Els del 69 ja van fent-ne més de 60
(Al camp
de futbol del Genovés)
I
A l’entrada de Genovés, venint de Xàtiva hi ha
una redona a la dreta de la qual ho indica: Camp de futbol. No recorde si tenia nom
específic, caldria preguntar-ho. Jo no em vaig adonar. Vaig enfilar-me amunt i
amunt per una costera asfaltada que vorejava el poble a l’esquerre i els camps
de tarongers abancalats a la dreta. A tres-cents metres més amunt, la ruta
trenca a la dreta travessa un estret barranc i de seguida gires a esquerre
puges encara cent metres i arribes a una tanca enreixada on hi ha un aparcador.
Són les 11.45 sembla que ja haurà començat el
partit –em deien que era a les onze- però hi ha pocs vehicles aparcats. Deixe
el meu a l’esquerra mirant de cara el camp de gespa molt igualada i me n’adone
que és massa perfecte perquè siga natural. A l’interior observe alguna cara
coneguda entre el reixat. L’Eugeni el Xino i el Ximo Vila Tortosa traginen amb
unes bosses de plàstic escampades al sol tebi de l’hivern. L’edifici de rajola cara vista sembla bastant
nou i les instal·lacions netes i arranjades. Em trobe de cara amb l’Emilio
Fèlix Sala Benimeli.
-Xè Paquito – L’abraçada no es fa esperar. Hi
ha també el Miquel Herrero, encaixada de mans. Continue cap endins. Hi ha
l’Emilio Llopis, l’Alcalde de Genovés. Jo no sabia que teníem un alcalde en el
grup i em diu que ell si que jugarà en l’equip dels del 69, molt bé. Salude uns
tants em diuen que són col·legues de l’Institut del Josep de Ribera, més joves
que nosaltres i que són de l’altre equip amb qui compartim. Martínez el
secretari i uns altres companys. Hi ha també el Pepe Gutiérrez Vela i el germà
Loren que jugaran en el nostre, encaixades de mans. Se m’acosta, posat amb tern
gris, camisa blanca i corbata fosca el senyor president Enrique Bolinches,
abraçada fraterna.
-Xè què bé que va eixir allò de Bausset. Si
senyor, com ho parlàrem. – M’amolla de seguida.
- I què feu que no heu començat encara? –Retruque
- Jo que m’havia retardat a posta,
perquè no vull jugar, que acabe d’operar-me del genoll. I vosaltres encara en
bajoqueta. Amb mi no compteu que encara estic tendre!
-No et preocupes que aixina estem tots.
–S’acosta Damià (forta abraçada al catalanet que para per les Barcelones
encara, i ja vorem si cau la jubilació en el 2013...- i Tonino el seu germà que
també ens ajudarà en l’equip, i encara com comptem amb els germans joves. El
Damià encara té ganes i jugarà i ho farà molt bé que ell sempre ha estat
bon mitger jugador i passador de pilota.
M’acoste al Carlos Martí (encaixada) Està
preparant els papers, complix els anys a gener. Li queden dos dies com aquell
qui diu, però no se’n refia ni gens ni mica d’aquest govern de dretans
retalladors, el Rajoy, el Montoro i el súmsum corda. Esperem que no s’acabe aquesta prerrogativa
que tenim els mestres... Abraçada al
Carlos Sánchez, que diu que se n’ha posat alguns al damunt i que no es troba en
forma, ell que és el nostre campió de triatló. Ara s’ha abandonat una mica
–s’entesta a repetir-me adolorat llastimós sospesant-se el baix ventre, però
això de segur que passa prompte i el veiem com un figurí suador a la pròxima
escampada de la primavera...
Virgilio i Boti se m’acosten a saludar,
encaixada de mans. No els recorde molt bé, jo és que no em trobava on havia de
ser, que vaig passar els tres anys abans de quart al seminari franciscà de
Benissa i alguns d’ells abandonaren en aquell any de quart (1965-66) en què
saltant-me a la torera totes les regles, passava més temps en el Moncho i als
futbolins de Regina que en classe... I és clar que d’alguns companys tinc un
fosc record de penediment i enyorança. L’àrbitre encara no ha arribat. Em diuen
que serà el Toni Martínez, Aquest ja porta uns anys a la trena dels jubilats...
Enrique Martínez el capità dels altres de blau celeste i el nostre capità el
Pepe Vela, de taronja i calçotets negre.
Però abans anem a fer un minut de silenci pel
nostre company Ximo Martínez de l’Alcúdia que, acabat de jubilar, no ha pogut
aprofitar-se’n d’aquesta vacança, i ens ha faltat fa només dos mesos d’una
malaltia cruel i massa ràpida.
Ara, instal·lat al costat dels vestidors, junt
a una petita grada que voreja la gespa artificial i perfecta del camp, departim
amb els col·legues Ximo Vila i Eugenio que han escampat sobre la grada damunt
d’unes bosses de plàstic no menys d’un quilo de llagostins de Vinaròs bullits
per tal que vagen descongelant-se sota el tebi solet de quasi migdia, donat que
ja superem les dotze del matí.
Ximo pren el telèfon i li’l passa a l’Emilio
Fèlix després el recupera i se l’embutxaca. Es tracta del Juanma Sancarlos que
encara és a Xàtiva i pregunta pel camí d’arribada al camp de futbol del
Genovés. Entre els dos companys han intentant explicar-li com anar-hi passant
per Pino Grande, però a la fi, Ximo li promet d’anar-lo a buscar a la carretera
contigua. I em convida a acompanyar-lo per tal d’anar tots dos junts a esperar
que arribe Juanma en cotxe. En el camí que fem fins arribar a una cruïlla
d’interseccions de camins rurals furtem un parell de taronges Navelines de cara-sol,
que diu Ximo que són les més dolces. I és clar ací tothom sap que les taronges
de cara sol arrepleguen més quantitat de sol i, per tant, de sucre. Boníssimes
i molt fresques d’haver passat a l’arbre la frescor de la matinada. Ara serem a
18 graus, però fa només dues hores la temperatura no devia sobrepassar els 12 o
catorze graus, i és clar que de nit haurem arribat a prop dels 8 o 10 graus
centígrads. Difícilment a l’hivern s’abaixa dels 6 o 5 graus per aquesta zona.
Potser una mica més a munt a Pino Grande al sud o a Barxeta al Nord poden
arribar als 4 o 3 graus algun dia més extrem de les nits de febrer, però que no
són suficients per a gelar la taronja.
Juanma arriba i se’n tornem junts cap al camp.
El partit ha començat i amb el mateix entusiasme, nosaltres també encetem dues
ampolles de Mançanilla i Fino Alvear i comencem a pelar i cruspir-nos els
llagostins que han tingut el temps precís de recuperar la tendror de la carn
del marisc descongelat.
-Vinga va -. Les copes amunt i el vi que va
precipitant-se als estómacs, produint-nos la caloreta típica dels 15 o 18 graus
en el ventre buit del matí de dissabte. I els llagostins acompanyen el vi i
arrebossen les parets estomacals en una ingesta tranquil.la, pacient i
agradable.
També, com nosaltres amb els llagostins i el
Tio Pepe, el joc dels nostres companys pre-jubilats al camp va trenant-se
cautelosament i amb paciència predeterminada. Petites curses i embats sobtosos
que ràpidament recobren l’alè i l’alineació en aquest camp on juguen habitualment professionals del
futbol de Primera regional. Val a dir que té unes dimensions d’un camp gran de
futbol, diguem-ne 100 X 70 metres; cosa que pot rebentar-te si t’arrisques a la
pujada amb dues o tres curses sense els períodes de descans que calen entre
aquestes. Val a dir que els jugadors s’ho agafen amb una certa cautela,
acompanyada de tant en tant amb una mica d’entusiasme atacant que no sobrepassa
la transició senzilla: porter defensa, defensa mitger, mitger interior, etc.
Poques pilotes llargues... I qui hauria d’anar a buscar-les. Només de tant en
tant el Damià s’arrisca a pujar una mica passant-la, i no regatejant. I és que
el futbol és molt fàcil, diu ell. Es tracta de situar-se per rebre la pilota i
passar-la ràpidament per tornar a situar-se en lloc desmarcat. Cap secret però
de difícil solució de vegades. O bé perquè algun “xupòpter” s’entesta a portar
la pilota entre les cames intentant un regateig només possible per a
malabaristes experimentats, i és clar que perden de seguida la pilota provocant
una escampada cap enrere dels companys; o ara bé la pressió de l’equip contrari
no deixa espais per desmarcar-se els jugadors.
I bé mentre m’envolten les cabòries i els
equips ja han fet un gol que altre, el vi i els llagostins ja van acabant-se i
la caloreta del migdia ens reconforta l’ànima i l’humor burleta d’aquest
dissabte de Nadal previ al cap d’Any.
El partit ha acabat i, tot i que enguany hem
jugat millor que l’any passat i que el partit ha estat entretingut, sobretot
per als qui jugaven; enguany hem tornat a perdre 2-3. Però no passa res perquè
se n’anem a dinar al Balcó del Xúquer com cada anys i ens fotrem un bell àpat
de festa gran. Passat festes ja en parlarem de la dieta a recomanar per tal de
recuperar diguem-ne ... la forma.
Francesc Collado, Nadal – Gener 2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada