dissabte, 4 de juny del 2016

SERPENTÍ VERD de Madame d'Alnoy (Un conte de fades per a tot tipus de public)

SERPENTÍ VERD (madame d’Aulnoy)



Cap 1
Hi havia una vegada una gran Reina que, en haver infantat dues filletes bessones, convidà dotze fades de les rodalies de venir a veure-les i dotar-les, tal com era costum en aquell temps, costum molt convenient perquè el poder de les fades arreglava quasi bé sempre tot el que la natura havia errat; però també de vegades llançava ben bé a perdre allò que la natura havia fet millor.

En ser que les fades eren totes a la sala de festes, se serví un magnífic menjar, i tothom anava a prendre lloc a taula, quan entrà Magotina. Era la germana de Carabossa, que no era menys dolenta que ella. La reina en veure-la s’espantà tement algun desastre, perquè no l’havia convidada  de venir a la festa; però amagant la seva preocupació amb bona cura, ella mateix demanà una butaca de vellut verd brodat amb safirs; i com que era la degana de les fades, totes les altres s’apressaren a fer-li lloc i es deien entre elles a l’orella: "Afanyem-nos, germana, a dotar les princesetes, i escapolir-nos de Magotina.»

Quan se li presentà la butaca, bruscament  digué que no en volia cap, i que ella era prou gran per a menjar d’en peus; però s’equivocà, perquè la taula era una mica alta, i no aplegava a veure-la, i tant petita es trobava, que sentí un afront  que encara augmentà el seu mal humor. ”Senyora, li digué la Reina, us supliquem que prengueu lloc a taula.
-Si vós haguésseu tingut ganes de veure’m, li replicà la fada, m’ho hauríeu demanat abans com a les altres fades; «No us cal per a la vostra cort, més que persones boniques, ben fetes i ben estupendes com les meues germanes. I no a mi, que sóc massa lletja i massa vella, però amb tot, jo no és que tinga menys poder que elles; i sense presumir, en tinc potser encara més.»
Totes les fades li insistiren tant de posar-se a taula, que hi donà el seu consentiment. De primer, es presentà una cistella d'or i a dins dotze pomells de pedres precioses. Les fades arribades primer prengueren cadascuna el seu, de manera que no en quedà cap per a Magotina, que començà a mormolar entre dents. La reina corregué al seu gabinet i li portà una capseta de pells d'Espanya perfumades, coberta de robins, tota plena de diamants. La reina li suplicà d’acceptar-les, però Magotina sacsejà el cap i digué: "guardeu-vos les joies, senyora, jo en tinc de sobra, venia només per veure si havíeu pensat en mi, però vós m’haveu ben descuidada." En això va donar un fort cop de bastó sobre la taula, i tota la carn que hi havia damunt es convertí en serps mal cuinades. Les fades estaven tan horroritzades que llançaren els tovallons i abandonaren la festa.

Mentre les fades enraonaven d’aquell cas dolent que Magotina els acabava de fer, aquesta bàrbara i menuda fada s’acostà al bressol on eren les princesetes embolicades amb una barreja de teles d'or i de les més boniques del món:
"Jo et dotaré, digué de seguida, de ser la perfecta en lletjor.” I ja anava a donar alguna maledicció a l’altra princesa, quan les fades impressionades es precipitaren i li ho van impedir:  de manera que la malvada Magotina trencà un panell de vidre, i travessant-lo com un llamp, va desaparèixer als ulls de totes.

D’uns quants regals amb què les fades benèfiques pogueren dotar les princeses, la Reina en sentí menys les bondats que d’aquell dolor que sentí en ser la mare de la criatura més lletja del món. Però, se l’acostà entre els seus braços, i sentí tot el dolor de veure-la enlletgir-se d'un instant a l'altre: inútilment intentava de no ser violenta per a no plorar davant  d’aquelles senyores fades. Però no podia evitar-ho i no se’n sabria entendre la llàstima que li professaren: "Que farem, germanes, es deien entre elles, què farem per consolar la Reina?"
Es convocà un gran Consell i tot seguit li parlaren d’escoltar menys el seu dolor, perquè hi hauria un temps marcat en què la seua filla seria molt feliç.
 “Però, interrompé la Reina, tornarà a ser bella?”
–Nosaltres, respongueren les fades, no podem explicar-vos res més, tingueu suficient amb això, senyora, que la vostra filla serà feliç." Ella els ho agraí alamont  i no deixà de carregar-los de presents; perquè encara que les fades fossen ben riques, sempre volien que se’ls donàs alguna cosa; i aquest costum ha passat entre tots els pobles de la terra, i el temps no l’ha destruït.


Cap 2
La Reina digué a la filla gran Laideronnette (això és Lletjoneta) i Bellotte (és a dir : Bufona) a la més jove; Aquests noms s'hi ajustaven perfectament bé, perquè Lletjoneta es va fer tan horrible que tingues l’ànim que tingues, era impossible mirar-la; la germana es feia bella i semblava encantadora; de manera que Lletjoneta que ja tenia dotze anys, es llançà als peus del rei i de la Reina demanant-los de deixar-la anar per a tancar-se  al castell dels Solitaris, per amagar la seua lletjor i així no fer-los més tristos per més temps; ells no deixaven d’estimar-la malgrat la seua deformitat, de manera que tenien molta pena de donar consentiment; però els hi quedava Bufona, que era bastant per consolar-los.

Lletjoneta demanà a la reina d’emportar-se amb ella només la seua nodrissa i alguns oficials per servir-la: "Vostè no ha de patir, senyora, li va dir, que se m’enduguen, jo us confesse que en ser feta com sóc, m'agradaria d’evitar fins la llum del dia." El rei i la Reina li van concedir el que demanava,  va ser portada al castell que havia triat. Era construït de feia molts segles, el mar arribava just sota les finestres i li servia de canal, un ample bosc veí li proporcionava les passejades, i diverses praderes li arrodonien la vista. La princesa tocava instruments i cantava divinament bé; allà va estar-se dos anys en aquesta agradable solitud, on escrigué fins i tot uns quants quaderns de reflexions: però la necessitat de retrobar el rei i la reina l’obligà a muntar en carruatge i tornar a la cort. Va arribar tot just quan s’anava a casar la princesa Bufona; tot era alegria. Quan veieren Lletjoneta, tothom prengué un semblant de dolor, els seus pares no la besaren ni l’acaronaren; i de regal, damunt li digueren només que estava molt enlletgida i que l’aconsellaven de no aparèixer pel ball; que tanmateix si ella volia veure’l, podien instal·lar algun petit forat des d’on mirar. Ella respongué que no havia vingut ni a ballar ni a escoltar violins; que feia tant de temps que era en el castell Solitari, que no havia pogut resistir-se a deixar-lo per venir a dur els seu respecte al rei i a la Reina; que ella coneixia amb un dolor molt profund que ells no podien sofrir- la, que tornaria així al seu desert, on els arbres, les flors i les fonts, no li reprotxaven gens la lletjor quan ella s’acostava. Quan el rei i la Reina veieren que estava tan molesta, li digueren fent-ho encara més violent que es podia quedar per dues o tres dies amb ells, però com que ella tenia cor, els va respondre que per a ella seria massa penós  deixar-los, si passava aquells dies en tan bona companyia. Ells desitjaven massa que se n’anàs per retenir-la, i li digueren amb fredor que tenia raó.

La princesa Bufona li donà per regal de noces un vell llaç que ella havia dut  tot l'hivern a la mànega, i el rei amb qui es casava li donà tafetà porpra per a fer-se una faldilla. Si n’hagués sigut grossera, hauria llançat la cinta i l’emporprat als nassos d’aquelles generoses persones que l’obsequiaven tan malament; però ella tenia tant de valor, de saviesa i de raó, que no volgué demostrar cap amargor; va marxar doncs  amb la Fidel nodrissa  per tornar al seu castell, amb el cor tan ple de tristesa que va fer tot el viatge sense dir una paraula.

Cap 3
Quan es trobava un dia en una de les alberedes més fosques del bosc, va veure baix d’un arbre una gran serp verda, que alçant el cap, li digué: "Lletjoneta, no eres l’única infeliç, veges la meva figura horrible i sàpigues que vaig nàixer encara més bell que tu." La princesa espantada no sentí la meitat de les seves paraules;  va fugir i va estar-se uns dies sense atrevir-se a eixir, de la por que tenia de tal encontre. Finalment, avorrida d’estar sempre sola a la seva habitació, en caure la nit,  va baixar a la vora del mar. Caminava lentament i imaginava el seu trist destí, quan va veure venir una petita embarcació tota daurada i pintada amb mil divises diferents: la vela era de brocat d'or, el pal major de cedre, els rems de calambuc; semblava que només l’atzar la feia remar. I com que s’aturà molt a prop de la riba, la princesa curiosa de  veure totes les belleses hi entrà, la  trobà guarnida de vellut carmesí amb fons d'or i allò que servia de claus era fet de diamants. Però tot d’una la barca s’allunyà de la riba; la princesa alarmada del perill que corria prengué els rems per intentar de tornar: els seus esforços eren inútils, el vent que bufava alçà les ones, i va perdre la terra de vista; no veient més que el cel i la mar, s’abandonà a la Fortuna, convençuda que no li seria gens  favorable,  i que Magotina  també li feia aquella mala passada. “ He de morir, digué, quins moviments secrets em fan témer la mort?  Ai las! fins ara, he conegut cap dels plaers que la poden fer odiar? La meua lletjor espanta als meus pares i tot; la meva germana és una gran Reina, i jo estic confinada al fons d'un desert, on per tota companyia, he trobat una serp que parlava. Per tant,  no val més que jo perda la vida, que anar arrossegant lànguidament aquesta que és la meua?"

Aquestes reflexions esgotaren les llàgrimes de la princesa, que mirava amb valentia de quin costat vindria la mort, i semblava convidar-la a no tardar, quan veié sobre les ones una serp que s’acostava a la barca, i que li digué: "si esteu d'humor per a rebre algun socors d’un  pobre Serpentí Verd tal com jo, estic disposat a salvar-vos la vida.
-La mort em fa menys por que tu, exclamà la princesa, i si estàs buscant de fer-me algun plaer, no et mostres mai més als meus ulls. "

Serpentí verd va fer un llarg xiulet (és la manera com sospiren les serps) i sense replicar res més, s’enfonsà en l'onada. «Quin horrible monstre!» digué la princesa a si mateix, té ales verdoses, el cos és de mil colors, les urpes d'Ivori, els ulls de foc i el cap eriçat de llarga crinera. Ah! Més m’estime morir que deure-li la vida; però, continuà, quina afecció té a seguir-me i per quina aventura pot parlar com si fos raonable?"

Així somniava, quan una veu contestant el seu pensament li digué: "Has de saber, Lletjoneta, que no cal menysprear Serpentí verd, i si no era això dir-te una duresa, t’assegure que ell és menys lleig en la seua espècie que tu en la teua; però ben lluny de voler-te molestar, ens agradaria alleujar-te les penes, si ens en donaves consentiment".

Aquesta veu sorprengué molt la princesa; i el que ella li havia dit pareixia tan poc sostenible, que  no tingué prou força per aguantar-se les llàgrimes; però fent de sobte un pensament:  “ Com! Exclamà, jo no  vull plorar la meva mort, i tinc la debilitat de plorar perquè se’m critica la lletjor? " Ai las! De què em serviria  ser la persona més bonica del món, no em moriria menys ni poc, això ha de ser fins i tot un motiu de consol per evitar-me lamentar la vida»


Cap 4
Mentre ella moralitzava així, la barca encara flotant a discreció dels vents va xocar contra una roca, no en va quedar ni dues peces de fusta juntes. La pobra princesa sentia que tota la seua filosofia no podia res contra un perill tan evident; va trobar unes peces de fusta que creia prendre entre els braços, i sentint-se llevada, arribà afortunadament al peu d'aquesta gran roca. Ai! com es va trasmudar, quan comprovà que estava estretament abraçada a Serpentí verd? Com ell comprovà l’ensurt espantós que ella tenia, s’apartà una mica i li cridà: "Vós no em tindria tanta por si realment em conegués més, però és el rigor del meu destí  espantar a tothom." Immediatament es llançà a l'aigua, i Lletjoneta quedà sola sobre aquella roca d'una grandesa prodigiosa.

A qualsevol costat que podia llançar els ulls, no veia res per endolcir la seua desesperació, la nit s’acostava, no tenia cap provisió per menjar i no sabia on arrecerar-se:
"Pensava, va dir, acabar tristament els meus dies en la mar; sense dubte està ací l’últim període, qualsevol monstre marí vindrà a devorar-me, o la manca d'aliments em traurà la vida.» Es va asseure al més alt de la roca; mentre era de dia va mirar la mar, i quan la nit de fet arribà, ella es va treure la faldilla de tafetà porpra amb què es cobrí el cap i la cara, i llavors així es quedà molt preocupada del que li anava a passar.

A la fi s’adormí, i li semblava sentir diversos instruments; estava convençuda que somniava; però després d'una moment va sentir cantar aquests versos, que semblaven fets per a ella:



Souffrez qu'ici l'Amour vous blesse,
L'on y ressent ses tendres feux,
Ce dieu bannit notre tristesse,
Nous nous plaisons dans ce séjour heureux.
Souffrez qu'ici l'Amour vous blesse,
L'on y ressent ses tendres feux.

Patiu que ací  l'Amor ferix,
Se sent la seua llum suau,
Déu que desterra la tristesa,
Ens alegrem d’aquest descans feliç.
Patiu que ací  l'Amor ferix,
Se sent la seua llum suau.




Cap 5
L’atenció que ella va fer d’aquestes paraules la despertà completament: "De quina alegria i de quina desgràcia estic amenaçada, digué, en l'estat on sóc, resten encara dies bons?" Va obrir els ulls amb una mena de por, tement de trobar-se envoltada de monstres; però quina va ser la sorpresa quan, en lloc d’aquesta roca espantosa i salvatge, es va trobar en una habitació tota revestida d’or, el llit on era tombada responia perfectament a la magnificència del Palau més bell de l'univers: es va fer de seguida cent preguntes, no podia creure que estava ben desperta. Finalment s’alçà i corregué a obrir una porta amb vitralls que donava a un balcó espaiós, on va descobrir totes les belleses que la natura, assistida de l’art, pot abastir a la terra: jardins plens de flors, de fonts, d’estàtues, i d'arbres rars, boscos que s’allargaven, palaus amb les parets decorades amb pedres precioses, teulades de perles tan meravellosament fetes que eren talment obres mestres; una mar dolça i tranquil.la, coberta de mil tipus d'edificis diferents, amb les veles, les banderoles i les flames agitades pels vents, que feien l'efecte del món més agradable a la visió.

"Déus! justos déus, exclamà, què veig, on sóc? Quina sorprenent metamorfosi, en què s’ha convertit aquesta horrible roca, que semblava amenaçar els cels amb les puntes exigents? Era jo qui moria ahir en una barca, i que vaig ser salvada per l’ajuda d’una serpent?" Parlava així, caminava, s’aturava; finalment va sentir una mica de soroll del seu apartament, hi va entrar  i veié venir a ella un centenar de pagodes vestits i fets de cent maneres diferents; els més grans tenien un colze d’alçada i els més petits no tenien més de quatre dits; uns bonics, elegants, agradables; altres horribles i d’una lletjor aterridora: eren de diamants, de maragdes, de robins, de perles, de cristall, d’ambre, de coral, de porcellana, d'or, d’argent, d’aram, de bronze, de  ferro, de  fusta, de terra: uns sense braços, altres sense peus, boques en  l'orella, els ulls de través, el nas aixafat: en poques paraules, no hi ha més diferències entre les criatures que habiten el món que hi havia entre aquests pagodes.

Els que es presentaren davant la princesa eren els diputats del Regne; després d’haver-li fet una arenga, barrejada amb alguns raonaments molt assenyats, li digueren per entretenir-la, que des de feia temps viatjaven pel món, però que per obtenir el permís del seu sobirà, per començar li havien de fer jurament de no parlar gens, que n’hi havia fins i tot de tan escrupolosos que no volien moure ni el cap, ni els peus ni les mans: però tanmateix la majoria no podia resistir-se’n, que així recorrien l'univers, i que en ser de tornada, s’aplegaven al seu rei amb el relat de tot el que passava de més secret a les diferents corts on havien estat rebuts. "És, senyora, afegiren els diputats, un plaer que us donarem alguna vegada, perquè tenim l’ordre de no oblidar res per tal d’alegrar-vos: en comptes de portar-vos regals, venim a entretenir-vos amb les nostres cançons i els nostres balls." Immediatament van començar a cantar aquestes lletres, ballant una dansa rodona amb tabals i castanyoles:





Les plaisirs sont charmants,
Lorsqu'ils suivent les peines,
Les plaisirs sont charmants
Après de longs tourments:

Ne brisez point vos chaînes
Jeunes amants.

Les plaisirs sont charmants.
Lorsqu'ils suivent les peines,
Les plaisirs sont charmants
Après de longs tourments.

A force de souffrir
des rigueurs inhumaines,
Vous trouverez d'heureux moments.

Les plaisirs sont charmants,
Lorsqu'ils suivent les peines,
Les plaisirs sont charmants
Après de longs tourments.

Els plaers són d’encant,
Tot seguit de les penes,
Els plaers són d’encant
Després turments molt grans:

No trenqueu les cadenes
Joves enamorats.

Els plaers són d’encant.
Tot seguit de les penes,
Els plaers són d’encant
Després turments molt grans.

A força de patir
Els rigors inhumans,
Trobareu  temps feliç.

Els plaers són d’encant,
Tot seguit de les penes,
Els plaers són d’encant
Després turments molt grans.




Cap 6
Quan acabaren, el diputat que portava la veu digué a la princesa: «Heus ací, senyora, 100 pagodins, que estan destinats a l'honor de servir-vos, tot el que vulgueu en el món s'acomplirà, sempre que vós sigueu entre nosaltres.» El pagodins aparegueren al seu torn, duent cistelles  proporcionals a la seva mida, plenes de cent coses diferents, tan boniques, tan útils, tan ben fetes i tan riques, que Lletjoneta no parava d’admirar, d’elogiar, i d’acreditar les meravelles que veia. El més manifest dels pagodins, que era una petita figura de diamants, li proposà d’entrar a l’alcova dels banys, perquè la calor augmentava. La princesa caminà a la banda que li mostrava, entre dues files de guardaespatlles d'una mida i d’una pinta per fer morir de riure. Trobà dues tines de cristall guarnides d’or, plenes d'aigua d'una olor tan bona i tan estranya que es quedà sorpresa, un pavelló de tela d'or s’alçava barrejat amb verd.  Va preguntar per què hi havia dos tines, digueren que una era per a ella i l’altra per al sobirà dels pagodes. "Però, exclamà, en  quin lloc és ell?
-senyora, li digueren, ara és a la guerra, el veurà al seu retorn." La princesa preguntà també si era casat: li van dir que no, i que era tan estimable, que no havia trobat fins aleshores ningú digne d'ell. Ja no va empènyer més enllà la seua curiositat, es despullà i es ficà a la banyera. De seguida pagodes i pagodins van començar a cantar i tocar instruments; uns tenien tiorbes, fetes d'una closca de nou, altres tenien violes, fetes d'una closca d'ametla, perquè calia proporcionar els instruments a les seues talles: però tot això era tan precís  i s’ajustava tan bé, que res no agradava més que aquesta classe de concerts.

Quan la princesa va eixir del bany, li presentaren un vestit de Cambra magnífic; diversos pagodes, que tocaven la flauta i l’oboè, caminaven davant d’ella, d’altres pagodins la seguien cantant versos a la seva lloança: així entrà en una habitació on era preparada la toaleta. Immediatament pagodins bistecs d’honor, pagodins cambreres, anaven i venien, la pentinaven, la vestien, l’elogiaven, l’aplaudien, no hi havia cap problema de lletjor, de faldilla porpra o de llaçada grossa.

Cap 7
La princesa n’estava realment sorpresa: "Què és això, digué, que pot proporcionar-me una felicitat tan extraordinària? N’estic a punt de morir, m’esperava la mort, no puc esperar  una altra cosa, i no obstant això em trobe tot de sobte en el lloc del món el més agradable, el més magnífic  i on m’expressen la més gran alegria en veure'm!”  Com que tenia infinitament  d’ànim i de bondat, ho feia tan bé que totes les petites criatures que se li acostaven  es quedaven encantades de les seues maneres.

Tots els dies en alçar-se, tenia nous vestits, nous encaixos, noves joies; era massa pena que fos tan lletja: però no obstant això, ella que no podia sofrir-se, començà a trobar-se menys desagradable, per la gran cura que prenien d’arreglar-la. No hi havia hora en què no vingués alguns pagodes, i no li donaren compte de les coses més secretes i les més curioses que passaven en el món, tractats de pau, lligues per fer la guerra, traïcions i ruptures d'amants, infidelitats d’amistançades, desesperacions, reconciliacions, hereus decebuts, matrimonis trencats, vídues velles que es tornaven a casar malament a posta, tresors descoberts, fallides, fortunes fetes en un moment, favorits despatxats, cadires desplaçades, marits gelosos, dones coquetes, nens dolents, ciutats derruïdes: en fi, què no contaven a la princesa per entretenir-la o per tenir-la ocupada? De vegades, hi havia pagodes que tenien el ventre tan inflat i les galtes tan bufades, que era una cosa sorprenent. Quan els preguntava per què eren així, ells li digueren: "com que no ens és permès de riure o de parlar en el món, i podem veure fer constantment totes les coses ben ridícules i bestieses gairebé intolerables, les ganes de burlar-nos-en són tan fortes que ens inflem, i és en si mateix una hidropesia de riure, de la qual ens n’estem curant des que som ací.» La princesa admirava el bon esperit de la gent pagodina; perquè en efecte un podria inflar-se de riure, si calia riure de totes les impertinències que veiem.

No hi havia cap vesprada sense una de les més belles obres de Corneille o de Molière. El ball  era molt freqüent, i les figures més petites, per aprofitar-se de tot, ballaven a la corda, per ser millor vistes: d'altra banda, els menjars que servien a la princesa podien passar per convits de festa solemne. Li Portaven  llibres seriosos, galants, històrics, en fi els dies s’esgolaven com els moments, encara que la veritat tots aquests pagodes tan espirituals li semblaven d'una menudència insuportable; com succeïa sovint que en anar de passeig, ella se’n ficava una trentena a les butxaques per entretenir-se, era la cosa més agradable del món escoltar-los escatainar amb la seva veueta, més clara que la dels titelles.


Cap 8
Arribà un dia que la princesa, que no podia dormir, va dir: "què serà de mi, estaré sempre ací?" La vida passa més agradablement del que m’hauria atrevit a esperar, tanmateix  alguna cosa falta en el meu cor, no sé què és, però ja comence a sentir que aquesta seguida dels mateixos plaers, que no canvia per cap esdeveniment, sembla insípida.
-Hola! Princesa, digué una veu, no serà culpa vostra? Si volguésseu estimar, sabríeu ràpidament que un pot estar-se molt de temps amb el que estima, en un palau i fins i tot en una soledat horrible, sense necessitat d’eixir-ne.
-Quin pagoda em parla? Respongué ella. Quin perniciós consell em dóna, contrari a la resta de la meva vida?
-No és un pagoda, li contestà, qui li diu una cosa que vós fareu tard o d'hora. És el dissortat sobirà d'aquest Regne que us adora, senyora, i que només s'atreviria a dir-ho tremolant.
-Un rei m’adora, replicà la princesa, el rei té ulls? O si no està encegat, no ha vist que jo sóc la persona més lletja del món?
–Jo us he vist, senyora, respongué l'invisible, I no us he trobat tal com us representeu, i bé és la vostra persona, el vostre mèrit o la vostra desgràcia,  us ho repetiré, jo us adoro: però el meu amor respectuós i temorós m’obliga d’amagar-me.
-Jo en tinc l'obligació, respongué la princesa, què faria jo, Ai! Si m'agradara alguna cosa?
–Vós faríeu la felicitat d’aquell que no pot viure sense vós, li digué, però si no li permeteu aparèixer, no s’atrevirà a fer-ho.
-No, digué la princesa: no, no vull veure res que em comprometa durament. "Van parar de respondre-li, i la resta de la nit ella estigué molt preocupada d’aquesta aventura.

Qualsevol decisió que hauria pres a no dir res que tinga qualsevol relació amb aquesta aventura,  no pogué impedir-li preguntar als pagodes si el seu rei ja estava de tornada. Li van dir que no. Aquesta resposta que s’ajustava malament al que ella havia entès la preocupà, i no deixà de preguntar també si el rei era jove, i ben fet. Li digueren que era jove, que era ben fet i molt agradable. Ella preguntà si sovint tenien notícies seves. Li digueren que en tenien tots els dies. "Però ell sap, afegí, que estic al seu palau?
-Sí, senyora, respongué, ell sap tot el que passa respecte a vós, ell s’hi preocupa i d'hora en hora fem partir correus que li porten informació de vós." Ella va quedar callada i començà a somniar molt més sovint que no estava acostumada a fer.

Quan estava sola, la veu li parlava: alguna vegada sentia por, però de vegades li agradava; perquè no hi ha res tan galant com allò que li deia. "Qualsevol decisió que haja fet de no estimar mai, respongué la princesa, i qualsevol raó que tinga per defensar el meu cor d'un compromís que podria ser fatal, us ho confesso però, bé que m'agradaria conéixer un rei amb un gust tan estrany com el vostre: perquè si bé és cert que vós m'estimeu, potser sou l'únic en el món que pogués tenir una debilitat semblant per a una persona tan lletja com jo.”
–Penseu tot el que us agrada del meu caràcter, mon adorable princesa, respongué la veu, trobe bastant que es justifica en el vostre mèrit, no és això el que m'obliga a amagar-me, jo en tinc raons tan tristes que si vós les sabésseu, no podríeu negar ni refusar la vostra pietat." La princesa llavors va instar la veu d'explicar-se; però la veu ja no parlava,  només escoltava  llargs i sentits sospirs; totes aquestes coses la preocuparen i encara que era un amant desconegut i ocult, li feia mil atencions, per afegir que el lloc on es trobava li feia desitjar  una companyia més adequada que la dels pagodes. Això va ser causa que començara a avorrir-se de tot, només la veu del seu invisible tenia el poder d’interessar-la gratament.

Cap9
Una de les nits més fosques de l'any, que ella s’havia adormit, se n’adonà en despertar que algú estava assegut prop del seu llit; creia que era la pagodina de perles, que, amb més valor que els altres, venia a vegades a entretenir-la. La Princesa avançà la mà per prendre-la; però li prengueren la seua, li la premeren, la besaren, li caigueren  damunt unes quantes llàgrimes, s’estava tan torbada que no podia parlar; ella no dubtà que era el rei invisible: "què voleu de mi, digué amb un sospir, és que puc estimar sense conèixer-vos i sense veure-vos?" 
-Ah! Senyora, va contestar-, quines condicions afegiu a la dolçor d’agradar-vos? M’és impossible deixar-me veure. La malvada Magotina, que us ha fet aquesta mala passada, és la mateixa que m’ha condemnat a una penitència de set anys, ja n’han passat cinc, encara me’n queden dos l’amargor dels quals vós endolcireu  si voleu acceptar-me per espós. "Pensareu que sóc un temerari, i que el que us demane és absolutament impossible: però, senyora, si sabésseu fins a quin punt va la meva passió, com és de gran l'excés de les meues penes, no refusaríeu la mercé que us demane."

Lletjoneta es molestà, com ja he dit, trobava que el rei invisible tenia tot el que podia plaure en l'esperit, i l’amor s’embargava en el seu cor, sota el nom específic d'una generosa pietat. Ella replicà que calia uns dies més per poder decidir-se: era molt d’haver-la portada en pocs dies de diferència a una cosa de la qual no s’atrevia a presumir: es multiplicaren festes i concerts, ja no cantaven davant d’ella sinó cançons d’himeneu (matrimonials): constantment li portaven regals d'una espectacularitat que superava tot el que mai s’havia vist; la veu amorosa, diligent prop d’ ella, li feia la cort tan aviat com era de nit, i la princesa es retirava d’hora per mantenir-la durant més temps.

Finalment ella consentí a prendre el rei invisible per espós, i es va comprometre a no veure’l fins després que la seva penitència seria acabada. "Ací està tot, per a vós i per a mi, digué: si vós teniu aquesta curiositat imprudent, hauré de tornar a  començar la meva penitència i vós compartireu la pena amb mi; però si sou capaç d’evitar seguir els mals consells que us donaran,  tindreu la satisfacció de trobar-me en el vostre cor i de trobar alhora la meravellosa bellesa que la malvada Magotina us ha robat." La princesa il.lusionada amb aquesta nova esperança va fer mil juraments al seu espòs de no tenir cap  curiositat contrària als seus desitjos; Així les noces acabaren sense soroll i sense resplendor, el cor i l’ànim, no hi trobaren menys la seua consideració.


Cap 10
Com que tots els pagodes buscaven ansiosament d’entretenir la seva nova Reina, n’hi hagué un que li portà la història de Psique, que un autor dels més a la moda acabava de fer en bona llengua: ella trobà moltes coses que tenien a veure amb la seua aventura, i li prengué un desig tan violent per veure a sa casa son pare i sa mare amb la germana i el seu cunyat, que totes les coses del món que pogué dir-li el rei, res no fou capaç de traure-li aquesta fantasia. "El llibre que llegiu, va afegir, us pot donar a conèixer en quines desgràcies Psique va caure. Ei! I gràcies, aprofiteu l'oportunitat per evitar-les". Ella prometé més del que li havien demanat; finalment un vaixell carregat de pagodes i de magnífics presents fou despatxat amb cartes de la Reina Lletjoneta per a sa mare la reina. Ella li suplicava de venir a veure-la en el seu Regne, i els pagodes tingueren  només per aquesta ocasió permís de  parlar en un altre lloc no a casa seua.
La pèrdua de la princesa no havia deixat més que descobrir sensibilitat entre els familiars, la creien morta, per això les cartes van ser infinitament agradables a la cort; i la Reina, que moria de ganes per veure-la altra vegada, no resistí ni un moment de partir amb la seva filla i el gendre. Els pagodes, els únics que coneixien el camí del Regne, conduïren tota la família reial, i quan Lletjoneta veié els seus pares, cregué morir d’alegria. Va llegir i rellegir Psique per considerar tot el que li dirien, i sobre tot el que havia de contestar: però estava molt ocupada, es despistà en cent llocs: ara el rei era a l'exèrcit, adés estava malalt i de tan mal humor que no volia veure ningú, ara estava de pelegrinatge, adés anava de caça o de pesca. En fi semblava que estava ocupat per no dir res que valga la pena, i que la bàrbara Magotina li havia capgirat l'esperit. La seva mare i la seva germana en raonaren juntes; van concloure que ella els enganyava, i que potser s’enganyava ella mateixa, així que amb un zel mal regulat, decidiren parlar amb ella: se n’ocuparen amb tanta habilitat que  llançaren mil temors i mil dubtes en la seua ment; després de defensar-se molt de temps d'acord al que estaven dient-li, va confessar que fins llavors, ella no havia vist el seu marit, però que tenia tants encants la seva conversa que era suficient de sentir-lo per ser feliç, que encara tenia penitència durant dos anys i que després d'aquell temps, no només l’ havia de veure, sinó que ella esdevindria bonica com l'estrella del dia.
«Ah!» desgraciada, exclamà la Reina, què grossers són els senyals que et mostren! És possible que cregues amb tanta simplicitat aquestes històries? El vostre marit és un monstre, i no pot ser altrament, perquè tots els pagodes dels quals ell n’és el rei són vertaders macacos.
-Jo crec més  aviat, respongué  Lletjoneta, que ell mateix és el Déu d'Amor.
-Quin error! exclamà la Reina Bufona, digueren a Psique que tenia un monstre d’espòs, i ella trobà que era l’Amor: estàs entestada que el vostre és l’Amor, i sens dubte és un monstre; com a mínim, poseu la ment en repòs, aclariu-vos en una cosa tan fàcil» La Reina en digué un altre tant i el seu gendre encara més.

La pobra princesa continuà tan confosa i tan torbada, que després de despatxar tota la família amb els regals que pagaven de sobra el tafetà porpra i la llaçada de màniga, va decidir, tot i que ell en podia tornar, d’anar a veure el seu marit. Ah! curiositat fatal, que amb mil exemples terribles no ens poden corregir, costaràs molt cara a aquesta infeliç princesa! Hauria tingut molt de pesar per no imitar la seua predecessora Psique, de manera que s'amagà una llanterna com aquella havia fet, i la va fer servir per veure el rei invisible, tan estimat al seu cor. Però quin terrible crit que va fer, quan en lloc del tendre Amor ros, blanc, jove i tan amable, va veure l’horrorós Serpentí verd de llargues crineres eriçades? Ell despertà transportat de ràbia i desesperació: "Bàrbara, cridà, aquesta és la recompensa a tant d’amor?"  La princesa ja no l’escoltava, la por l’havia fet desmaiar-se i Serpentí ja era ben lluny.


Cap 11
Al soroll de tota aquesta tragèdia, alguns pagodes s’havien acostat; van acollir la princesa, la socorregueren, i quan es va refer, es trobà en un estat on la imaginació no pot arribar; Com se’n culpava, del mal que proporcionava al seu marit? Ella l’estimava tendrament, però detestava la seva figura, i hauria volgut per la meitat de la seva vida no haver-lo vist mai.

Tanmateix  interromperen aquests tristos pensaments alguns pagodes, que entraren amb un aspecte espantat a la seva habitació; venien a advertir-la que diversos vaixells plens de titelles, amb Magotina liderant-los, havia entrat sense obstacle al port. Els titelles i els pagodes són enemics de sempre: estan en disputa en mil coses i els titelles tenen fins i tot el privilegi de parlar a tot arreu, però els pagodes no gens. Magotina era la seva reina, l’aversió que ella tenia pel pobre Serpentí verd i per la dissortada Lletjoneta l’obligà a reunir les tropes, amb la decisió de turmentar-los en el moment que el seu dolor seria més viu.

Ella no sentí cap pena de tenir èxit en els seus plans, perquè la Reina estava tan desolada, que encara que l’apressaren a donar les ordres necessàries, se’n resistí, assegurant que no entenia gens la guerra: els pagodes, que s’havien trobat assetjats en les ciutats i en el gabinet dels grans capitans, s’ajuntaren pel seu compte, ella els ordenà atendre totes les coses i tot seguit es retirà al seu despatx, considerant amb els mateix punt de vista tots els esdeveniments de la vida.

Magotina tenia de general el famós Putxinel.li, que coneixia bé el seu ofici, i que tenia un gran cos de reserva, compost de mosques vespes, d’escarabats i de papallones, que feren meravelles contra algunes granotes i uns llangardaixos lleugerament armats. Es trobaven de feia molt de temps a sou dels pagodes, realment més formidables pel seu nom que pel seu valor.

Magotina s’entretingué un temps a veure el combat, pagodes i pagodins s’hi superaren: però amb un cop de vareta la fada aclarí tots aquests bells edificis: els jardins encantadors, els boscos, els prats, les fonts van ser enterrats sota les seves pròpies ruïnes i la reina Lletjoneta no pogué evitar la difícil condició de ser esclava de la fada més maligna que mai serà, quatre o cinc-cents titelles l’obligaren a  anar fins on era Magotina.   “Senyora, li digué Putxinel.li, heus ací la Reina dels pagodes, m'atreveixo a presentar-vos.”
-Jo, la conec de fa molt de temps, digué Magotina: ella és la causant d’un afront que vaig rebre el dia del seu naixement, mai no ho oblidaré.
-Ai! Senyora, digué la Reina, havia cregut que vós ja us havíeu prou revenjat, el do de lletjor que m’heu proporcionat en grau superior podria haver satisfet qualsevol persona menys reivindicativa que vós.
-Ja que parleu, va dir la fada, heus ací un doctor de nova factura, el vostre primer treball serà ensenyar filosofia a les meues formigues, prepareu-vos a donar-los cada dia una lliçó.
-Com m´hi he de posar jo, senyora, respongué la Reina angoixada, no sé res de  filosofia, i quan en sabés, les vostres formigues serien capaces d'aprendre’n?
–A veure, a veure aquesta discutidora, exclamà Magotina: Bé! Reina, vós no els ensenyareu filosofia; però donareu a tothom, malgrat vós, un exemple de paciència que serà difícil d'imitar.

Després li va fer posar sabates de ferro tan estretes, que la meitat del seu peu no hi podia entrar; però així i tot calgué calçar-les bé, aquesta pobra Reina tingué tot el temps de plorar i de patir: "Oh vinga! Digué Magotina, ací hi ha una filosa carregada d’una teranyina, us demane que la fileu tan fina com els vostres cabells i us done només dues hores.»
-Jo no he filat mai, senyora, digué la Reina, però encara que el que voleu em semble impossible, intentaré obeir-vos."
La van dur de seguida al fons d'una cova molt fosca, la tancaren amb una pedra grossa, després de donar-li un pa bis i una gerra d'aigua.

Quan volgué filar aquesta immunda teranyina, el fus massa pesat li va caure cent i cent vegades a terra, va tenir la paciència de  recollir-lo  tantes voltes i d’iniciar el treball en tantíssimes ocasions; però sempre era inútilment. "En aquest moment, va dir, reconec l'excés de la meva desgràcia, estic en mans de la implacable Magotina; no està contenta d’haver-me robat tota la bellesa, que vol trobar pretextos per fer-me morir.”  Va començar a plorar, repassant en la seva ment l'estat feliç que acabava de gaudir en el regne de Pagòdia i tirant per terra la filosa: «Que vinga Magotina quan li plaurà, digué, jo no sé fer l'impossible» Va sentir una veu que li deia: «Ah! reina, la curiositat massa indiscreta us costa les llàgrimes que escampeu: no obstant això no hi ha manera de veure sofrir el que un estima, tinc una amiga de la qual encara no us he parlat, s'anomena fada Protectora, espere que us serà de gran ajuda.” Immediatament trucaren tres cops i, sense veure ningú, la seua filosa es va filar  i capdellar. Al cap de dues hores, Magotina, que buscava gresca, fèu treure la pedra de la cova, i hi va entrar seguida per una processó de nombrosos titelles: "vejam, a vejam, digué, l’obra d’una pereosa que no sap ni cosir ni filar. 
-Senyora, digué la Reina, jo no en sabia en efecte, però ha calgut aprendre’n." Quan Magotina veié una cosa tan estranya, va prendre el pilot de teranyina i li digué: "realment, sou massa llesta, seria una llàstima no tenir-vos ocupada: teniu, Reina, heu de fer xarxes amb aquest fil, que siguen prou fortes per capturar salmons. 
-Hei! Gràcies, respongué, considereu que ni amb prou feines s’hi poden caçar mosques.
-Vós raoneu molt, amiga meva, digué Magotina, però no us servirà de res. " Va eixir de la cova, féu encaixar la gran pedra de davant i li assegurà que si en dues hores les xarxes no estaven acabades, estava perduda.

«Ah! Fada Protectora, digué llavors la reina, és cert que les meues penes poden afectar-vos, no em negueu el vostre socors. " En un moment les xarxes es començaren i s’acabaren. Lletjoneta va quedar sorpresa i en  l'últim punt, agraí en el seu cor aquesta fada amiga que li va fer tant de bé, i pensava amb el plaer que probablement era el seu marit que li proporcionava aquesta amiga. "Ai! Serpentí verd, digué, sou molt generós d’estimar-me encara després del mal que us he fet. " No li respongué res, perquè Magotina entrà i es va sorprendre molt de trobar les xarxes tan diligentment treballades, que una mà normal no hauria estat capaç de fer tal treball. "Què!" li digué, tindríeu l'audàcia de ratificar-me que sou vós qui ha teixit aquestes xarxes?
–Jo no tinc cap ajut - ni en la vostra Cort, senyora, digué la Reina, i quan n’estaré allà, estic tan ben tancada que seria difícil de poder parlar-me sense el vostre permís.
-Ja que sou tan llesta i tan hàbil, digué Magotina, sereu molt útil en el meu Regne.

De seguida ordenà que aparellaren  els seus vaixells i que tots els titelles estigueren a punt de partir. Va fer lligar la Reina amb grans cadenes de ferro, amb por que per algun moviment de desesperació no es llançàs al mar. Aquesta princesa desafortunada deplorà durant tota la nit el seu trist destí, fins que veié amb la claror de les estrelles Serpentí  verd, acostant-se lentament des de l'embarcació. "Sempre tinc temor de fer-vos por, digué, i malgrat les raons que tinc de no tractar-vos, em sou infinitament estimada."
-Podeu negar perdó a la meva indiscreta curiositat? Respongué ella, i puc dir-vos sense desagradar:



Est-ce vous, Serpentin, cher amant, est-ce vous?
Puis-je revoir l'objet pour qui mon cœur soupire,
Quoi! je puis vous revoir, mon cher et tendre époux
O Ciel! que j'ai souffert un rigoureux martyre,
Que j'ai souffert, hélas!
En ne vous voyant pas !

Serpentin répliqua par ces vers:

Que les douleurs de l'absence
Troublent les cours amoureux.
Dans le royaume affreux,
Où les dieux irrités exercent leur vengeance !
On ne saurait souffrir de maux plus rigoureux,
Que les douleurs de l'absence.

Sou vós, Serpentí, car amant, sou vós?
Puc reveure l'objecte per qui mon cor sospira,
Ja puc veure’us de nou, dolç i estimat espós?
Quin rigorós martiri Oh cel! Que jo patia
Com vaig patir, Ai las!
En no veure-vos pas!

Replicà Serpentí amb aquests versos:

Que els dolors de l'absència
Torben el curs amorós.
En el reialme espantós
On els déus irritats  imposen llur revenja!
No sabríem sofrir de mal més rigorós,
Que els dolors de l 'absència.




Cap 12
Magotina no era d’aquestes fades que dormen a vegades, les ganes de fer mal la mantenien sempre desperta, no deixà d'escoltar la conversa del rei Serpentí i la seva dona: i vingué a interrrompre-la com una fúria: «Ah!» Ah!, digué, vosaltres us fiqueu amb les rimes i us queixeu amb el to de Febus; realment, ho tinc ben fàcil. Prosèrpina, la millor amiga meua, em  demanà de portar-li algun poeta a jornal; no és que li’n falten, però en vol més. Vinga, serpentí verd, jo us ordene, per completar la penitència, que aneu a la mansió fosca i feu els meus compliments a la dolça Proserpina.”  L’infortunat Serpentí marxà de seguida amb llargs xiulets, que van deixar la reina en el dolor més profund. Ella pensà que ja no tenia res a fer, en el seu traspàs exclamà: "Per quin delicte t’havem desagradat, bàrbara Magotina! Jo tot just havia arribat al món quan la teua infernal maledicció s’endugué la meva bellesa i em va fer horrible: pots dir que era culpable d'alguna cosa, ja que encara no tenia l'ús de raó, i que no coneixia ni a mi mateix? Estic convençuda que l’infortunat rei que acabes d'enviar als Inferns és tan innocent com ho era jo: però acaba, fes-me morir ràpidament: és l’única gràcia que et demane.
-Series massa feliç, digué Magotina, si fes cas de la teua pregària, abans cal que extragues aigua de la Font sense fons. "

Tan aviat com els vaixells arribaren al Regne dels titelles, la cruel Magotina prengué una Mola de molí: la lligà al coll de la Reina i li ordenà de pujar amb això fins al cim d'una muntanya que era molt per damunt dels núvols; que quan arribaria, que collís trèvols de quatre fulles, que n’omplís la cistella i que de seguida baixés al fons de la vall, per arreplegar en una gerra foradada l’Aigua de Discreció, i que li’n dugués prou per tal d’omplir el seu gran got. La Reina li digué que era impossible que ella pogués obeir; que la Mola de molí era deu vegades més pesada que ella, que la gerra foradada no podria contenir tota l’aigua que ella volia beure,  i que no podia comprometre’s  a dur a  terme una cosa tan impossible. " Si falles, digué Magotina, tingues cert que el teu Serpentí verd en patirà."  Aquesta amenaça causà tant d’espant a la Reina, que sense considerar la seva feblesa, va intentar caminar, però ai!  Hauria estat ben inútil, si la fada Protectora, que ella cridà, no hagués vingut al seu rescat.  "Veieu, li digué en abordar-la, és el pagament just per la vostra fatal curiositat, no us queixeu sinó a vós mateix de l'estat on Magotina us fica."  De seguida la transportà dalt la muntanya i li posà trèvols de quatre fulles dins la cistella, malgrat els monstres horribles que la guardaven, i que la volien defensar dels esforços sobrenaturals: però amb un colp de vareta, la fada Protectora els tornà més suaus que corders.

No esperà el reconeixement de la Reina, agraïda per acabar de fer-li tot el plaer que d’ella depenia. Li va donar un petit carro, tirat per dos canaris blancs, que parlaven i  xiulaven de meravella. Li digué de baixar de la muntanya, de llançar les sabates de ferro contra dos gegants armats amb garrots que custodiaven la font, que caurien sense cap sentiment: que ella donàs la gerra als petits canaris, que ells trobarien la manera d’omplir-la d'Aigua de Discreció; que tan aviat com en tingués, es fregàs la cara, i que es convertiria en la persona més bella del món; que a més l'aconsellava de no quedar-se a la font, no tornar a pujar la muntanya; sinó detenir-se en un petit bosc molt agradable, que trobaria de camí; i on podia passar tres anys, que Magotina mentrestant creuria que ella estaria ocupada en pouar l’aigua per a la seva gerra, o que altres perills del viatge l’haurien fet morir.

La reina besà els genolls de la fada Protectora, li va agrair cent vegades els favors especials que en rebia: "Però, afegí, senyora, ni els feliços èxits que he de tenir, ni la bellesa que m’heu promés, no em sabrien copsar d’alegria fins que Serpentí no serà deserpentinat.
 -Això arribarà després que vós haureu estat tres anys al bosc de la muntanya, li digué la fada, i que a la vostra tornada li haureu donat l’aigua de la gerra foradada i el trèbol a Magotina. "

La reina va prometre a la fada protectora no faltar a res de tot el que ella li havia prescrit. "No obstant això, senyora, va afegir, he d’estar  tres anys sense sentir parlar del rei Serpentí?
-Us mereixeu estar tot el temps de la vostra vida, privada de  notícies d’ell, va contestar la fada; perquè pot ser res més terrible que  obligar com ho heu fet aquest pobre rei una altra vegada a començar la seva penitència? " La reina no respongué res, les llàgrimes que fluïen dels seus ulls i el seu silenci marcaven prou el dolor que sentia. Va muntar en el petit carro, els canaris de Canàries van fer el seu deure i  la conduïren al fons de la vall, on els gegants  vigilaven la Font de la Discreció. Ràpidament va prendre les sabates de ferro que els llançà al cap; tan aviat com foren impactats, van caure com a colossos sense vida: els Canaris van prendre la gerra foradada i la referen amb una destresa tan sorprenent que pareixia que mai havia estat trencada; el nom d’aquesta aigua li donà ganes de beure’n: "em farà més prudent, digué,  i més discreta que en el passat: Ai! Si hi havia tingut aquestes qualitats, encara estaria en el regne de Pagòdia." Després que hagué begut un llarg tret, es va rentar la cara i  devingué  tan bonica, tan bonica, que l'haurien pres més aviat per una deessa que no per a una persona mortal.

Tot seguit  la fada protectora aparegué i li va dir: "acabeu de fer  una cosa que m'agrada molt, ja sabeu que aquesta aigua podia embellir la vostra ànima i la vostra persona. Volia veure quina de les dues tindria preferència: Finalment, és l'ànima vostra que l’ha tinguda, us en felicite, aquesta acció escurçarà quatre anys de  la vostra penitència.
-No disminuiu res de les meues penes, replicà la Reina, jo les meresc totes, però alleugeu Serpentí verd, que no  en mereix cap.
- Faré tot el possible, digué la fada mentre l’abraçà; però de la resta, ja que sou tan bonica, m’agradaria que deixàreu el nom de Lletjoneta, que ja no us correspon, cal dir-vos la Reina Discreta". Va desaparèixer en aquestes paraules, deixant-li un parell de sabates, tan boniques i tan ben brodades, que gairebé sentia pena de posar-se-les.


Cap 13
Quan tornà a muntar al seu carro, sostenint  la gerra plena d'aigua, els Canaris la portaren directe al bosc de la muntanya. No hi ha hagut mai un lloc tan agradable, la murta i els tarongers ajuntaven les branques  per formar llargues avingudes cobertes i reservats  on el sol no podia penetrar; mil rierols de fontanes que fluïen suaument  ajudaven  a refrescar aquest bonic indret: però el que era més rar, és que tots els animals parlaven, i van fer la millor acollida del món als petits Canaris. "Nosaltres pensàvem, els digueren, que us havien abandonat.
 -El temps de la nostra penitència encara no ha acabat, explicaren els canaris; però heus ací una reina que la fada Protectora ens encarrega d’acompanyar, teniu cura d’entretenir-la  tant com podreu". Al mateix temps ella es veié envoltada d'animals de totes les espècies, que li feien grans compliments: "Vós sereu la nostra Reina, li digueren, no hi ha cap atenció i respecte  que no pugueu esperar de nosaltres.
-On sóc, exclamà, amb quin poder sobrenatural m’esteu parlant?”  Un dels petits Canaris, que no l’havia abandonada, va dir-li a l'orella: "Cal que sapigueu, senyora, que moltes fades en anar-se’n  a  viatjar, s’entristiren de  veure gent amb defectes tan essencials, de primer pensaren que  seria suficient d’avisar-los per corregir-se; però les seues  atencions foren  inútils, i arribant tot d’una a entristir-se, els posaren penitència: van fer  lloros, garses i gallines, d’aquells que parlaven prou; coloms, pardals, canaris i gossos petits, d’amadors i d’amants; micos d’aquells que enganyaven els seus amics: porcs de certes persones que estimaven massa la seua amistançada, lleons de la gent colèrica. En fi, el nombre d'aquells a qui posaren penitència va ser tan gran que aquest bosc n’està poblat, de manera que n’hi ha gent de totes les classes i de tots els estats d'ànim. "Per això que m’acabes de dir, estimat Canariet,  digué la Reina, tinc raons per creure que ets ací només per haver estimat massa.

-És veritat, senyora, respongué el canari, jo sóc fill d'un Gran d'Espanya, l’amor en el nostre país té drets tan absoluts sobre tots els cors, que un no el pot evitar sense caure en el delicte de rebel·lió. Un ambaixador d'Anglaterra arribà a la cort; tenia una filla d'extrema bellesa, però amb l’humor tan altiu i agre que era insuportable; a pesar d’això em vaig lligar a ella, i la vaig estimar fins a l’adoració. A vegades semblava sensible a les meves atencions, i altres vegades es rebotava tan fort que posava la meva paciència al límit. Un dia que ella m’havia desesperat, una vella venerable se m’acostà culpant-me de la meva debilitat, però tot el que pogué dir només serví per obstinar-me encara més, ella se n’adonà i s’ enfadà: "Jo et condemne, digué, a ser Canari per tres anys i la teua amant mosca vespa."
Immediatament vaig sentir una metamorfosi en mi, la més extraordinaria del món; malgrat la meua aflicció, no vaig poder evitar volar pel jardí de l'ambaixador, per saber quin seria el destí de la seua filla: però tot just era allà que la vaig veure venir com una gran mosca vespa, brunzint quatre vegades més fort que cap altra, jo voletejava al seu voltant amb l'afany d'un amant que res no podia separar: ella intentà picar-me unes quantes vegades. "Que vols la meva mort, bella vespa? Li vaig dir: per això no cal fer servir el teu fibló, només cal que m’ordeneu  de morir i jo moriré." La vespa, negue, no respongué res,  es llançà sobre les flors, que hagueren de patir pel seu mal humor.

"Aclaparat del seu menyspreu i del meu estat, vaig volar sense seguir cap ruta coneguda. Finalment vaig arribar a una de les ciutats més belles de l’univers, que es diu París, em trobava cansat, em vaig estirar en una fronda de grans arbres que eren  tancats entre murs, i sense saber que m'havia passat, em vaig trobar a la porta d'una gàbia pintada de verd, i guarnida d'or; els mobles i l’apartament eren d'una espectacularitat que negue sorprès: de seguida una persona jove vingué negue acariciar i em parlà amb tanta dolçor que jo n’estava encantat, no vaig estar gaire en la seva habitació sense ser instruït del secret del seu cor; vaig veure venir  cap a ella una espècie de perdonavides, perpètuament  furiós, que no podent  ser satisfet, l'acusava no només de retrets injustos, sinó que la colpejava fins a deixar-la per morta als braços de les seues dones: jo n’estava mitjanament afligit de veure’l patir un  tractament tan indigne: i el que més em fastidiava, és que semblava que els colps amb què l’angoixava tenien la virtut de despertar tota la tendresa d'aquesta bella dama.
"Desitjava dia i nit que les fades que m’havien convertit en canari vingueren  a posar algun ordre en aquells amors tan mal repartits. Els meus desitjos s’acompliren, les fades aparegueren de sobte en l'habitació, quan l'amant furiós començava el seu sàbat regular;  l’ompliren de recriminacions i el condemnaren a ser llop; pel que fa a la pacient que sofria quan la colpejava, en van fer una ovella i els enviaren al bosc de la muntanya; pel que a mi respecta vaig trobar fàcilment la manera de volar. Jo volia veure les diferents corts europees. Vaig passar per Itàlia, i la coincidència em va fer caure a mans d'un home que sovint tenia negocis a la ciutat i no volia que la seua esposa, de la qual n’estava  molt gelós, vegés ninguna persona, s’encarregava de tancar-la des del matí fins la nit, de manera que em destinà l'honor d'entretenir  aquesta bella captiva; però ella se n’ocupava d’altres atencions distintes del meu entreteniment.  Cert  veí que l’amava de feia temps, arribava a la nit de la part superior de la xemeneia i es deixava lliscar a baix, més negre que un dimoni. Les claus amb què el gelós la detenia només servien  per posar la seua ment en repòs; jo sempre temia qualsevol catàstrofe lamentable, quan les fades entraren pel forat del pany i sorprengueren no poc aquestes dues sensible persones. "Preneu  la penitència, els digueren  tocant-los amb les seues varetes, que l’escura-xemeneies  es transforme en esquirol, que la dama siga una moneta, perquè és intel·ligent;" i que el marit, que li agrada tant guardar les claus de casa, es transforme en dog alemany per deu anys.”

"Tinc moltes coses per contar-vos, senyora, afegí el canari, si us digués les diferents aventures que m’han passat; em veig obligat a anar de tant en tant al bosc de la muntanya, i a penes hi vaig sense trobar nous animals, perquè les fades continuen viatjant, i continuen irritant-les amb faltes infinites: però durant l'estada que vós fareu ací, tindreu l’ocasió d’entretenir-vos  amb el relat de totes les aventures d'aquells que hi són." Molts, de seguida,  s’oferiren a contar-li les seues quan ella volgués. Ella els ho agraí molt civilment: i com que tenia més ganes de somiar que de parlar, buscà un lloc solitari, on podia estar sola. Tan aviat com l’hagué assenyalat, hom hi va aixecar un palauet, i li serviren el més galant àpat del món; consistia només de fruita, però de fruites molt rares, els ocells les portaven i mentre ella era en aquell bosc, no trobà a faltar de res.

De vegades hi havia festes, més agradable per la singularitat que per tota la resta, s’hi podia veure els lleons ballant amb els corders, els óssos contar delicadeses als coloms i les serps encalmar-se per pardals corriol. Vam veure una papallona en complicitat amb una Pantera. En fi, res no era aparellat segons la seua espècie, ja que no es tractava de ser tigre o ovella; sinó només de persones que les fades volien castigar pels seus  defectes.

Estimaven la Reina Discreta fins a l'adoració, cadascú la feia l’àrbitre de les seues disputes, tenia un poder absolut en aquesta petita República, i si ella no s’hagués  inculpat constantment de les desgràcies de Serpentí Verd, hauria pogut suportar les seues  amb algun tipus de paciència: però quan pensava a l'estat en què s'havia transformat, no podia perdonar-se la seva curiositat indiscreta. Vingué el temps  de partir del bosc de la muntanya, avisà als seus petits conductors els lleials canaris que li asseguraren un retorn feliç, i s’evadí durant  una nit per evitar adéus i laments que li haurien costat algunes llàgrimes; perquè estava molt afectada per l’amistat i la deferència que tots aquests animals raonables li havien expresat.

Cap 14
La Reina Discreta no va oblidar ni la gerra plena d'Aigua de Discreció, ni la cistella de trèvols, ni les sabates de ferro; i en el temps que Magotina la cregué morta, es presentà de sobte davant d'ella, amb la Mola de moli al coll, les sabates de ferro als peus i la gerra a la mà. Aquesta fada en  veure-la llançà un gran crit; li preguntà de seguida d’on  venia. "Senyora, li digué, he passat tres anys per traure aigua en la gerra foradada, després dels quals vaig trobar la manera per mantenir-la." Magotina esclatà a riure, pensant en el cansament que aquesta pobra Reina havia tingut; però en mirar-la més acuradament: "Què és això, exclamà, Lletjoneta s’ha convertit en molt bonica! "On heu adquirit aquesta bellesa?" La Reina li contà que s’havia llavat amb l’Aigua  de Discreció, i que s’havia fet  aquest miracle. Amb aquestes notícies, Magotina de desesperació llançà la seua gerra per terra: «Oh!» poder que em val, exclamà, ara sabràs la meva revenja: prepareu  les sabates de ferro, digué a la Reina, us n’heu d’anar a l’Infern, a  demanar a Proserpina de part meua l'Essència de Llarga durada, sempre tinc por de caure malalta i fins i tot de morir, quan jo tindré aquest antídot, ja no tindré disposició d'aprehendre res. Guardeu-vos per tant de destapar l'ampolla ni  de tastar el licor que us donarà, perquè en minvaríeu la meua part. "

La pobra Reina mai havia estat més sorpresa com era d'aquesta ordre. "Per on cal anar a l'Infern, digué, aquells que van allà poden tornar?" Ai! Senyora, que no us cansareu algun dia de perseguir-me? "Sota quina estrella he nascut, el meu Senyor és molt més feliç que jo, ja no cal creure que les constel·lacions siguen iguals per a tothom". Començà a plorar, i Magotina triomfant de veure-la escampant llàgrimes, esclatà a riure: "Vinga, vinga, digué, no retardeu més  ni un moment un viatge que negue ha de portar tantes satisfaccions.» Li omplí una bossa de nous velles i de pa bis: amb aquesta bella provisió va marxar, resolta a trencar-se el cap contra la primera roca per tal d’acabar les seues penes.

Caminà un temps sense seguir cap ruta, girant d’un costat, girant a l'altre i pensant que era una comanda molt extraordinària d’enviar-la així a l'Infern. Quan es trobà cansada, es tombà al peu d'un arbre i començà a somiar amb el pobre Serpentí, sense pensar més en el seu viatge. Però de sobte va veure  la fada Protectora, que li va dir: "¿Sabeu, bella Reina, que per traure el vostre espòs de la fosca mansió on les ordres de  Magotina el retenen, cal que aneu a casa de Proserpina?
-Aniria encara més lluny, si fos possible per a mi, respongué: però, senyora, no sé per on baixar en aquella tenebrosa estança
 -Teniu, digué la fada Protectora, heus ací una branca vegetal: colpegeu el terra i digueu aquests versos clarament.”  La reina besà els genolls d'aquesta generosa  amiga, i llavors digué:



Toi qui sais désarmer le maître du tonnerre,
Amour, donne-moi du secours,
Viens arrêter le cours
Des ennuis rigoureux qui déchirent mon âme;
Ouvre-moi, tu le peux, le chemin des Enfers:
Dans ces lieux souterrains, tu fais sentir ta flamme,
Pluton pour Proserpine a gémi dans tes fers,
Ouvre-moi, tendre Amour, le chemin des Enfers.
On m'arrache lui époux fidèle,
Je ressens les rigueurs du plus terrible sort.
Ma douleur est plus que mortelle,
Et je ne puis trouver la mort.

Tu que saps desarmar el mestre de tronades,
Amor, dóna’m socors,
Vine aturar el curs
Dels enuigs rigorosos que m’esgarrien l’ ànima;
Obre a mi, que tu pots, el camí dels Inferns:
En els llocs subterranis, ens fas sentir la flama,
Plutó per Prosèrpina gemegà en els teus ferros,
Obri’m, tu, tendre Amor, el camí dels Inferns.
M’arranquen d’ell, espòs lleial
Torne a sentir els rigors de molt terrible sort.
El dolor és més que mortal,
Però no puc trobar la mort.



A penes havia acabat la seva oració, que un jove infant més bonic que tot el que veiem sortir des del fons d'una dona nua barrejada d'or i d'atzur, volà i arribà a fondre’s als seus peus: una corona de flors li cenyia el cap. La reina sabé pel seu arc i les fletxes que era l’Amor, que li digué en abordar-la:



Vos soupirs se sont fait entendre J'abandonne les cieux,
Et viens sécher les pleurs qui coulent de vos veux,
Pour vous je puis tout entreprendre;
Vous reverrez, l'objet que vous aimez le mieux,
Rappelons Serpentin aux douceurs de la vie,
Et punissons ainsi sa cruelle ennemie.
La reine étonnée de l'éclat
qui environnait l'Amour, et ravie
de ses promesses, s'écria:
Jusqu'aux Enfers, je suis prête à vous suivre,
Cet horrible séjour me paraîtra charmant,
Si je revois l'amant.
Sans qui je ne saurais plus vivre.
L'Amour, qui parle rarement en prose,
frappa trois coups en chantant
merveilleusement bien ces paroles:
Terre, obéissez à ma voix,
Reconnaissez l'Amour, ouvrez-nous un passage,
Jusqu’au triste rivage,
Où Pluton impose des lois.

Vostres Sospirs s’han fet sentir, abandone aquest cel,
Vine a eixugar els plors que vesse dels teu vot,
Per vós jo puc reprendre tot.
Vós reveureu l’objecte que amàveu, el millor
Recordem Serpentí  amb dolçors de la vida,
I castiguem així la cruel enemiga.
La reina commosa de l’esclat
que embolca  l'Amor i colpida
d’aquelles promeses, cridà:
“Fins als Inferns, sóc disposta a seguir.
Aquell horrible lloc semblarà emocionant,
Si de nou veig l'amant.
Sense el qual no sabré ja viure.
L’Amor, que gens no parla en prosa,
Va retrucar tres cops cantant
meravellosament la lletra:
Terra, obeïu la meua veu,
L'Amor Reconegueu, obriu-nos un passatge,
Fins aquest trist ribatge
On Plutó imposa lleis.



La terra obeí, i obrí el seu gran pit, i per un descens obscur, on la Reina necessitava  un guia tan brillant com la que l’havia pres sota la seva protecció, va arribar als Inferns: tenia por de trobar el seu marit sota la figura d'una serp: però l’Amor que de vegades s’involucra a fer bons oficis als infortunats, havent previst allà baix tot el que era d'esperar, ja havia ordenat que Serpentí  Verd es convertís en el que era abans de la penitència. Per més potent que fos Magotina, Ai! Què podia ella contra l’Amor? De manera que la primera cosa que la Reina trobà,  va ser el seu estimable marit: mai no l’havia vist amb una figura tan encantadora: ell tampoc no l’havia vista tan bella com ara estava: tanmateix un pressentiment i potser l'Amor, que es trobava en tercer lloc entre ells, els va fer el llit per endevinar qui eren ells. La Reina immediatament li digué amb una extrema tendresa:



Du Destin en ces lieux, je tiens fléchir la loi,
S'il vous arrête ici par un ordre barbare
Unissons nos cœurs, que rien ne nous sépare,
L'enfer qu'on trouve plein d'effroi,
N'aura rien de triste pour moi.
Del destí en aquest lloc, la llei vull doblegar,
Si us detenen ací per un ordre incivil,
Unim els nostres cors, res no ens pot separar.
L'infern que es troba ple d’horror,
No tindrà per a mi gens de tristor



El rei, transportat de la més viva passió, respongué a l’esposa  tot allò que podia assenyalar la seva disposició i alegria; però l'Amor, que no li agrada perdre el temps, els convidà a acostar-se a Proserpina. La Reina li va fer un compliment de part de la fada i li demanà de carregar l'Essència de Llarga Vida. Era estrictament la paraula contrasenya entre aquestes bones persones. Ella immediatament li donà una proveta prou mal tapada, per facilitar-li el desig d'obrir-la: l’Amor, que no és un novici, alertà la Reina de retenir la curiositat que encara li resultaria fatal; i deixant ràpidament aquests tristos llocs, el rei i la Reina tornaren a veure la llum. L’Amor ja no volgué abandonar-los, els va conduir a Magotina i per tal que ella no el veiés, s’amagà en el seus cors: així i tot la seua presència inspirà sentiments tan humans en la fada, que  tot i que n’ignorava la raó, ella acollí molt bé aquestos il.lustres infortunats; i fent un esforç de generositat sobrenatural, els va rendir el regne de Pagodia. Els dos es van reincorporar al lloc i van viure amb tan bona fortuna, com havien experimentat fins llavors les desgràcies i els desplaers.



Souvent un désir curieux,
Est la source des maux les plus épouvantables,
Sur un secret qui doit nous rendre misérables,
Pourquoi vouloir ouvrir les yeux?

Le beau sexe a surtout cette audace cruelle.
Prenons-en il témoin la première mortelle,
Sur elle on nous a peint et Pandore et Psyché,
Qui voulant percer un mystère,

Que les dieux aux mortels voulaient tenir caché,
De vie furent les auteurs de leur propre misère.
Laideronnette, qui veut connaître Serpentin,
Éprouve un semblable destin,

L'exemple de Psyché ne peut la rendre sage,
Hélas! de leurs malheurs passés,
La plupart des mortels, curieux insensés,
N'en fait pas un meilleur usage.

Sovint un curiós desig,
És la font de mals dels més abominables,
Dins un secret que deu tornar-nos miserables,
Per què voler els ulls obrir?

El sexe just té primer audàcia animal.
prenguem-ne  la prova a la primera mortal,
Sobre ella ens han pintat i Pandora i Psique,
Que volent un misteri esbrinar,

Que els déus als mortals volien ocultar
Vivint van ser autors de la seua misèria
Lletjoneta volia saber de Serpentí
I va experimentar un similar destí,
L'exemple de Psique no li va fer trellat,
Ai las! De les desgràcies del passat,
curiosos insensats, tota la gent mortal
No en fa mai el millor ús que cal.




Fi

De la traducció Francesc Collado

dels dibuixos Clara Mir Collado

3 comentaris:

  1. Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  2. Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  3. Water Hack Burns 2 lb of Fat OVERNIGHT

    More than 160000 men and women are utilizing a easy and SECRET "water hack" to lose 1-2 lbs every night in their sleep.

    It is very simple and works on anybody.

    Here's how you can do it yourself:

    1) Get a drinking glass and fill it with water half glass

    2) Now follow this amazing HACK

    so you'll be 1-2 lbs thinner as soon as tomorrow!

    ResponElimina