clar. Aquesta revista Múrice, edità fins al febrer de 1975 (7
números)
A l’antologia de poesia
valenciana en català “Brossa Nova”, (1981) En la introducció, Jaume Pérez Montaner, parla dels nous poetes que apareixen en la
dècada dels 70 i que signifiquen inicialment el trencament dràstic i necessari
amb la tradició poètica anterior i molt especialment amb el frustrat “realisme
històric” de la dècada dels seixanta. Una sensibilitat oberta a les més
diverses manifestacions literàries.
Caracteritzada, diu Jaume,
per:
-
Una Completa
independència del creador.
-
La
No-subjecció a les normes imposades ni a falses dicotomies.
-
I que Suposa
un Principi de normalització literària o poètica al País Valencià.
Allò va eixamplar
considerablement les possibilitats de la nostra literatura. Fenomen inusitat per
la quantitat de poetes i per la seua maduresa.
D’aleshores ençà, S’estableix
una correlació activa entre tots els poetes del nostre domini lingüístic. Però
al País Valencià, a diferència de Catalunya, l’enfrontament al “realisme social” (allò dels “nueve
novísimos” de què en parlava Josep Maria Castellet) va ser més aviat inexistent
o esmorteït per la mancança d’una tradició realista potent. La generació del
70, així doncs, fou fruit de:
-
L’Eufòria i
successiu desencís provocat pel maig francès del 68.
-
Pel treball
polític i de conscienciació del valencianisme polític i cultural en la dècada
dels 60. Sobretot a partir de Nosaltres els valencians de Joan Fuster 1962
Aquesta generació del 70,
Primerament amb poemes en castellà de Piera, Vercher i Bessó entre d’altres, o
ja directament en català com Bonet, Jàfer i Navarro connecten amb la nova
sensibilitat poètica. Els poetes d’aquesta generació de poetes valencians del
70 a la qual comença a pertànyer Bessó de ple dret s’entusiasmen amb els
simbolistes europeus, amb els surrealistes, amb alguns poetes castellans de la
generació del 27 o amb Ferrater, Foix o el Gimferrer tant en castellà com en
català. La seua actitud la podem resumir en un cert:
- Formalisme contra un cert
realisme.
- Reivindicació del llenguatge
i autonomia de la creació poètica.
- Reflexió sobre el fet
d’escriure.
- Intimisme, reflexió
conceptual, que produeix una constant Preocupació expressiva.
- Predomini de la visió
sensorial i emotiva sobre el coneixement racional.
Al capdavall podem afirmar que
tot el moviment girava al voltant dels
moviments de renovació universitaris i pedagògica.
A “Camp de Mines”, edicions de la guerra 1991Francesc
Calafat després de desgranar les vicissituds de l’animació poètica produïda per
les noves editorials, els premis municipals, els nous projectes editorials,
etc… Encara la tasca de descriure la poesia de la dècada dels 80, i seguint al
filòsof català Rafael Argullol conclou que, d’acord amb l’autocrítica feta a la
fi del 70, per alguns poetes s’havia arribat
a la consideració que la poesia com a “revelació” s’havia esguellat
perquè (després de la “beat generation i del maig francès, entre altres
trasbalsaments) els pressupòsits del 70
havien produït una escletxa d’abast insondable entre les “paraules” i el món. Perquè com bé deia Argullol “NO hay
cobertuta metafísica que otorgue immediatez a los significados”. Què vol dir
això, no sé exactament a què es refereix Calafat amb la seua conclusió. Vull
endevinar que la nostra poesia havia entrat per fi en l’àmbit de l’expressió
desinhibida, com qualsevol altra poesia. Que com l’art en general, construïa el
seu propi objecte artístic de contemplació estètica i es deslliurava de
qualsevol utilitat o aprofitament social. S’ha acabat la poesia social. O, si
més no, això, la societat no serà l’immediat referent i la matèria a treballar,
serà només un altre dels referents concomitants de l’expressió poètica. I cada
expressió poètica conformarà el seu modus operand, la seua formalitat, el seu
numen creador. Diguem-ho com vulguem: Ja no hi ha unes consignes, només
diverses veus, tries independents i vagues afinitats.
En efecte semblava que amb el formalisme
lingüístic i estètic d’aquesta generació – característica determinant
assenyalada per Pérez Montaner entre altres- s’havia arribat a la fi del
trajecte, i que definitivament l’escepticisme sobre l’escriptura s’havia/s’ha
convertit en el motor de l’acte creatiu. Per això, entre altres coses, als 80
el poeta individualitzat i lliure de guies, es defensava amb allò que el que
importa era l’obra ben feta, al marge d’estils.
Però abans, Calafat té unes paraules per aquella
generació dels 70 que intentaré resumir: Tenia aquesta generació:
-
La mateixa actitud de rebuig
al realisme (representat al país per Alpera) que ja deia Montaner.
-
Eren injustos i desmesurats en
la seua crítica a una poesia realista quasi inexistent (si n’exceptuem
l’Estellés i poc més, al País Valencià).
-
Eren Universitaris que en el
desballestament del franquisme buscaven una cultura que arreplegués les tradicions
i innovacions de la cultura europea, per reprendre el fil trencat en la guerra
civil.
-
Aquest desig de connectar amb
la modernitat universal els abocà a una actitud
de ruptura i d’avantguarda.
-
Per a ells aquesta modernitat
no era un menyspreu radical del passat sinó una qüestió de to, de perspectiva
de donar un acabat nou a la seua producció.
-
D’ací la pretensió de cridar
l’atenció desmesuradament , en un ambient sota mínims…
-
Altres volien la cara jove i
heterodoxa. Mantenir un comportament amb certs aires de rebel·lia, poesia beat,
revitalització del simbolisme, o tot allò que fera olor d’heterodòxia.
En definitiva tot allò no era sinó el deler de
conèixer i participar de la literatura del segle XX. Coneixement que els havia
estat doblement escamotejat, sostret o furtat, sobretot per l’aïllament
internacional i cultural del franquisme, i molt d’analfabetisme sofert en la
llengua pròpia. Somiaven, doncs, posar al dia la literatura catalana des dels
pressupòsits que ells consideraven la literatura moderna. D’ací els esforços
per traduir Blake, Keats, Coleridge, Novalis, Holderling, Baudelaire, Rimbaud,
Nerval, Mallarmé, Valery, Rilke, TS
Elliot, Saint Jonh Perse, Benn, Trakl. Pràcticament tota la nòmina de grans
poetes internacionals als quals necessitaven llegir i reescriure en català. Calia
copsar de la literatura universal tot allò que se’ls havia negat... és a dir
quasi tota la literatura universal no oficial, i sobretot perquè la pobresa i
la censura franquista havia fet de filtre miserable durant més de trenta anys.
Però, a més dels referents literaris, en ells
conflueixen: La música Pop, els cineclubs, els còmics, el Rock,
l’estructuralisme, la semiòtica, Sartre, Camus, l’existencialisme, i… Tota una
barreja de gustos I apetències que pretenia soterrar la sequera cultural de la
postguerra franquista. La generació del 70 valenciana es llança a la literatura
de l’única manera possible, venien d’una educació castellana i repressora que
intenten superar de diverses maneres:
La majoria participa d’una ideologia esquerrana
i pancatalanista que els portà al català.
Com és lògic, mostren una certa desconfiança amb
la llengua davant la llarga tradició de la qual havien estat apartats per ops
de la gran nit de la postguerra (que deia Raimon: “La nit, que llarga que és la
nostra nit”)
Es forneixen de materials de la tradició, de
referències culturalistes i de la pròpia experiència i fan sovint una mena de
“pastiche” segons Gimferrer. Aquell formalisme preciosista, retòric i
artificiós era acceptat i redimit moltes
vegades per la seua posició ètica: el
canvi d’idioma, la lluita antifeixista, la contestació a qualsevol poder
portava a molts poetes a la desorientació. I les solucions foren variades: romanticisme,
surrealisme, neoclassicisme, expressió de l’experiència, autoconeixement, auto
creació d’un jo i d’una realitat altra. El poema és un recurs per anar més
enllà, per buscar allò que de més profund hi ha en la vida.
Els agrada, a molts d’ells, la imatge del poeta
simbolista com un elegit i alhora marginat. I tots ells amb la llengua
estrenada de trinca, van arribant el més lluny possible en la via del
coneixement d’allò inaccessible a la raó de les pròpies paraules amb què s’emmirallen.
A “Bengales en la fosca”, Josep Palomero, 1997,
parla dels seleccionats a “la Vella Pell de l’Alba” d'Antonia Cabanilles (1985)
: Jaume Pérez Montaner, Josep Piera, Jaume Morell, Pere Bessó, Joan Navarro,
Salvador Jàfer, Gaspar Jaén Urban, Marc Granell, Josep Palomero, Fina Cardona, Manuel
Rodríguez Castelló. On també trobem el nostre poeta. Palomero sintetitza les
característiques d’aquest grup del 70:
1.
Presenten nous paràmetres del
codi textual.
2.
Fan una pràctica escriptora
rebel.
3.
Proposen nous valors de la
paraula poètica
4.
Entenen la poesia com Una eina
d’investigació.
5.
Defensen Nous arguments i
punts de vista
6.
Subratllen la Importància de
la forma, del poema amb discurs autònom.
7.
Conceben el poemari com un
discurs unitari.
8.
I Practiquen el Revisionisme
poètic que comporta l’acceptació dels
mestratges sense discriminar tendències.
Al capdavall, de brossa a Espriu, de Ferrater a
carner i de Quart a Foix…Tota la tradició catalana (excepte en general la
religiosa de “Quesussito de mi vida”) els és vàlida. La resta, els 80 i
noranta, fins a la fi del segle fou, diu Palomero: El triomf de l’eclecticisme
(com ja havia dit Calafat a “Camp de Mines”). Però tornem una mica abans per
explicar amb més detalls la trajectòria de Bessó en la petita història
literària.
L'hivern de 1986 naixien les tertúlies de
"Els Dimarts literaris d'Arana", en el històric Barri del Carme de la
ciutat de València, animades pel manegador oficial, Manel J.M. Romero i Pere
Bessó. Ximo Mora, un company de carrera de Manel presentà Bessó en el bar
“l’Arana” que acabava d’obrir prop de sa casa del carrer Sant Tomeu. Manel confià
en Pere Bessó l’animació cultural del seu “garito” i Pere Bessó prometé la
pròxima estrena d’una tertúlia poètica que no tardà a començar en el carrer de
dalt de València, al pub “Arana” (La vall, en basc). Molt aviat començaren a
publicar les plaquets de "La Forest d'Arana", planificada, assessorada
i coordinada pel mateix Pere Bessó. Aquesta col·lecció abastaria més de
cinquanta quaderns i llibres representatius de la millor poesia valenciana de
l'època, que va donar a conèixer un grapat de poetes valencians de primera
fila, traduccions d'autors internacionals, obres col·lectives i Homenatges a
grans autors nostres com ara Vicent Andrés Estellés, Joan Valls i Jordà, i Joan
Brossa. Aquestes tertúlies s'allargaren fins al 1995, durant 10 anys consecutius.
Durant aquests 10 anys jo mateix vaig estar coordinant les presentacions dels
dimarts de La Forest d’Arana amb més de 300 lectures de poemes i presentacions
de llibres, obres de narrativa, assaig, crítica, homenatges, revistes, etc. I
vaig tenir el plaer de dirigir durant els 3 o 4 anys que durà la revista
literària de La Forest d’Arana. Amb la col·laboració de molts amics: Pere
Bessó, Manel JM Romero, Jaume Perez Montaner, Josep Mir, Manel Rodríguez
Castelló, Begonya Mezquita, Montse Amfruns, Francesc Lopez Barrio, Francesc
Mompó, Francesc Rodrigo, Josep Vicent Galan, Antoni Ferrer, Joan Vicent Clar,
Angel Montesinos, Marisol Gonzalez, Vicent Berenguer, Lluís Roda, Encarna
Santceloni, Maria Fullana, Josep Ballester, Isabel Robles, Mercé Viana, Josep Enric
Grau,... i molts més d’una llista de
poetes que qualsevol editor de poesia envejaria, Segura, Marco, González, Grau, Dinesen,
Montañés, Cabezas, Aresté...
Un innombrable grup d’amics i de fidels vam
animar les tertúlies literàries i poètiques de la València dels 80 i 90. I vam
donar a conèixer el bo i millor de la nostra literatura, en especial de la
poesia feta en català amb autors valencians, catalans i alguns balears. És
difícil trobar un autor valencià que no hagi passat per l’Arana en Aquests 10 anys
d’existència per a presentar-nos la seua obra o comentar alguna novetat. A les
distintes seus de La Forest d’Arana: l’Arana del carrer de Dalt, El Lisboa al
carrer Cavallers, El bar del Mercat al carrer Maria Cristina, Gestalginos al carrer de l’Angel i finalment
al Lisboa de la plaça del Doctor Collado.
Bé, doncs Pere Bessó va tenir la culpa de la
selecció i cura de la publicació de tots aquests plaquets. Assessorant l’editor
Manel JM, corregint originals, aconsellant els autors, revisant les galerades,
oferint il·lustracions, etc. Val a dir que l’editor deixava a les seues mans la
selecció de les obres i el resultat de l’edició. Quants autors i autores van
rebre els savis consells de Pere i se n’aprofitaren de la seua experiència? El
temps ens confirmarà la nòmina d’autors que passaren per les mans i l'exhortació
d’aquest autor dedicat en aquella època a la supervisió de la col·lecció de La
Forest d’Arana.
L'Obra en català de Pere Bessó és a hores d’ara
ja realment abundosa. Recordem que començà amb la publicació de “herbolari de
silencis” ed. Miniatures de Lindes, 1978 i d’una traducció “El gat” de Pierre
Ronsard, en Ediciones Lindes, quaderns de poesia 1979. Després, han seguit una
vintena d’obres:
- "Mediterrània" (Premi Pasqual
Assins i Lerma 1979, Ed. Vila de
Catarroja);
- "L'Alter Ego" (Ed. Fernando
Torres, 1980);
- “Faula de la serp i el corb”, edicions
Prometeo, València 1982
- "Una Estança a Alessandria"
(Premi Ausiàs March - Senyoriu de Beniarjó, 1982, Edicions El Cingle, 1983);
- "Prims Homenatges" (Ir
Accèssit dels premis Octubre "Vicent Andrés EstelIés", 1979. I Que
Després de cinc anys d’espera va ser publicat finalment per Edicions 3i4, en 1984);
- "Les llimes de la Vosgiana"
(Ed. de la Guerra, 1987);
- "Pagaràs els ous de cugul" (Premi
Ausiàs March - Aj. de Gandia, 1987. Edicions 62, 1988);
- "La Terra Promesa" (Ed.
Bromera, 1989);
- “Planetari” (Ed. La Forest d´Arana”, nº
25, València, 1992);
- “Iteràncies, interferències i grafitis
(1993-1994)” (2n Premi II Certamen de Poesia “Vicent Andrés Estellés”,
Burjassot 1995, Ed. Bromera, 1997);
- “Minimals” (IX edició dels Premis de
Literatura Breu, Vila de Mislata, ed. Ajuntament de Mislata, 1999);
- “Narcís de la memòria” [Premi Vicent
Andrés Estellés als XXIX Premis Octubre, 2000, ed. Eliseu Climent 2000], Premi
de la Critica de l’IIFV;
- “El pou de la set que no assacia” (ed.
Russafes, col. Rialla n. 1 , 2005);
- “El Quadern de Malta” edició bilingüe
castellà-català (Ed. Libros de Alejandría, Buenos Aires, 2006);
- “Només per a dones” (Premi Josep Maria
Ribelles - Ajuntament de Puçol, Ed. Brosquil, 2009);
- “Ephemera” , Ed. Germania, 2012.
- “Les roses de Lancelot” Ed. Alupa, 2012;
- “La mort del clown” El petit editor,
2018
-Mirage/Poemes” (col·laboració amb Maria Roibu.
Edició bilingüe romanés-català. Ed. Sfantul Ierarh Nicolae, Bucarest, 2013);
-“La mort del pare” (El Petit Editor, 2014);
-“Pregonares la llum” (Els llibres del rabosot.
Ed. Camacuc, 2014)Sembla que hi ha alguna persona que s’havia compromès i
que n’havia de fer un pròleg, però a
hores d’ara encara l’estan esperant. Pot ser aviat arribarà el dia en què
l’acabarà i el llibre finalment veurà la llum de la impremta.
Poemes y treballs de Pere han aparegut a
diverses antologies, estudis i revistes especialitzades*
Ha traduït poemes d'autors hispanoamericans, anglesos, americans,
francesos... I actualment explora la llengua i la literatura romanesa:
obres com El gat de
Ronsard (1979), Ahir regnant desert d'Yves Bonnefoy
(1978), Poemes de Rustebues (1979), Meteors de
Radovan Ivsic (1980), Epigrames de Jonh Donne (La Forest d’Arana) 1987, Darrers
poemes de D. H. Lawrence, o Fragments del Cadastre de
Michel Déguy.
Podeu trobar crítiques sobre Pere Bessó en
revistes de literatura, antologies i llibres de critica literària, com ara
La vella pell de l'alba (Poesia catalana al País Valencià, 1973-1985,
D’Antònia Cabanilles ), Eliseu Climent, València 1985
Bengales en la fosca, De Josep Palomero, La poesia dels anys
setanta: la consolidació de la diversitat, es Bromera, Alzira 1997.
Bessó i Aresté, dues veus sostingudes, a la revista Saó, 154, 1992
D’ Antoni Ferrer,
juliol-agost, 1992.
Elogi del tedi, a la revista Caràcters, 15, 1989
de Júlia Zabala, abril 2001
L'estètica de les idees
poètiques, a El Temps, 249, 1989
de Francesc Viadel, 27/03/1989.
4. Algunes
claus de la poesia de Pere Bessó.
Les obres de Pere Bessó, quer fins al 1999
s’havien presentat en formats mitjans de 30 o 40 poemes, en tot cas no més de
60 pàgines, a partir d’aquesta data i amb els libres “minimals” i Narcís de la
Memòria van agafant gruix i densitat. En aquest darrer (dedicat a la seua
esposa) ja es comença a copsar una tendència de reflexió vital i anàlisi
existencial sobretot respecte de les relacions amb les dones. Ara les obres sobrepassen
els 60 poemes i se’n pugen a 130 o 150 pàgines. Són llibres densos sense una
estructura per apartats. Això sí, els poemes tenen títols i profusió de
citacions. Aquests volums, més grossos i densos, han perdut una certa unitat
que tenien els llibrets de poemes anteriors, però han guanyat en referents i
citacions. Els poemes ara semblen completament independents i funcionen en
qualsevol ordre de lectura. Ara fins i tot Pere Bessó publica els seus llibres
amb doble versió català i castellà. Val a dir que els poemes no són solament
traduccions, sinó molt sovint versions absolutament independents del mateix
poema.
És més diria que els darrers 3 llibres de Pere
Bessó presenten unes concomitàncies que els fan participar d’una mena de saga o
unitat discursiva. Tractaré d’explicar-me.
Dic que Els llibres de Pere Bessó: Només per a
dones, Les Roses de Lancelot i La mort del Clown presenten unes
característiques comunes que els fan tenir una mateixa unitat expressiva fins
al punt que el que prediquem d’un dels tres llibres ho podrem dir de qualsevol
dels altres.
Diré que el protagonista d’aquests llibres és la
dona i que la veu poètica de Pere Bessó es mostra amb la mateixa rotunditat
formal i retòrica en els tres llibres. Els tres responen a les característiques
de la poesia de Pere Bessó hereva de la generació del 70 a la qual pertany de
ple dret.
Que el llibre “només per a dones” està dedicat
completament a les dones no cal analitzar-ho detingudament. Només cal llegir el
títols dels poemes com el títol del llibre. No m’estendré massa perquè sembla
redundant. Sí que tractaré de donar-vos exemples a bastament del dos altres més
recents i que conec millor: Les Roses de Lancelot i La mort del Clown.
A Les roses de Lancelot trobem un cavaller
valencià sense cavall, un cavaller poeta a cops copulador insatisfet, d’altres
un home vell depredador entre el mal de pròstata i el temor de l’alopècia. Un
home poeta cercador de la paraula transcendent i la saviesa de l’home
perfectible. Un Lancelot de Barra de Bar i de matinada amb ressaca. Però també
moltes Roses. Les roses del sexe, de l’amor, de la pietat, de la solidaritat.
Les roses domèstiques, les roses maternals, les roses freturoses i les roses
soledats.
En aquest darrer poemari, Les roses de Lancelot,
d’Alupa editorial, Mislata 2012, veiem un Pere bessó plenament conformat a la seua poètica
absolutament individualista, formalista, sempre preocupada per l’expressió i
per la llengua però solidària amb les ideologies, les guerres injustes, les
passions desfermades, les injustícies denunciades, els records de l’amistat, la
tendresa davant la feblesa de la ignorància, la solidaritat amb l’altre gènere,
la premonició de la tardor encetada, la soledat joiosa de la lectura íntima,
fúlgid homenatge als peluts rockers de la beat generation, brindis submergit de
silenci i foscor en la complicitat de l'amic suïcidat... La sempre renovellada
contemplació serena i embadalida de la natura redescoberta, l’homenatge generós
a la descendència de filles i fills del nostres admirats conciutadans, la
revisió fortuïta de la idea lluminosa dels mestres sovint no tan estimats, el
reconeixement maternal del gènere femení adés manipulador i tants altres colps
manipulat, la lenta i disbauxada distracció dels dies que s’allarguen en la
lletra amorosida o entre el vodka de garrafó.
No m’estendré en les temàtiques exercitades,
variades com la vida mateixa, però dominades per la reflexió de caire
existencial, vital, artística i de tant en tant sobre la funció escriptora i en
especial la finalitat, forma i estructura de la poesia.
Deia abans que els darrers poemaris conformen un
corpus quasi independent de la seua producció anterior, diria més: aquest
darrer poemari “La mort del Clown” ve a tancar aquesta darrera producció del
poeta, si més no formalment i temàticament. Sembla que el treball realitzat per
Pere fins a hores d’ara ha consistit en augmentar el nombre de referents
literaris o para literaris en els seus poemes. En efecte observem com han
augmentat considerablement les citacions en aquest darrer poemari. Lectors i
crítics creguem que aquesta profusió ha arribat a un punt en què farà
reflexionar el poeta sobre la seua pròpia matèria poètica. És possible que
arribats en aquest punt, comenci una etapa de contenció referencial, car
l’abundància de referents literaris, junt a la capacitat de retoricisme i el preciosisme Inter textual, per no parlar
de l’acumulació d’enumeracions i de gradacions metafòriques en l’explanació
poden portar el lector a un grau de xopada significativa que el dugui a la
dimissió significant.
El lector comprovarà, a poc de començar.ne la
lectura, que hi ha més de 120 citacions directament o indirecta d’autors de
tots els temps i de diverses llengües i de moltes cultures, religions i països.
No calen tampoc aquestes referències per llegir i entendre i gaudir dels
poemes. Els lectors que disposen d’un
background eficient podran accedir a referències i aprofitar
l’avinentesa de la complicitat per recordar tal o tal argument d’aquell poeta
grec o discutir la interpretació del judici sobre les flatulències excessives
de tal altre. Però tot això no impedeix ni assegura una recepció correcta i
gratificant per al lector despreocupat de la historiografia literària o de la
història de la literatura o de la crítica de l’anàlisi del cànon estètic
literari i del pensament universal.
Estigui tranquil el lector, no cal despistar-se en
aquest maremàgnum de citacions i referències. Però aquest prologuista ho
adverteix i ho certifica. Per a qui ho vulgui saber les referències explícites
de Pere Bessó són aquestes, més o menys exposades per ordre quantitatiu i que
no tractaré d’exhaurir-ne l’anàlisi. Valga només com a punt de referents
culturals i vitals del nostre autor:
1- La literatura castellana i Hispano americana,
com ara Rubén Dario, Calderón de la Barca, Miguel Hernández, Pablo Neruda,
Juana Inés de la Cruz, Antonio Machado, Carlos Bousoño... I d’altres
sud-americans actuals com ara Irene Gruss, Edith Goel, Juana de Ibarbourou,
André Cruchaga, Luís Benítez, Alicia Genovese...
2- La literatura Francesa: Verlaine, Tristan Corbière,
Apollinaire, Ronsard, Artaud, Jean Cocteau, Robert Desnos, Pierre Louys, Yves
Bonnefoys, Francis Ponge, Heather_Dohollau...
3-La literatura anglesa i Nord-americana: John
Donne, Blake, Keats, Percival Bisshe Shelley, caroline bergvall, D. H.
Lawrence, Tendai Mwanaka (sud-africà)... Adrienne Rich, Judth Taylor, Marthe
Reed, Poe, Amy Lowell, Elisabeth Bishop, Ursula T. Gibson, Carrie Etter, Ruth
Fainlight, Vievee Francis ...
4-Literatura Portuguesa: José Saramago, Joaquim
Cardozo, Eugenio de Andrade, Graça Pires, Pesoa, Teixeira de Pascoais, Sà
Carneiro,
5-Literatura Catalana: Estellés, March, Gimferrer,
Bernat Metge, Jaufre Rudel, Josep Ribelles, Ventura Melià, Josep Piera, Marc
Granell, ...
-Literatura Russa: Osip Mandelstam, Joseph
Brodsky,
-Literatura alemanya: Novalis,
-Literatura Grega: Kavafis,
-Literatura Italiana: Gaspara Stampa, Umberto Saba
-Literatura àrab: Andrée Chedid
-La història sagrada judeoarabocristiana: Joshua
Ben Joseph, Llàtzer, Sant Pau, Jessé, Flor de Jericó, Maria Magdalena...
-Mitologia i Literatura grega i egípcia: Persèfone,
Teseu, Melis, Amon, Isis, Afrodita, Plini el vell, Sapho,
- La Cultura Beat i Rock dels 60, 70 i 80:
Beatles, Tom Waits, Carla Thomas, Jimmy Hendriks, JJ Cale, Ray Davies, The
Clash, Deep Pulple, Pink Floyd, Canned Heat...
5. Tècniques expressives generals de bessó
en la seua darrera etapa
Les característiques expressives de Pere Bessó no
han canviat gaire en aquesta etapa que tracte d’analitzar, però sí s’han aguditzat
en diversos sentits: quantitat, diversitat, acumulació, profusió i enumeració.
La poètica de Bessó sembla més que mai un esclat incontenible d’expressió que
vol abastar el tema per difusió de comentaris i punts de vista. Només ja en el
poema inicial a tall de propòsit ofereix una visió, mena d’auto definició o
autoretrat del poeta i de la seua circumstància vital on s’acumulen les metàfores en parlar del llibre que ens
presenta. Aquesta balàustia que el lector ha de donar sentit, aquesta magrana
en soledat diu el poeta, plena de seny, gàrgola impossible, plena d’uterància i
massa plena de roja llicència. El mateix autor ja s’ho mira i ens ho confirma :
massa plena. L’hem d’abastar diu amb un tacte més que dubtós i no com ho faria
l’aprenent de Persèfone, el raptador desconsiderat al passadís de l’infern que
suposem la descoberta del sentit en la realització de la voluntat de possessió,
d’apropiació del mite de la donzella que no pot escapar a ser la núvia promesa
d’un deu ombrívol que li ha de donar significança. Mite, literatura i profusió
de metàfores en el primer poema.
Poesia meta poètica de bell començament i que
anirem retrobant per tot el poemari. I de rerefons, les dones. Les pròpies i
les altres, les dones experimentades i les desitjades, les dones recordades i
les dones que podrien haver estat, les dones germanes, companyes, procreadores
i assecades. Des dels orígens de l’incest en el secà erm de Bugarra. Les dones
negades i les patides. I també la Madonna idea, donzella mitificada, que encara
li agrada entrellucar des dels trobadors occitans i catalans, passant pels
“stilnuovisti” italians, o els clàssics llatins i grecs o els neoclàssics
espanyols. Les nimfes i les deesses que porten al desig de la carn abocada a
l’abisme, per exemple en “Insurrecció davant el clam de gènere”...
Els poemes de La mort del Clown són poemes llargs,
de dicció pausada, reflexiva que es construeixen per acumulació i on és
interessant però no imprescindible rescatar l’anècdota. També hi ha, de tant en
tant, proses poètiques, que no deixen de comportar-se com la resta de poemes
del llibre. Mirem la definició que ens fa en “El poema continu” on, a partir
d’una reflexió que fa la veu poètica que és Pere Bessó sobre el poema d’André
Chedid que en imaginar la fertilitat del llim en uns versos de joventut de
Verlaine comença a fer una sèrie de
comparacions i metàfores sobre la producció i fertilitat del llim que ve a ser
la matèria originària del poema que va transformant-se en altres
significacions, tota la prosa poètica ve a reflexionar sobre el fet creatiu, el
poema continu l’expressió de l’expressió que es fa a partir d’una altra matèria
poètica. Hi trobem l’acumulació de més de deu metàfores per a parlar del poema:
el blanc del clarió, el negre de la porta oberta cap a la uterància, el xiuxiueig
gris del penya-segat, el vent groc que bufa les fulles de la tardor entre les
roques de la soledat, tot nu el besllum de l’alosa, el breu esclat de l’ombra,
las malaltia del cor a l’iris, poema que flueix mitjançant la flama al contínuum.
I acaba amb la metàfora d’aquesta manera de construir el poema sobre la
reflexió d’altres expressions poètiques diu: el coixí de la llum de l’aigua de
la vida. Profusió d’imatges i metàfores per parlar de les coses, en especial de
l’escriptura.
Altres vegades Pere no renuncia al llenguatge més
popular, com ara el llenguatge col·loquial i no menys poètic de la publicitat
més casolana on fa una crida a l’amor més carnal i una denúncia de la falsa
puritana, “el fregar se va a acabar” ·expressat en la llengua que empra la
televisió, el castellà, al poema “Encara el vell hivern”, o d’altres més
vulgars “més merda al rebost de l’esperit que al pal d’un galliner”.
Però hi trobarem molta solitud. Terrible solitud i
sovint conformada, adaptada, encoixinada en referents literaris i musicals,
però també amb substituts: lectures i música sempre, alcohol i al·lotròpics de
tant en tant. Veiem sinó alguns poemes com ara “Uterància” o “Nadal del Sargent
Pepper” per passar el cap d’any amb la solitud del raïm i la beguda per
celebració, en companyia dels estimats Beatles. Sovint els poemes acumulen
també sentiments i sensacions viscudes, com ara la beguda i l’ebrietat, en
aquests darrers i “Alhora”. O experimenta els efectes psicodèlics i
al·lucinògens de l’alcaloide i el LSD en la nit que albira les flors de
Baudelaire que per a Pere en aquesta circumstància eren més a viat com la “flor pudenta de
l’abisme”.
Altres vegades, moltes, el tema serà el sexe en gran diversitat de
circumstàncies i apetències i experimentacions... Trobem els preliminars en
diverses ocasions com ara en “L’arribada de l’àngel del desig”. Però també les
recomanacions per vigoritzar l’esperit i la ment. I molt sovint prenent al peu
de la lletra la cançó, demana radicalment com fan els seus estimats Beatles:
Per què no ho fem en la carretera? Sovint aquest estat d’excitació es reconeix
i se n’accepten les seues precàries circumstàncies, però no obstant això no se
n’està d’incitar l’amistat al gaudi en contra d’aquesta precarietat, “el mateix
vell blues de sempre”, on em reconec –amb permís del nostre autor i de
l’anàlisi poètica- antecessor d’algunes ramalades discursives estimulades pel
meu poemari Aigüestortes.
Altres vegades la natura, la lluna per exemple, és
la metàfora de la inspiració del poeta. Inspiració que va marcint el pas del
temps amb la pèrdua de l’or en un imperfecte creixent on el poeta s’hi
reconeix.
Expressió de la pròpia experiència, hem dit, on la
dona és part protagonista, juntament amb el poeta, és clar. La dona ben
arreglada, sabulosa, gens de fiar. La dona que ha de pagar impost per rebre la
dedicatòria del poeta que, en un colp de autoestima, més es valora. Però molt
sovint la pena ho inunda tot i el poeta s’ofega en el alcohol, amb una mort
paròdica de pel·lícula de sèrie B. Efectivament ens trobem davant del poema que
dóna títol al llibre. I és aquí on hi ha l’expressió, sense pudor de la paròdia
més descarnada de la pròpia experiència i determinació del poeta de deixar de
ser el poeta pessoà que hauria imaginat i viure la realitat en l’experimentació
del quartejar del maquillatge i la imatge del clown que ofega les penes en whisky
i ginebra. Amb aquesta mena d’al·legoria del clown, Pere aprofita per expressar
un posicionament vital que l’ha dut a reflexionar i fer poesia. És aquest el
món que ha viscut durant anys mentre vivia i llegia i escrivia, i escoltava
música i es relacionava i socialitzava i lluitava políticament... tota aquella
vida cristal·litzada en la ganyota d’un clown que veu i viu la pena i la
commiseració dels dies passats en una història sens fi i en un món rebec al
canvi i la millora...
En “espill que no reverbera” trobem una altra
acumulació d’imatges metafòriques que ens parlen de la poesia. A partir d’una
citació d’Eugènio de Andrade ”a poesia é uma espècie de animal no oscuro
recusando a mâo que o chama”. Pere parteix
de la metàfora de l’espill en aquell moment en què desapareix la imatge, moment
en què perdem de vista el sentit del poema; i això dóna peu a una continua
acumulació de metàfores sobre el fet poètic: la superfície del desig, arrel del
desamor, eixam d’orquídies assassines, la cova de cristall, làbel de l’espèculum, cavitat de la vagina,
feix i revers de la llum, espill que esborra la marea de la llum, la rosa de
Ronsard, la cella perdurable de Plini el
vell... Com veiem una marea de concepcions sobre el fet poètic que ens fa
pensar no solament en la història de la literatura sinó en les diverses
concepcions del fet artístic i de contemplació cultural o estètic.
“A les reixes d’orient” trobem encara una amalgama
d’academicisme i citacions. A partir de citacions de músic i poeta, reflexiona
sobre la memòria que resta en la vellesa en què ja no hi ha flors i un es troba
a la frontera de no sabem ben bé què. La poètica de Bousoño, la poesia de Virgili
o les mítiques portes d’Orient en basteixen el rerefons cultural.
En “Antiparaulari” tracta de reflexionar sobre el
silenci i l’autocontrol, a partir d’una citació d’Artaud.
En “Poeta de fortuna” la música i el nom de Deep
Purple, li suggereix un treball sobre flors i psicodèlia. Amb expressió de
academicisme (cípsela àster), populisme (pixallits), tradicionalisme (dent de
lleó) o xicoira.
Als testicles de Teofrast fa un cant a la dona
“facilitaria”, la dona sempre disposada amb una bella metàfora, que podria ben
bé resumir la idea central del poema: “Zenit i nadir de les llums i de les
ombres”
“Cocteau” és una incitació a l’abandó del joc
convencional i la recerca de noves sensacions, com ens pretenia oferir aquest
actor, i escriptor surrealista.
“A la mateixa peixera” torna a les imatges
psicalíptiques i undergrounds. A partir d’un text i cançó de Pink Floyd
“Nosaltres som només dues ànimes perdudes nedant en una peixera”. En certa edat,
el record adverteix senyals i no pot escapar-se’n de dins la peixera, metàfora
del temps present. Hi ha moments en què les coses són com són i poc podem fer
per canviar-les. M’agradaria destacar les al·literacions en R vibrant agosarades
per a referir-se a aquella situació “la cambra protegeix rònegament el meu
espill d’enrònies amb murs mig enrunats”
En El somni, a pesar que el poeta en general -parlo d’aquest poemari- és rebec a la rima,
destacaria les rimes internes alternades arbre/marbre i ventall/destall per
parlar del son i el somni dels bons bevedors. Diu la cultura popular “qui és
valent per mamar que ho siga per dormir”.
Al 28, la poesia parla dels malsons en soledat que
partiran a l’alba. Tota dolor arriba el moment en què és finita.
A “Negra” un poema curt, la poesia torna a ser el
tema, entre l’ostentosa poesia de Rubén Dario
i la humilitat experimental i tímida del gat d’angora hi ha una metàfora
que trasllada significants de la vida a la literatura i viceversa: gata/flor/sonet.
En “Mester de la nafra” la veu poètica reflexiona
sobre l’amor, la bellesa i les ferides no en aquest ordre, és clar. El lector
avesat haurà de construir-ne el seu propi “meaning”. Acaba el poema amb un
resum tret d’una citació d’una joveníssima
poeta armènia, que sembla que escriu en anglès: Arpine Konyalian Grenier “Eros,
rose, sore”
“De cinta avall” destaca la metàfora de la lletjor
decadent de qui espera encara una darrera vigoria en la impotència “com els
capcirons d’un cadàver reblert de flors blanques a l’aguait del nom d’un dèbil
floriment”; i l’expressió d’aquella
impotència. Què difícil és dir de manera bella: això d’ací baix és un penjoll
mort.
Al 32 reapareix la nostàlgia a partir d’una cançó
de Sylvie Vartan, una cantant francesa d’origen armeni, esposa del rocker
francès Johnny Halliday. “Que c’est triste un train qui sifle dans le soir”. Es
tracta de la llum de la darrera llum de la vida, de la darrera consciència de
l’experiència del darrer gaudi “llum darrera en la copa de la llum”. Tren,
xiulet, partida, crepuscle conformen una visió tendra i nostàlgica de la bellesa
decadent.
En “Lluny de l’eternitat” parteix d’una cita de
Michel Houellebecq, que li dóna el títol al seu poema “Nosaltres ja no podem
viure lluny de l’eternitat”. És una reflexió metafísica sobre l’existència i el
que esperem d’ella on s’agafen de referents tres elements fonamentals els
versos de Pierre Louys i Calderón de la Barca, les set virtuts i vicis capitals
i els records del poeta en una imprecació a qui ho ha de jutjar per a la
posteritat...
“Ara que es l’hora” és un poema divertit,
d’escatologies i entrenaments infantils. Pere també ens fa l'ullet casolà amb sarcasmes i paròdies. En aquest
poema parteix de la competitivitat en la infantesa, a veure qui pixa o escup més lluny, per tal de fer una reflexió sobre
la trajectòria vital. Per què va servir aquella pràctica...? N’ha tret alguna
cosa el poeta, i l’home...?
Al 35 Destaca la imatge del cudol per parlar del que
expressa el silenci. La vida ens revela amb silencis tot el que ens vol dir.
Declaració d’honestedat davant l’existència. Un gran i senzill (que no fàcil) i
bell poema.
En “Estat de gràcia” hi ha una reflexió sobre el
pas del temps, la pèrdua i la degradació. Assistim a una sobreabundància de
referències literàries, musicals i mitològiques: Brodsky, Marthe Reed, Miguel
Hernández, Osip Mandelstam, Reichol...
És interessant el joc, la ironia i l’humor a partir de la decrepitud en la
dentadura: càries, esdentegada, encara mastegues, ... i altres metàfores
iròniques: “el desamor torna el fruit coagulat de la càries”, “la neu d’ossos
al dente”, “perd en un vol de saliva les seues ales”, “el vel amerat la tulipa
dels secrets del sutze a la boca”, fumeral del dolor” “les absències del
bisturí” “el darrer cudol”, “ les conquilles desproveïdes de l’ànima redona” “
la fulguració postrera del llit buit al plec roig de la llengua”...
A “Ni fulla ni branquilló” hi ha la reflexió sobre
el sacrifici basat en la mística cristiana, la mitologia grega d’aquell
Prometeu encadenat el fetge del qual era
devorat per l’àguila; la metonímia del
crani per designar la mort i les referències al corb d’ Edgard Allan Poe. El
poeta s’ofereix, exposa els seus patiments en benefici d’altri, com un nou
Prometeu.
De “L’indecís” diré que és un poema de reflexió
eròtica i sensual en el qual l’amant es troba davant del sexe femení que el
poeta defineix amb metàfores diàfanes que no cal explicar: “les valves de la
venera” i “perla”. Partint d’una cançó de la bella cantant negra Dionne Warwick
que cantava aquella cançó de la pluja caient, cito de memòria “rain drops keep falling
on my head...”
“Memòria del desig” és una prosa poètica dedicada
a una suposada monja “Felisa” Es tracta d’una reflexió sobre la vivència de la castedat i el record o més
aviat la memòria del desig. Es tracta d’un joc
irònic i pietós, per no dir tendre, en comparar les distintes situacions
des del record. De vegades la memòria del desig es converteix en desig d’allò
que ens porta la memòria... Paraules clau són: novícia, cavaller, amor, llepar,
pecat, sinagües, amor, despullat, bocadents.
“Castell d’amor a Magdala” és un homenatge al que
representa Maria Magdalena per als no creients: una magnífica prostituta
valenta que segueix fidelment el seu enamorat. Qui pogués tenir l’amor d’una Míriam
de Magdala!
“Avançadeta” és una mena de cançó de bressol descarada.
“L’altre somni”, de nou el pas del temps fa
reflexionar sobre la pèrdua de valors amb la pèrdua de projectes, la nostra
vida és només, com diu Amy Lowell, una barqueta destrossada baixant per un riu
roig impetuós.
“La dansa dels espills” és una altra prosa poètica
on hi ha una reflexió metafísica sobre l’essència de la persona: un és sempre
qui és per molt que cadascú busque en una situació de desdoblar-se quan s’està
en aquella tessitura no gens acceptada. Al capdavall tots som un bons pardals que
busquem de qualsevol manera fugir del que no ens interessa...
En “Tàctica del grata pluges” hi ha un elogi a la
saviesa: Avança’t al que saps o intueixes.
“Buit” és un poema lineal: vers-paraula. El poeta
juga amb la forma allargassada situant cada paraula en un vers i allarga
d’aquella manera la felicitat de la qual ens parla, el buit: l’amor quotidià.
Es tracta del dia perdut/guanyat al llit pels amants.
A “Suzanne elusiva” juga amb els senyals de l’absència de l’amada
en el llit , mentre espera, a partir d’una citació de Alicia Genovese: “En la
cama una mujer se vuelve líquida y roja”
A “Pluja i neu” el poeta torna sobre el fet de la
creació poètica. Res no val res si no està tocat per la gràcia de l’alta
poesia. No vol dir això que el poeta s'hi trobi productor d’aquesta mena de
poesia. En efecte sovint la troba
manllevada d’altri. Aconseguir l’ascesi de l’alta poesia serà el seu determini,
però en aquest afer el poeta treballa sense saber la sort que finalment
assolirà, com en el joc de Halloween: Truc o tracte. Sempre exposats a l’atzar.
A “La cambra dels mals endreços” dedicat a l’amic
poeta Pepe Ribelles. Pere fa un homenatge a l’home vitalista, promiscu,
avançat, valent, en la seua vellesa/bellesa. Josep Maria Ribelles va ser un
poeta que començà a escriure en castellà en els 60, entre la colla d’autors que
com Pere Bessó començaren la seua obra en castellà. Molts d’ells, com Pere,
se’n passaren a fer l’obra en català a la generació dels 70, però Ribelles
sembla que desaparegué com a poeta... fins que a la vellesa, cap al 1990 el vam
recuperar i el presentàrem a la Forest d’Arana. Sembla que entre alguns el convencérem
perquè escrigués en català, la seua llengua materna, de Puçol que era, i així
ho va fer... Però això serà matèria d’altres escrits. Quedi ací i així de
moment el nostre reconeixement a aquest amic i poeta amb molta estima i
complicitat anomenat per alguns amics “Carnisseret de Puçol”.
“El més alt dels alts” és una prosa poètica de
abundoses referències literàries que caldrà mirar amb atenció i no poc treball:
Sapho, Machado, Blake, Novalis.
A “Figues, sabó i pimentons” repassa i compara tres maneres d’enfrontar-se davant
la pròpia experiència de poeta i de com aquesta manera és tractada en cadascun
dels casos. Es tracta del sabó de què parla Caroline Bergvall a la manera
desimbolta de francis Ponge de la qual admira el calembur i el tractament que
en fa de la figa, on Pere sembla entreveure el mestratge de D:H Lawrence, i de
la qual troba a faltar la desconeixença del tractament del pimentó que tan
mediterràniament havia tractat el nostre poeta nacional Vicent Andrés estellés.
Bell homenatge al Carpe Diem de la quotidianitat entre poetes que viuen la seua
pròpia vida casolana sense renunciar a la pràctica retòrica.
A la prosa següents deixa anar la seua imaginació
a partir d’un joc de correspondències entre el baf de l’alè en l’espill i el
desig de la temptació d’una animació masturbatòria a trenc d’alba entre versos
sense trencar l’encant del somni i tot comptant amb la pietat de la nit
protectora.
“Aubade” porta el desig de tema eròtic, la guspira,
l’esclat en la contemplació de la bellesa. Aquest desig és un arma que cal
aprofitar davant la presència de la joia.
“El bassot de Melissa” s’enceta amb una citació
del poeta occità Florian Vernet que assaja uns versos d’arrel netament
trobadoresca, en què s’ironitza sobre la redundància en la temàtica amorosa de
la poesia des de temps de la picor. Al capdavall tot aquest territori és una
incitació en l’edat en què un es pot permetre certes llicències.
A “Vespra de vaga general” assaja un altre poema de tipus vers-paraula.
Poema, com diu el títol de tema reivindicatiu i social, reflexió prèvia a la
vaga general i la solidaritat davant les reivindicacions de la classe obrera.
“Homenatge a Ezra” una citació de Ruth Fainlight
“Verd jade i or pàl·lid sota núvol fosc de tardor” és un homenatge a la poesia
decadent i sensual d’Ezra Pound, jugant amb la incitació que les cames entre el
tall de la falda i la poesia que n’inspira.
A “Avenida da Liberdade” Bessó rememora una visita
a Lisboa per la festa del PCP, amb els seus amics acompanyants de compres,
alguns llibres d’escriptors portuguesos adquirits, la bola d’herba, el vinho
verde ... i sobre tot el gran escriptor i camarada comunista Saramago.
La prova final és un poema dedicat a la dona, amb
citació i temàtica de Ruth Fainlight “Sóc un poeta que és una dona, no una dona
poeta” Bessó se sent solidari amb aquesta afirmació, sentint-se’n habitant del
mateix reialme, tot i comprenent les dificultats d’explicar el que vol explicar
Ruth.
El llibre acaba amb una citació d’un autor que ha
acompanyat des dels seus inicis el nostre poeta: Yves Bonnefoy. “No, no em
toques- li dirà. Però fins i tot dir no serà llum.”
No sé, estimat lector, si us he fet un favor o no,
desgranant, a poc a poc, tots els poemes de La mort del Clown, tanmateix em
sembla sempre més gratificant per un lector interessat d’anar reconstruint
l’experiència i l’anècdota que li ofereix el poeta amb la seua pròpia i
selectiva lectura. Així que, ho deixaré ací, i us desitge que fruïu dels poemes
que tan delicadament i amb tanta saviesa literària ha anat bastint l’escriptor
que és Pere Bessó, amb l’ajuda de les seues lectures, la seua música, les seues
dones, els seus amics i la seua experiència.
Francesc Collado, Foios
març 2013
Salut i terra
