L'HONOR A LA DERIVA, Ed. 62 El balancí, Barcelona 1992.
Si no vaig errat, des del 86 que no apareixia cap obra narrativa de Calders. Des d'aquell any que rebé el Premi d'honor de les Lletres Catalanes, Calders s'ha dedicat a comentar la realitat en distints periòdics (Avui, El Temps...); i això, potser serà el rodatge d'unes futures memòries. Sembla, doncs, que amb aquest darrer llibre Pere Calders (Barcelona, 1912) ja ha donat tot el que podia i volia de contista a les premses editorials.
Hereu de les primeres avantguardes narratives del nostre segle, especialment del "realisme màgic" modelat per Bontempelli i assaonat en els altiplans amerindis on, exiliat, va escriure el gruix de la seua obra narrativa, Calders continua explotant el fantàstic amb la mateixa serietat "novecentista" que definia Massimo Bontempelli en les pàgines de Novecento pels volts del 1920. S'observa, però, que els seus contes s'han estilitzat en l'argumentació dels avatars, la qual cosa és conseqüència directa de la justesa lèxica i l'ús discriminador de frases fetes amb gran poder evocador. D'altra banda, les descripcions de persones i coses s'enriqueixen amb una mena de "minimalisme expressiu" on una mínima però cuidada tria d'atributs confegeix un color més nítid a les situacions i els actants. Continua mantenint la voluntat modelitzadora dels comportaments humans, i acusa la preferència per talants de "bona fe", la innocència lligada sovint a la infància i la solidaritat amb els processos de la natura que la societat desvirtua. Si el joc calderià aconseguia la sorpresa en l'exhibició de certs aspectes de la realitat quotidiana no gaire amagats, ara a més, la matèria a ironitzar té uns referents com més va més acostats a fets coetanis (polèmiques lingüístiques, urbanístiques o costums que es veuen alterats per la tècnica). La mirada del narrador que és Pere Calders en aquests contes és sempre crítica: "in fine" per a l'ètica i la pedagogia, "ab radice" per a la idea o sistema ideològic de com fer-ho. Així, tant l'estudi mancat de sentiments dels científics com l'afecció obcecada per les maquinetes electròniques són posats en solfa. Hi ha l'elogi de la bondat, la imaginació, la conducta afectiva i solidària amb una concepció còsmica i harmònica de l'home i la natura. La ironia de suposar metafòricament la religió com el remei dels impossibles; i l’estranyesa en descobrir-se normals en un món on sovint se'ns etiqueta i discrimina per multitud de conceptes que xoquen amb la condició humana. Quan vol, trastoca manaments bíblics, qüestiona el racionalisme occidental empobridor de les essències i es riu del categòric, perquè no aprofita l'amenaça amb res de definitiu quan el definitiu també ens amenaça a tots nosaltres.
Ara mateix, que els novel·listes occidentals afirmen la desaparició de la novel.la com a gènere, els contes de Calders acreixen la perfecció del seu gènere. Front a la narració logorreica s'alça, lluminosa, la seua prosa condensada i al·legòrica i edificant d'un món, no per més complex, menys impossible; no per més sorprenent, menys real.
Francesc Collado, València 23-1-93
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada