dissabte, 15 de desembre de 2012

Mil i una nit a Barbaria Valentina



L’esclava musulmana d’Al Mallurqí

Estimat i pacient sultà, conte ara encetar ser un cas ben real esdevingut en unes circumstàncies tals, tot i ser bastant famoses, no deixar de sorprendre a tothom en comptades ocasions escoltar jo raonar. Convenir, vós i jo, un bon professional de tota classe com cal estimar, si més no, útils fer servir en faena, perquè guanyar-se vida. Ser per això en tenir bon compte de conservació, perquè rendir ala mont seues possibilitats. Ser cas de meua vella màquina d'escriure Smith-Corona. Màquina arribar a meues mans a través d'un estudiant americà conèixer ja fa un bon grapat d'anys. Però, contar breument com ser.

Repudiada cadí de Tunísia, Abdallah al Mallurquí, per massa fogositat, criats no quedar a ell ganes de complir, seues concubines, entre elles trobar-me; malgrat certs maliciosos cronistes ciutat assegurar ser a causa d'una precoç "impotentia senilis" meu senyor, jo poder ben bé assegurar conservar-se fort i sencer de potència, només ocórrer seues vetes amoroses canviar de dalt a baix, radicalment. I enamorar-se d'allò dir infidels "platònicament" d'un aiguader d'Orà recórrer ermites abastir aljubs als místics i proveir-los líquid mancança.

Meu ex-senyor semblar seguir passes persona, una fidelitat de deixeble. Visitar tots monestirs i llogarets més perduts entre l'arena desert per tal de confortar carn i ànimes sacrificats devots havien renunciat com ell a vida pública. Però seu cas ser ben llarg i molt curiós, i no ser l'objecte de història aquesta nit. Només esmentar perquè entendre vós millor començament esdeveniments dur a mi a terra cristiana.

Doncs bé, aquell home pietós abans servir al déu infidels, però Al·là, misericordiós i totpoderós, guanyar ell per a nostra causa. Tant ser així jo perdre com a senyor, definitiu, després seua conversió miraculosa completar-se. Córrer mes Ramadà, com d'habitud, pràctiques prescrites de dejuni i oració. Un dia, al vespre, anar a fer primeres col·lacions, reunir-nos a tota família, fill Mohammad, dona Assa far i tots seus criats i concubines. repartir entre tots nosaltres seus bens i acomiadar recomanant-nos oració i caritat. Dir seua tomba ser a Tunis, a plaça de l'Essakadin, ser venerada per tots fidels musulmans, des de seua mort als voltants l.440 infidels, 782 any sant de l’Hègira.



II

La barbaria mediterrània


De sant Al Mallurquí aprendre moltes històries sentir contar tots dies. Poques monedes tocar jo i només l'ajuda de providència, Al·là, ser per sempre lloat, decidir partir cap a terres d'origen meu ex-senyor. Jo entestar idea d'aprendre romans catalanesc i embarcar en primera galera barbaresca arribar de Tunis cap a Barbaria mediterrània.

Allà passar molts anys de vida, entre infidels, ateus i pagans, però xamós. Per més semblar estrany, tota aquesta tants caps tants barrets de cultures i races viure en perfecta estadia, respectar-nos mútuament i tolerar magnànimament nostres pràctiques piadoses. Una barreja de déus i profetes enriquidora i profitosa per a tothom.

Així ser, veure quan arribar als dominis de Confederació catalano-aragonesa, i bé poder dir perquè allò ser una veritable federació de regnes lliures. Tenir un feliç viatge, sense tempestes, un ventet fluït de llevant en pocs dies acostar-nos a seues costes. A Valèntia, després de fer escala a illes d’Abdallah al Mallurquí, on deixar regals i salutacions meu ex-senyor a seua família cristiana i en informar activitats devotes. primers dies a Valèntia, trobar-me com a casa. Al carrer tothom parlar llengua nostre profeta, i barbaresc ser una llengua coneguda només al nord, difícilment poder escoltar si no ser entre gent de palau ser qui més viatjar. Davant dificultat de trobar un especialista en aquella llengua fer l'oferta, en premsa local, d'una habitació sobrera i demanar per un valentianus-parlant perquè ensenyar-me a parlar aquella llengua noble entre barbaresques, tot aprofitant contacte i comunicació diària.

L'endemà de l'anunci presentar-se'm l’Esteve Iglehart, una maleteta i una immensa bossa de viatge. viure junts vora un any feliç i profitós ja conservar una entranyable amistat, renovellar cada vegada escriure de tard en tard a causa de lentitud correu i vagues transport.

De barbaresc valentinus, l’Esteve no saber gens, aprendre al carrer al trinquet i al safareig, però ensenyar a mi un altre idioma, un accent de Connecticut, que ser als EEUU del continent americanus, preciós fer servir puntualment per ordre vostra en conversa, representants americans de l'organització de països exportadors de petroli.

L’Esteve, com a prova d'amistat i també per no anar tan carregat en viatge de tornada a casa, deixar-me maleteta on hostatjar vella Smith-Corona, passar a ser meua. Jo, per aquella època, ja començar a fer pinets, lletres i flirtejar aquesta dama adusta d'habitud i, tanmateix sempre seductora, dita Literatura.



III 

Les històries de la Smith-Corona 

Cas ser: aquesta màquina tant prear tenir seus inconvenients i costar un tant fer-me'n a l'ús. Després, però, de llargues pràctiques i de manar-li fer uns pocs retocs al mecànic, aconseguir d'acoblar-me a seua específica estructura de funcionament. Un dia, ja fa uns anys, trobar jo treballar a l'escriptori casa lloguer al Russafa valentià. Precisament tractar d'enllestir llibre, per omplir l'oci permetre vostres ocupacions de palau. Jo idees en ment no tenir i buscar, desassossegadament, línies mestres d'una història faltar per despatxar recull de contes. Com passar en aquests cassos, atabalar jo més i més desfici, l'editor pressionar. Jo donar meua paraula de lliurar mecanoscrit al sendemà, ja com a últim terme. Bé poder imaginar com estar, d'encaparrada, només de pensar en disgust editor valentinus si a l'endemà no presentar faena encomanada, tot tenir en compte no ser primera vegada haver promès i ja ell amenaçar de llevar l'encomanda i, ser més greu, haver de tornar dinerets fets a compte.

Ara per ara, ja tenir enllestides mil primeres narracions. Faltar una altra, darrera i definitiva per títol triat: "Mil i una nit a Barbaria Valentina"; conforme estar meua promesa a l'editor i d'acord al capital avançat. Aquella nit venir al cap un muntó d'idees totes infelices rebutjar, una rere altra, a cada volta tractar de tirar-ne endavant redacció. Moltes hores de desfici i un grapat de cigarrets orientals i haver-hi despès infructuosament. Rondinar a una i altra part de cambra. Ara comptar rajoles pis o bé entretenir desesperadament llegir successos criminals de premsa diària per veure si meua inspiració trobar algun fet important poder ser matèria relat. Totes suggerències ser rebutjades meu instint creador tot seguit d'acudir. De vegades per massa simples o grolleres, d'altres per inversemblants o perquè ni jo comprendre per més ganes ficar-hi.

Per fer-vos una mostra dir algunes descartades: Primo, història d'un simi nacionalista queixar-se de tracte discriminatori a què sotmetre director zoològic, qual haver capritx a dur-ne un altre més exòtic selves brasileres. Simi semblar massa tradicional i folklòric. Secundum, altre cas sonat ser d'un nadó només venir al món enamorar-se d'infermera, tanta passió refusar i tot pit de seua pròpia mare. Tertium, també haver un professor anomenat missioners en pròpia terra sorprès en una habitual riuada terres valentines enderiar ploma i disputar sabates noves a una rata. Quartum, haver-hi un gos descarat, enamorat de seua mestressa no menys espavilada. Quintum, una jove promesa de l'art suïcidar sense donar cap explicació. Sextum, un captaire de parc, amant de l'art i artistes enamorar d'un jove pintor homosexual. Septimum, neboda "punk" d'un Honorable president reclamar cos de seu enamorat desaparegut. I d'altres fets criminals i grotescos encara més inversemblants. Aquestes i altres històries esfumar només tractar a desenvolupar.

¿Com ser possible a mi, entretenir nits d'innombrables nobles i senyors, no tots tan excelsos com vós, senyor meu Al·là emportar vós a glòria, no acudir cap bona història? Quin desesper! tirallonga de coses passar a diari i, a mi, no fer gens de gràcia res de res. Quasi a vora de consternació, seure davant la Smith-Corona, encendre l'última cigarreta i engolir d'un glop un got de bourbons americà, ser regal de l’Esteve i deixar gola cremar com un canó d'escopeta i ulls nadar en una mar de llàgrimes.

De sobte fixar en robí lluent, encastat estratègicament al pont, reflectint un roig viu des de centre geomètric de maquinària. Melic de panxa de màquina... Ja tenir, pensar tot exaltada de troballa. Sospitar, però, no saber encara si aprofitar.

Brillantor cristall inspirar idea d'escriure una història en què la Smith-Corona ser protagonista. Tot seguit, imaginar ficada en mil embolics. Conformar en ment un muntó de decorats on màquina moure's al seu antull, realitzar tot de cabrioles a veure quina més desgavellada i excitant. Ara imaginar al mercat flors, voltada de curiosos i agitar lletretes llançar al públic apinyat, asseveracions contundents...

Una multitud festívola al central parc de Nova Iork endur-se-la al vol , tothom, cor embelesat davant xerraire al·lucinada anunciar fi món orgànic i l'inici imminent d’era mineral intel·ligent. Després desballestar caixa forta de Cheese Manhatan Banc, l'ajuda dels més diversos artefactes i aparells revoltats de totes oficines, intenció d'ajuntar fons econòmics per a encapçalar caixa de resistència. Finalitat fugir Bugaraix invertir en futur paradís.

Faula de tan singular protagonista anar afaiçonant-se, a poc a poc, en meua testerola , estranyament i a desgrat de pertinaç esterilitat de vespra, treballar ara infatigablement en aquella tasca, un afany inusual i sorprenent per a mi, seua dipositària i responsable directa.

Haver organitzat en ment crònica d'aquella espontània revolta de tractors, bolígrafs, frigorífics i ràdio-cassets, començar a teclejar màquina afanyadament perquè no fugiren idees de ment tant haver costat d'aplegar, convicció ferma en transcurs de narració acudir desenllaç escaient, com un procés sintètic d'enraonament, prudència i conseqüència pertocar als fets versemblants i, per tant, lògicament irrefutable.

Com mai no anar perquè no estilava, vicis en maneig de màquina eren molt arrelats i meua tècnica ser d'allò més rudimentària. Hi feia servir dos dits només de cada mà i encara i tot anar mirant teclat i al paper alternativament si no exposar-me a cometre errades haver allargat innecessàriament redacció.

Així coses, en fer primera comprovació advertir no havia imprès allò venir de teclejar. traure full d'una arrambada i llançar a paperera, atribuir lapsus a presses o a imperícia. rotllar altre full i seguir faena sense més importància. Per no donar-me a conèixer ficar cinc sentits en faena i fixar detalladament quina ser tecla pertocar en cada cas. Però, en revisar full, novament advertir desesperació i mala llet lletres impreses no correspondre a teclejades.

Estar esbalaïda per l'estranyesa del cas i un calfred creuar meu cos de pensar en tornar boja. Em semblar abans d'estorar-me'n inútilment fóra més sensat de verificar on hi havia mal, si a màquina o cap emprenyat en tasca. Si se'm mal confirmava ser atribuïble a màquina solució no es presentava complexa; si per contrari problema ser degut a meua raó, com malauradament sospitava... No detallar-vos, ben estimat sultà, com m'esborronava només d'imaginar-m'ho.

Per cruesa ds raonaments i bestieses projectades en aquells moments d'ofuscament i per gran respecte tots em mereixen bestrauen hores seu treball per dedicar- a noble i entretinguda activitat d'escoltar atentament paraules de faulistes, no entraré en detalls desagradables podrien ferir vostra excelsa sensibilitat, Al·là supermagnànim us conservi potència bragó per a resta dies.

Intentar tot, màquina; ser impossible controlar. Això ja se n'eixia de mare. completament enduta per una ràbia incontenible, decidir desfer-me estri inservible i proveir-me d'un modern ordinador, un bon programa de tractament de texts. alçar màquina, dues mans a l'altura de cap i, quan em disposava a reballar- al carrer sentir:

-Què fas? desgraciada!- Oh! per Al.la! màquina em parlava -No veus que estic escrivint per a tu una història impagable? La millor història que havies pogut imaginar? Bah! Vinga, no facis eixa cara de bajoca i au! a treballar. Tranquil·litzat i continua teclejant-me amb delicadesa, és clar!

Amb evident consol per a meua ànima tantes voltes enganyada, descobrir un fet encara més insòlit i tan real com m'esdevenia. Constatar tossudesa de màquina a alterar meua història anava produint en paper una altra de ben distinta, construccions gramaticals coherents i ortogràficament correctíssimes. M'esbalaïa d'estupefacció en veure com anava avançant la història. A poc a poc, mentre anava teclejant-li panxa es reia cosquerelles i tota la meua tristesa i neguit acumulat anaren convertint-se en optimisme i eufòria escriptòrica. Ja no em detenir fins que, de bon matí i a sol ixent, caure en el meu llit com en un sopor malaltís, esgotada pel desvetlec de la vespra i dormir profundament.

IV

La màquina i el PC

Les expectatives de l'avenir se'm presentaven d'allò més glorioses en la literatura. El meu editor no podia donar abast a l'edició de tants llibres com li produïa constantment. Havia de buscar-me noves editorials que posessin en circulació la meua dilatada i exitosa producció literària. Era convidada a les presentacions i els premis més importants del moment. Hi havia d'assistir amb un secretari que em dugués el control de les cites i els nombrosos apuntaments que m'exigien editors i polítics.

En certs moments de cansament li dictava breus notes d'excusa per no poder assistir a tal o tal acte acadèmic. En aquestes breus comunicacions, crec jo que molt encertadament, tractava d'imitar l'estil àgil i mordaç de la meua insubstituïble Smith-Corona, perquè ningú no pogués mai sospitar de l'autoria. M'havia fet fer una cambra blindada on guardava la màquina i on acudia, quan les obligacions m'ho permetien, per teclejar-la amorosidament i extraure'n l'últim producte acabat.

L'únic problema que m'enterbolia un tant l'existència i que d'altra banda m'impedia de quedar ben bé amb els editors era la seua imprevisibilitat. Mai no ens posàvem d'acord. M'era impossible fer que escrigués d'allò que m'havia proposat o que havia acordat per qualsevol comanda. Ella feia una obra més i més depurada, sense detenir-se ni espantar-se en cap gènere o modalitat, però, mai no encertava el que jo li reclamava per molt que m'hagués compromès amb algun editor.

Però aquella felicitat evidentment no podia durar sempre i, malauradament va arribar el dia desgraciat en què el meu editor em va regalar un PC preciós, amb microprocessador 386 i una pantalla de 16 milions colors, l'últim crit en ordinadors personals: 1 mega de memòria Ram i 40 megues en disc dur, dues disqueteres una de 3,50 i una altra de 5,25, consola extraplana i teclat expansible. Una moneria de veres, l'últim crit en ordinadors personals, amb consola extraplana i teclat expansible... Oh! Una veritable joia de l'enginyeria barbaresca que els infidels han aconseguit gràcies a l'adopció del nostre sistema numèric i als descobriments dels nostres matemàtics; sense la qual cosa, que d'altra banda mai no ha estat convenientment reconegut en aquelles esferes, no haurien estat possibles els darrers avanços de la seua tecnologia cibernètica. Doncs bé, meravellada d'aquell regal exquisit em vaig dirigir apressadament a casa, amb l'alegria revoltada al cor i amb unes ganes folles de veure'l treballar.

Des d'aleshores tot ha estat un fracàs per a mi. No he pogut aconseguir res d'interessant de l'ordinador ni de la màquina. Després que es van conèixer es passen les hores i els dies escrivint-se cartetes d'amor estúpides que no sé si aprofitaran per fer una novel.la rosa. Però, són tan feliços els dos junts que em sabria molt greu separar-los i precipitar els esdeveniments. Només aconseguiria, potser, que m’odiessin i això seria el meu final de faulista.

Ara com ara, espere que la seua passió es refredarà algun dia i així podré continuar delitant-vos amb altres històries; mentrestant confie que em deixeu seguir vivint per al vostre entreteniment i per la glòria d’Al·là totpoderós i infinit; oh senyor, gran visir Ibn d'Ací Al Llegidor que el Magnànim us conservi les oïdes ajustades a la parla de la vostra gent mil anys més. Oh! Al·là! Tant de bo!



1 comentari: