SUBMISSIÓ 1.3, Michel Houellebecq, Flammarion (la novel.la polèmica...) 1.3

1.3

Des que vaig ser nomenat professor, els meus horaris de classe reduïts m’havien permès reagrupar totes les meves tasques acadèmiques en la jornada de dimecres. Començava, de vuit a deu hores, per un curs sobre la literatura del segle XIX que donava als estudiants de segon any - a la mateixa hora, Steve donava, en un amfiteatre pròxim, un curs similar als de primer any. D'onze a tretze hores, jo m’assegurava el curs de màster 2 sobre els decadentistes i els simbolistes. Després, entre quinze i divuit hores, organitzava un seminari on responia a la preguntes dels estudiants de doctorat. M’agradava agafar el metro una mica després de les set, per fer-me la il·lusió fugaç de pertànyer a la "França que es lleva d'hora," la dels obrers i els artesans, però devia ser gairebé l'únic en aquest cas, perquè tenia una classe a vuit hores davant d'una sala gairebé buida, a excepció d'un grup compacte de xineses, d’un tracte fred i seriós, que parlaven poc entre elles, i mai amb ningú més. En arribar, encenien el seu smartphone per enregistrar íntegrament el meu curs, la qual cosa no els impedia prendre notes en uns grans quaderns d’espiral de 21 x 29,7. No m’interrompien mai, no em feien cap pregunta, i les dues hores passaven sense fer la impressió d’haver començat realment. A la sortida del  meu curs em trobava amb Steve, que tenia una assistència similar - excepte que les xineses eren reemplaçades en el seu cas per un grup de Magribines amb vel, però igualment serioses, i impenetrables. Steve gairebé sempre em proposava anar a prendre una copa - normalment un te de menta a la Gran Mesquita de París, que es troba a pocs carrers de la facultat. No m'agradava el te de menta, ni la Gran Mesquita de París, igualment no m’agradava tampoc l’Steve, però l’acompanyava.. Ell m’estava agraït crec per acceptar, perquè no era molt respectat pels seus col·legues en general, de fet, un podria preguntar-se com accedí a la condició de professor quan no havia publicat res, en cap revista important o fins i tot de segona, i que era només l'autor d'una tesi vaga sobre Rimbaud, tema llauna per excel·lència, com m’havia explicat Marie-Françoise Tanneur, una altra dels meus col·legues, ella mateixa una reconeguda especialista en Balzac, milers de tesis s'han escrit sobre Rimbaud en totes les universitats de França, països de parla francesa i de més enllà, Rimbaud és probablement el tema de tesis més refregit del món, excepte, potser, Flaubert. Només calia anar a buscar dos o tres tesis velles, defensades a les universitats de províncies, i interpolar-les vagament, ningú no té els mitjans materials per a comprovar, ningú no té els mitjans ni les ganes d'aprofundir en els centenars de milers de pàgines incansablement llagastrades amb la llum dels estudiants desproveïts de personalitat. La carrera acadèmica més que respectable d’Steve es devia únicament, sempre segons Marie-Françoise, al fet que pasturava el gatet de la superiora Delouze. Era possible, encara que sorprenent. Amb l’esquena quadrada, els cabells grisos de raspall i el seus curs inexorablement gender studies, Chantal Delouze, la rectora de la Universitat de Paris III - Sorbonne, em semblava una lesbiana 100% de formigó en brut, però podia estar equivocat, potser ella de totes maneres sentia rancor contra els homes, expressada a través de fantasies dominants, potser el fet de coaccionar l’agradable Steve, amb el seu bonic i inofensiu rostre, el cabell llarg fins al bescoll, arrissat i fi, per tal que s’agenollés entre les seves cuixes rabassudes, li procurava l'èxtasi d'un nou gènere. Bé o malament, no podia deixar de pensar-hi, aquell matí, en el pati de la sala de te de la Gran Mesquita de París, mirant com tastava la desagradable “chicha” amb gust de poma. La seva conversa era, com de costum, sobre els nomenaments i el desenvolupament professional dins de la jerarquia acadèmica, no crec que mai hagi abordat per ell mateix cap altre tema. La preocupació aquell matí era el nomenament com a professor d'un tipus de vint-i-cinc anys, autor d'una tesi sobre Leon Bloy, que segons ell tenia "relacions amb el moviment identitari". Vaig encendre un cigarret per guanyar temps mentre em preguntava què el podia emprenyar això. Creuà en un instant per la meva ment la idea que l'home d’esquerra es despertava en ell, i vaig raonar: l'home d’esquerra estava adormit profundament en Steve, i cap esdeveniment menys important que una relliscada política d'òrgans de govern de la Universitat francesa no hauria estat capaç de treure’l del seu somni. Era potser un signe, continuà ell, especialment d’Amar Rezki, conegut pels seus treballs sobre autors antisemites de principis del segle XX, que acabava de ser nomenat professor. A més, va insistir, la Conferència de Rectors d'Universitat s'havia associat recentment amb una operació de boicot d’intercanvis amb els investigadors israelians, iniciada originalment per un grup d'universitats angleses. Aprofitant que estava concentrat en el seu narguil, que tirava malament, vaig consultar discretament el meu rellotge i vaig veure que només eren les deu i mitja, amb prou feines podia al·legar la imminència del meu segon curs per acomiadar-me, i vaig tenir una idea per tal de reprendre la conversa sense gran risc: feia unes setmanes que parlàvem d’un projecte vell, com a mínim de quatre o cinc anys, que consistia en la fundació d'una rèplica de la Sorbona a Dubai (o Bahrain? o Qatar? Jo les confonia). Un projecte similar era objecte d'estudi amb Oxford, l'antiguitat de les nostres dues universitats devia seduir una monarquia petroliera qualsevol. En aquesta perspectiva, certament prometedora d’oportunitats financeres reals per a un jove professor, estava planejant posar-se en fila mostrant posicions antisionistes? I pensava que jo tenia interès d’adoptar la mateixa actitud? Vaig llençar a Steve una mirada brutalment inquisidora - aquest noi no era de gran intel·ligència, era fàcil a desestabilitzar, la meva mirada tingué un efecte ràpid. "Com a especialista Bloy" quequejà, "sens dubte tu saps alguna cosa sobre aquesta identitat, antisemita ..." Vaig sospirar, exhaust: Bloy no era antisemita, i jo no era de cap manera un expert en Bloy . Jo havia suposat  que s'havia animat a parlar d'ell, amb motiu de la meva investigació sobre Huysmans, i comparar l'ús de la llengua, en el meu únic llibre publicat, Vertígens de neologismes – no hi ha dubte era el cim dels meus esforços intel·lectuals en la terra, que de totes maneres havia obtingut excel·lents crítiques en Poètica i en Romanticisme, a la qual probablement jo devia el meu nomenament en la categoria de professor. De fet, gran part de paraules estranyes que es troben en Huysmans no eren neologismes, sinó paraules rares preses del vocabulari específic d'alguns gremis d'artesans, o d’alguns dialectes regionals. La meva tesi era que Huysmans es mantingué fins al final un naturalista, desitjós d'incorporar la parla real de la gent en el seu treball, fins i tot en un sentit s’havia mantingut potser el socialista que en la joventut participava en les vetlades de Medan a casa Zola, el seu creixent menyspreu per l'esquerra mai no havia esborrat la seva aversió inicial al capitalisme, els diners, i tot el que podria ser similar als valors burgesos, era en realitat el tipus únic d'un naturalista cristià, mentre que Bloy, constantment àvid d'èxit comercial o mundà, només buscava pels seus neologismes incessants ser singular, establint-se com la llum espiritual perseguida, inaccessible per al món, havia escollit una posició místico-elitista en la societat literària del seu temps, i no parà després de sorprendre’s pel seu fracàs, i per la indiferència, encara que legítima que despertaven les seves imprecacions. Era, escrigué Huysmans, "un home infeliç, amb orgull veritablement diabòlic i odi incommensurable." Des del principi, Bloy se m'havia aparegut de fet com el prototip d'un catòlic dolent, la fe i entusiasme del qual s’exalta realment quan pot considerar els seus interlocutors com condemnats. Però, l’època que jo escrivia la meva tesi, havia estat en contacte amb diversos cercles reialistes catòlics d’esquerra, que deïficaven Bloy i Bernanos, i em feien emmirallar una o altra carta manuscrita donada, abans d'adonar-me que no tenien res, absolutament res a oferir-me, cap document que jo no pogués trobar fàcilment per mi mateix en els arxius normalment accessibles al públic universitari. " Certament estàs rere la pista d'alguna cosa ... Rellegeix Drumont" Li vaig dir, a Steve, més aviat per complaure’l, i ell posà en mi una mirada obedient i ingènua d’infant oportunista. A la porta de la meva sala de classe -  tenia planejat aquell dia parlar de Jean Lorrain - tres tipus d’uns vint anys, dos Àrabs i un Negre, blocaven l'entrada, aleshores no estaven armats i semblaven més aviat tranquils, no hi havia res amenaçador en la seva actitud, però, estaves obligat a creuar el seu grup per entrar a l’aula, i havia d’intervenir. Em vaig aturar davant d'ells: sens dubte devien tenir la consigna d’evitar les provocacions, de tractar amb respecte els professors de la facultat, almenys m’ho esperava. "Sóc professor d’aquesta universitat, he de donar la meva classe ara," vaig dir en un to ferm dirigint-me a  tot el grup. Va ser el Negre qui respongué amb un gran somriure. "Cap problema, senyor, només hem vingut a visitar les nostres germanes ...", digué assenyalant l'amfiteatre amb un gest tranquil·litzador. En realitat, de germanes només n’hi havia dues noies d'origen magrebí, assegudes una al costat de l'altra, a la part superior i esquerra de l’amfiteatre, vestides amb un burca negre, els ulls protegits per una graella, en fi estaven completament irreprotxables, em semblava. "Bé, això és bo, ja les heu vistes ..." Vaig acabar amb bonhomia. "Ara ja podeu anar-se’n", vaig insistir. "Cap problema, senyor", respongué, somrient encara més àmpliament, i després es girà, seguit pels altres, que no havien pronunciat una sola paraula. Tres passes enllà, es girà cap a mi. "La pau sigui amb vostè, senyor ..." digué, inclinant-se lleugerament. "Això s’ha passat bé ..." Em vaig dir, en tancar la porta de l'aula, "Ha eixit bé aquesta vegada." No sé exactament què m'esperava, hi havia hagut rumors d'atacs a mestres a Mulhouse, a Estrasburg, a Aix-Marsella i a Saint-Denis, però mai m’havia trobat cap col·lega agredit i en el fons realment no m’ho creia, de tota manera segons l'Steve s'havia assolit un acord entre els moviments de joves salafistes i les autoritats universitàries, es veia per provar-ho que els matons i traficants de drogues havien desaparegut per complet, els dos últims anys, pels voltants de la facultat. ¿L'acord incloïa una clàusula prohibint l'accés a la facultat de les organitzacions jueves? De nou això era només un soroll, difícil de verificar, però el fet és que la Unió d'Estudiants Jueus de França ja no estava representada, des de l'últim any acadèmic, en cap campus de la regió de París, mentre que la secció joventut de la Fraternitat Musulmana havia multiplicat les seves xarxes per tot arreu.

Trad. Francesc Collado, Foios 10 febrer 2015