Francesc
Collado: Una poesia en “estat de natura”, d’Antoni Ferrer i Perales
No us espanteu però, que, en aquest cas, és un
estat deliberat. Car s’hi tracta de l’estat natural que brolla, no del defecte
de qui no coneix les venerables i acuradíssimes regles del joc de les paraules –Que
Paco les coneix, i molt bé-, sinó de l’excés agosarat de qui es pot permetre el
luxe de jugar amb elles i, transgredint-les, temptejar una altra forma de
preguntar pel món i per al vida, i de veure de trobar-s’hi; cosa que, al
capdavall, és el vell ofici del poeta.
“No cerque molts polsosos
dels prestatges sagrats
de la literatura.
No negue el meu terratge ni l’allau.
No excuse fraus reclosos de cultura.
Tan sols, el ritu elemental dels mossos
I el seu guiatge esclau”
De la poesia de Collado i d’aquest recull en concret, “L'ull petit”, s’ha
dit, en expressió ambigua que “está al borde del hallazgo o de la nada”. I
encara pense que la balança s’inclina de totes totes més cap a la troballa, cap
a la invenció sobtosa i colpidora que no pas cap al no-res. Trobe aquella frase
–malgrat la seua inescrutable intenció- definidora del tarannà literari de
Paco: com tota obra de recerca és la seua una poesia que es mou conscientment
per sobre la corda fluixa o al bell mig, d’un costat de l’Escil·la, que és la
roca ferma dels clàssics, en la qual és ben fàcil estellar-se només hom caiga
en la temptació de la mimesi acrítica. D’un altre costat s’hi troba el penyal
espadat de la còmoda creença que tota experimentació siga orenga. Bé doncs, en
cap dels dos paranys no cau Collado, encara que -de vegades en exposar-se a un
imminent i calculat perill- ens faça
retenir l’alé.
Del perill de la mimesi, a Collado el salva el fet que la mirada que
llença vers els clàssics –passats i actuals com ara Ausiàs i Foix- no és en ell
sinó vehicle expressiu d’un sentiment personal, innervat però i entre verat
alhora pel discurs de la raó, i que, per açò s’ha de concretar forçosament amb
metàfores totals de caire barroc i estil epigramàtic:
“L’infant matí impàvid naix
I creix jovent al migjorn atrevit.
Del vespre resolut l’home frueix
I el vell mor mesurat de nit,
Saó de fosca que acreix vida.”
D’altra banda el perill d’un experimentalisme buit el defuig Collado no
només per la presencia, gairebé constant, del raonament com a fil conductor del
seu discurs poètic. –És de la rara espècie de poetes que en el seu exercici no
renuncien a “pensar- sinó també per una altra constant que ja va definint-lo en
aquest poemari i un altre que li’n conec: la força salvatge (“assilvestrada”
diu ell) de l’adjectivació, la transmutació de les funcions del substantiu, la
invenció, en el seu sentit literal de troballa, de derivats verbals insòlits,
el domini lèxic, les al·literacions agosarades i el joc irònic. I, amb tot
això, el bastiment d’un món que ja va sent-li propi: un univers poètic al qual,
perquè no nega “el seu terratge” res no li fa nosa, ni els referent,
situacions, vivències i consideracions més quotidianes, ni els temes de més
rància prosàpia poètica.
I és que, en Collado, hi ha com una voluntat de poetitzar-ho tot, de
redescobrir el món sencer des de la seua particular perspectiva: potser, la de
l’home del carrer, apassionat i alhora escèptic.
És Collado una vocació poètica recent. Hom diria que circumspecta: ha
esperat pacientment a tenir el bagatge vital i la saviesa tècnica i literària suficients
com per poder apujar-se’n àgilment a la corda fluixa de la creació poètica.
Caldrà resseguir les seus evolucions de funambulista. Que sàpiga mantenir-s’hi
per molts anys. En açò de la poesia, no anem sobrats de frescor ni de força
desinhibida. Ni d’una sinceritat que xafe terra. Encara que la terra siga
silvestre.
Antoni Ferrer i Perales, 1987
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada