divendres, 30 de gener del 2015

SUBMISSIÓ 1.1, Michel Houellebecq, Flammarion (Una traducció de l'arrancada de la novel.la polèmica...)



1.1

Durant tots els anys de la meva trista joventut, Huysmans em restà un company, un amic lleial; Mai en vaig sentir cap dubte, mai no vaig ser temptat a renunciar, ni a orientar-me cap un altre tema; llavors, una vesprada, de juny de 2007, després d'una llarga espera, després de dubtar molt i fins i tot una mica més del permès, vaig defensar davant el jurat de la Universitat de París IV - Sorbona la meva tesi doctoral: Joris-Karl Huysmans, o l’eixida del túnel. Al matí següent (o potser la mateixa nit, no ho puc assegurar, la nit de la meva defensa era sol, i molt alcoholitzat), em vaig adonar que una part de la meva vida havia acabat, i que era probablement la millor. Tal és el cas, en les nostres societats occidentals i socialdemòcrates, per a tots aquells que completen els seus estudis, però la majoria no en són conscients o no immediatament, tan fascinats com són pel desig de diners o potser de consumir entre els més primitius, els que han desenvolupat l'addicció més violenta a determinats productes (que són una minoria, la major part, més considerats i millor situats, que desenvolupen una fascinació senzilla pels diners, aquest "Proteus incansable "), fascinats més aviat pel desig de provar-se a si mateixos en una posició social envejable en un món que imaginen i esperen competitiu, que són galvanitzats per l'adoració d’icones variables: esportistes, creadors de moda o de portals d’Internet, actors i models. Per diverses raons psicològiques que no tinc ni la competència ni el desig d'analitzar, jo m’apartava clarament de tal esquema.
L’1 d’abril de 1866, a l'edat de divuit anys, Joris-Karl Huysmans començà la seva carrera com a funcionari de sisena classe al Ministeri de l’Interior i d’afers religiosos. En 1874, publicà com autor un primer recull de poemes en prosa, “Le drageoir à épices”, que va ser objecte de poques recensions fora d’un article, molt fratern, de Théodore de Banville. El seu debut en l'existència, com veiem, no tingué gens de fracàs. La vida administrativa va transcórrer, i en general la seva vida. El 3 de setembre 1893,  li va ser atorgada la Legió d'Honor pels seus mèrits en el servei públic. En 1898 es jubilà, - després de fer ús de la disponibilitat per motius personals - havent complit els seus trenta anys de servei reglamentari. Havia trobat pel seu compte la manera d'escriure diferents llibres que m’havien fet considerar-lo, a més d'un segle de diferència, com un amic. Moltes coses, massa coses potser han estat escrites sobre la literatura (i, com un universitari especialitzat en la matèria, em sent capaç més que cap altre de parlar-ne). L'especificitat de la literatura, l'art major d’un Occident que s’acaba davant dels nostres ulls, no és però gens difícil de definir. I tant com la literatura, la música pot determinar un trastorn, una dislocació emocional, una tristesa o un èxtasi absoluts; tant com la literatura, la pintura pot generar una meravella, una nova mirada sobre el món. Però només la literatura pot donar-vos aquesta sensació de contacte amb una altre esperit humà, amb la integritat d’aquest esperit, les seves debilitats i la seva grandesa, les seves limitacions, la seva mesquinesa i obsessions, les seves creences; amb tot el que es mou, li interessa, l’excita o li repugna. Només la literatura us pot permetre entrar en contacte amb l'esperit d'un mort, de manera més directa, més completa i més profunda que ho faria la mateixa conversa amb un amic – per més profunda o duradora que sigui l'amistat, mai ens comprometrem en una conversa, de forma tan completa com es fa davant un full en blanc, i amb un destinatari desconegut. De manera que, per descomptat, quan es tracta de la literatura, la bellesa de l'estil, la musicalitat de les frases són importants; la profunditat de la reflexió de l'autor, l'originalitat dels seus pensaments no han de ser menyspreats; però un autor és  sobre tot un ésser humà, present en els seus llibres, que escrigui molt bé o molt malament al capdavall poc importa, l’essencial és que escrigui i que sigui, realment, present en el seu llibres (és estrany que una condició tan simple, aparentment tan poc discriminatòria, sigui així en realitat, i que aquest fet evident, fàcilment observable, hagi estat tan poc explotat pels filòsofs de diverses tendències: perquè els éssers humans tenen en principi, en qualitat reprovatòria, la mateixa quantitat de ser, tots són, en principi, gairebé igualment presents, no obstant això no és aquesta la impressió que donen, a alguns segles de distància, i amb massa freqüència hom veu refregar-se, a propòsit de pàgines que hom sent dictades per l'esperit dels temps més que per  la seva pròpia individualitat, un ésser incert, cada volta més fantasmal i anònima). De la mateixa manera, un llibre que estimes, és sobretot un llibre l'autor del qual ens agrada, amb qui volem trobar-nos, amb el qual volem passar els dies. I durant aquests set anys que havia durat la redacció de la meva tesi, jo havia viscut en companyia d'Huysmans, en la seva presència gairebé permanent. Nascut al carrer Suger, va viure al carrer de Sèvres i al carrer Monsieur, Huysmans morí al carrer Saint-Placide abans de ser enterrat al cementiri de Montparnasse. Tota la seva vida, en suma, gairebé va tenir lloc al districte sisè de París - com la seva vida professional, durant més de trenta anys, es va dur a terme a les oficines del ministeri de l'Interior i d'Afers Religiosos. També jo vaig viure en el districte sisè de París, en un humit i fred apartament, sobretot molt fosc - les finestres que donaven a un pati petit, gairebé un pou, on calia encendre la llum ben d'hora al matí. Jo patia de pobresa, i si hagués de complir amb una d'aquestes enquestes que tracten regularment de "prendre el pols de la joventut," probablement hauria definit les meves condicions de vida com "bastant difícils". No obstant això, el matí després de la defensa de la meva tesi (o potser la mateixa nit), el meu primer pensament va ser que havia perdut una cosa de valor incalculable, una cosa que mai tornaria a trobar: la meva llibertat. Durant molts anys, els residus finals d'una social-democràcia agonitzant em van permetre (a través d'una beca d’estudis, un sistema de descomptes i beneficis socials estès, de menjars mediocres però barat en els restaurants universitaris) de dedicar tots els meus dies a una activitat que havia triat: la lliure assistència intel·lectual d’un amic.

Com encertadament assenyala André Breton, l’humor d'Huysmans presenta l’únic cas d'un humor generós, que dóna al lector un pas per davant, que convida el lector a burlar-se per avançat de l’autor, de l’excés de descripcions planyívoles, atroces o ridícules. I d’aquesta generositat me n’havia beneficiat més que ningú, rebent les meves racions d’api en vinagreta o de puré de bacallà als compartiments d’aquesta placa metàl·lica d’hospital que el restaurant universitari Bullier donava als seus desafortunats usuaris (aquells que no tenien clarament on anar, que probablement havien estat expulsats de tots els restaurants universitaris acceptables, però que tanmateix tenien el carnet d'estudiant, no se’ls podia llevar això) quan vaig pensar en els epítets d'Huysmans, el formatge angoixant, el temut llenguado, i jo imaginava el partit que Huysmans, que no els havia coneguts, hauria pogut treure d'aquelles carceràries plaques metàl·liques, em vaig sentir una mica menys infeliç, una mica menys sol, al restaurant universitari Bullier. Però tot això s'havia acabat; la meva joventut, de manera més general, havia acabat. Aviat ara (i probablement prou ràpid), jo havia de participar en un procés d'integració professional. Que no em delectà de cap manera.
Francesc Collado, gener 2015