dimarts, 7 de juny de 2016

Les Fades de Charles Perrault, Contes de fades per tots els lectors

Les Fades de Charles Perrault



Hi havia una vegada una vídua que tenia dues filles: la més gran li semblava tant en l'humor i la cara, que tot aquell que la veia, veia la mare. Totes dues eren tan desagradables i tan orgulloses, que no es podia viure amb elles. La menuda, que era el viu retrat del seu pare per la dolçor i l'honestedat, era per això una de les més belles xiques mai vistes. Com que la gent naturalment estima el seu semblant, aquesta mare adorava a la seva filla gran, i al mateix temps tenia una gran aversió per la menuda. La feia menjar a la cuina i treballar sense parar.

Calia, entre altres coses, que aquesta pobra nena anàs, dues vegades al dia, a poar aigua a més de mitja llegua de la casa, i que portàs una gran gerra plena . Un dia que era en aquesta font, va arribar una pobra dona que li demanà de beure.

- "Oi sí, bona mare," digué la xica bonica; i esbandint de seguida la gerra, va poar l'aigua del lloc més bonic de la font i li la presentà, sostenint la gerra perquè en pogués beure més fàcilment. La bona dona després d'haver begut, li digué, "Sou tan bonica, tan bona i tan honesta, que no puc evitar de fer-vos un do, perquè era una fada que havia pres la forma d'una pobra dona del poble, per veure fins a quin punt arribaria l'honestedat d'aquella jove. Jo us done de do, continuà la fada, que a cada paraula que digueu, us eixirà de la boca o una flor o una pedra preciosa ".

Quan aquesta bonica arribà a casa, la mare la renyí per tardar a tornar de la font. "Us demane perdó, mare, va dir la pobra xica, per haver tardat tant"; i, en dir això, li va eixir de la boca dues roses, dues perles i dos grans diamants. "Què estic veient digué la mare molt sorpresa.  Crec que li ixen de la boca  perles i diamants! D'on ve això, filla meua ? (Aquesta va ser la primera vegada que li deia filla meua.) La pobra nena li explicà ingènuament  tot el que li havia passat, no sense llançar una infinitat de diamants. 

- Realment, digué la mare: he d'enviar la meva filla. Jas, Ínfules, mira el que ix de la boca de la teua germana quan parla; ¿No t'alegraries de tenir el mateix do? Només has d'anar a poar aigua de la font, i quan una pobra dona et demanarà de beure, li’n dones amb sinceritat.
– Em faria bé, respongué la brutal, de veure anar a la font! 
- Vull que vages, cridà la mare, i de seguida.


 Ella anà, però remugant. Prengué el flascó de plata molt fina que hi havia a casa. I només en arribar a la font, va veure que eixia del bosc una dama magníficament vestida, que vingué a demanar-li de beure. Era la mateixa fada que havia aparegut a la seva germana, però havia pres l'aire i el vestit d'una princesa, per veure fins on arribaria la indecència d'aquesta xica.
- És que he vingut jo ací, li digué l'orgullosa brutal, per donar-vos a beure? Precisament he portat un flascó de plata, expressament per donar de beure a la Senyora! Ja n’estic sabedora: beveu, vós mateix, si voleu. 
– Vós no sou gaire honesta, reprengué la fada, sense enfadar-se. Molt bé! com que sou tan poc servicial, jo us done de do que a cada paraula que direu, us eixirà de la boca o una serp o un gripau.

 De primer que sa mare la veié, li va cridar: "Bé, filla meua 
- Bé, mare ! respongué la brutal, llançant dos escurçons i dos gripaus
- Oh cel, va exclamar la mare. Què estic veient? La seua germana és la causant: ara m’ho pagarà". I tot seguit va córrer a apallissar-la.

La pobra nena fugí i anà a amagar-se al bosc de prop. El fill del rei, que tornava de cacera, se la trobà i, en veure-la tan bonica, li preguntà què feia allà tota sola i per què plorava! "Ai, senyor, és la mare que m'ha fet fora de casa." El fill del rei, que veié eixir de la seua boca cinc o sis perles i altres tants diamants, li demanà de dir allò que li passava . Ella li explicà tota la història. El fill del rei s’enamorà; i considerant que un do com aquell valia més que qualsevol cosa que li podia donar en matrimoni a un altre, la va portar al palau del rei el seu pare, on es van casar.


 Per a la seua germana, que es va fer tant d’odiar, que la seua pròpia mare la despatxà de casa; i la infeliç, després d'haver corregut molt sense trobar ningú que la volgués, anà a morir al racó d’un bosc.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada