La mar no ha parat de retronar des que vam
arribar a la Isleta del Moro, tres dies fa. Hi ha les ones fent forat en el mur
del rocam i el vent xiulant sense aturador en tots els cantons, finestrals i
les voreres. D’esquitllentes, una cridòria m’arriba de l’habitació de les nenes
amb les princeses de Disney destralejant grumolls de promeses i súpliques
desfermades. La resta del món a la casa dorm o llig sense parar esment del que s’esdevé
al voltant.
Al grau, fet de ciment agombolat informe i
sense anivellar, la gent gesticula. De lluny imagine les converses. Una nena
refrega la sabata pel terra com si arrossegàs una xiclet o una caguerada, de
gos és clar. Un jove engrapa la xica del costat i mira el company que pren la
foto. Quatre adults i tres nens que semblen una família al complet, s’alineen
en la ratlla de la mar blava i posen davant les barques i els iots surant a
saltirons enrampats en direcció proa a llevant a causa del vent inclement i impetuós
de gregal que encara dura. Hi ha també l’home dels melons que encara pregoneja,
assegut al barandat improvisat davant la figuera blanca junt a la furgoneta Peugeot
Box encara mig plena de mercaderia amuntegada sense tenir en compte classe i
calibre. Algú s’acosta i pregunta.
-3 a 5 euros. Diu el bigotut mig descamisat
mormolant, tot el matí cantant la mateixa melodia.
La xica del quiosc de
gelats és feliç i així li ho demostra a la companya que arribada de l’hostal qui
sap lo quan la sala ha fet o la neteja o l’escurada del dinar per fi li ho ha
permés ... i s’abracen sense vergonya i es besen als llavis amb passió en
aquest dia calorós i ventós de l’agost i sense covardia flirtegen descaradament
i orgulloses lloen amb les mirades els seus bells i ben trempats pits d’adolescents...
Jo, per exemple, he estat
sempre un covard i un vergonyós. Aquests han estat els defectes que en
continues ocasions jo m’he retret a mi mateix. el resultat d’aquests suposats
defectes ha estat contradictori. mentre la covardia crec sovint o quasi sempre m’ha
reportat beneficis posteriors... la vergonya ha estat quasi sempre negativa,
excepte en contades ocasions que intentaré explicar mes endavant. o, potser serà
millor començar per aquest benefici reportat per la vergonya. El cas es que el
que primer em ve a la memòria d’aquest afer que pretenc narrar amb fidelitat és
que les conseqüències han de ser endossades no tant a la vergonya sinó més
aviat a la inconsciència o poca vergonya meua de l'ocasió. Per tant podem dir
que en aquest cas les conseqüències van ser negatives i doncs dedueixo que si
la poca vergonya d’aquella ocasió va repercutir negativament en les circumstàncies
relacionals entre els amics que érem involucrats... es dedueix que la vergonya
exercida en aquella ocasió hagués estat positiva i per tant hauria reportat
beneficis. he d’explicar així el cas abans no canse el lector en disquisicions
de filosofia com aquell que diu, barata.
Poca vergonya i excés de
confiança. 1983.
Uns colla de companys de
treball. Educadors especialitzats en menors marginats, fills d’exclosos socials
: prostitutes, alcohòlics, esquizofrènics, gitanos, inadaptats.. incapaços de
fer-se càrrec dels fills. I, naturalment, amb una família al voltant de curts recursos
dineraris, morals i mentals. Parle dels xiquets que acollien a Valencia les
cases de la Misericòrdia i la Beneficència i de les seues desaparegudes i
desateses famílies. Parle d’un moment en què la dreta cedí la, batlia de València
i la diputació i la Generalitat al Psoe. I el psoe planejà i activà una política
social determinada que ara ací no vaig a analitzar. Pot ser serà tema per una
altra conversa. El cas és que l'IASS (institut d’assistència i serveis socials)
de la diputació de valència on treballàvem tots nosaltres, va fer endavant el
desmantellament de la misericòrdia i de la beneficència. Jo comence a treballar
amb la meua 1a esposa en un pis, una llar infantil, la primera llar infantil
que ix de la Casa de beneficència. L'any anterior 1981, ja s’havia fet la
mateixa experiència en la misericòrdia. I d’aquell desmantellament havien eixit
un seguit de pisos amb 2 educadors i 6 xiquets, quantitat que podia variar
segons el grau de dificultat i la complexitat de la situació personal dels xiquets
i la necessitat dels 2 educadors que de vegades els en calia algun més de
reforçament. Vaig una mica mes directe al cas.
Pep F era educador de reforç
en un pis d'Alboraia. Vicen era educadora en un altre pis d’Alboraia molt a
prop d’aquell. Pilar A en reforçava un altre de Moncada. Joan C era educador d’un
altre a Godella o Burjassot no recorde ben bé. Tots érem amics i sense compromís.
Jo m’acabava de separar de la meua dona M. Pep F, família de l’eixample de
Valencia amb recursos, tot i que minvats després de pèrdues d’alguna generació,
rep una herència duna tieta. Herència no massa excessiva. Car no permetia grans
despeses ni la compra d’un immoble, però si alguna alegria pecuniària, celebració,
lloguer de pis compartit, arranjament de mobles i pot ser algun projecte més de
negoci de curta volada en qüestió de moda tèxtil que no prosperà. No obstant
això, d’aquella època data la iniciativa d’una llibreria important que encara avui
2014, regenta algú de la seua família. Pep F, com us dic, va tenir la idea de convidar-nos
els més acostats dels amics i companys educadors per celebrar aquella herència
i alguna cosa més que en acabat l’àpat vam conèixer. Pep va ser generós i ens
convidà a un restaurant, crec jo el millor restaurant que hi havia al País
Valencia en aquella època: El Girasol de Moraira.
Cap a les 5 de la vesprada,
un bell dia de maig florit, anàvem cap allà des de Valencia. era aquell un dels
pocs viatges en què jo no conduïa. De ben jove abans i tot de tenir carnet
(14/15 anys) ja conduïa els cotxes de mon pare que tenia una empreseta de
lloguer de cotxes sense conductor. amb una flota de 10 o 12 vehicles quasi tots
Seat (600, 1500, 1430...) en alguna ocasió un Renault Ondine o R8... Bé doncs
aquella era una de les poques ocasions en que jo no era el xofer i anava a la
part del darrere xarrant en confiança amb Vicen i no sé qui més... una confiança
que em va fer desaparèixer la vergonya i vaig intentar un acostament mes verbal
que físic però potser també una mica físic a la recerca de major complicitat genèrica
per no dir sexual, que també. El cas és que en aquell moment jo em sentia com
sense vergonya, o si voleu amb poca vergonya i per tant això em produí la
seguretat que sovint no tenim quan hi ha un excés de vergonya. aquella
seguretat em va donar valor per insinuar-me i en aquelles situacions jo pensava
que tenia possibilitats amb V, donat que en altres ocasions jo ja l’havia
trobada núbil i receptiva. per no dir necessitada d'afecte que algú em pot
recriminar de masclista. però quan un ha perdut la vergonya instantània o
habitual que era el meu cas, aquesta poca vergonya li dona unes forces i una convicció
en les pròpies capacitats i així n’estava jo, de llançat endavant, prometent-me
unes futures nits de reconeixença sexual perduda de feia mesos. Perquè jo no em
vaig separar realment de la meua ex-esposa, sinó que va ser ella que em deixà
per marxar amb un metge de Castelló que havia conegut en unes jornades de la Gestalt
un mes de juliol a Barcelona, on sembla que va descobrir el sexe veritable amb les
practiques de reconeixement de la petjada que promovien des de l’escola gestaltista.
El restaurant era luxós, cap de nosaltres no tenia experiència gastronòmica.
vull dir, la que començàvem a adquirir en les cuines de les nostres llars
infantils que havíem d’administrar amb l’assignació que ens donava la diputació
per educadors i educands. Una cuina elemental de pobres acabats d’eixir de la Beneficència
que regien les monges de no se quin orde. Unes monges que en general van ser
molt positives quan els exposàvem el projecte de reintegrament social dels
infants fent així que visqueren en els seus propis barris a prop de familiars i
coneguts, estudiant en les escoles habituals amb gent de la seua mateixa extracció
social i responsabilitzant-los de les decisions que prenien i preníem assembleàriament
en els pisos. Planificar, comprar, elegir, cuinar, netejar, etc tot es feia
entre tots segons es clar la capacitat de cadascú. vull dir que si calia fer bullit
o menjar verdura i peix es feia i prou. Però la menja preferida era la carn a la
paella i les creïlles fregides. pizza, llonganisses, algun arròs al forn amb
costelles de porc o arròs caldós amb pollastre i conill. Per nosaltres el dinar
va ser excel·lent. Ara no recorde exactament què vam dinar. Sembla que el menú
era tancat o es tractava d’un menú degustació amb les especialitats de la casa.
El vi, me’l van deixar triar a mi, que en aquella època ja m’interessava per
les qualitats organolèptiques i de les varietats, de les poques denominacions d’origen
fins al moment reconegudes en Espanya... i havia treballat d’ajudant de
sumiller a Mallorca, Restaurant de l’hotel Bahia Palace, posteriorment Melià
Mallorca en Palma Passeig Marítim. No recorde el vi triat, pot ser un
gewurstraminer d’Alsàcia i en acabant un Rioja criança, pot ser Viña Condal. el
cas és que van arribar les postres i el Pep, com ens prometé, passà a
explicar-nos tots els motius d’aquella invitació. Es clar que el dinar era pagat
amb l’herència rebuda d’una germana de la iaia... repartida entre tants nets
que no donava per a massa alegries, però la veritable noticia era que ell i V havien
decidit de posar-se a viure junts i compartir un projecte de vida. Tenir una
casa i després també descendència... si calia. Breu comentari compromès i
obligat: tothom advertí en aquell moment la clavada de pota meua, donat que
eren més que evidents les meues temptatives de seducció abans i durant l’àpat. I
és clar, automàticament la vergonya em va tornar a ocupar la voluntat i el meu
subconscient em recriminà aquella pèrdua de vergonya momentània que des d’aquell
mateix moment fins a dia d’avui tornà a ser un valor si més no de defensa
davant de situacions desconegudes o imprevistes. És per això que dic que la
vergonya m’ha produït generalment conseqüències positives. Vist i debatut que
la seua pèrdua comportà davant la misericordiosa i amical concurrència en la
meua precària ànima de professor de
valencià acabat d’estrenar en l’institut del Cid de València aital monumental ficada
de pota.
Isleta del Moro (Almeria),
Foios. Agost 2014
Francesc Collado
Un text excel·lent. Espere llegir aviat més lliuraments d'aquestes Memòries intermitents,
ResponElimina