dilluns, 23 de març del 2015

Dammi la mano, Joan Salvat Papasseit

Dona'm la mà, Joan Salvat i Papasseit (Barcelona, 16 de maig de 1894 - 7 d'agost de 1924)


Dóna'm la mà que anirem per la riba 
ben a la vora del mar 
bategant, 
tindrem la mida de totes les coses 
només en dir-nos que ens seguim amant. 

Les barques llunyes i les de la sorra 
prendran un aire fidel i discret, 
no ens miraran; 
miraran noves rutes 
amb l'esguard lent del copsador distret. 

Dóna'm la mà i arrecera la galta 
sobre el meu pit, i no temis ningú. 
I les palmeres ens donaran ombra. 
I les gavines sota el sol que lluu 

ens portaran la salabror que amara, 
a l'amor, tota cosa prop del mar: 
i jo, aleshores, besaré ta galta; 
i la besada ens durà el joc d'amar. 

Dóna'm la mà que anirem per la riba 
ben a la vora del mar 
bategant; 
tindrem la mida de totes les coses 
només en dir-nos que ens seguim amant.

Dammi la mano che andremo lungo le rive
molto vicino al mare
battendo,
avremo la dimensione di tutte le cose
appena diciamo che stiamo ancora amarci.

Le barche lontane e quelle della sabbia
prenderanno un’aria fedele e discreta,
Non ci guarderanno;
guarderanno nuovi percorsi
con lo sguardo lento dell’esperto distratto.

Dammi la mano e ripara la guancia
sul mio petto, e non temere nessuno.
E le palme ci daranno ombra.
E i gabbiani al sole che luccica

ci porteranno la salinità che inzuppa,
l’amore, tutte le cose vicine al mare:
ed io, poi, bacerò tua guancia;
e il bacio si prenderà il gioco di amar.

Dammi la mano che andremo lungo le rive
molto vicino al mare
battendo;
Avremo la dimensione di tutte le cose
appena diciamo che stiamo ancora amarci.


Trad Francesc Collado, Foios 23-3-2015

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada