Vicent Berenguer, Banyeres de Mariola (L'Alcoià), 1955.
"Converses d'Ergeb" beca de la diputació de València 1983. Antologat al XIX premi Amadeu Oller de poesia en "Sis poetes del 83" amb l'obra "Les marines".
Llibres publicats: "Guants de macam" València, 1985 (guanyadora del seté premi de poesia Vila d'Alaquàs). "Carmí vora els llavis" El Cingle, València, 1986 (Premi de poesia Senyoriu d'Ausiàs March al 1985). "Dalila" La forest d'Arana, València, 1987. "La terra interior" Edicions de la guerra, València, 1989. "Imitació de la soledat", Ed. Amós Belinchón, València 1990, premi Ciutat de València 1989.
Ha traduït Eugenio d'Andrade, "Matèria solar", Gregal, València, 1987. Publica també en revistes de literatura: Reduccions (Vic), Don Guido (Alacant), Eines (Alcoi), L'Aiguadolç (Dènia), Daina (València); i en premsa: Levante, El temps, Avui, Turia...
La terra interior és el poemari de l'escriptura, aquesta llarguíssima constància del poeta, aquell país menut, sec aspre i interior del poeta; aquella pàtria estimada dura, odiable i atraient alhora, que ens lliga a la terra; aquella estimada prostituta que uns volen noble i gran i mundana; i d'altres la prefereixen cadolla i tossal, suor i fruit d'estacions. La terra interior és un cant a l'esplendor i a les misèries d'una activitat callada, negra, que es vol natural, fruit d'experiències i de la memòria, un "bes amarg i un suc salat" que defuig el pas del temps i alhora el conforma. La terra interior té un lloc i un temps i un vehicle en la terra ferma de l'home; aquests són: els pobles entre agrícoles i industrials del secà (la Troia destruïda), el període mític del desenvolupament econòmic dels 60/70 (on s'assegura que l'el.lectricitat no ha fet supèrflua la visió) i/o en tot cas escàs per al poeta; i una llengua manllevada (Elena de Grècia) que mor com un riu, davant de la indiferència general.
Poesia que s'acosta a les fonts del simbolisme, de la poesia dita pura, amb l'afany arravatat del crepuscularisme i el compromís etern de l'home amb els vestigis d'aquella terra exterior que es voldria conformada d'una altra ben distinta transcendència.
Oh amor meu, menudíssima terra,
dona negra, país d'aigua i penyes.
Oh amor meu, llarguíssima constància.
Oh amor meu, llarguíssima constància.
Oh amor meu, llarguíssima constància.
La terra interior, Vicent Berenguer (pag. 41)
J-Francesc Collado, València, 19-12-89.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada