dimarts, 16 de juliol de 2019

Dolç Turment de Francesco de Petrarca. Traducció lliure de Francesc Collado

Dolç Turment

Si_ amor no és, / què doncs és això que jo sent?
Mes si_ és amor, / déu meu, quina cosa_ i com és?
Si_ en ser, és bo, / l’efecte_ aspre_ i mortal, on és?
Si_ en canvi_és dany, / per què_ és tan dolç aquest turment?

Si_ em crema el voler, / on és el plany i_ el lament?
I si_ és a desgrat meu, / el lamentar què hi val?
Oh quina viva mort, / oh quin delitós mal
Com pot fer en mi tant, / si jo no li ho permet?

I si l’admet, / m’ofèn amb tan gran mal
Que_ entre contraris vents / en feble barca
Em trobe_ en alta mar, / sense govern

Tan lleu de saber, / d’error carregada
Que jo mateix / no sé voler què_ em val
Tremole_ a l’estiu, / i creme d’hivern.



[S’amor non è, che dunque è quel ch’io sento?
Ma s’egli è amor, perdio, che cosa et quale?
Se bona, onde l’effecto aspro mortale?
Se ria, onde si dolce ogni tormento?
S’a mia voglia ardo, onde ‘l pianto e lamento?
S’a mal mio grado, il lamentar che vale?
O viva morte, o dilectoso male,
Come puoi tanto in me, s’io no ‘l consento?
Et s’io ‘l consento, a gran torto mi doglio.
Fra si contrari venti in frali barca
mi trovo in alto mar senza governo,
si lieve di saber, d’error si carca
ch’i’ medesmo non so quelch’io mi voglio
Et tremo a mezza state, ardendo il verno.]


Francesco Petrarca (1304/1374)
Traducció de Francesc Collado, revisió 2019)

pautes de lectura
_ sinalefa
/ pausa


dilluns, 1 de juliol de 2019

Pròleg a La mort del clown de Pere Bessó


CONÈIXER LA POESIA DE PERE BESSÓ


Pròleg a “La mort del clown” de Pere Bessó


Francesc Collado



L’art és fer una cosa del no res, i vendre-ho.

Frank Zappa

1. Justificació per a lectors de poesia


Per a un lector mitjà de poemes hi ha dos tipus de poesia:  la que s’entén quasi del tot i la que no s’entén massa. La primera satisfà el lector quasi de seguida a la primera o segona lectura, mentre que la segona sembla requerir més d’una lectura per poder endinsar-se mínimament en el seu contingut i mai no sembla que el lector acabe de copsar-ne el sentit complet. En aquest segon tipus de poesia (la que no s’entén massa) de vegades el lector  veu fosca, complexa o ambigua la lectura i, per tant, en dubta del significat (trobar clus, en deia el trobador); d’altres vegades la gramàtica i les construccions sintàctiques es fan dificultoses i molt sovint incompleixen les lleis de la gramàtica, o bé el lèxic sembla confusible o inventat, de difícil identificació... (trobar ric, en deia el trobador). Siga com siga, el lector no especialitzat es troba més a gust amb aquella poesia que diu que s’entén a la primera lectura, i torna feliç, doncs, quan pot a la pràctica d’aquella lectura que li sembla més planera, accessible i, fins i tot, natural.

Només dues reflexions sobre aquest trobar pla. Perquè aquesta poesia sembli natural o senzilla, el treball del poeta ha estat senzillament descomunal o bé la seua inspiració, fantàstica. D’altra banda aquest lector, que sempre pensa més en ell mateix que no pas en la poesia o en el poeta, es queda satisfet amb aquesta primera lectura i pensa que ja ha esgotat el contingut de la poesia llegida de manera tan planera i natural. En general, tota la poesia, que ho és, fins i tot aquesta qualificada de planera o natural, no esgota les múltiples significacions en una sola lectura (ni amb una dotzena). El lector, que li agrada rellegir, comprova una i altra vegada com s’enriqueixen i es multipliquen els significats i les connotacions de la poesia rellegida, i com els poemes s’omplen de noves tensions i correspondències amb cada nova lectura –sobretot quan l’autor ens enganxa, ens ha seduït.

Els poemes poden semblar més o menys difusos, més o menys transparents. Però, ni els difusos són incomprensible, ni els transparents són compresos a bastament en una lectura. Conclourem doncs que la poesia és un gènere condemnat a la seducció o a la relectura –O a les dues coses alhora. I, definitivament, així és.

Diré més. La poesia sembla abocada a no acabar mai de ser entesa (completament). La poesia ens parla de totes les coses del món, també d’aquestes emocions, intuïcions, complexos, il·luminacions, transferències i tantes complexitats de l’esperit i de l’ànima que la nostra pobra raó difícilment abasta amb el seu exercici racional i metòdic d’una sola passada. Per això el poeta ens sembla un mag, un prestidigitador, un demiürg que construeix el món amb la paraula. Altres vegades és un mentider, un fingidor que reinterpreta com un gran actor els actes de la vida. O un pallasso, un showman, un clown que es burla amargament de la predeterminació a que estem condemnats i malgrat la fatalitat humana encara planta cara al destí, amb la rebequeria infantívola i amb la intenció cauteritzadora que ens allibera d’aquesta càrrega metafísica.

Podríem allargar-nos en múltiples consideracions sobre l’essència de la poesia. Cada poeta en tindria una de pròpia o d’exclusiva. “O poeta e um fingidor” Pessoa. “La poesia és un arma cargada de futuro” Hernández. “La poesia es la medicina de l’ànima” Dante “El poema és l’exposició del caos per a treure’n el fil del sentit” La poesia es el cant de cigne de la vida” “Poetry is a chaos country” Lawrence. “Poetry doesn’t have place in text”: Li falta alguna cosa: Moviment. ee Commings. La poesia és record, memòria, la festa dels sentits, la celebració de la vida. Un mètode de coneixement, l’escola del dolor, el camí de la contemplació de la veritat... I vinga. Passió, coneixement, medicina, entreteniment, cançó, dedicació, arma, litúrgia, oració, prec, record, valor, complicitat, classificació, caràcter, tema, desfici i molt més. Això és la poesia: Reflexió escrita ara. Paraula dita: Ovidi. I molt més. Èxtasi d’aquella realitat de la que sempre fugim... o de la qual ens sentim expulsats. Hi ha tantes concepcions del fet poètic que no podríem abastar-les en aquestes ni en altres estudis per més profunditat que volguéssim imprimir. Sempre se’ns n’escaparien nombroses i importants, consideracions i pràctiques de tantes altres cultures, llegües i religions...

Hi ha, doncs, quasi diríem una poesia per a cada situació personal o, si més no, per a cada situació personal que desencadenà aquells versos. Hi ha també una poesia per a cada lector, almenys per a cada lector disposat a fer-se seus els continguts de la lectura. Els historiadors de la literatura en diuen poesia de l’experiència, simbolista, realisme, mística, metafísica, tradicional, oratòria, narrativa, neoclàssica, medieval, humanista, romàntica, avantguardista... El crític baralla tot d’altres paràmetres: història, cultura, civilització, art, estètica, escola, tradició... I tira mà de la propedèutica, l’anàlisi, la metodologia, la categoria, la gènesi, l’originalitat. Diverses taxonomies transvasades de l’arbre de la ciència; correlats temporals en una disfàsia paradigmàtica que ens obliga a  controlar les lletretes i numerets de les prestatgeries bibliomètriques i dels calaixos poètics.

Molt bé, cadascú aporta la seua noció, valoració i categoria. I en això estem.

Què pretenem, doncs? Què espera el lector, per tant, a l’hora de llegir en un pròleg de poesia? Intentaré contestar, si més no, la segona pregunta:

“Quantes paraules fem servir que no acabem de saber què volen dir? Quants cops no hem passat els ulls per combinacions de lletres, quants cops no hem sentit i repetit certs sons relligats, simplement perquè els hem vist o sentit abans?”

Jaume Subirana (Barcelona 1963)




2. El mal menor i la virtut cardinal: Explicar l’inefable i categoritzar l’anècdota


Un qualsevol lector que ja ha llegit algun llibre de poesia espera trobar en el pròleg alguna d’aquestes coses, a saber:

 a) contar i cantar les excel·lències del poeta, b) recomanar, aconsellar i dirigir la lectura del poemari. c) explicar la poesia d’aquest poemari: estructura, temes, referències, precursors, recursos, citacions. d) Contextualitzar l’obra en el conjunt de la producció poètica de l’autor. e) Classificar i catalogar l’obra d’aquest autor entre la producció poètica valenciana i catalana, o siga dins de la poesia actual feta en català i/o entre les diverses llengües que editen a Espanya.

Bé. Alguna cosa d’això que acabe de dir tindré ben present, però no crec que em comprometi a res en concret, així respondré la primera qüestió plantejada.

Dic que el mal menor del comentari poètic consisteix a explicar l’inefable, a desvetllar l’ocult, a identificar les metàfores, a acotar el significat dels mots, a subratllar-ne d’altres possibles interpretacions...  I per què tractar d’explicar la poesia és exactament això: llevar-li la gràcia? Perquè desmuntar una metàfora o esbotifarrar una al·legoria no és exactament comunicar ni explicar un poema. L’explicador, el comentarista, el crític i l’analista, tots alhora i cadascú en la seua pràctica propedèutica de qualsevol  poema, estem usurpant al lector el gust i la plenitud que proporciona l’exercici de la lectura i la interpretació. Així, la gràcia, i la fe, i l’esperit sant com ara l’art poètica, en explicar-se, perden el seu valor semiòtic simbòlic, la seua acció terapèutica, la buscada ascesi mística espiritual o l’esperada revelació demiúrgic-poètica.

I doncs, què busca cadascú en la poesia? Què esperem d’ella? Per a què ens aprofita? Quin quelcom d’específicament líric esperem arrencar dels versos llegits d’aquest o aquell poeta?  Aquesta pregunta no em correspon respondre-la ara i ací a mi. Cada lector s’ho haurà de preguntar. Ens em d’interrogar nosaltres mateixos com a lectors per saber millor la nostra mesura, i descobrir-nos individualment, tot destriant l’alteritat que ens ofereixen els mots, i ressituant el nostre lloc en aqueixa alteritat que no és en part, la nostra, però ens l’acota, ens la subratlla, ens la suggereix o ens l’esmicola.

Pel que fa a la poesia de Pere Bessó, és aplicable tot el que acabem de dir però, com que autor, editor i lectors, seguint la pràctica consuetudinària, diuen que els calen o abelleixen més referències per encoixinar-se amb una certa comoditat en la butaca de la seua lectura, aquest prologuista tractarà de donar unes poques inferències tretes de la seua pròpia lectura, que com tothom sabrà és sempre parcial.

Pere Bessó és un home sibil·lí, d’arrels serranes, però educat en la immediata perifèria de la capital valenciana: el camí de Morvedre. La Serrania propera al riu Túria (Pedralba, Bugarra i Xestalgar) li aporta la malfiança camperola amb l’espècie humana i alhora la confiança en la bondat de treballar i viure de la natura (la terra, els arbres, les plantes, la collita, els animals...). L’educació en la perifèria valenciana, entre el carrer Morvedre i Trànsits, a mig camí de l’horta exuberant i generosa i el centre comercial de la ciutat regatejador, falsari i rocambolesc li aporten el pragmatisme referencial i l’escepticisme òntic i místic agnòstic. El caràcter sibil·lí li ve de la seua pròpia natura genètica arrodonida amb l’estudi i la dedicació d’una persona no gaire  apol·línia. A  canvi  és ben dotat per al treball, l’esforç, la dedicació i l’aprofitament de la intel·ligència. Prescindint dels additaments de Febus que Déu sol donar a les ments menys privilegiades, Pere és de caràcter més aviat Dionisíac, al capdavall.

Jove, de la generació dels cinquanta, que va fer i viure la Transició espanyola a la democràcia. Entre la generació Beat americana, els Hippies i els rebrots del maig francès del 68. Estudiant a la universitat valenciana, quan la universitat es va obrir a les classes mitjanes valencianes en el 70. Marxista per les nombroses lectures universitàries, la lluita estudiantil front a la dictadura i les amistats sindicalistes. Comunista militant en el partit comunista d’Espanya en l’època de Palomares i de Carrillo. Passat a l’Esquerra Unida d’Anguita i amic del corrent Esquerra i País d’aquesta agrupació, però sempre fidel a la “unità” de l’esquerra.



3. història poètica i vital: recorregut vital. Política I literatura


Pere Bessó, (València, 1951). Llicenciat en Filosofia i lletres. Catedràtic de Llengua i Literatura Espanyoles a l'IES LA MORERIA de Mislata. Feliçment jubilat.

Participà activament en la poesia del 70 al 80 que és quan tan ell com d’altres escriptors valencians i catalans, que havien estat educats en l’única llengua possible durant el franquisme: el castellà comencen a interessar-se amb més o menys èxit i eficàcia en la nostra llengua. Mentrestant treballava en la docència i s’embolicava en projectes literaris, com ara…

- dirigí la revista de poesia "Múrice" i animà amb altres les tertúlies de café-bar en  "Almirante", "San Patricio", o "Ascot"

- Co-dirigí la col·lecció de poesia "Lindes" amb professors universitaris com Ricardo Arias i Ricardo BelIveser, y

- Co-dirigí també "Fuentearnera" amb el professor, editor i poeta Amós Belinchón.

D’aquesta època són les Obres en castellà:

- La plaquet "Cenáculo de Sombras" (1972)

- el poemari "Imágenes" (1976).

-Tres paisajes, siete círculos y un suicidio”  que no va acabar d’aparèixer publicat i la traducció “El gat” de Pierre Ronsard, ed Lindes, quaderns de poesia 1979, que sembla ser la primera edició de Pere en català, junt amb la miniplaquet “herbolari de silencis” ed. Miniatures de Lindes, 1978. Després vindria una extensa producció en català, que comentarem més endavant.

Però abans de continuar amb l’obra de Pere, caldria aclarir en quines circumstàncies i com l’autor canvià de llengua literària, i quin ha estat el seu itinerari en el món de la Literatura

La primera vegada que apareix Pere en una antologia és a

Un siglo de poesia en valencia, de Ricardo Bellveser, 1975. De Pere Bessó diu que és “Fundador de tertulias como “Vertice” aula de poesia del Colegio salesiano don Bosco, fundador de Múrice, colaborador de las mas importantes revistas españolas y sudamericanas. Crítico y colaborador literario de Las Provincias y el diario de Leon”. Ací, Bellveser fa d’antologador i tria 6 poemes de Pere Bessó, on ja apareixen les característiques generals i bàsiques de la seua poesia, i que jo crec que mai no l’han abandonat, a pesar del canvi de pàtria idiomàtica efectuat posteriorment. Vegem una mostra en aquest poema de tema meta poètic, en el qual ens parla del seu ideari:

A modo de poética

Autofagia:

Ciclo

La palabra nos duele:

Sabe a granate de lamentos

(PBG)



Su origen conoce el silencio.

Y el eco de su cóncavo atardecer,

la noche.

Prodiga azufre, inclinado

o altivo, quien desnuda así los labios

la vez primera.

                             Emerge la luz

de entre las sombras. Nos vacía.

Y olvidamos la identidad

de nuestros cuerpos: su sonido

se une a los frios acordes del olvido.



A “Última poesía en Valencia”, Jose Luís falcó i José Vicente selma, 1985

Parlen de la “Incorporación de nuevas voces de Múrice i Prois: Carmen soto, marcos granell, pedro besó…”  i d’altres col·laboradors de la revista Múrice: “Pepe Piera, Jose María Ribelles, Eduard Vercher”  que,  junt a Pere bessó anuncien en les seues pàgines que “se pasaran al catalan”… Sembla que Falcó ja ho havia sentit comentar pels protagonistes i ho deixava bastant clar. Aquesta revista Múrice, edità fins al febrer de 1975 (7 números)

A l’antologia de poesia valenciana en català “Brossa Nova”, (1981) En la introducció,  Jaume Pérez Montaner,  parla dels nous poetes que apareixen en la dècada dels 70 i que signifiquen inicialment el trencament dràstic i necessari amb la tradició poètica anterior i molt especialment amb el frustrat “realisme històric” de la dècada dels seixanta. Una sensibilitat oberta a les més diverses manifestacions literàries.

Caracteritzada, diu Jaume, per:

-                 Una Completa independència del creador.

-                 La No-subjecció a les normes imposades ni a falses dicotomies.

-                 I que Suposa un Principi de normalització literària o poètica al País Valencià.

Allò va eixamplar considerablement les possibilitats de la nostra literatura. Fenomen inusitat per la quantitat de poetes i per la seua maduresa.

D’aleshores ençà, S’estableix una correlació activa entre tots els poetes del nostre domini lingüístic. Però al País Valencià, a diferència de Catalunya, l’enfrontament  al “realisme social” (allò dels “nueve novísimos” de què en parlava Josep Maria Castellet) va ser més aviat inexistent o esmorteït per la mancança d’una tradició realista potent. La generació del 70, així doncs, fou fruit de:

-                 L’Eufòria i successiu desencís provocat pel maig francès del 68.

-                 Pel treball polític i de conscienciació del valencianisme polític i cultural en la dècada dels 60. Sobretot a partir de Nosaltres els valencians de Joan Fuster 1962

Aquesta generació del 70, Primerament amb poemes en castellà de Piera, Vercher i Bessó entre d’altres, o ja directament en català com Bonet, Jàfer i Navarro connecten amb la nova sensibilitat poètica. Els poetes d’aquesta generació de poetes valencians del 70 a la qual comença a pertànyer Bessó de ple dret s’entusiasmen amb els simbolistes europeus, amb els surrealistes, amb alguns poetes castellans de la generació del 27 o amb Ferrater, Foix o el Gimferrer tant en castellà com en català. La seua actitud la podem resumir en un cert:

- Formalisme contra un cert realisme.

- Reivindicació del llenguatge i autonomia de la creació poètica.

- Reflexió sobre el fet d’escriure.

- Intimisme, reflexió conceptual, que produeix una constant Preocupació expressiva.

- Predomini de la visió sensorial i emotiva sobre el coneixement racional.

Al capdavall podem afirmar que tot el moviment  girava al voltant dels moviments de renovació universitaris i pedagògica.

A “Camp de Mines”, edicions de la guerra 1991Francesc Calafat després de desgranar les vicissituds de l’animació poètica produïda per les noves editorials, els premis municipals, els nous projectes editorials, etc… Encara la tasca de descriure la poesia de la dècada dels 80, i seguint al filòsof català Rafael Argullol conclou que, d’acord amb l’autocrítica feta a la fi del 70, per alguns poetes s’havia arribat  a la consideració que la poesia com a “revelació” s’havia esguellat perquè (després de la “beat generation i del maig francès, entre altres trasbalsaments) els pressupòsits del 70  havien produït una escletxa d’abast insondable entre les “paraules”  i el món. Perquè com bé deia Argullol “NO hay cobertuta metafísica que otorgue immediatez a los significados”. Què vol dir això, no sé exactament a què es refereix Calafat amb la seua conclusió. Vull endevinar que la nostra poesia havia entrat per fi en l’àmbit de l’expressió desinhibida, com qualsevol altra poesia. Que com l’art en general, construïa el seu propi objecte artístic de contemplació estètica i es deslliurava de qualsevol utilitat o aprofitament social. S’ha acabat la poesia social. O, si més no, això, la societat no serà l’immediat referent i la matèria a treballar, serà només un altre dels referents concomitants de l’expressió poètica. I cada expressió poètica conformarà el seu modus operand, la seua formalitat, el seu numen creador. Diguem-ho com vulguem: Ja no hi ha unes consignes, només diverses veus, tries independents i vagues afinitats.

En efecte semblava que amb el formalisme lingüístic i estètic d’aquesta generació – característica determinant assenyalada per Pérez Montaner entre altres- s’havia arribat a la fi del trajecte, i que definitivament l’escepticisme sobre l’escriptura s’havia/s’ha convertit en el motor de l’acte creatiu. Per això, entre altres coses, als 80 el poeta individualitzat i lliure de guies, es defensava amb allò que el que importa era l’obra ben feta, al marge d’estils.

Però abans, Calafat té unes paraules per aquella generació dels 70 que intentaré resumir: Tenia aquesta generació:

-                 La mateixa actitud de rebuig al realisme (representat al país per Alpera) que ja deia Montaner.

-                 Eren injustos i desmesurats en la seua crítica a una poesia realista quasi inexistent (si n’exceptuem l’Estellés i poc més, al País Valencià).

-                 Eren Universitaris que en el desballestament del franquisme buscaven una cultura que arreplegués les tradicions i innovacions de la cultura europea, per reprendre el fil trencat en la guerra civil.

-                 Aquest desig de connectar amb la modernitat universal els abocà a una actitud  de ruptura i d’avantguarda.

-                 Per a ells aquesta modernitat no era un menyspreu radical del passat sinó una qüestió de to, de perspectiva de donar un acabat nou a la seua producció.

-                 D’ací la pretensió de cridar l’atenció desmesuradament , en un ambient sota mínims…

-                 Altres volien la cara jove i heterodoxa. Mantenir un comportament amb certs aires de rebel·lia, poesia beat, revitalització del simbolisme, o tot allò que fera olor d’heterodòxia.

En definitiva tot allò no era sinó el deler de conèixer i participar de la literatura del segle XX. Coneixement que els havia estat doblement escamotejat, sostret o furtat, sobretot per l’aïllament internacional i cultural del franquisme, i molt d’analfabetisme sofert en la llengua pròpia. Somiaven, doncs, posar al dia la literatura catalana des dels pressupòsits que ells consideraven la literatura moderna. D’ací els esforços per traduir Blake, Keats, Coleridge, Novalis, Holderling, Baudelaire, Rimbaud, Nerval, Mallarmé,  Valery, Rilke, TS Elliot, Saint Jonh Perse, Benn, Trakl. Pràcticament tota la nòmina de grans poetes internacionals als quals necessitaven llegir i reescriure en català. Calia copsar de la literatura universal tot allò que se’ls havia negat... és a dir quasi tota la literatura universal no oficial, i sobretot perquè la pobresa i la censura franquista havia fet de filtre miserable durant més de trenta anys.

Però, a més dels referents literaris, en ells conflueixen: La música Pop, els cineclubs, els còmics, el Rock, l’estructuralisme, la semiòtica, Sartre, Camus, l’existencialisme, i… Tota una barreja de gustos I apetències que pretenia soterrar la sequera cultural de la postguerra franquista. La generació del 70 valenciana es llança a la literatura de l’única manera possible, venien d’una educació castellana i repressora que intenten superar de diverses maneres:

La majoria participa d’una ideologia esquerrana i pancatalanista que els portà al català.

Com és lògic, mostren una certa desconfiança amb la llengua davant la llarga tradició de la qual havien estat apartats per ops de la gran nit de la postguerra (que deia Raimon: “La nit, que llarga que és la nostra nit”)

Es forneixen de materials de la tradició, de referències culturalistes i de la pròpia experiència i fan sovint una mena de “pastiche” segons Gimferrer. Aquell formalisme preciosista, retòric i artificiós era acceptat i redimit  moltes vegades per la seua posició ètica:  el canvi d’idioma, la lluita antifeixista, la contestació a qualsevol poder portava a molts poetes a la desorientació. I les solucions foren variades: romanticisme, surrealisme, neoclassicisme, expressió de l’experiència, autoconeixement, auto creació d’un jo i d’una realitat altra. El poema és un recurs per anar més enllà, per buscar allò que de més profund hi ha en la vida.

Els agrada, a molts d’ells, la imatge del poeta simbolista com un elegit i alhora marginat. I tots ells amb la llengua estrenada de trinca, van arribant el més lluny possible en la via del coneixement d’allò inaccessible a la raó de les pròpies paraules amb què s’emmirallen.

A “Bengales en la fosca”, Josep Palomero, 1997, parla dels seleccionats a “la Vella Pell de l’Alba” d'Antonia Cabanilles (1985) : Jaume Pérez Montaner, Josep Piera, Jaume Morell, Pere Bessó, Joan Navarro, Salvador Jàfer, Gaspar Jaén Urban, Marc Granell, Josep Palomero, Fina Cardona, Manuel Rodríguez Castelló. On també trobem el nostre poeta. Palomero sintetitza les característiques d’aquest grup del 70:

1.              Presenten nous paràmetres del codi textual.

2.              Fan una pràctica escriptora rebel.

3.              Proposen nous valors de la paraula poètica

4.              Entenen la poesia com Una eina d’investigació.

5.              Defensen Nous arguments i punts de vista

6.              Subratllen la Importància de la forma, del poema amb discurs autònom.

7.              Conceben el poemari com un discurs unitari.

8.              I Practiquen el Revisionisme poètic que comporta  l’acceptació dels mestratges sense discriminar tendències.

Al capdavall, de brossa a Espriu, de Ferrater a carner i de Quart a Foix…Tota la tradició catalana (excepte en general la religiosa de “Quesussito de mi vida”) els és vàlida. La resta, els 80 i noranta, fins a la fi del segle fou, diu Palomero: El triomf de l’eclecticisme (com ja havia dit Calafat a “Camp de Mines”). Però tornem una mica abans per explicar amb més detalls la trajectòria de Bessó en la petita història literària.

L'hivern de 1986 naixien les tertúlies de "Els Dimarts literaris d'Arana", en el històric Barri del Carme de la ciutat de València, animades pel manegador oficial, Manel J.M. Romero i Pere Bessó. Ximo Mora, un company de carrera de Manel presentà Bessó en el bar “l’Arana” que acabava d’obrir prop de sa casa del carrer Sant Tomeu. Manel confià en Pere Bessó l’animació cultural del seu “garito” i Pere Bessó prometé la pròxima estrena d’una tertúlia poètica que no tardà a començar en el carrer de dalt de València, al pub “Arana” (La vall, en basc). Molt aviat començaren a publicar les plaquets de "La Forest d'Arana", planificada, assessorada i coordinada pel mateix Pere Bessó. Aquesta col·lecció abastaria més de cinquanta quaderns i llibres representatius de la millor poesia valenciana de l'època, que va donar a conèixer un grapat de poetes valencians de primera fila, traduccions d'autors internacionals, obres col·lectives i Homenatges a grans autors nostres com ara Vicent Andrés Estellés, Joan Valls i Jordà, i Joan Brossa. Aquestes tertúlies s'allargaren fins al 1995, durant 10 anys consecutius. Durant aquests 10 anys jo mateix vaig estar coordinant les presentacions dels dimarts de La Forest d’Arana amb més de 300 lectures de poemes i presentacions de llibres, obres de narrativa, assaig, crítica, homenatges, revistes, etc. I vaig tenir el plaer de dirigir durant els 3 o 4 anys que durà la revista literària de La Forest d’Arana. Amb la col·laboració de molts amics: Pere Bessó, Manel JM Romero, Jaume Perez Montaner, Josep Mir, Manel Rodríguez Castelló, Begonya Mezquita, Montse Amfruns, Francesc Lopez Barrio, Francesc Mompó, Francesc Rodrigo, Josep Vicent Galan, Antoni Ferrer, Joan Vicent Clar, Angel Montesinos, Marisol Gonzalez, Vicent Berenguer, Lluís Roda, Encarna Santceloni, Maria Fullana, Josep Ballester, Isabel Robles, Mercé Viana, Josep Enric Grau,...  i molts més d’una llista de poetes que qualsevol editor de poesia envejaria,  Segura, Marco, González, Grau, Dinesen, Montañés, Cabezas, Aresté...

Un innombrable grup d’amics i de fidels vam animar les tertúlies literàries i poètiques de la València dels 80 i 90. I vam donar a conèixer el bo i millor de la nostra literatura, en especial de la poesia feta en català amb autors valencians, catalans i alguns balears. És difícil trobar un autor valencià que no hagi passat per l’Arana en Aquests 10 anys d’existència per a presentar-nos la seua obra o comentar alguna novetat. A les distintes seus de La Forest d’Arana: l’Arana del carrer de Dalt, El Lisboa al carrer Cavallers, El bar del Mercat al carrer Maria Cristina,  Gestalginos al carrer de l’Angel i finalment al Lisboa de la plaça del Doctor Collado.

Bé, doncs Pere Bessó va tenir la culpa de la selecció i cura de la publicació de tots aquests plaquets. Assessorant l’editor Manel JM, corregint originals, aconsellant els autors, revisant les galerades, oferint il·lustracions, etc. Val a dir que l’editor deixava a les seues mans la selecció de les obres i el resultat de l’edició. Quants autors i autores van rebre els savis consells de Pere i se n’aprofitaren de la seua experiència? El temps ens confirmarà la nòmina d’autors que passaren per les mans i l'exhortació d’aquest autor dedicat en aquella època a la supervisió de la col·lecció de La Forest d’Arana.

L'Obra en català de Pere Bessó és a hores d’ara ja realment abundosa. Recordem que començà amb la publicació de “herbolari de silencis” ed. Miniatures de Lindes, 1978 i d’una traducció “El gat” de Pierre Ronsard, en Ediciones Lindes, quaderns de poesia 1979. Després, han seguit una vintena d’obres:

- "Mediterrània" (Premi Pasqual Assins i Lerma 1979, Ed.  Vila de Catarroja);

- "L'Alter Ego" (Ed. Fernando Torres, 1980);

- “Faula de la serp i el corb”, edicions Prometeo, València 1982

- "Una Estança a Alessandria" (Premi Ausiàs March - Senyoriu de Beniarjó, 1982, Edicions El Cingle, 1983);

- "Prims Homenatges" (Ir Accèssit dels premis Octubre "Vicent Andrés EstelIés", 1979. I Que Després de cinc anys d’espera va ser publicat finalment per Edicions  3i4, en 1984);

- "Les llimes de la Vosgiana" (Ed. de la Guerra, 1987);

- "Pagaràs els ous de cugul" (Premi Ausiàs March - Aj. de Gandia, 1987. Edicions 62, 1988);

- "La Terra Promesa" (Ed. Bromera, 1989);

- “Planetari” (Ed. La Forest d´Arana”, nº 25, València, 1992);

- “Iteràncies, interferències i grafitis (1993-1994)” (2n Premi II Certamen de Poesia “Vicent Andrés Estellés”, Burjassot 1995, Ed. Bromera, 1997);

- “Minimals” (IX edició dels Premis de Literatura Breu, Vila de Mislata, ed. Ajuntament de Mislata, 1999);

- “Narcís de la memòria” [Premi Vicent Andrés Estellés als XXIX Premis Octubre, 2000, ed. Eliseu Climent 2000], Premi de la Critica de l’IIFV;

- “El pou de la set que no assacia” (ed. Russafes, col. Rialla n. 1 , 2005);

- “El Quadern de Malta” edició bilingüe castellà-català (Ed. Libros de Alejandría, Buenos Aires, 2006);

- “Només per a dones” (Premi Josep Maria Ribelles - Ajuntament de Puçol, Ed. Brosquil, 2009);

- “Ephemera” , Ed. Germania, 2012.

- “Les roses de Lancelot” Ed. Alupa, 2012;

- “La mort del clown” El petit editor, 2018

-Mirage/Poemes” (col·laboració amb Maria Roibu. Edició bilingüe romanés-català. Ed. Sfantul Ierarh Nicolae, Bucarest, 2013);

-“La mort del pare” (El Petit Editor, 2014);

-“Pregonares la llum” (Els llibres del rabosot. Ed. Camacuc, 2014)Sembla que hi ha alguna persona que s’havia compromès i que  n’havia de fer un pròleg, però a hores d’ara encara l’estan esperant. Pot ser aviat arribarà el dia en què l’acabarà i el llibre finalment veurà la llum de la impremta.

Poemes y treballs de Pere han aparegut a diverses antologies, estudis i revistes especialitzades*

Ha traduït poemes d'autors hispanoamericans, anglesos, americans, francesos... I actualment explora la llengua i la literatura romanesa:

obres com El gat de Ronsard (1979), Ahir regnant desert d'Yves Bonnefoy (1978), Poemes de Rustebues (1979), Meteors de Radovan Ivsic (1980), Epigrames de Jonh Donne (La Forest d’Arana) 1987, Darrers poemes de D. H. Lawrence, o Fragments del Cadastre de Michel Déguy.

Podeu trobar crítiques sobre Pere Bessó en revistes de literatura, antologies i llibres de critica literària, com ara

La vella pell de l'alba (Poesia catalana al País Valencià, 1973-1985, D’Antònia Cabanilles ), Eliseu Climent, València 1985
Bengales en la fosca, De Josep Palomero, La poesia dels anys setanta: la consolidació de la diversitat, es Bromera, Alzira 1997.
Bessó i Aresté, dues veus sostingudes, a la revista Saó, 154, 1992

D’ Antoni Ferrer, juliol-agost, 1992.

Elogi del tedi, a la revista Caràcters, 15, 1989
de Júlia Zabala, abril 2001

L'estètica de les idees poètiques, a El Temps, 249, 1989
de Francesc Viadel, 27/03/1989.




4. Algunes claus de la poesia de Pere Bessó.


Les obres de Pere Bessó, quer fins al 1999 s’havien presentat en formats mitjans de 30 o 40 poemes, en tot cas no més de 60 pàgines, a partir d’aquesta data i amb els libres “minimals” i Narcís de la Memòria van agafant gruix i densitat. En aquest darrer (dedicat a la seua esposa) ja es comença a copsar una tendència de reflexió vital i anàlisi existencial sobretot respecte de les relacions amb les dones. Ara les obres sobrepassen els 60 poemes i se’n pugen a 130 o 150 pàgines. Són llibres densos sense una estructura per apartats. Això sí, els poemes tenen títols i profusió de citacions. Aquests volums, més grossos i densos, han perdut una certa unitat que tenien els llibrets de poemes anteriors, però han guanyat en referents i citacions. Els poemes ara semblen completament independents i funcionen en qualsevol ordre de lectura. Ara fins i tot Pere Bessó publica els seus llibres amb doble versió català i castellà. Val a dir que els poemes no són solament traduccions, sinó molt sovint versions absolutament independents del mateix poema.

És més diria que els darrers 3 llibres de Pere Bessó presenten unes concomitàncies que els fan participar d’una mena de saga o unitat discursiva. Tractaré d’explicar-me.

Dic que Els llibres de Pere Bessó: Només per a dones, Les Roses de Lancelot i La mort del Clown presenten unes característiques comunes que els fan tenir una mateixa unitat expressiva fins al punt que el que prediquem d’un dels tres llibres ho podrem dir de qualsevol dels altres.

Diré que el protagonista d’aquests llibres és la dona i que la veu poètica de Pere Bessó es mostra amb la mateixa rotunditat formal i retòrica en els tres llibres. Els tres responen a les característiques de la poesia de Pere Bessó hereva de la generació del 70 a la qual pertany de ple dret.

Que el llibre “només per a dones” està dedicat completament a les dones no cal analitzar-ho detingudament. Només cal llegir el títols dels poemes com el títol del llibre. No m’estendré massa perquè sembla redundant. Sí que tractaré de donar-vos exemples a bastament del dos altres més recents i que conec millor: Les Roses de Lancelot i La mort del Clown.



A Les roses de Lancelot trobem un cavaller valencià sense cavall, un cavaller poeta a cops copulador insatisfet, d’altres un home vell depredador entre el mal de pròstata i el temor de l’alopècia. Un home poeta cercador de la paraula transcendent i la saviesa de l’home perfectible. Un Lancelot de Barra de Bar i de matinada amb ressaca. Però també moltes Roses. Les roses del sexe, de l’amor, de la pietat, de la solidaritat. Les roses domèstiques, les roses maternals, les roses freturoses i les roses soledats.

En aquest darrer poemari, Les roses de Lancelot, d’Alupa editorial, Mislata 2012, veiem un Pere bessó  plenament conformat a la seua poètica absolutament individualista, formalista, sempre preocupada per l’expressió i per la llengua però solidària amb les ideologies, les guerres injustes, les passions desfermades, les injustícies denunciades, els records de l’amistat, la tendresa davant la feblesa de la ignorància, la solidaritat amb l’altre gènere, la premonició de la tardor encetada, la soledat joiosa de la lectura íntima, fúlgid homenatge als peluts rockers de la beat generation, brindis submergit de silenci i foscor en la complicitat de l'amic suïcidat... La sempre renovellada contemplació serena i embadalida de la natura redescoberta, l’homenatge generós a la descendència de filles i fills del nostres admirats conciutadans, la revisió fortuïta de la idea lluminosa dels mestres sovint no tan estimats, el reconeixement maternal del gènere femení adés manipulador i tants altres colps manipulat, la lenta i disbauxada distracció dels dies que s’allarguen en la lletra amorosida o entre el vodka de garrafó.

No m’estendré en les temàtiques exercitades, variades com la vida mateixa, però dominades per la reflexió de caire existencial, vital, artística i de tant en tant sobre la funció escriptora i en especial la finalitat, forma i estructura de la poesia.

Deia abans que els darrers poemaris conformen un corpus quasi independent de la seua producció anterior, diria més: aquest darrer poemari “La mort del Clown” ve a tancar aquesta darrera producció del poeta, si més no formalment i temàticament. Sembla que el treball realitzat per Pere fins a hores d’ara ha consistit en augmentar el nombre de referents literaris o para literaris en els seus poemes. En efecte observem com han augmentat considerablement les citacions en aquest darrer poemari. Lectors i crítics creguem que aquesta profusió ha arribat a un punt en què farà reflexionar el poeta sobre la seua pròpia matèria poètica. És possible que arribats en aquest punt, comenci una etapa de contenció referencial, car l’abundància de referents literaris, junt a la capacitat de retoricisme  i el preciosisme Inter textual, per no parlar de l’acumulació d’enumeracions i de gradacions metafòriques en l’explanació poden portar el lector a un grau de xopada significativa que el dugui a la dimissió significant.

El lector comprovarà, a poc de començar.ne la lectura, que hi ha més de 120 citacions directament o indirecta d’autors de tots els temps i de diverses llengües i de moltes cultures, religions i països. No calen tampoc aquestes referències per llegir i entendre i gaudir dels poemes. Els lectors que disposen d’un  background eficient podran accedir a referències i aprofitar l’avinentesa de la complicitat per recordar tal o tal argument d’aquell poeta grec o discutir la interpretació del judici sobre les flatulències excessives de tal altre. Però tot això no impedeix ni assegura una recepció correcta i gratificant per al lector despreocupat de la historiografia literària o de la història de la literatura o de la crítica de l’anàlisi del cànon estètic literari i del pensament universal.

Estigui tranquil el lector, no cal despistar-se en aquest maremàgnum de citacions i referències. Però aquest prologuista ho adverteix i ho certifica. Per a qui ho vulgui saber les referències explícites de Pere Bessó són aquestes, més o menys exposades per ordre quantitatiu i que no tractaré d’exhaurir-ne l’anàlisi. Valga només com a punt de referents culturals i vitals del nostre autor:

1- La literatura castellana i Hispano americana, com ara Rubén Dario, Calderón de la Barca, Miguel Hernández, Pablo Neruda, Juana Inés de la Cruz, Antonio Machado, Carlos Bousoño... I d’altres sud-americans actuals com ara Irene Gruss, Edith Goel, Juana de Ibarbourou, André Cruchaga, Luís Benítez, Alicia Genovese...

2- La literatura Francesa: Verlaine, Tristan Corbière, Apollinaire, Ronsard, Artaud, Jean Cocteau, Robert Desnos, Pierre Louys, Yves Bonnefoys, Francis Ponge, Heather_Dohollau...

3-La literatura anglesa i Nord-americana: John Donne, Blake, Keats, Percival Bisshe Shelley, caroline bergvall, D. H. Lawrence, Tendai Mwanaka (sud-africà)... Adrienne Rich, Judth Taylor, Marthe Reed, Poe, Amy Lowell, Elisabeth Bishop, Ursula T. Gibson, Carrie Etter, Ruth Fainlight, Vievee Francis ...

4-Literatura Portuguesa: José Saramago, Joaquim Cardozo, Eugenio de Andrade, Graça Pires, Pesoa, Teixeira de Pascoais, Sà Carneiro,

5-Literatura Catalana: Estellés, March, Gimferrer, Bernat Metge, Jaufre Rudel, Josep Ribelles, Ventura Melià, Josep Piera, Marc Granell, ...

-Literatura Russa: Osip Mandelstam, Joseph Brodsky,

-Literatura alemanya: Novalis,

-Literatura Grega: Kavafis,

-Literatura Italiana: Gaspara Stampa, Umberto Saba

-Literatura àrab: Andrée Chedid

-La història sagrada judeoarabocristiana: Joshua Ben Joseph, Llàtzer, Sant Pau, Jessé, Flor de Jericó, Maria Magdalena...

-Mitologia i Literatura grega i egípcia: Persèfone, Teseu, Melis, Amon, Isis, Afrodita, Plini el vell, Sapho,

- La Cultura Beat i Rock dels 60, 70 i 80: Beatles, Tom Waits, Carla Thomas, Jimmy Hendriks, JJ Cale, Ray Davies, The Clash, Deep Pulple, Pink Floyd, Canned Heat...




5. Tècniques expressives generals de bessó en la seua darrera etapa


Les característiques expressives de Pere Bessó no han canviat gaire en aquesta etapa que tracte d’analitzar, però sí s’han aguditzat en diversos sentits: quantitat, diversitat, acumulació, profusió i enumeració. La poètica de Bessó sembla més que mai un esclat incontenible d’expressió que vol abastar el tema per difusió de comentaris i punts de vista. Només ja en el poema inicial a tall de propòsit ofereix una visió, mena d’auto definició o autoretrat del poeta i de la seua circumstància vital on s’acumulen  les metàfores en parlar del llibre que ens presenta. Aquesta balàustia que el lector ha de donar sentit, aquesta magrana en soledat diu el poeta, plena de seny, gàrgola impossible, plena d’uterància i massa plena de roja llicència. El mateix autor ja s’ho mira i ens ho confirma : massa plena. L’hem d’abastar diu amb un tacte més que dubtós i no com ho faria l’aprenent de Persèfone, el raptador desconsiderat al passadís de l’infern que suposem la descoberta del sentit en la realització de la voluntat de possessió, d’apropiació del mite de la donzella que no pot escapar a ser la núvia promesa d’un deu ombrívol que li ha de donar significança. Mite, literatura i profusió de metàfores en el primer poema.

Poesia meta poètica de bell començament i que anirem retrobant per tot el poemari. I de rerefons, les dones. Les pròpies i les altres, les dones experimentades i les desitjades, les dones recordades i les dones que podrien haver estat, les dones germanes, companyes, procreadores i assecades. Des dels orígens de l’incest en el secà erm de Bugarra. Les dones negades i les patides. I també la Madonna idea, donzella mitificada, que encara li agrada entrellucar des dels trobadors occitans i catalans, passant pels “stilnuovisti” italians, o els clàssics llatins i grecs o els neoclàssics espanyols. Les nimfes i les deesses que porten al desig de la carn abocada a l’abisme, per exemple en “Insurrecció davant el clam de gènere”...

Els poemes de La mort del Clown són poemes llargs, de dicció pausada, reflexiva que es construeixen per acumulació i on és interessant però no imprescindible rescatar l’anècdota. També hi ha, de tant en tant, proses poètiques, que no deixen de comportar-se com la resta de poemes del llibre. Mirem la definició que ens fa en “El poema continu” on, a partir d’una reflexió que fa la veu poètica que és Pere Bessó sobre el poema d’André Chedid que en imaginar la fertilitat del llim en uns versos de joventut de Verlaine  comença a fer una sèrie de comparacions i metàfores sobre la producció i fertilitat del llim que ve a ser la matèria originària del poema que va transformant-se en altres significacions, tota la prosa poètica ve a reflexionar sobre el fet creatiu, el poema continu l’expressió de l’expressió que es fa a partir d’una altra matèria poètica. Hi trobem l’acumulació de més de deu metàfores per a parlar del poema: el blanc del clarió, el negre de la porta oberta cap a la uterància, el xiuxiueig gris del penya-segat, el vent groc que bufa les fulles de la tardor entre les roques de la soledat, tot nu el besllum de l’alosa, el breu esclat de l’ombra, las malaltia del cor a l’iris, poema que flueix mitjançant la flama al contínuum. I acaba amb la metàfora d’aquesta manera de construir el poema sobre la reflexió d’altres expressions poètiques diu: el coixí de la llum de l’aigua de la vida. Profusió d’imatges i metàfores per parlar de les coses, en especial de l’escriptura.

Altres vegades Pere no renuncia al llenguatge més popular, com ara el llenguatge col·loquial i no menys poètic de la publicitat més casolana on fa una crida a l’amor més carnal i una denúncia de la falsa puritana, “el fregar se va a acabar” ·expressat en la llengua que empra la televisió, el castellà, al poema “Encara el vell hivern”, o d’altres més vulgars “més merda al rebost de l’esperit que al pal d’un galliner”.

Però hi trobarem molta solitud. Terrible solitud i sovint conformada, adaptada, encoixinada en referents literaris i musicals, però també amb substituts: lectures i música sempre, alcohol i al·lotròpics de tant en tant. Veiem sinó alguns poemes com ara “Uterància” o “Nadal del Sargent Pepper” per passar el cap d’any amb la solitud del raïm i la beguda per celebració, en companyia dels estimats Beatles. Sovint els poemes acumulen també sentiments i sensacions viscudes, com ara la beguda i l’ebrietat, en aquests darrers i “Alhora”. O experimenta els efectes psicodèlics i al·lucinògens de l’alcaloide i el LSD en la nit que albira les flors de Baudelaire que per a Pere en aquesta circumstància  eren més a viat com la “flor pudenta de l’abisme”.

Altres vegades, moltes,  el tema serà el sexe en gran diversitat de circumstàncies i apetències i experimentacions... Trobem els preliminars en diverses ocasions com ara en “L’arribada de l’àngel del desig”. Però també les recomanacions per vigoritzar l’esperit i la ment. I molt sovint prenent al peu de la lletra la cançó, demana radicalment com fan els seus estimats Beatles: Per què no ho fem en la carretera? Sovint aquest estat d’excitació es reconeix i se n’accepten les seues precàries circumstàncies, però no obstant això no se n’està d’incitar l’amistat al gaudi en contra d’aquesta precarietat, “el mateix vell blues de sempre”, on em reconec –amb permís del nostre autor i de l’anàlisi poètica- antecessor d’algunes ramalades discursives estimulades pel meu poemari Aigüestortes.

Altres vegades la natura, la lluna per exemple, és la metàfora de la inspiració del poeta. Inspiració que va marcint el pas del temps amb la pèrdua de l’or en un imperfecte creixent on el poeta s’hi reconeix.

Expressió de la pròpia experiència, hem dit, on la dona és part protagonista, juntament amb el poeta, és clar. La dona ben arreglada, sabulosa, gens de fiar. La dona que ha de pagar impost per rebre la dedicatòria del poeta que, en un colp de autoestima, més es valora. Però molt sovint la pena ho inunda tot i el poeta s’ofega en el alcohol, amb una mort paròdica de pel·lícula de sèrie B. Efectivament ens trobem davant del poema que dóna títol al llibre. I és aquí on hi ha l’expressió, sense pudor de la paròdia més descarnada de la pròpia experiència i determinació del poeta de deixar de ser el poeta pessoà que hauria imaginat i viure la realitat en l’experimentació del quartejar del maquillatge i la imatge del clown que ofega les penes en whisky i ginebra. Amb aquesta mena d’al·legoria del clown, Pere aprofita per expressar un posicionament vital que l’ha dut a reflexionar i fer poesia. És aquest el món que ha viscut durant anys mentre vivia i llegia i escrivia, i escoltava música i es relacionava i socialitzava i lluitava políticament... tota aquella vida cristal·litzada en la ganyota d’un clown que veu i viu la pena i la commiseració dels dies passats en una història sens fi i en un món rebec al canvi i la millora...

En “espill que no reverbera” trobem una altra acumulació d’imatges metafòriques que ens parlen de la poesia. A partir d’una citació d’Eugènio de Andrade ”a poesia é uma espècie de animal no oscuro recusando a  mâo que o chama”. Pere parteix de la metàfora de l’espill en aquell moment en què desapareix la imatge, moment en què perdem de vista el sentit del poema; i això dóna peu a una continua acumulació de metàfores sobre el fet poètic: la superfície del desig, arrel del desamor, eixam d’orquídies assassines, la cova de cristall,  làbel de l’espèculum, cavitat de la vagina, feix i revers de la llum, espill que esborra la marea de la llum, la rosa de Ronsard,  la cella perdurable de Plini el vell... Com veiem una marea de concepcions sobre el fet poètic que ens fa pensar no solament en la història de la literatura sinó en les diverses concepcions del fet artístic i de contemplació cultural o estètic.

“A les reixes d’orient” trobem encara una amalgama d’academicisme i citacions. A partir de citacions de músic i poeta, reflexiona sobre la memòria que resta en la vellesa en què ja no hi ha flors i un es troba a la frontera de no sabem ben bé què. La poètica de Bousoño, la poesia de Virgili o les mítiques portes d’Orient en basteixen el rerefons cultural.

En “Antiparaulari” tracta de reflexionar sobre el silenci i l’autocontrol, a partir d’una citació d’Artaud.

En “Poeta de fortuna” la música i el nom de Deep Purple, li suggereix un treball sobre flors i psicodèlia. Amb expressió de academicisme (cípsela àster), populisme (pixallits), tradicionalisme (dent de lleó) o xicoira.

Als testicles de Teofrast fa un cant a la dona “facilitaria”, la dona sempre disposada amb una bella metàfora, que podria ben bé resumir la idea central del poema: “Zenit i nadir de les llums i de les ombres”

“Cocteau” és una incitació a l’abandó del joc convencional i la recerca de noves sensacions, com ens pretenia oferir aquest actor, i escriptor surrealista.

“A la mateixa peixera” torna a les imatges psicalíptiques i undergrounds. A partir d’un text i cançó de Pink Floyd “Nosaltres som només dues ànimes perdudes nedant en una peixera”. En certa edat, el record adverteix senyals i no pot escapar-se’n de dins la peixera, metàfora del temps present. Hi ha moments en què les coses són com són i poc podem fer per canviar-les. M’agradaria destacar les al·literacions en R vibrant agosarades per a referir-se a aquella situació “la cambra protegeix rònegament el meu espill d’enrònies amb murs mig enrunats”

En El somni, a pesar que el poeta en general  -parlo d’aquest poemari- és rebec a la rima, destacaria les rimes internes alternades arbre/marbre i ventall/destall per parlar del son i el somni dels bons bevedors. Diu la cultura popular “qui és valent per mamar que ho siga per dormir”.

Al 28, la poesia parla dels malsons en soledat que partiran a l’alba. Tota dolor arriba el moment en què és finita.

A “Negra” un poema curt, la poesia torna a ser el tema, entre l’ostentosa poesia de Rubén Dario  i la humilitat experimental i tímida del gat d’angora hi ha una metàfora que trasllada significants de la vida a la literatura i viceversa:  gata/flor/sonet.

En “Mester de la nafra” la veu poètica reflexiona sobre l’amor, la bellesa i les ferides no en aquest ordre, és clar. El lector avesat haurà de construir-ne el seu propi “meaning”. Acaba el poema amb un resum  tret d’una citació d’una joveníssima poeta armènia, que sembla que escriu en anglès: Arpine Konyalian Grenier “Eros, rose, sore”

“De cinta avall” destaca la metàfora de la lletjor decadent de qui espera encara una darrera vigoria en la impotència “com els capcirons d’un cadàver reblert de flors blanques a l’aguait del nom d’un dèbil floriment”;  i l’expressió d’aquella impotència. Què difícil és dir de manera bella: això d’ací baix és un penjoll mort.

Al 32 reapareix la nostàlgia a partir d’una cançó de Sylvie Vartan, una cantant francesa d’origen armeni, esposa del rocker francès Johnny Halliday. “Que c’est triste un train qui sifle dans le soir”. Es tracta de la llum de la darrera llum de la vida, de la darrera consciència de l’experiència del darrer gaudi “llum darrera en la copa de la llum”. Tren, xiulet, partida, crepuscle conformen una visió tendra i nostàlgica de la bellesa decadent.

En “Lluny de l’eternitat” parteix d’una cita de Michel Houellebecq, que li dóna el títol al seu poema “Nosaltres ja no podem viure lluny de l’eternitat”. És una reflexió metafísica sobre l’existència i el que esperem d’ella on s’agafen de referents tres elements fonamentals els versos de Pierre Louys i Calderón de la Barca, les set virtuts i vicis capitals i els records del poeta en una imprecació a qui ho ha de jutjar per a la posteritat...

“Ara que es l’hora” és un poema divertit, d’escatologies i entrenaments infantils. Pere també ens fa l'ullet  casolà amb sarcasmes i paròdies. En aquest poema parteix de la competitivitat en la infantesa, a veure qui pixa o escup  més lluny, per tal de fer una reflexió sobre la trajectòria vital. Per què va servir aquella pràctica...? N’ha tret alguna cosa el poeta, i l’home...?

Al 35 Destaca la imatge del cudol per parlar del que expressa el silenci. La vida ens revela amb silencis tot el que ens vol dir. Declaració d’honestedat davant l’existència. Un gran i senzill (que no fàcil) i bell poema.

En “Estat de gràcia” hi ha una reflexió sobre el pas del temps, la pèrdua i la degradació. Assistim a una sobreabundància de referències literàries, musicals i mitològiques: Brodsky, Marthe Reed, Miguel Hernández,  Osip Mandelstam, Reichol... És interessant el joc, la ironia i l’humor a partir de la decrepitud en la dentadura: càries, esdentegada, encara mastegues, ... i altres metàfores iròniques: “el desamor torna el fruit coagulat de la càries”, “la neu d’ossos al dente”, “perd en un vol de saliva les seues ales”, “el vel amerat la tulipa dels secrets del sutze a la boca”, fumeral del dolor” “les absències del bisturí” “el darrer cudol”, “ les conquilles desproveïdes de l’ànima redona” “ la fulguració postrera del llit buit al plec roig de la llengua”...

A “Ni fulla ni branquilló” hi ha la reflexió sobre el sacrifici basat en la mística cristiana, la mitologia grega d’aquell Prometeu encadenat  el fetge del qual era devorat per l’àguila;  la metonímia del crani per designar la mort i les referències al corb d’ Edgard Allan Poe. El poeta s’ofereix, exposa els seus patiments en benefici d’altri, com un nou Prometeu.

De “L’indecís” diré que és un poema de reflexió eròtica i sensual en el qual l’amant es troba davant del sexe femení que el poeta defineix amb metàfores diàfanes que no cal explicar: “les valves de la venera” i “perla”. Partint d’una cançó de la bella cantant negra Dionne Warwick que cantava aquella cançó de la pluja caient, cito de memòria “rain drops keep falling on my head...”

“Memòria del desig” és una prosa poètica dedicada a una suposada monja “Felisa” Es tracta d’una reflexió sobre la  vivència de la castedat i el record o més aviat la memòria del desig. Es tracta d’un joc  irònic i pietós, per no dir tendre, en comparar les distintes situacions des del record. De vegades la memòria del desig es converteix en desig d’allò que ens porta la memòria... Paraules clau són: novícia, cavaller, amor, llepar, pecat, sinagües, amor, despullat, bocadents.

“Castell d’amor a Magdala” és un homenatge al que representa Maria Magdalena per als no creients: una magnífica prostituta valenta que segueix fidelment el seu enamorat. Qui pogués tenir l’amor d’una Míriam de Magdala!

“Avançadeta” és una mena de cançó de bressol descarada.

“L’altre somni”, de nou el pas del temps fa reflexionar sobre la pèrdua de valors amb la pèrdua de projectes, la nostra vida és només, com diu Amy Lowell, una barqueta destrossada baixant per un riu roig impetuós.

“La dansa dels espills” és una altra prosa poètica on hi ha una reflexió metafísica sobre l’essència de la persona: un és sempre qui és per molt que cadascú busque en una situació de desdoblar-se quan s’està en aquella tessitura no gens acceptada. Al capdavall tots som un bons pardals que busquem de qualsevol manera fugir del que no ens interessa...

En “Tàctica del grata pluges” hi ha un elogi a la saviesa: Avança’t al que saps o intueixes.

“Buit” és un poema lineal: vers-paraula. El poeta juga amb la forma allargassada situant cada paraula en un vers i allarga d’aquella manera la felicitat de la qual ens parla, el buit: l’amor quotidià. Es tracta del dia perdut/guanyat al llit pels amants.

A “Suzanne elusiva”  juga amb els senyals de l’absència de l’amada en el llit , mentre espera, a partir d’una citació de Alicia Genovese: “En la cama una mujer se vuelve líquida y roja”

A “Pluja i neu” el poeta torna sobre el fet de la creació poètica. Res no val res si no està tocat per la gràcia de l’alta poesia. No vol dir això que el poeta s'hi trobi productor d’aquesta mena de poesia. En efecte sovint  la troba manllevada d’altri. Aconseguir l’ascesi de l’alta poesia serà el seu determini, però en aquest afer el poeta treballa sense saber la sort que finalment assolirà, com en el joc de Halloween: Truc o tracte. Sempre exposats a l’atzar.

A “La cambra dels mals endreços” dedicat a l’amic poeta Pepe Ribelles. Pere fa un homenatge a l’home vitalista, promiscu, avançat, valent, en la seua vellesa/bellesa. Josep Maria Ribelles va ser un poeta que començà a escriure en castellà en els 60, entre la colla d’autors que com Pere Bessó començaren la seua obra en castellà. Molts d’ells, com Pere, se’n passaren a fer l’obra en català a la generació dels 70, però Ribelles sembla que desaparegué com a poeta... fins que a la vellesa, cap al 1990 el vam recuperar i el presentàrem a la Forest d’Arana. Sembla que entre alguns el convencérem perquè escrigués en català, la seua llengua materna, de Puçol que era, i així ho va fer... Però això serà matèria d’altres escrits. Quedi ací i així de moment el nostre reconeixement a aquest amic i poeta amb molta estima i complicitat anomenat per alguns amics “Carnisseret de Puçol”.

“El més alt dels alts” és una prosa poètica de abundoses referències literàries que caldrà mirar amb atenció i no poc treball: Sapho, Machado, Blake, Novalis.

A “Figues, sabó i pimentons”  repassa i compara tres maneres d’enfrontar-se davant la pròpia experiència de poeta i de com aquesta manera és tractada en cadascun dels casos. Es tracta del sabó de què parla Caroline Bergvall a la manera desimbolta de francis Ponge de la qual admira el calembur i el tractament que en fa de la figa, on Pere sembla entreveure el mestratge de D:H Lawrence, i de la qual troba a faltar la desconeixença del tractament del pimentó que tan mediterràniament havia tractat el nostre poeta nacional Vicent Andrés estellés. Bell homenatge al Carpe Diem de la quotidianitat entre poetes que viuen la seua pròpia vida casolana sense renunciar a la pràctica retòrica.

A la prosa següents deixa anar la seua imaginació a partir d’un joc de correspondències entre el baf de l’alè en l’espill i el desig de la temptació d’una animació masturbatòria a trenc d’alba entre versos sense trencar l’encant del somni i tot comptant amb la pietat de la nit protectora.

“Aubade” porta el desig de tema eròtic, la guspira, l’esclat en la contemplació de la bellesa. Aquest desig és un arma que cal aprofitar davant la presència de la joia.

“El bassot de Melissa” s’enceta amb una citació del poeta occità Florian Vernet que assaja uns versos d’arrel netament trobadoresca, en què s’ironitza sobre la redundància en la temàtica amorosa de la poesia des de temps de la picor. Al capdavall tot aquest territori és una incitació en l’edat en què un es pot permetre certes llicències.

A “Vespra de vaga general”  assaja un altre poema de tipus vers-paraula. Poema, com diu el títol de tema reivindicatiu i social, reflexió prèvia a la vaga general i la solidaritat davant les reivindicacions de la classe obrera.

“Homenatge a Ezra” una citació de Ruth Fainlight “Verd jade i or pàl·lid sota núvol fosc de tardor” és un homenatge a la poesia decadent i sensual d’Ezra Pound, jugant amb la incitació que les cames entre el tall de la falda i la poesia que n’inspira.

A “Avenida da Liberdade” Bessó rememora una visita a Lisboa per la festa del PCP, amb els seus amics acompanyants de compres, alguns llibres d’escriptors portuguesos adquirits, la bola d’herba, el vinho verde ... i sobre tot el gran escriptor i camarada comunista Saramago.

La prova final és un poema dedicat a la dona, amb citació i temàtica de Ruth Fainlight “Sóc un poeta que és una dona, no una dona poeta” Bessó se sent solidari amb aquesta afirmació, sentint-se’n habitant del mateix reialme, tot i comprenent les dificultats d’explicar el que vol explicar Ruth.

El llibre acaba amb una citació d’un autor que ha acompanyat des dels seus inicis el nostre poeta: Yves Bonnefoy. “No, no em toques- li dirà. Però fins i tot dir no serà llum.”

No sé, estimat lector, si us he fet un favor o no, desgranant, a poc a poc, tots els poemes de La mort del Clown, tanmateix em sembla sempre més gratificant per un lector interessat d’anar reconstruint l’experiència i l’anècdota que li ofereix el poeta amb la seua pròpia i selectiva lectura. Així que, ho deixaré ací, i us desitge que fruïu dels poemes que tan delicadament i amb tanta saviesa literària ha anat bastint l’escriptor que és Pere Bessó, amb l’ajuda de les seues lectures, la seua música, les seues dones, els seus amics i la seua experiència.

Francesc Collado, Foios març 2013



Salut i terra

 

dimarts, 7 de juny de 2016

Les Fades de Charles Perrault, Contes de fades per tots els lectors

Les Fades de Charles Perrault



Hi havia una vegada una vídua que tenia dues filles: la més gran li semblava tant en l'humor i la cara, que tot aquell que la veia, veia la mare. Totes dues eren tan desagradables i tan orgulloses, que no es podia viure amb elles. La menuda, que era el viu retrat del seu pare per la dolçor i l'honestedat, era per això una de les més belles xiques mai vistes. Com que la gent naturalment estima el seu semblant, aquesta mare adorava a la seva filla gran, i al mateix temps tenia una gran aversió per la menuda. La feia menjar a la cuina i treballar sense parar.

Calia, entre altres coses, que aquesta pobra nena anàs, dues vegades al dia, a poar aigua a més de mitja llegua de la casa, i que portàs una gran gerra plena . Un dia que era en aquesta font, va arribar una pobra dona que li demanà de beure.

- "Oi sí, bona mare," digué la xica bonica; i esbandint de seguida la gerra, va poar l'aigua del lloc més bonic de la font i li la presentà, sostenint la gerra perquè en pogués beure més fàcilment. La bona dona després d'haver begut, li digué, "Sou tan bonica, tan bona i tan honesta, que no puc evitar de fer-vos un do, perquè era una fada que havia pres la forma d'una pobra dona del poble, per veure fins a quin punt arribaria l'honestedat d'aquella jove. Jo us done de do, continuà la fada, que a cada paraula que digueu, us eixirà de la boca o una flor o una pedra preciosa ".

Quan aquesta bonica arribà a casa, la mare la renyí per tardar a tornar de la font. "Us demane perdó, mare, va dir la pobra xica, per haver tardat tant"; i, en dir això, li va eixir de la boca dues roses, dues perles i dos grans diamants. "Què estic veient digué la mare molt sorpresa.  Crec que li ixen de la boca  perles i diamants! D'on ve això, filla meua ? (Aquesta va ser la primera vegada que li deia filla meua.) La pobra nena li explicà ingènuament  tot el que li havia passat, no sense llançar una infinitat de diamants. 

- Realment, digué la mare: he d'enviar la meva filla. Jas, Ínfules, mira el que ix de la boca de la teua germana quan parla; ¿No t'alegraries de tenir el mateix do? Només has d'anar a poar aigua de la font, i quan una pobra dona et demanarà de beure, li’n dones amb sinceritat.
– Em faria bé, respongué la brutal, de veure anar a la font! 
- Vull que vages, cridà la mare, i de seguida.


 Ella anà, però remugant. Prengué el flascó de plata molt fina que hi havia a casa. I només en arribar a la font, va veure que eixia del bosc una dama magníficament vestida, que vingué a demanar-li de beure. Era la mateixa fada que havia aparegut a la seva germana, però havia pres l'aire i el vestit d'una princesa, per veure fins on arribaria la indecència d'aquesta xica.
- És que he vingut jo ací, li digué l'orgullosa brutal, per donar-vos a beure? Precisament he portat un flascó de plata, expressament per donar de beure a la Senyora! Ja n’estic sabedora: beveu, vós mateix, si voleu. 
– Vós no sou gaire honesta, reprengué la fada, sense enfadar-se. Molt bé! com que sou tan poc servicial, jo us done de do que a cada paraula que direu, us eixirà de la boca o una serp o un gripau.

 De primer que sa mare la veié, li va cridar: "Bé, filla meua 
- Bé, mare ! respongué la brutal, llançant dos escurçons i dos gripaus
- Oh cel, va exclamar la mare. Què estic veient? La seua germana és la causant: ara m’ho pagarà". I tot seguit va córrer a apallissar-la.

La pobra nena fugí i anà a amagar-se al bosc de prop. El fill del rei, que tornava de cacera, se la trobà i, en veure-la tan bonica, li preguntà què feia allà tota sola i per què plorava! "Ai, senyor, és la mare que m'ha fet fora de casa." El fill del rei, que veié eixir de la seua boca cinc o sis perles i altres tants diamants, li demanà de dir allò que li passava . Ella li explicà tota la història. El fill del rei s’enamorà; i considerant que un do com aquell valia més que qualsevol cosa que li podia donar en matrimoni a un altre, la va portar al palau del rei el seu pare, on es van casar.


 Per a la seua germana, que es va fer tant d’odiar, que la seua pròpia mare la despatxà de casa; i la infeliç, després d'haver corregut molt sense trobar ningú que la volgués, anà a morir al racó d’un bosc.