dissabte, 12 de desembre de 2015

CATALÀ, PARAULA TABÚ

 Català, paraula tabú


L’esquerra valenciana mai no ha rebutjat les falles i la cultura popular. Ha rebutjat això sí la burrera, la "religiositat" i l'incivisme faller. I ha menyspreat la incultura popular. L'esquerra valenciana sempre ha participat en molts projectes fallers, publicacions, llibrets, teatres i altres. També s’ha ficat en la cultura popular: cançó, dansa, festes i gastronomia. Què seria la música sense la cançó (Al tall, P Muñoz, El sifoner, Carraixet, Botifarra...) Les danses sense Alimara, la llengua sense les escoles i els instituts...?

L’esquerra ha dimitit només de la religió. Tot i així una bona part de l’església, per no dir els únics del nacionalisme que defensa la llengua valenciana, encara hi són lluitant contra la castellanització de les autoritats eclesiàstiques amb el silenci obnubilat de la beateria generalitzada.

És clar que l’esquerra tirava més cap a la cultura general i l’alta cultura: pintura, escultura, teatre, música, literatura... Però també n’hi ha una part de la dreta civilitzada que feia alta cultura i la fa encara... Solament que encara és més minsa que l’esquerra. L’esquerra nacionalista són quatre gats... però la dreta és quasi tota regionalista. Els nacionalistes de dreta (que en són ben pocs) acaben avorrits o en les opcions civilitzades de l’esquerra...

Ara bé, si per ajuntar uns milers de neo-regionalistes indecisos, o per integrar-me en una "región de España civilizada..." o per a ser acceptat per "las otras regiones de España" se’m demana que esborre la paraula català del meu diccionari. Si he de negar la pertinença dels valencianoparlants a una comunitat que inclou, Catalunya, les Illes, la franja, etc. Si he d’anar amagant la portada dels diccionaris de consulta que solc emprar: “català valencià balear”, “Diccionari de l’enciclopèdia catalana” “Diccionari valencià Bromera” “diccionari de l’IEC” ·”Diccionari de la rima Ferrer Pastor” “diccionari Enciclopèdic de Coromines” “anglés-català” “francès-català” “Castellà-català, ·etc. Si se’m demana que visca en una galàxia valenciana, amb orelleres, absent de qualsevol altra manifestació feta en la llengua que faig servir tots els dies... Com un espanyol sense Amèrica, un nord-americà sense el Regne Unit i Austràlia o Sud-Àfrica, un canadenc sense França, etc...

Ni per tot l’or del món. I si no... pregunteu aquella gent que us dic si estan disposats a tals sacrificis en nom de la tradició, de la cultura popular o de la bíblia en pasta!

dijous, 26 de març de 2015

Solell mariner, Prec primaveral


Solell mariner 
Pescador de l'alba
Nàufrag del deler 
Bandoler verí

L'horitzó d'argent
Corona daurada
Ruixa d'entretemps
L'arc de sant Martí


Solell  del viver

Hortolà de l'aigua
Generós pirata

Dóna'm el dobler

Solell matiner

A l'albat consola
Omple'm la guardiola
De tresor marí
Francesc Collado, Foios 26-3-15

dimarts, 24 de març de 2015

Plou calma sobre el vespre

                      Cap de brot

Plou calma sobre el vespre i s’ofeguen els crits.
Els mots  fluint als dits els fan ballar en destre
enginy. Plou al carrer i la remor s’escampa
corresponent poder de l'aigua que s’arramba.

Pensament en plaer de tabals vegetals
solitari quefer entre brots virginals
a compartir el rumb ordena la mudança.
S’omple de llum l'estança protegint el terrer:

sola pobra recança de dies i joc vell.
En pa i ordre novell el cor marcit per anys
il·lumina la pell com un solell estrany
i fa saltar el seny ancorat en l'engany.

Plou poc i lentament com la vida s’atansa
el pensament se’n va per la drecera sempre.
Camí fàcil i dòcil, assegut al rastell,
t’observa ell, el vell que riu el teu setembre.


Francesc Collado, Foios 24-3-2015


dilluns, 23 de març de 2015

Dammi la mano, Joan Salvat Papasseit

Dona'm la mà, Joan Salvat i Papasseit (Barcelona, 16 de maig de 1894 - 7 d'agost de 1924)


Dóna'm la mà que anirem per la riba 
ben a la vora del mar 
bategant, 
tindrem la mida de totes les coses 
només en dir-nos que ens seguim amant. 

Les barques llunyes i les de la sorra 
prendran un aire fidel i discret, 
no ens miraran; 
miraran noves rutes 
amb l'esguard lent del copsador distret. 

Dóna'm la mà i arrecera la galta 
sobre el meu pit, i no temis ningú. 
I les palmeres ens donaran ombra. 
I les gavines sota el sol que lluu 

ens portaran la salabror que amara, 
a l'amor, tota cosa prop del mar: 
i jo, aleshores, besaré ta galta; 
i la besada ens durà el joc d'amar. 

Dóna'm la mà que anirem per la riba 
ben a la vora del mar 
bategant; 
tindrem la mida de totes les coses 
només en dir-nos que ens seguim amant.

Dammi la mano che andremo lungo le rive
molto vicino al mare
battendo,
avremo la dimensione di tutte le cose
appena diciamo che stiamo ancora amarci.

Le barche lontane e quelle della sabbia
prenderanno un’aria fedele e discreta,
Non ci guarderanno;
guarderanno nuovi percorsi
con lo sguardo lento dell’esperto distratto.

Dammi la mano e ripara la guancia
sul mio petto, e non temere nessuno.
E le palme ci daranno ombra.
E i gabbiani al sole che luccica

ci porteranno la salinità che inzuppa,
l’amore, tutte le cose vicine al mare:
ed io, poi, bacerò tua guancia;
e il bacio si prenderà il gioco di amar.

Dammi la mano che andremo lungo le rive
molto vicino al mare
battendo;
Avremo la dimensione di tutte le cose
appena diciamo che stiamo ancora amarci.


Trad Francesc Collado, Foios 23-3-2015

diumenge, 22 de març de 2015

7 sentits


Qui no comprèn una mirada
no comprendrà tampoc
una llarga explicació.


—Proverbi àrab



tots els acords i les desavinences
tenen una mirada cap a dins
o una explicació cap a fora
no cal saber acordar la mirada
ni desentendre l'explicació


la mirada és sentiment i desig
l'explicació és interés i negoci
és el que cal saber de la jugada
interés i estima no són d'acord
en els acords i les desavinences

dissabte, 21 de març de 2015

Quasi misericòrdia

Misericòrdia
a M.G.

Van plorant coixos de ment
Sense esperança van
Construint una nau
Engarjolada en mots
Finals que mai no acaben
Perquè el delit de dir
Els acorrala en un indret
Tancat de llum no vista
I preguen muts uns plors
De la misèria amuntegada
Abisme avall Diògenes
De l’esperit errants
Penjats d’un clau fanal
Que el mot no aguanta
I de la trona fan
Agombolen la por
D’on cal fugir al mar
De tràngols imposats
Que els aconformen
Ni drings de vasos plens
Ni sebollits fantasmes
Ni notes musicals ressonen
En llurs versos macats
Tan sols la derrota constant
Els manté alerta en la fosca
Nit que ha limitat la modèstia
D’impúdica renúncia
A què ens sometent desesperançats

Calleu un pas o feu un plor
callat per agafar empenta
O per reprendre el plany o bé
Si la renúncia encara esteu paint
Canteu la mort o moriu com estranys

En la misericòrdia

dijous, 12 de febrer de 2015

SUBMISSIÓ 1.4, Michel Houellebecq, Flammarion (la novel.la polèmica...) 1.4

1.4

En sortir de la meva classe (¿en què les dues verges de burca podrien estar interessades en Jean Lorrain, aquest homosexual repugnant, que es proclamava a ell mateix filàntrop?  Estaven al corrent els pares del contingut exacte dels seus estudis? La literatura tenia bona esquena), vaig caure en Marie-Françoise, que proposà la idea de menjar junts. La meva jornada seria decididament social.
M’agradava  aquesta entretinguda vella plaga, assedegada de  xafarderies  en extrem; la seva antiguitat com a professor, la seva posició en alguns comitès consultius donaven a les seves xafarderies més pes i contingut que aquelles que podien arribar a l’insignificant Steve. Ella optà per un restaurant marroquí de la Rue Monge - aquell seria, així, un dia halal.
La superiora Delouze,  atacà en el moment que  el cambrer ens portava els plats, era en un terreny inestable. El Consell Nacional d'Universitats, que es reunia a principis de juny, molt probablement nominaria Robert Rediger  en reemplaçament.
Vaig fer un breu cop d'ull al meu tagín de corder - carxofes abans de provar, per si de cas, un alçament sorprès de celles. "Sí, ho sé,"  digué, "pot semblar aclaparador, però no és més que soroll, he tingut ressons extremadament precisos. »
Em vaig excusar per anar al servei  a fi de consultar discretament el meu smartphone, realment ara es troba de tot en Internet, una recerca de només dos minuts m’informà que Robert Rediger era famós per les seves posicions pro-palestines, i que  era un dels principals artífexs del boicot d'acadèmics israelians; Em vaig rentar les mans acuradament abans d'unir-me a la meva col·lega.
El meu tagín en tot cas havia tingut temps de refredar-se un poc,  era una pena. "No esperaran les eleccions per fer això? "Li vaig preguntar, després de provar el primer mos, em semblava una bona pregunta.
"Les eleccions? Les eleccions, per a què? Què pot canviar? "Pel que sembla, la meva pregunta no era tan bona com això.
 - Bé, no ho sé, en tot cas hi ha la presidencial en tres setmanes ...
 - Tu saps molt bé que està arreglada, que serà com el 2017, el Front Nacional serà a la segona ronda i l’esquerra tornarà a guanyar,  realment no veig per què el CNU s’emprenyaria esperant  les eleccions.
- Hi ha la puntuació dels Germans Musulmans, de tota manera, són uns desconeguts, si superen el llindar simbòlic de 20%, pot influir en la relació de forces ... " Aquesta afirmació era òbviament una merda, els votants dels Germans Musulmans es traslladarien al 99% al Partit Socialista, això en cap cas no podria canviar res fos quin fos el resultat, però els mots relació de forces sempre s’imposen en una conversa, això fa lector de Clausewitz i de Sun Tzu, i llavors jo estava bastant emocionat també pel  llindar simbòlic, de tota manera Marie-Françoise assentí com si jo acabés d’expressar una idea, i sospesava llargament, les conseqüències d'una possible entrada dels Germans Musulmans en el govern sobre la composició dels òrgans dirigents universitaris, la seva intel·ligència combinatòria s’exercia, realment ja  no me l'escoltava, observava la desfilada de suposicions en el seu rostre agut i vell, cal interessar-se per alguna cosa en la vida em vaig dir, em preguntava què em podria interessar a mi mateix si la meva sortida de la vida amorosa es confirmava, podria prendre potser  cursos d’enologia, o col·leccionar maquetes  d'avions.
La meva tarda de TD fou esgotadora, els estudiants de doctorat en conjunt  eren esgotadors; per a ells començava  a ser una posta i per a mi gens en absolut, excepte triar el plat indi que escalfaria en microones a la nit (Chicken Biryani? Chicken Tikka Masala? Chicken Rogan Josh?) mentre mirava el debat polític en France 2.
Aquella nit hi havia la candidata del Front Nacional, afirmava el seu amor per França (", però quina França?"  Se li oposaven petits comentaristes de centre-esquerra sense gran rellevància), jo em preguntava si la meva vida amorosa s’havia acabat realment, en el fons no n’estava segur, durant una bona part de la nit pensava a  trucar Míriam, tenia la impressió que ella no m'havia reemplaçat, diverses vegades m'havia creuat amb ella a la facultat i m’havia llançat una mirada que podia ser descrita com intensa, però ella sempre havia tingut una mirada intensa de veres, fins i tot quan es tractava d'elegir un condicionador post xampú, no calia inflamar-se, potser  hauria fet millor d’involucrar-me políticament, els militants de les diferents formacions vivien en aquest període electoral moments intensos mentre jo m’esllanguia, això no era discutible.
"Benaurats els que la vida contenta, els que s’alegren, els que són feliços", així és com Maupassant obre l'article que escrigué sobre “À rebours en Gil Blas. La història literària en general ha estat dura amb l'escola naturalista, Huysmans ha estat elogiat per haver-se espolsat el jou, l'article de Maupassant és però molt més profund i més sensible que el que Bloy escrigué a la mateixa època en Le chat noir. Fins i tot les objeccions de Zola, en tornar a llegir-les, semblen més sensibles; és de veres que psicològicament “des Esseintes” segueix sent el mateix des de la primera fins a l'última pàgina, que no passa res i que fins i tot res no pot passar en aquest llibre, que en cert sentit l’acció és nul.la ; i és no menys cert que Huysmans en qualsevol cas no podia continuar À rebours , que aquesta obra mestra era un carreró sense sortida; però no és el cas en totes les obres mestres? Huysmans no podia més,  després de tal llibre, ser un naturalista, i és sobretot això el que  Zola ha mantingut, allà on Maupassant, més artista, considerava en primer lloc l’obra mestra. Explicava aquestes idees en un breu article per al “journal des neuvièmistes”, que m’aportà uns dies de distracció, molt superior a la que ofereix la campanya electoral, però no m'impedí gens ni mica de pensar de nou en Myriam.
Devia haver sigut una petita i encantadora gòtica, en el temps no molt llunyà de l’adolescència, abans de convertir-se en una noia més aviat de classe amb el cabell negre tallat en quadre, la pell molt blanca, els ulls foscos; amb classe, però sòbriament sexy; i sobretot les promeses del seu erotisme discret eren molt més que postures. L'amor en l'home no és més que gratitud pel plaer donat, i mai ningú m'havia donat tant plaer com Míriam. Podia reduir la seva vagina a voluntat (de vegades suaument, per  irresistible i lenta pressió, de vegades per petites sacsades vives i amotinades); Ella retorcia el seu cul amb una gràcia infinita abans d’oferir-me’l. Quant a les seves fel·lacions, mai no havia experimentat res igual, tractava cada fel·lació com si fos la primera, i havia de ser l'última de la seva vida. Cada una de les seves fel·lacions era suficient per justificar la vida d'un home. Vaig acabar per cridar-la, després d’haver dubtat encara uns dies; vam acordar veure'ns aquella nit.
Hom continua tutejant les ex núvies, és el costum, però substituïm  fer l’amor pel petó. Míriam portava una faldilla curta i negra, mitges també negres, l'havia convidada a casa meva, realment no tenia ganes d’anar al restaurant, va fer una mirada curiosa a l'habitació abans de seure al fons del sofà, la seva falda era realment curta i s’havia maquillat, li vaig preguntar si volia beure res,  un bourbon si en tens, digué.
"Has canviat alguna cosa ..." Ella prengué un glop, "però no veig què és.
- Les cortines. " Havia instal·lat doble cortina taronja i ocre, amb motius vagament ètnics. També havia comprat un tros de tela conjuntada, que havia sobreposat al sofà.
Ella es va girar, agenollant-se sobre el sofà per examinar les cortines. "Són boniques", va dir finalment, " fins i tot molt boniques. Però tu sempre has tingut gust. En fi, per a un macho " es moderà. Tornà a seure al sofà davant meu.
 "No et molesta que et digui que ets un “macho”?
 - No ho sé, podria ser cert, dec ser una mena de “macho” aproximat; de fet, mai m'han convençut que sigui una tan bona idea que les dones puguin votar, seguir els mateixos estudis  que els homes,  accedir a les mateixes professions, etc. En fi ens hi acostumem, però és aquesta una bona idea, en el fons? »
Ella aclucà els ulls amb sorpresa, per uns segons vaig tenir la impressió que es feia realment la pregunta, i de sobte també jo me la vaig fer, un breu moment, abans d’adonar-me que no tenia resposta a aquella pregunta, no més que a qualsevol altra.
"Tu estàs pel retorn al patriarcat, oi?
 - No estic a favor de res en absolut, bé que ho saps, però el patriarcat tenia  el mínim mèrit d'existir, en fi vull dir com a sistema social perseverava en el seu ésser, hi havia famílies amb nens, que reproduïen més o menys el mateix patró, en definitiva funcionava; ara ja no hi ha prou nens, així que s'ha resignat.
 - Sí, en teoria, ets un masclista, no hi ha cap dubte. Però tens gustos  literaris refinats: Mallarmé, Huysmans, segur que això t'allunya del masclista de base. Afegeixo a això una sensibilitat femenina, anormal, per la tapisseria. Per contra, sempre et vesteixes com un pagès. Un personatge masclista “grunge”, això podria tenir una mica de credibilitat; però no t'agraden ZZ Top, sempre has preferit Nick Drake. En poques paraules, tens una personalitat paradoxal.»
Em vaig servir més bourbon abans de contestar. L’agressió sovint amaga un desig de seducció, ho havia llegit de Boris Cyrulnik i Boris Cyrulnik és pesat, un tipus a qui no li la fas,  psicològicament un tio sagaç al corrent, un Konrad Lorenz dels humans en certa manera. D’altra banda, ella havia separat lleugerament les cuixes a l'espera de la meva resposta, allò era el llenguatge del cos, estàvem en la realitat.
"No hi ha cap paradoxa allà dins, és només que facis servir la psicologia de les revistes femenines, que és només una tipologia de consumidors: l'eco- responsable “bobo”, la burgesa de Show-off, la cubletera Gay - friendly, el satànic friki, el techno –Zen, en fi n’inventen de nous cada setmana. No encaixo immediatament en un perfil de consumidor de llista, això és tot.
- Podríem ... a la nit, quan ens trobem de nou podríem tractar de dir-nos coses agradables, no et sembla? "Aquesta vegada hi havia una esquerda en la seva veu que em molestà. "Tens gana? "Li vaig preguntar per dissipar el malestar, no, no tenia gana, però després sempre acabem menjant. "Vols sushi? "Òbviament ella acceptà, la gent sempre accepta quan se li ofereix sushi, els gourmets més exigents i dones més preocupades per la seva línia, hi ha una mena de consens universal al voltant d’aquesta juxtaposició amorfa de peix cru i arròs blanc, tenia l’imprès d’un repartidor de sushi i la lectura ja era enutjosa, entre el wasabi el maki i el salmó roll no entenia res i no tenia ganes d’entendre res en qualsevol cas, vaig optat per un menú combinat B3 i vaig telefonar  per demanar,  potser hauria fet millor d’anar al restaurant a compte fet, després de penjar em vaig posar Nick Drake. Un llarg silenci va seguir, que vaig trencar, prou estúpidament, preguntant com li  anaven els estudis. Ella em mirà amb retret abans de respondre que funcionava, que estava mirant de fer un màster d’edició. Amb alleujament vaig poder ramificar cap a un tema general, que també validava el seu pla de carrera: mentre que l'economia francesa seguia enfonsant-se peça a peça l’edició es mantenia bé, desprenia beneficis creixents, era sorprenent fins i tot creure que en la seva desesperació l'únic que quedava a  la gent era la lectura.
 "Tu tampoc, això no sembla marxar. Però sempre hi ha la sensació que m'has donat, de veritat ..."  va dir sense animositat, fins i tot trist. Què podia dir a això, era difícil de contestar.
 "Tinc l’aspecte tan deprimit? "Li vaig preguntar després d'un altre silenci.
 - No, deprimit no, però en un sentit  és pitjor, sempre hi ha en tu una mena d'honestedat anormal, una  incapacitat per aquests compromisos que permeten viure a les persones, en definitiva. Per exemple, diguem que tens raó sobre el patriarcat, que és l'única opció viable. No impedeix que faci estudis, que estigui acostumat a pensar en mi mateix com una persona individual, amb una capacitat de reflexió i decisió iguals a les de l'home, llavors, què fem ara de mi? Sóc bo per llançar? »
La resposta correcta era probablement "Sí", però vaig callar, potser no era tan honest com això a fi de comptes. Els sushis encara no arribaven. Em vaig servir de nou un got de bourbon, ja era el tercer. Nick Drake continuava evocant pures nenes, princeses antigues. I jo encara no tenia ganes de fer-li un infant ni compartir les tasques  ni comprar un porta-nadons cangur. Jo ni tan sols tenia ganes de fer l’amor, en fi tenia un poc ganes de fer l’amor, però un poc ganes de morir al mateix temps, en definitiva  ja no sabia molt bé, començava a sentir pujar fins i tot una  lleu nàusea, què és merda que no fotien Ràpid - Sushi?
Hauria d'haver-li demanat que em xuclés, en aquest moment precís, hauria pogut donar una segona oportunitat  a la nostra parella, però vaig deixar instal·lar-se el malestar, augmentant de segon en segon. "Bé, potser és millor que me’n vagi ...", digué després d'un silenci d'almenys tres minuts. Nick Drake acabava d'enllestir les seves lamentacions, anàvem a passar als eructes de Nirvana, jo tallava el so abans de respondre, "Si vols ..."

 "Ho sento, realment ho sento que siguis aquí, François", em digué en l'entrada, ella ja s'havia posat l'abric, "M’agradaria fer alguna cosa, però no veig què, no em deixes altra possibilitat," ens besàrem de nou, jo no pensava que arribaríem a superar això. El sushi va arribar uns minuts després de la seva partida. N’hi havia molt.
Trad. Francesc Collado, Foios 12 febrer 2015

dimecres, 11 de febrer de 2015

SUBMISSIÓ 1.3, Michel Houellebecq, Flammarion (la novel.la polèmica...) 1.3

1.3



Des que vaig ser nomenat professor, els meus horaris de classe reduïts m’havien permès reagrupar totes les meves tasques acadèmiques en la jornada de dimecres. Començava, de vuit a deu hores, per un curs sobre la literatura del segle XIX que donava als estudiants de segon any - a la mateixa hora, Steve donava, en un amfiteatre pròxim, un curs similar als de primer any. D'onze a tretze hores, jo m’assegurava el curs de màster 2 sobre els decadentistes i els simbolistes. Després, entre quinze i divuit hores, organitzava un seminari on responia a la preguntes dels estudiants de doctorat. M’agradava agafar el metro una mica després de les set, per fer-me la il·lusió fugaç de pertànyer a la "França que es lleva d'hora," la dels obrers i els artesans, però devia ser gairebé l'únic en aquest cas, perquè tenia una classe a vuit hores davant d'una sala gairebé buida, a excepció d'un grup compacte de xineses, d’un tracte fred i seriós, que parlaven poc entre elles, i mai amb ningú més. En arribar, encenien el seu smartphone per enregistrar íntegrament el meu curs, la qual cosa no els impedia prendre notes en uns grans quaderns d’espiral de 21 x 29,7. No m’interrompien mai, no em feien cap pregunta, i les dues hores passaven sense fer la impressió d’haver començat realment. A la sortida del  meu curs em trobava amb Steve, que tenia una assistència similar - excepte que les xineses eren reemplaçades en el seu cas per un grup de Magribines amb vel, però igualment serioses, i impenetrables. Steve gairebé sempre em proposava anar a prendre una copa - normalment un te de menta a la Gran Mesquita de París, que es troba a pocs carrers de la facultat. No m'agradava el te de menta, ni la Gran Mesquita de París, igualment no m’agradava tampoc l’Steve, però l’acompanyava.. Ell m’estava agraït crec per acceptar, perquè no era molt respectat pels seus col·legues en general, de fet, un podria preguntar-se com accedí a la condició de professor quan no havia publicat res, en cap revista important o fins i tot de segona, i que era només l'autor d'una tesi vaga sobre Rimbaud, tema llauna per excel·lència, com m’havia explicat Marie-Françoise Tanneur, una altra dels meus col·legues, ella mateixa una reconeguda especialista en Balzac, milers de tesis s'han escrit sobre Rimbaud en totes les universitats de França, països de parla francesa i de més enllà, Rimbaud és probablement el tema de tesis més refregit del món, excepte, potser, Flaubert. Només calia anar a buscar dos o tres tesis velles, defensades a les universitats de províncies, i interpolar-les vagament, ningú no té els mitjans materials per a comprovar, ningú no té els mitjans ni les ganes d'aprofundir en els centenars de milers de pàgines incansablement llagastrades amb la llum dels estudiants desproveïts de personalitat. La carrera acadèmica més que respectable d’Steve es devia únicament, sempre segons Marie-Françoise, al fet que pasturava el gatet de la superiora Delouze. Era possible, encara que sorprenent. Amb l’esquena quadrada, els cabells grisos de raspall i el seus curs inexorablement gender studies, Chantal Delouze, la rectora de la Universitat de Paris III - Sorbonne, em semblava una lesbiana 100% de formigó en brut, però podia estar equivocat, potser ella de totes maneres sentia rancor contra els homes, expressada a través de fantasies dominants, potser el fet de coaccionar l’agradable Steve, amb el seu bonic i inofensiu rostre, el cabell llarg fins al bescoll, arrissat i fi, per tal que s’agenollés entre les seves cuixes rabassudes, li procurava l'èxtasi d'un nou gènere. Bé o malament, no podia deixar de pensar-hi, aquell matí, en el pati de la sala de te de la Gran Mesquita de París, mirant com tastava la desagradable “chicha” amb gust de poma. La seva conversa era, com de costum, sobre els nomenaments i el desenvolupament professional dins de la jerarquia acadèmica, no crec que mai hagi abordat per ell mateix cap altre tema. La preocupació aquell matí era el nomenament com a professor d'un tipus de vint-i-cinc anys, autor d'una tesi sobre Leon Bloy, que segons ell tenia "relacions amb el moviment identitari". Vaig encendre un cigarret per guanyar temps mentre em preguntava què el podia emprenyar això. Creuà en un instant per la meva ment la idea que l'home d’esquerra es despertava en ell, i vaig raonar: l'home d’esquerra estava adormit profundament en Steve, i cap esdeveniment menys important que una relliscada política d'òrgans de govern de la Universitat francesa no hauria estat capaç de treure’l del seu somni. Era potser un signe, continuà ell, especialment d’Amar Rezki, conegut pels seus treballs sobre autors antisemites de principis del segle XX, que acabava de ser nomenat professor. A més, va insistir, la Conferència de Rectors d'Universitat s'havia associat recentment amb una operació de boicot d’intercanvis amb els investigadors israelians, iniciada originalment per un grup d'universitats angleses. Aprofitant que estava concentrat en el seu narguil, que tirava malament, vaig consultar discretament el meu rellotge i vaig veure que només eren les deu i mitja, amb prou feines podia al·legar la imminència del meu segon curs per acomiadar-me, i vaig tenir una idea per tal de reprendre la conversa sense gran risc: feia unes setmanes que parlàvem d’un projecte vell, com a mínim de quatre o cinc anys, que consistia en la fundació d'una rèplica de la Sorbona a Dubai (o Bahrain? o Qatar? Jo les confonia). Un projecte similar era objecte d'estudi amb Oxford, l'antiguitat de les nostres dues universitats devia seduir una monarquia petroliera qualsevol. En aquesta perspectiva, certament prometedora d’oportunitats financeres reals per a un jove professor, estava planejant posar-se en fila mostrant posicions antisionistes? I pensava que jo tenia interès d’adoptar la mateixa actitud? Vaig llençar a Steve una mirada brutalment inquisidora - aquest noi no era de gran intel·ligència, era fàcil a desestabilitzar, la meva mirada tingué un efecte ràpid. "Com a especialista Bloy" quequejà, "sens dubte tu saps alguna cosa sobre aquesta identitat, antisemita ..." Vaig sospirar, exhaust: Bloy no era antisemita, i jo no era de cap manera un expert en Bloy . Jo havia suposat  que s'havia animat a parlar d'ell, amb motiu de la meva investigació sobre Huysmans, i comparar l'ús de la llengua, en el meu únic llibre publicat, Vertígens de neologismes – no hi ha dubte era el cim dels meus esforços intel·lectuals en la terra, que de totes maneres havia obtingut excel·lents crítiques en Poètica i en Romanticisme, a la qual probablement jo devia el meu nomenament en la categoria de professor. De fet, gran part de paraules estranyes que es troben en Huysmans no eren neologismes, sinó paraules rares preses del vocabulari específic d'alguns gremis d'artesans, o d’alguns dialectes regionals. La meva tesi era que Huysmans es mantingué fins al final un naturalista, desitjós d'incorporar la parla real de la gent en el seu treball, fins i tot en un sentit s’havia mantingut potser el socialista que en la joventut participava en les vetlades de Medan a casa Zola, el seu creixent menyspreu per l'esquerra mai no havia esborrat la seva aversió inicial al capitalisme, els diners, i tot el que podria ser similar als valors burgesos, era en realitat el tipus únic d'un naturalista cristià, mentre que Bloy, constantment àvid d'èxit comercial o mundà, només buscava pels seus neologismes incessants ser singular, establint-se com la llum espiritual perseguida, inaccessible per al món, havia escollit una posició místico-elitista en la societat literària del seu temps, i no parà després de sorprendre’s pel seu fracàs, i per la indiferència, encara que legítima que despertaven les seves imprecacions. Era, escrigué Huysmans, "un home infeliç, amb orgull veritablement diabòlic i odi incommensurable." Des del principi, Bloy se m'havia aparegut de fet com el prototip d'un catòlic dolent, la fe i entusiasme del qual s’exalta realment quan pot considerar els seus interlocutors com condemnats. Però, l’època que jo escrivia la meva tesi, havia estat en contacte amb diversos cercles reialistes catòlics d’esquerra, que deïficaven Bloy i Bernanos, i em feien emmirallar una o altra carta manuscrita donada, abans d'adonar-me que no tenien res, absolutament res a oferir-me, cap document que jo no pogués trobar fàcilment per mi mateix en els arxius normalment accessibles al públic universitari. " Certament estàs rere la pista d'alguna cosa ... Rellegeix Drumont" Li vaig dir, a Steve, més aviat per complaure’l, i ell posà en mi una mirada obedient i ingènua d’infant oportunista. A la porta de la meva sala de classe -  tenia planejat aquell dia parlar de Jean Lorrain - tres tipus d’uns vint anys, dos Àrabs i un Negre, blocaven l'entrada, aleshores no estaven armats i semblaven més aviat tranquils, no hi havia res amenaçador en la seva actitud, però, estaves obligat a creuar el seu grup per entrar a l’aula, i havia d’intervenir. Em vaig aturar davant d'ells: sens dubte devien tenir la consigna d’evitar les provocacions, de tractar amb respecte els professors de la facultat, almenys m’ho esperava. "Sóc professor d’aquesta universitat, he de donar la meva classe ara," vaig dir en un to ferm dirigint-me a  tot el grup. Va ser el Negre qui respongué amb un gran somriure. "Cap problema, senyor, només hem vingut a visitar les nostres germanes ...", digué assenyalant l'amfiteatre amb un gest tranquil·litzador. En realitat, de germanes només n’hi havia dues noies d'origen magrebí, assegudes una al costat de l'altra, a la part superior i esquerra de l’amfiteatre, vestides amb un burca negre, els ulls protegits per una graella, en fi estaven completament irreprotxables, em semblava. "Bé, això és bo, ja les heu vistes ..." Vaig acabar amb bonhomia. "Ara ja podeu anar-se’n", vaig insistir. "Cap problema, senyor", respongué, somrient encara més àmpliament, i després es girà, seguit pels altres, que no havien pronunciat una sola paraula. Tres passes enllà, es girà cap a mi. "La pau sigui amb vostè, senyor ..." digué, inclinant-se lleugerament. "Això s’ha passat bé ..." Em vaig dir, en tancar la porta de l'aula, "Ha eixit bé aquesta vegada." No sé exactament què m'esperava, hi havia hagut rumors d'atacs a mestres a Mulhouse, a Estrasburg, a Aix-Marsella i a Saint-Denis, però mai m’havia trobat cap col·lega agredit i en el fons realment no m’ho creia, de tota manera segons l'Steve s'havia assolit un acord entre els moviments de joves salafistes i les autoritats universitàries, es veia per provar-ho que els matons i traficants de drogues havien desaparegut per complet, els dos últims anys, pels voltants de la facultat. ¿L'acord incloïa una clàusula prohibint l'accés a la facultat de les organitzacions jueves? De nou això era només un soroll, difícil de verificar, però el fet és que la Unió d'Estudiants Jueus de França ja no estava representada, des de l'últim any acadèmic, en cap campus de la regió de París, mentre que la secció joventut de la Fraternitat Musulmana havia multiplicat les seves xarxes per tot arreu.
Trad. Francesc Collado, Foios 10 febrer 2015

dimarts, 3 de febrer de 2015

ser home avui (Per a l'amic Antoni Ferrer i Perales en homenatge)

ser home avui
(a l’amic Antoni Ferrer:
al temps radiant de 1983
i a la poesia de “Partitura Laberint”
que entre els dos vam corregir una nit.)

ser home és ser on són avui els homes
fer i comptar i treballar com ells
no cal tenir patent o clerecia
renunciar al record de l'infant
que fou i encara un pas de vell somia
que portarà al futur la seva sang
i es colgarà tots els delers al clot
i es penjarà del coll la seva vida
de la gran biga del sostre del món
al carrer i a la llar  un pit donar
si demanen el braç i mendicar
l'estalvi del fuet d'aquell desig
car al fill i al germà i com la mare
parir silenci que no desperti dol
que si hom voldria un astre d'or
incendiava la set d'infinit
condensada matriu i li cantava
al bressol perquè no mentiria
en ésser terra i sang i llar i crit
així fidel com un esclau amb vi
pagat i no sotmès ebri de vida
i capficat d'aquell esclat sublim
si era ell o ella no ho sabria 

Francesc Collado, Foios desembre 2014

Del llibre "Els déus no abandonen Antoni" DDAA, Onada edicions, Benicarló 2015

SUBMISSIÓ 1.2, Michel Houellebecq, Flammarion (Una traducció de l'arrancada de la novel.la polèmica...) 1.2

1.2
Els estudis universitaris en el camp de les lletres no condueixen com és ben conegut gairebé a res, excepte per als estudiants més dotats a una carrera docent universitària en lletres - era de fet la situació més aviat còmica d’un sistema sense altre propòsit que el de la seva pròpia reproducció, juntament amb una taxa de fracàs superior al 95%. No obstant això, no són perjudicials, i fins i tot poden tenir una utilitat marginal. Una jove que pretengui obtenir una ocupació de venedora en Céline o en Hermès, naturalment, i en primer lloc, haurà de tenir cura de la presentació; però una llicenciatura o un màster en literatura moderna poden ser un actiu secundari que garateixi a l'ocupador, a falta d'habilitats laborals, una certa agilitat intel·lectual que suggereix la possibilitat d'un desenvolupament de la carrera - la literatura, d'altra banda, comporta sempre una connotació positiva en el camp de la indústria del luxe.
Jo per la meva part tenia la consciència de ser part de la petita franja dels “ estudiants amb talent." Havia escrit una bona tesi, ho sabia, i esperava una menció d'honor; encara estava agradablement sorprès per les felicitacions amb unanimitat del jurat, sobretot quan vaig descobrir el meu informe de tesi, que era excel·lent, gairebé ditiràmbic: tenia, per tant bones probabilitats de ser qualificat, si ho necessitava amb títol de professor conferenciant. La meva vida continuava en definitiva, per la consistència i uniformitat previsibles, per assemblar-se a la d’Huysmans un segle i mig abans. Vaig passar els primers anys de la meva vida adulta en una universitat; probablement passaria els últims, i potser en la mateixa (en realitat, no va ser exactament així el cas: vaig obtenir els meus graus a la Universitat de París IV - Sorbonne, i vaig ser  nomenat a la de París III, una mica menys prestigiosa, però també situada en el districte cinquè, a uns centenars de metres de distància). Mai no havia tingut cap vocació per a l'ensenyament - i, quinze anys després, la meva carrera només havia confirmat aquesta manca de vocació inicial. Algunes classes particulars fetes amb l'esperança de millorar el meu nivell de vida m'havien convençut molt prompte que la transmissió de coneixements era la major part del temps impossible; la diferència d'intel·ligències, extrema; i res no podia alleujar o fins i tot eliminar aquesta desigualtat fonamental. Potser encara més important, no m'agradaven els joves - i mai no m’havien agradat, fins i tot en els dies en què jo podia ser considerat part de les seves files. La idea de joventut involucrada em semblava un cert entusiasme pel que fa a la vida, o potser una poca  rebel·lia, tot això acompanyat almenys d’un vague sentiment de superioritat respecte de la generació que estava destinat a reemplaçar; mai havia sentit, en mi, res igual. Però jo havia tingut amics, en el temps de la meva joventut - o més exactament havia tingut alguns companys amb els quals podria contemplar, sense fàstic, anar a beure un cafè o una cervesa entre classes. Per sobre de tot, havia tingut amants - o més aviat, com es deia en l’època (i potser com es diu encara), havia tingut núvies - a un ritme de prop d'una per any. Aquestes relacions amoroses es dugueren a terme seguint un patró relativament immutable. Es dugueren a llum en el començament de l'any acadèmic, en ocasió d'un TD, un intercanvi de notes de classe, a la fi d’una de les múltiples ocasions de socialització, tan freqüents en la vida de l'estudiant, la desaparició consecutiva de la qual a l'entrada en la vida professional submergeix la gran part dels éssers humans en una solitud tan sorprenent com radical. Elles seguien les seves classes al llarg de l'any, les nits passaven en casa d’un o de l’altra (bé, sobretot a casa d’elles, de tota manera l'atmosfera tèrbola o insalubre de la meva habitació es prestava  malament per a cites galants), els actes sexuals tenien lloc (amb una satisfacció que m'agrada imaginar mútua). Al final de les vacances d'estiu, a començament doncs del nou any acadèmic, la relació acabava, gairebé sempre per iniciativa de les joves. Havien experimentat alguna cosa durant l'estiu, aquesta era l'explicació que em donaven, en general sense més precisió complementària; algunes, menys preocupades probablement de recanviar-me, m’explicaven que havien conegut algú. Sí, i què? Jo també, era algú. En retrospectiva, aquestes explicacions de fet em semblen insuficients: elles en realitat, no ho nego, havien trobat algú; però el que els havia fet atribuir a esta trobada pes suficient per interrompre la nostra relació i per participar en una nova relació, no era més que l'aplicació d'un model de comportament  en l'amor de gran abast però implícit, i tant més poderós que encara romania implícit. D'acord amb el model imperant en l'amor durant els anys de la meva joventut (res no em feia pensar que les coses havien canviat significativament), els joves, després d'un breu període de promiscuïtat que correspon a la pre adolescència, se suposava que havien de participar en relacions d’amor exclusiu, acompanyades d'una monogàmia estricta, en què entraven en joc activitats no només sexuals sinó també socials (excursions, caps de setmana, vacances). Aquestes relacions, però, no tenien res de definitiu, sinó que s'havien de considerar com a gran part aprenentatge de la relació amorosa, d'alguna manera, com estades (la pràctica de les quals es generalitzava també professionalment com a requisit previ per a la primera ocupació) . Relacions amoroses de durada variable (la durada d'un any que havia vist pel meu compte seria considerada acceptable), en nombre variable (una mitjana de deu a vint apareixien com una aproximació raonable) eren comprovades com se succeïen abans de conseguir, com una apoteosi, la relació definitiva, que tindria aquesta vegada un caràcter conjugal i definitiu, i que portaria, a través de la generació dels fills, a la constitució d'una família. La inutilitat perfecta d'aquest esquema no m’havia d’aparèixer sinó molt més tard, fa molt poc, de fet, quan vaig tenir l'oportunitat, a poques setmanes de diferència, de trobar per casualitat Aurèlia, i Sandra (però n’estic segur,  la trobada amb Chloe o Violaine no hauria alterat significativament les meves conclusions). Tan aviat com vaig arribar al restaurant basc on havia convidat Aurèlia a sopar, em vaig adonar que anava a passar una vetlada sinistra. Tot i les dues ampolles d’Irulegui blanc que vaig  ser gairebé l'únic a beure, vaig experimentar dificultats cada vegada més grans, que ràpidament es convertiren en insalvables, per mantenir un nivell raonable de comunicació amistosa. Sense aconseguir realment explicar-ho, em va semblar immediatament sense tacte i gairebé impensable evocar records comuns. Pel que fa al present, era obvi que Aurèlia no havia aconseguit entaular una relació conjugal, que les aventures ocasionals li causaven un creixent disgust, que la seva vida amorosa en poques paraules s'encaminava cap a un desastre irremeiable i complet. No obstant això, ella havia intentat almenys una vegada, ho vaig entendre per diferents índexs, i no s’havia recuperat d’aquest fracàs, l'amargor i l'acritud amb què parlava dels seus col·legues masculins (a falta de millor, havíem arribat a parlar de la seva vida professional - era responsable de comunicació del sindicat interprofessional de vins de Bordeus, i per tant viatjava molt, especialment a Àsia, per promoure els vins francesos) demostraven amb proves de cruel evidència que havia patit una mica  malament. Em va sorprendre, però, quan em convidà, just abans de sortir del taxi,  a “beure l’últim glop", està  realment al final del corró em vaig dir, jo ja sabia al moment que les portes de l'ascensor es tancaren al voltant que no passaria res, ni tan sols tenia ganes de veure-la nua, hauria preferit evitar això, però, això es produí, i només va confirmar el que jo ja intuïa: no és només que ella havia patit emocionalment, el seu cos havia suportat danys irreparables, les natges i els pits no eren més que superfícies de carn demacrades, reduïdes, flàccides i penjolloses, no podia més, no podria mai més ser considerada un objecte de desig. El meu dinar amb Sandra va tenir lloc més o menys seguint el mateix esquema, amb variacions individuals similars (restaurant de marisc, treball de secretària de direcció en una multinacional farmacèutica) i la seva terminació va ser idèntica bàsicament, a excepció que Sandra, més grossa i més jovial que Aurèlia, em deixà una impressió d'abandonament menys profunda. La seva tristesa era gran, era irreparable, i jo sabia que acabaria per cobrir-ho tot; com Aurèlia ella era en el fons, només un ocell petrolejat, però ella havia guardat, si se’m permet dir-ho, una capacitat major per agitar les ales. En un o dos anys hauria deixat fora qualsevol ambició matrimonial, la seva sensualitat no perfectament apagada l’empenyeria a buscar la companyia de joves, es convertiria en el que dèiem a la meva joventut una puma, i això sense dubte duraria uns pocs anys, una desena en el millor dels casos, abans que la caiguda aquesta volta paralitzant de les seves carns la portaren en una solitud definitiva. Jo podria tenir el temps dels meus vint anys, època en què trempava no importa amb qualsevol pretext, i de vegades i tot sense raó, en què trempava de qualsevol manera en el buit, ésser temptat per una relació d’aquest tipus, alhora més satisfactòria i més lucrativa que les meves classes particulars, crec que en l’època podria assegurar però ara, per descomptat que no podia haver-hi cap qüestió, les meves ereccions més rares i perilloses demanaven cossos ferms, suaus i sense defectes. La meva pròpia vida sexual, els primers anys després del meu nomenament per al lloc de professor titular a la Universitat de Paris III - Sorbonne, no conegué cap canvi notable. Vaig continuar, any rere any, ficant-me al llit amb  estudiants de la universitat - i el fet que jo era per a elles el professor no canviava gran cosa. La diferència d'edat entre jo i aquestes estudiants era de totes maneres en principi bastant prima, i només gradualment una dimensió de transgressió vingué a introduir-se, més relacionada amb l'evolució del meu estatus a la universitat que al meu envelliment real o fins i tot aparent. Jo bàsicament em beneficiava de ple d'aquesta desigualtat bàsica que vol que l'envelliment de l’home només altera molt lentament el seu potencial eròtic, mentre que en les dones el col·lapse es produeix amb sorprenent brutalitat, en pocs anys, de vegades en pocs mesos. L'única diferència real en relació a la meva època d'estudiant és que, ara, en general era jo el que posava fi a la relació a l'inici de l'any acadèmic. No ho vaig fer gens per donjuanisme ni per un desig de llibertinatge frenètic. A diferència del meu col·lega Steve, encarregat de l'ensenyament de la literatura del segle XIX per al primer i segon curs, no m'afanyava amb avidesa, des del primer dia de classes, per observar les "nouvingudes" d’estudiants de primer any (amb les samarretes, i les seves Converse de bàsquet i el seu look vagament Californià, que em feia pensar cada vegada en Thierry Lhermitte en Les Bronzés, quan ell ix de la seva caixa per observar l'arribada al club d’estiuejadores de la setmana). Si interrompia les meves relacions amb aquestes noies, era més com a resultat de desànim, d’un cansament: realment ja no em sentia capaç de mantenir una relació amorosa, i volia evitar qualsevol decepció, qualsevol desil·lusió. Canviava d'opinió durant l'any acadèmic, sota la influència dels factors externs en gran mesura anecdòtics - en general una faldilla curta. I també això s’interrompia. M’havia acomiadat de Myriam a finals de setembre, ja érem a mitjan abril, el curs universitari arribava a la fi i encara no l’havia reemplaçada. Havia estat nomenat professor de universitats, la meva carrera acadèmica arribava a una espècie d'acompliment, però jo no pensava  que realment es pogués establir relacions. Per contra, poc després de la meva separació de Myriam vaig conèixer Aurèlia i Sandra, i hi havia una connexió inquietant i desagradable i incòmoda. Perquè havia d’adonar-me que, mirant els dies cap enrere:   estàvem molt més a prop del que imaginàvem, les meves ex i jo, les relacions sexuals episòdiques no inscrites en una perspectiva de parella sostenible havien acabat per inspirar-nos un sentiment de desil·lusió comparable. A diferència d'elles, no vaig poder obrir-me a ningú, perquè les converses sobre la vida íntima no són part dels temes considerats admissibles en la societat dels homes: es parla de política, la literatura, de mercats financers o d’esports, segons la seva naturalesa; sobre la seva vida amorosa es queden callats, i és així fins a l'últim alè. Estava jo envellint, víctima d'una espècie d’andropausa? Es podia comptar amb això, i vaig decidir per tenir el cor net de passar les vetlades a YouPorn, convertit amb els anys en un web-site porno de referència. El resultat va ser, des del principi, molt i molt tranquil·litzador. YouPorn satisfeia les fantasies dels homes normals, repartits per la superfície del planeta, i jo era, es va confirmar des dels primers minuts, un home d'absoluta normalitat. Això no era gens evident després de tot, havia dedicat gran part de la meva vida a l'estudi d'un autor sovint considerat com una mena de decadent, la sexualitat del qual no era en aquest fet un tema molt clar. Bé, vaig eixir bastant tranquil·litzat de la prova. Aquests vídeos de vegades magnífics (filmats amb un equip de Los Angeles, hi havia un equip, un dissenyador d'il·luminació, maquinistes i càmeres), de vegades lamentables però retros (els aficionats alemanys) es basaven en alguns guions idèntics i agradables. En un dels més comuns, un home (jove? vell? hi havia les dues versions) estúpidament deixava dormir el seu penis a la part inferior del calçotets o d’un pantaló curt. Dues dones joves de diferent raça advertien aquesta incongruència i des d’aleshores no havien cessat de lliurar l’òrgan del seu refugi temporal. Elles per emborratxar-lo li prodigaven les seduccions més embogidores, tot això perpetrat en un esperit d'amistat i de complicitat femenines. El penis passava d'una boca a una altra, les llengües es travessaven com es travessen els vols de les oronetes, lleugerament ansioses, en el cel fosc del sud del Sena-i-Marne, mentre es preparen per eixir d’Europa a la seva peregrinació d’hivern. L'home, naufragat per aquesta assumpció, pronunciava només petites paraules; terriblement fràgils en francès ("Oh, la puta!", "Oh puta, com m'agrada!", això és més o menys el que un esperaria d'un poble regicidi), més belles i més intenses entre els nord-americans ("Oh, Déu meu ! ", "Oh Jesús Crist! "), testimonis exigents, per als qui semblaven una mesura cautelar per no descuidar els dons de Déu (les fel·lacions, el pollastre rostit), de totes maneres jo trempava, també, darrere la pantalla del meu iMac de 27 polzades, de manera que tot era el millor.
Traducció de Francesc Collado, Foios febrer 2015

divendres, 30 de gener de 2015

SUBMISSIÓ 1.1, Michel Houellebecq, Flammarion (Una traducció de l'arrancada de la novel.la polèmica...)



1.1

Durant tots els anys de la meva trista joventut, Huysmans em restà un company, un amic lleial; Mai en vaig sentir cap dubte, mai no vaig ser temptat a renunciar, ni a orientar-me cap un altre tema; llavors, una vesprada, de juny de 2007, després d'una llarga espera, després de dubtar molt i fins i tot una mica més del permès, vaig defensar davant el jurat de la Universitat de París IV - Sorbona la meva tesi doctoral: Joris-Karl Huysmans, o l’eixida del túnel. Al matí següent (o potser la mateixa nit, no ho puc assegurar, la nit de la meva defensa era sol, i molt alcoholitzat), em vaig adonar que una part de la meva vida havia acabat, i que era probablement la millor. Tal és el cas, en les nostres societats occidentals i socialdemòcrates, per a tots aquells que completen els seus estudis, però la majoria no en són conscients o no immediatament, tan fascinats com són pel desig de diners o potser de consumir entre els més primitius, els que han desenvolupat l'addicció més violenta a determinats productes (que són una minoria, la major part, més considerats i millor situats, que desenvolupen una fascinació senzilla pels diners, aquest "Proteus incansable "), fascinats més aviat pel desig de provar-se a si mateixos en una posició social envejable en un món que imaginen i esperen competitiu, que són galvanitzats per l'adoració d’icones variables: esportistes, creadors de moda o de portals d’Internet, actors i models. Per diverses raons psicològiques que no tinc ni la competència ni el desig d'analitzar, jo m’apartava clarament de tal esquema.
L’1 d’abril de 1866, a l'edat de divuit anys, Joris-Karl Huysmans començà la seva carrera com a funcionari de sisena classe al Ministeri de l’Interior i d’afers religiosos. En 1874, publicà com autor un primer recull de poemes en prosa, “Le drageoir à épices”, que va ser objecte de poques recensions fora d’un article, molt fratern, de Théodore de Banville. El seu debut en l'existència, com veiem, no tingué gens de fracàs. La vida administrativa va transcórrer, i en general la seva vida. El 3 de setembre 1893,  li va ser atorgada la Legió d'Honor pels seus mèrits en el servei públic. En 1898 es jubilà, - després de fer ús de la disponibilitat per motius personals - havent complit els seus trenta anys de servei reglamentari. Havia trobat pel seu compte la manera d'escriure diferents llibres que m’havien fet considerar-lo, a més d'un segle de diferència, com un amic. Moltes coses, massa coses potser han estat escrites sobre la literatura (i, com un universitari especialitzat en la matèria, em sent capaç més que cap altre de parlar-ne). L'especificitat de la literatura, l'art major d’un Occident que s’acaba davant dels nostres ulls, no és però gens difícil de definir. I tant com la literatura, la música pot determinar un trastorn, una dislocació emocional, una tristesa o un èxtasi absoluts; tant com la literatura, la pintura pot generar una meravella, una nova mirada sobre el món. Però només la literatura pot donar-vos aquesta sensació de contacte amb una altre esperit humà, amb la integritat d’aquest esperit, les seves debilitats i la seva grandesa, les seves limitacions, la seva mesquinesa i obsessions, les seves creences; amb tot el que es mou, li interessa, l’excita o li repugna. Només la literatura us pot permetre entrar en contacte amb l'esperit d'un mort, de manera més directa, més completa i més profunda que ho faria la mateixa conversa amb un amic – per més profunda o duradora que sigui l'amistat, mai ens comprometrem en una conversa, de forma tan completa com es fa davant un full en blanc, i amb un destinatari desconegut. De manera que, per descomptat, quan es tracta de la literatura, la bellesa de l'estil, la musicalitat de les frases són importants; la profunditat de la reflexió de l'autor, l'originalitat dels seus pensaments no han de ser menyspreats; però un autor és  sobre tot un ésser humà, present en els seus llibres, que escrigui molt bé o molt malament al capdavall poc importa, l’essencial és que escrigui i que sigui, realment, present en el seu llibres (és estrany que una condició tan simple, aparentment tan poc discriminatòria, sigui així en realitat, i que aquest fet evident, fàcilment observable, hagi estat tan poc explotat pels filòsofs de diverses tendències: perquè els éssers humans tenen en principi, en qualitat reprovatòria, la mateixa quantitat de ser, tots són, en principi, gairebé igualment presents, no obstant això no és aquesta la impressió que donen, a alguns segles de distància, i amb massa freqüència hom veu refregar-se, a propòsit de pàgines que hom sent dictades per l'esperit dels temps més que per  la seva pròpia individualitat, un ésser incert, cada volta més fantasmal i anònima). De la mateixa manera, un llibre que estimes, és sobretot un llibre l'autor del qual ens agrada, amb qui volem trobar-nos, amb el qual volem passar els dies. I durant aquests set anys que havia durat la redacció de la meva tesi, jo havia viscut en companyia d'Huysmans, en la seva presència gairebé permanent. Nascut al carrer Suger, va viure al carrer de Sèvres i al carrer Monsieur, Huysmans morí al carrer Saint-Placide abans de ser enterrat al cementiri de Montparnasse. Tota la seva vida, en suma, gairebé va tenir lloc al districte sisè de París - com la seva vida professional, durant més de trenta anys, es va dur a terme a les oficines del ministeri de l'Interior i d'Afers Religiosos. També jo vaig viure en el districte sisè de París, en un humit i fred apartament, sobretot molt fosc - les finestres que donaven a un pati petit, gairebé un pou, on calia encendre la llum ben d'hora al matí. Jo patia de pobresa, i si hagués de complir amb una d'aquestes enquestes que tracten regularment de "prendre el pols de la joventut," probablement hauria definit les meves condicions de vida com "bastant difícils". No obstant això, el matí després de la defensa de la meva tesi (o potser la mateixa nit), el meu primer pensament va ser que havia perdut una cosa de valor incalculable, una cosa que mai tornaria a trobar: la meva llibertat. Durant molts anys, els residus finals d'una social-democràcia agonitzant em van permetre (a través d'una beca d’estudis, un sistema de descomptes i beneficis socials estès, de menjars mediocres però barat en els restaurants universitaris) de dedicar tots els meus dies a una activitat que havia triat: la lliure assistència intel·lectual d’un amic.

Com encertadament assenyala André Breton, l’humor d'Huysmans presenta l’únic cas d'un humor generós, que dóna al lector un pas per davant, que convida el lector a burlar-se per avançat de l’autor, de l’excés de descripcions planyívoles, atroces o ridícules. I d’aquesta generositat me n’havia beneficiat més que ningú, rebent les meves racions d’api en vinagreta o de puré de bacallà als compartiments d’aquesta placa metàl·lica d’hospital que el restaurant universitari Bullier donava als seus desafortunats usuaris (aquells que no tenien clarament on anar, que probablement havien estat expulsats de tots els restaurants universitaris acceptables, però que tanmateix tenien el carnet d'estudiant, no se’ls podia llevar això) quan vaig pensar en els epítets d'Huysmans, el formatge angoixant, el temut llenguado, i jo imaginava el partit que Huysmans, que no els havia coneguts, hauria pogut treure d'aquelles carceràries plaques metàl·liques, em vaig sentir una mica menys infeliç, una mica menys sol, al restaurant universitari Bullier. Però tot això s'havia acabat; la meva joventut, de manera més general, havia acabat. Aviat ara (i probablement prou ràpid), jo havia de participar en un procés d'integració professional. Que no em delectà de cap manera.
Francesc Collado, gener 2015