dilluns, 3 de desembre de 2012

L'honor a la deriva, Pere Calders



L'HONOR A LA DERIVA, Ed. 62 El balancí, Barcelona 1992.

Si no vaig errat, des del 86 que no apareixia cap obra narra­tiva de Calders. Des d'aquell any que rebé el Premi d'honor de les Lletres Catalanes, Calders s'ha dedicat a comentar la realitat en distints periòdics (Avui, El Temps...); i això, potser serà el rodatge d'unes futures memòries. Sembla, doncs, que amb aquest darrer llibre Pere Calders (Barcelona, 1912) ja ha donat tot el que podia i volia de contista a les premses editorials.

Hereu de les primeres avantguardes narratives del nostre se­gle, especialment del "realisme màgic" modelat per Bontempel­li i assaonat en els altiplans amerindis on, exiliat, va es­criure el gruix de la seua obra narrativa, Calders continua explotant el fantàstic amb la mateixa serietat "novecentista" que definia Massimo Bontempelli en les pàgines de Novecento pels volts del 1920. S'observa, però, que els seus contes s'han estilitzat en l'argumentació dels avatars, la qual cosa és conseqüència directa de la justesa lèxica i l'ús discrimi­nador de frases fetes amb gran poder evocador. D'altra banda, les descripcions de persones i coses s'enriqueixen amb una mena de "minimalisme expressiu" on una mínima però cuidada tria d'atributs confegeix un color més nítid a les situacions i els actants. Continua mantenint la voluntat modelitzadora dels comportaments humans, i acusa la preferència per talants de "bona fe", la innocència lligada sovint a la in­fància i la solidaritat amb els processos de la natura que la societat desvirtua. Si el joc calderià aconseguia la sorpresa en l'exhibició de certs aspectes de la realitat quotidiana no gaire amagats, ara a més, la matèria a ironitzar té uns refe­rents com més va més acostats a fets coetanis (polèmiques lingüístiques, urbanístiques o costums que es veuen alterats per la tècnica). La mirada del narrador que és Pere Calders en aquests contes és sempre crítica: "in fine" per a l'ètica i la pedagogia, "ab radice" per a la idea o sistema ideològic de com fer-ho. Així, tant l'estudi mancat de sentiments dels científics com l'afecció obcecada per les maquinetes electrò­niques són posats en solfa. Hi ha l'elogi de la bondat, la imaginació, la conducta afectiva i solidària amb una concep­ció còsmica i harmònica de l'home i la natura. La ironia de suposar metafòricament la religió com el remei dels impossi­bles; i l’estranyesa en descobrir-se normals en un món on sovint se'ns etiqueta i discrimina per multitud de conceptes que xoquen amb la condició humana. Quan vol, trastoca mana­ments bíblics, qüestiona el racionalisme occidental empobri­dor de les essències i es riu del categòric, perquè no apro­fita l'amenaça amb res de definitiu quan el definitiu també ens amenaça a tots nosaltres.

Ara mateix, que els novel·listes occidentals afirmen la desa­parició de la novel.la com a gènere, els contes de Calders acreixen la perfecció del seu gènere. Front a la narració lo­gorreica s'alça, lluminosa, la seua prosa condensada i al·legòrica i edificant d'un món, no per més complex, menys impossi­ble; no per més sorprenent, menys real.

Francesc Collado, València 23-1-93 



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada