dilluns, 31 de desembre del 2012

I a més...


I A MÉS…

Per a Xelo Mir (dona)

Je suis comme je suis
Je suis faite comme ça
Que voulez-vous de plus
Que voulez-vous de moi

(Paroles, Jacques Prévert)








Jo sóc com el que sóc
No tal com m’han parit
Estime qui m’estima
I a qui m’estima tinc

visc un poc de vergonya
i un poc sol i un poc trist
plore com una dona
I ric sense permís

No sé  recomanar-me
no demaneu per mi
Sense permís m’amague
Dins d'un estrany vestit

Canviar no puc res
i gens de mi no dic
M’he posat un arnés
I me n’he fet abric

Si m’heu vist una volta
Nu de nit i amb capell
Perdut i poca solta
Era jo i era ell

Vull a tothom plaer
I dir que no sovint
Ja em costa prou saber
I ajustar el que dic

Si agrade no sé a qui
Als veïns no em sé fer
Un com jo que beu vi
O potser  foraster

Agrade a qui agrade
Res no puc canviar
Estime com els nens
Només per estimar

Jo mateix no em convide
No sé com he de  fer
A qui reclame Estime
La culpa és meua ho sé

Tot ho vull  si se’m nega
Si és tot meu no prenc res
Recelós si m’espera
Quan l’enyore després

Senzillament camine
Vaig amb l’amic del braç
Sóc allà no per plaure
Al costat vinc com vas

Pobre soc per al homes
Ni alt ni prim ni polit
Quan festege les dones
És quan visc com un ric

No gens del que me passa
M’agradaria ser
En compartir la casa
És per fer-me plaer

Molt més que els convidats
M’estima algun amic
Perquè no l’he triat
Perquè no m’ha elegit

No pregunteu per mi
En sabeu  tant  i més
Què puc fer què puc dir
És com sóc sóc com és

I a més…

dissabte, 29 de desembre del 2012

Pater Noster, "Paroles" Jacques Prévert, Gallimard 1949


PATER NOSTER

Pare nostre que sou al cel
Resteu-hi
I nosaltres ens estarem a la terra
Que és de vegades tan bonica
Amb els seus misteris de New York
I també els seus misteris de París
Que valen tant com el de la Trinitat
Amb el seu petit canal de l’Ourcq
La seua gran Muralla de Xina
El seu riu de Morlaix
Les seues ximpleries de Cambrai
Amb el seu oceà pacífic
I els seus dos estanys a les Tulleries
Amb els seus bons xics i la seua mala gent
Amb totes les meravelles del món
Que són ací
Senzillament a la terra
A l’abast de tothom
Disseminades
Meravellades elles mateix d’ésser tals meravelles
I que no gosen confessar-ho
Com una bella xica nua que no s’atrevix a mostrar-se
Amb les espantoses desgràcies del món
Que són legió
Amb els seus legionaris
Am els seus torturadors
Amb els amos d’aquest món
Els amos amb els seus sacerdots els seus traïdors i els seus soldats
Amb les estacions
Amb els anys
Amb les xiques boniques i amb els vells pets
Amb el súmmum de la misèria podrint-se en l’acer dels
canons.

divendres, 28 de desembre del 2012

Pour toi mon amour, "Paroles", Jacques Prévert, Gallimard 1949

PER A TU AMOR MEU


He anat al mercat dels ocells
I he comprat ocells
Per a tu
Amor meu
He anat al mercat de les flors
I he comprat flors
Per a tu
Amor meu
He anat al mercat de la xatarra
I he comprat cadenes
Pesades cadenes
Per a tu
Amor meu
I després he anat al mercat de l'esclaves
I t'he buscat
Però jo no t'he trobat
amor meu

dijous, 27 de desembre del 2012

La pesca de la balena, "Paroles", Jacques Prévert, Gallimard 1949


LA PESCA DE LA BALENA



A la pesca de la ballena a la pesca de la balena,
Deia el pare amb una veu enfurida
Al seu fill Pròsper, sota l’armari estirat,
A la pesca de la balena a la pesca de la balena
Que tu no hi vols pas anar,
I per què doncs?

I per què doncs aniria a pescar un animal
Que no m’ha fet res, papà,
Ves-hi  tu,  papà, ves-te’n a pescar,
Ja que això et plau,
Més m’estime estar a casa
amb la pobra mamà
I el cosí Gaston.
Llavors amb el balener
el pare sol se n’ha anat
Sobre la mar agitada…

Heus el pare sobre el mar
Heus el fill a casa seua
Heus la balena irritada,
I heus ací el cosí gaston
que ha tombat la sopera
La sopera del bollit
La mar estava dolenta
Però la sopa era bona
I heus que sol a  la cadira
En Pròsper  es desconsola:
A la pesca de la balena no he anat
I per què doncs  no hi he estat?
Potser l’hauria caçada,
Llavors, n’hauria pogut menjar.

Però heus que s’obre la porta,
i d’aigua ben amerat
Sense alé el pare apareix,
Portant balena a l’esquena
Llença l’animal a taula,
bella balena d’ull blaus,
Una bèstia com hi ha poques
I diu amb veu llastimosa:
Afanyeu-se  a esquarterar-la,
Tinc fam, tinc set, vull menjar.

Però heus que Pròsper s’alça,
Mirant el pare al blanc dels ulls,
Al blanc dels ulls blaus del pare,
Blaus com els de la balena d’ulls blaus:
I per què he d’esquarterar
aquesta pobra bèstia que res no m’ha fet?

Tant se val, us deixe la meua part,
I llença per terra el ganivet,
Però la balena  se n’apodera,
I llançant-se sobre el pare,
el travessa de part a part.
Ai, diu el cosí Gaston
Això em recorda la caça
la caça de papallones
I vet ací
Vet ací Pròsper el fill
Que prepara les esqueles
La mare es posa de dol pel seu pobre marit
La balena,  plor a l’ull,
contemplant la llar desfeta
De sobte que es lamenta:

I per què doncs aquest pobre
Imbècil he matat,
Ara els altres en llanxa a motor em seguiran
I m’exterminaran la petita família,
Llavors d’un esclafit de riure inquietant,
Es dirigeix cap a la porta i diu
A la vídua en passar:
Senyora, si algú per mi ve a preguntar,
Sigueu amable i digueu:
La balena ha eixit,
Assegueu-vos,
Espereu ací,
Dins una quinzena d’anys, sense dubte tornarà…







diumenge, 23 de desembre del 2012

Paroles, Jacques Prévert, Editions Gallimard 1949


LA BELLA ESTACIÓ

En dejú fatal gelada
Tota sola sense paga
Una jove de setze anys
Immòbil i ben plantada
La Plaça de La Concòrdia
A migjorn Quinze d'agost.


ALICANTE

Una taronja a la taula
la teua roba a l'estora
i tu dins el meu llit
Dolç present del present
Frescor de la nit
Calor de la meua vida.

.

10 anys sense Joan Brossa, Doménec Chinchilla


de "deu pensaments al voltant del desè aniversari de la mort d’en Joan Brossa"
de Doménec Chinchilla


Hi són les cartes i els rellotges
i la poma i el barret i els ous
i les plomes i els grans mots tous
i les claus farcides de lletres

fitxes de dòmino al trencanous
saltamartins embogits per no res
abecedaris plens de formigues
foren fets orfes aquell dijous

qui sap quin joc hi seria al seu cap
quin somriure seria el darrer
com hi va partir ningú no ho sap

quins móns omplen el teu silenci
et tenim a l’ànima i al carrer
i som esclaus del teu artifici



S’obri el teló
Unes grans ulleres de cul de got i pasta negra estan suspeses al bell mig de
l’escenari.
Dues grans pilotes blanques molt grans amb un punt negre cadascuna volen
per l’espai fins que es col·loquen al lloc dels ulls. A partir d’aquest moment
faran els moviments propis dels ulls darrere de les ulleres.
Per l’escenari creuen:
- un barret negre d’on surt fum blanc
- un caçapapallones (només l’objecte) d’on surten milers de papallones roges
- la silueta d’una dona fent cabrioles que va deixant lletres majúscules negres
suspeses per l’aire
- dues persones la cara de les quals és un ou fregit (tant fa dos homes, dues dones, o un home i una dona) s’acosten i es besen, tot caient el rovell de l’ou pels seus
cossos nus.
- una persona amb una màscara d’un animal estrany i amb una cua de plomes
blaves fa moviments estranys per l’escenari acompanyats de sorolls que
recorden onomatopeies d’animals, però que no es reconeixen, finalment
s’atura baix de les ulleres i comença a intentar dir la paraula “etcètera”, primer
amb molta dificultat i quan ja aconsegueix articular-la comença a jugar amb
ella.
En aquest moment (quan el personatge està jugant amb molta força amb la
paraula “etcètera”) els ulls miren al front (que fins a aquest moment han seguit
totes les accions escèniques) es fan rojos al temps que se sent un gran soroll
de cristalls que es trenquen.
fosc sobtat
silenci sobtat
teló permanent

divendres, 21 de desembre del 2012

Paroles, Jacques Prévert, Editions Gallimard 1949


Història del cavall

Bones gents escolteu-me la complanta
Sentiu la història de ma vida
És un orfe qui us parla
Que el seu petit disgust us referia
Oi doncs…
Un dia un general
O més bé era una nit
Un general doncs va tenir
Dos cavalls morts sota d’ell
Eren aquests cavalls
Oi doncs…
Què n’és la vida amarga
Eren mon pobre pare
També ma pobra mare
Que eren amagats sota el llit
Sota el llit del general
Que s’havia amagat al darrere
A un poblet del Midí.
El general parlava
Parlava sol de nit
Parlava en general
Dels seus disgusts petits
I és així com mon pare
I és així com ma mare
Oi doncs…
Una nit de disgustos van morir.
La vida de família
havia acabat per mi
En acabat de taula a la nit
De gran galop partí
Aní vers la gran vila
On tot llueix i brilla
En moto arribe a Sabi
en Paró, perdoneu-me
si us parle en cavall
I arribe un matí
a París en esclops
Pregunte pel lleó
El rei dels animals
Rep un colp de fuet
A la punta del nas
Car hi havia la guerra
La guerra que seguia
Em posen les ulleres
Heus-me  movilitzat
I com hi havia la guerra
La guerra que seguia
Cara es feia la vida
Els queviures minvaven
I com més hi minvaven
Més la gent em mirava
Amb un esguard estrany
Les dents els crepitaven
Tots em deien beefsteak
Semblava que era anglès
Oi doncs…
Tots els que vius estaven
I que m’acariciaven
Esperen que fos mort
Per poder-me menjar
De nit a l’establia
La nit que jo dormia
Sento un soroll estrany
La veu que coneixia
És del vell general
El general  tornava
Com un esperitat
Amb un vell comandant
Creien que jo dormia
Parlaven molt baixet
Prou ja d’arròs amb aigua
volem menjar animal
hi ha qui els posa a la menja
agulles de gramola
Llavors tota la sang
d'un sol gir se m’escola
Gir de cavall de bosc
I eixint de l’establia
Al bosc me’n vaig fugir.

Ara ha acabat la guerra
I el general s’ha mort
Mort al seu propi llit
Mort de sa bella mort
Però jo que n’estic viu i això és el principal
Bon vespre
Bona nit
Bon apetit mon general.

Versió al català de Francesc Collado, Foios 2012

dijous, 20 de desembre del 2012

la serp blanca: Un article de Vicent Alonso sobre Josep Iborra

la serp blanca: Un article de Vicent Alonso sobre Josep Iborra: Vicent Alonso ha publicat aquesta setmana en la seua columna del Quadern d’El País un article sobre Humanisme i nacionalisme en l’obr...
Josep Iborra, a més d'assagista, director de l'ICE, amic de Fuster i compare fundador del nacionalisme en la postguerra franquista, va ser un MESTRE excel.lent, orientador i mesurat que t'abastia de tots els recursos i procediments que et calien amb una paciència infinita, amb una dedicació plena, amb una amabilitat franciscana. Jo l'estimava a més a més perquè era el pare d'un gran amic i crec que el nostre petit país se l'hauria de valorar tant com es mereix. Vicent Alonso, que va treballar amb ell tants anys en l'ICE així ho exposa en aquest article.

dimecres, 19 de desembre del 2012

Poemes ben ordinaris, Gaspard Hons, Tétras Lyre (ed)


PACO VILA GUILLEN

Les dieux demeurent
dans la pente douce du toit.
Jean Cordesse



1

la felicitat resta inexplicable, aniquila tot desig de comprendre. Els ocells abandonen les bardisses, els núvols passen, i res més. Una mica d'angoixa enganxa a la realitat. El desesper no m'assalta, hi podria sens dubte. Tot és tan senzill i espantós alhora

2

El cant de la nevera bressola els hostes de la cuina. Cada segon un home mor en el món. Una mosca es posa a la taula, tranquil•lament. El silenci m’acaricia el coll. La dolçor ignora el meu nom. Tot és tan ben reglamentat

3

L’origen ignorava el gust de la mort. L’origen no tenia gust. A l’origen n’hi havia. Intento comprendre per què la mort ha pres tant espai, per què en acariciar el gerani una impressió estranya m’envaeix. Serà ja el gust de la mort

4

En caure el dia parem taula, esperem el visitant. No sabem res de la nit, que no sap res de nosaltres. És l’hora de l’anunciació. Realment voldria que en fos així. L’àngel es fa esperar l’àngel desborda en nosaltres l’àngel separa els plecs de la nit l’àngel s’allunya. Lluny de nosaltres pren lloc a la taula del do

5

Ja no sap més es sorprèn de no saber. El món sap almenys la forma de l’àngel la blancor del seu rostre? No tinc cap interès a despertar-me. Tinc ganes d’adormir-me definitivament

6

En el llibre la primavera toca els llavis dels vius, la primavera és una taca de llum, la primavera és el meu Logos.
En el llibre lletrejo la primavera, una primavera sense caminer, sense pedres, sense finestra oberta al fràgil camí.
En el llibre la primavera és un bell diumenge de solitud

(Tétras Lyre, Ayeneux 1991, Traducció al català de Francesc Collado, Foios 2012)

diumenge, 16 de desembre del 2012

Crepuscle a Venècia



El gondoler
(Telèfon eròtic)


Hola! Benvingut a la meva línia d'amor en viu. Jo sóc la Violeta, una dona romàntica que no sap resistir-se'n quan la passió s'encén. La meva vida inquieta està plena de moments intensos i inesperats. Com ara aquella nit a Venècia que vaig llogar una gòndola per recórrer els canals tota sola. Què excitant!



M'excita navegar sota la llum de la lluna! Després d'un passeig meravellós pels canals tardorals d’aquella ciutat aquosa, el gondoler va detenir la barca en mig d'un llac envoltat de carreus i palaus. Li vaig demanar que se m'assegués al meu costat i m’expliqués detalladament el paisatge de llums, ponts i canals... i no s’esperà que li ho demanés dues vegades. Em sentia molt a gust en aquell vespre d’estiu roig crepuscular i, arrecerant-me al seu cos mullat de suor, vaig inclinar el cap sobre la seva espatlla poderosa i tremolant. Llavors, falaguer com tots els italians, em va parlar dolçament a l'orella i jo distretament el vaig besar al coll. Vaig prendre-li la mà i la vaig anar acostant repassant-me les sines. Ell va continuar, com si expliqués la geografia de la qual em parlava i amb la mà em fregava delicadament els botonets erectes per damunt la brusa de setí, jo no duia, no m’agrada dur sostenidors.

Se m’emportava al cel... i Vaig pensar que havia de mostrar-me agraïda de tant bé que s'ajornava la tarda dolçament amb mi en aquella horabaixa. Així doncs, li vaig baixar la cremallera a poc a poc, i la seva ferramenta sortí tota d'un glop anhelant. Em vaig inclinar endavant i la vaig acaronar amb la cara mentre la besava dolçament entre la llengua i els llavis. Me la vaig ficar a la boca i la vaig xuclar de redó, resseguint els plecs del gland en tota l’extensió de la corona. L'acaronava tota sencera amb la llegua i repuntava amb les dents dos mossets simulats. De seguida el gondoler m'engrapà del clatell i me l'empentà tota dintre de la boca. Mmmm! Quina deliciosa menja! De primer no hi cabia sinó la meitat, però a poc a poc, va anar entrant-hi suaument tota sencera. La hi vaig libar a consciència. El meu cap baixava i pujava cada cop més de pressa mentre l’encanonava entre els meus pits. Amb totes dues mans li acaronava els testicles mentre la rabassa m'entrava i en sortia de la boca inusitadament. El gondoler em va vessar a la gola la seua emanació calenta, però vaig seguir amb aquella llepolia entre els llavis, fins que novament estava ben dura i a punt. Llavors em vaig treure les calces i vaig seure a sobre d'ell, com en un bell i punyent tron. La barca es movia i la tremolor dels nostres cossos ens impedia de trobar el lloc concret per on entrar dins meu entre els meus llavis serrats el seu penis vibrant cercava penetrar. Fins que a la fi, en un feliç vaivé m’hi vaig trobar eixancada i amb l’èmbol ajustat a l’entrecuix ardent.

Mentre tot ell rellisca amunt a avall tot dintre meu, jo empunyo fermament la perxa sense voler i la barca avança sense rumb a plaer. Ara, cada cop que el sent dins meu impulso la gòndola al seu torn, i tot ell es fica més i més dintre meu. Oh Rema! Rema més i estaca el rem amb força! Estaca-me-la així! Oh perxa així! Sí! Estaca-la al fons! Mmmm! Que va entrant bé, la mar de bé! Oh qui sospir! Segueix, sí! Segueix així! Que m'estàs matant de gust! Mmmm. Sí! No paris de moure la barca! Ooooh! No aturis el vaivé! Estaca la perxa també, aquí... Ui quin bé! Em portes a l'èxtasi! Oh gondoler! Quin gust! Oh Gondoler! Mmmm! Ja em ve!. Quin goig em ve, quin intens plaer és que sento dins meu! M'estic xopant de plaer! Mmmm! Oh! Llavors topem amb l'embarcador i caiem tots dos al fons de la barca...I el gondoler acaba la faena allí mateix! Mmmm! Aquest meravellós servei i especial del gondoler, que no constava en l’oferiment inicial de la gòndola, abans de l’embarcament! 


dissabte, 15 de desembre del 2012

Mil i una nit a Barbaria Valentina



L’esclava musulmana d’Al Mallurqí

Estimat i pacient sultà, conte ara encetar ser un cas ben real esdevingut en unes circumstàncies tals, tot i ser bastant famoses, no deixar de sorprendre a tothom en comptades ocasions escoltar jo raonar. Convenir, vós i jo, un bon professional de tota classe com cal estimar, si més no, útils fer servir en faena, perquè guanyar-se vida. Ser per això en tenir bon compte de conservació, perquè rendir ala mont seues possibilitats. Ser cas de meua vella màquina d'escriure Smith-Corona. Màquina arribar a meues mans a través d'un estudiant americà conèixer ja fa un bon grapat d'anys. Però, contar breument com ser.

Repudiada cadí de Tunísia, Abdallah al Mallurquí, per massa fogositat, criats no quedar a ell ganes de complir, seues concubines, entre elles trobar-me; malgrat certs maliciosos cronistes ciutat assegurar ser a causa d'una precoç "impotentia senilis" meu senyor, jo poder ben bé assegurar conservar-se fort i sencer de potència, només ocórrer seues vetes amoroses canviar de dalt a baix, radicalment. I enamorar-se d'allò dir infidels "platònicament" d'un aiguader d'Orà recórrer ermites abastir aljubs als místics i proveir-los líquid mancança.

Meu ex-senyor semblar seguir passes persona, una fidelitat de deixeble. Visitar tots monestirs i llogarets més perduts entre l'arena desert per tal de confortar carn i ànimes sacrificats devots havien renunciat com ell a vida pública. Però seu cas ser ben llarg i molt curiós, i no ser l'objecte de història aquesta nit. Només esmentar perquè entendre vós millor començament esdeveniments dur a mi a terra cristiana.

Doncs bé, aquell home pietós abans servir al déu infidels, però Al·là, misericordiós i totpoderós, guanyar ell per a nostra causa. Tant ser així jo perdre com a senyor, definitiu, després seua conversió miraculosa completar-se. Córrer mes Ramadà, com d'habitud, pràctiques prescrites de dejuni i oració. Un dia, al vespre, anar a fer primeres col·lacions, reunir-nos a tota família, fill Mohammad, dona Assa far i tots seus criats i concubines. repartir entre tots nosaltres seus bens i acomiadar recomanant-nos oració i caritat. Dir seua tomba ser a Tunis, a plaça de l'Essakadin, ser venerada per tots fidels musulmans, des de seua mort als voltants l.440 infidels, 782 any sant de l’Hègira.



II

La barbaria mediterrània


De sant Al Mallurquí aprendre moltes històries sentir contar tots dies. Poques monedes tocar jo i només l'ajuda de providència, Al·là, ser per sempre lloat, decidir partir cap a terres d'origen meu ex-senyor. Jo entestar idea d'aprendre romans catalanesc i embarcar en primera galera barbaresca arribar de Tunis cap a Barbaria mediterrània.

Allà passar molts anys de vida, entre infidels, ateus i pagans, però xamós. Per més semblar estrany, tota aquesta tants caps tants barrets de cultures i races viure en perfecta estadia, respectar-nos mútuament i tolerar magnànimament nostres pràctiques piadoses. Una barreja de déus i profetes enriquidora i profitosa per a tothom.

Així ser, veure quan arribar als dominis de Confederació catalano-aragonesa, i bé poder dir perquè allò ser una veritable federació de regnes lliures. Tenir un feliç viatge, sense tempestes, un ventet fluït de llevant en pocs dies acostar-nos a seues costes. A Valèntia, després de fer escala a illes d’Abdallah al Mallurquí, on deixar regals i salutacions meu ex-senyor a seua família cristiana i en informar activitats devotes. primers dies a Valèntia, trobar-me com a casa. Al carrer tothom parlar llengua nostre profeta, i barbaresc ser una llengua coneguda només al nord, difícilment poder escoltar si no ser entre gent de palau ser qui més viatjar. Davant dificultat de trobar un especialista en aquella llengua fer l'oferta, en premsa local, d'una habitació sobrera i demanar per un valentianus-parlant perquè ensenyar-me a parlar aquella llengua noble entre barbaresques, tot aprofitant contacte i comunicació diària.

L'endemà de l'anunci presentar-se'm l’Esteve Iglehart, una maleteta i una immensa bossa de viatge. viure junts vora un any feliç i profitós ja conservar una entranyable amistat, renovellar cada vegada escriure de tard en tard a causa de lentitud correu i vagues transport.

De barbaresc valentinus, l’Esteve no saber gens, aprendre al carrer al trinquet i al safareig, però ensenyar a mi un altre idioma, un accent de Connecticut, que ser als EEUU del continent americanus, preciós fer servir puntualment per ordre vostra en conversa, representants americans de l'organització de països exportadors de petroli.

L’Esteve, com a prova d'amistat i també per no anar tan carregat en viatge de tornada a casa, deixar-me maleteta on hostatjar vella Smith-Corona, passar a ser meua. Jo, per aquella època, ja començar a fer pinets, lletres i flirtejar aquesta dama adusta d'habitud i, tanmateix sempre seductora, dita Literatura.



III 

Les històries de la Smith-Corona 

Cas ser: aquesta màquina tant prear tenir seus inconvenients i costar un tant fer-me'n a l'ús. Després, però, de llargues pràctiques i de manar-li fer uns pocs retocs al mecànic, aconseguir d'acoblar-me a seua específica estructura de funcionament. Un dia, ja fa uns anys, trobar jo treballar a l'escriptori casa lloguer al Russafa valentià. Precisament tractar d'enllestir llibre, per omplir l'oci permetre vostres ocupacions de palau. Jo idees en ment no tenir i buscar, desassossegadament, línies mestres d'una història faltar per despatxar recull de contes. Com passar en aquests cassos, atabalar jo més i més desfici, l'editor pressionar. Jo donar meua paraula de lliurar mecanoscrit al sendemà, ja com a últim terme. Bé poder imaginar com estar, d'encaparrada, només de pensar en disgust editor valentinus si a l'endemà no presentar faena encomanada, tot tenir en compte no ser primera vegada haver promès i ja ell amenaçar de llevar l'encomanda i, ser més greu, haver de tornar dinerets fets a compte.

Ara per ara, ja tenir enllestides mil primeres narracions. Faltar una altra, darrera i definitiva per títol triat: "Mil i una nit a Barbaria Valentina"; conforme estar meua promesa a l'editor i d'acord al capital avançat. Aquella nit venir al cap un muntó d'idees totes infelices rebutjar, una rere altra, a cada volta tractar de tirar-ne endavant redacció. Moltes hores de desfici i un grapat de cigarrets orientals i haver-hi despès infructuosament. Rondinar a una i altra part de cambra. Ara comptar rajoles pis o bé entretenir desesperadament llegir successos criminals de premsa diària per veure si meua inspiració trobar algun fet important poder ser matèria relat. Totes suggerències ser rebutjades meu instint creador tot seguit d'acudir. De vegades per massa simples o grolleres, d'altres per inversemblants o perquè ni jo comprendre per més ganes ficar-hi.

Per fer-vos una mostra dir algunes descartades: Primo, història d'un simi nacionalista queixar-se de tracte discriminatori a què sotmetre director zoològic, qual haver capritx a dur-ne un altre més exòtic selves brasileres. Simi semblar massa tradicional i folklòric. Secundum, altre cas sonat ser d'un nadó només venir al món enamorar-se d'infermera, tanta passió refusar i tot pit de seua pròpia mare. Tertium, també haver un professor anomenat missioners en pròpia terra sorprès en una habitual riuada terres valentines enderiar ploma i disputar sabates noves a una rata. Quartum, haver-hi un gos descarat, enamorat de seua mestressa no menys espavilada. Quintum, una jove promesa de l'art suïcidar sense donar cap explicació. Sextum, un captaire de parc, amant de l'art i artistes enamorar d'un jove pintor homosexual. Septimum, neboda "punk" d'un Honorable president reclamar cos de seu enamorat desaparegut. I d'altres fets criminals i grotescos encara més inversemblants. Aquestes i altres històries esfumar només tractar a desenvolupar.

¿Com ser possible a mi, entretenir nits d'innombrables nobles i senyors, no tots tan excelsos com vós, senyor meu Al·là emportar vós a glòria, no acudir cap bona història? Quin desesper! tirallonga de coses passar a diari i, a mi, no fer gens de gràcia res de res. Quasi a vora de consternació, seure davant la Smith-Corona, encendre l'última cigarreta i engolir d'un glop un got de bourbons americà, ser regal de l’Esteve i deixar gola cremar com un canó d'escopeta i ulls nadar en una mar de llàgrimes.

De sobte fixar en robí lluent, encastat estratègicament al pont, reflectint un roig viu des de centre geomètric de maquinària. Melic de panxa de màquina... Ja tenir, pensar tot exaltada de troballa. Sospitar, però, no saber encara si aprofitar.

Brillantor cristall inspirar idea d'escriure una història en què la Smith-Corona ser protagonista. Tot seguit, imaginar ficada en mil embolics. Conformar en ment un muntó de decorats on màquina moure's al seu antull, realitzar tot de cabrioles a veure quina més desgavellada i excitant. Ara imaginar al mercat flors, voltada de curiosos i agitar lletretes llançar al públic apinyat, asseveracions contundents...

Una multitud festívola al central parc de Nova Iork endur-se-la al vol , tothom, cor embelesat davant xerraire al·lucinada anunciar fi món orgànic i l'inici imminent d’era mineral intel·ligent. Després desballestar caixa forta de Cheese Manhatan Banc, l'ajuda dels més diversos artefactes i aparells revoltats de totes oficines, intenció d'ajuntar fons econòmics per a encapçalar caixa de resistència. Finalitat fugir Bugaraix invertir en futur paradís.

Faula de tan singular protagonista anar afaiçonant-se, a poc a poc, en meua testerola , estranyament i a desgrat de pertinaç esterilitat de vespra, treballar ara infatigablement en aquella tasca, un afany inusual i sorprenent per a mi, seua dipositària i responsable directa.

Haver organitzat en ment crònica d'aquella espontània revolta de tractors, bolígrafs, frigorífics i ràdio-cassets, començar a teclejar màquina afanyadament perquè no fugiren idees de ment tant haver costat d'aplegar, convicció ferma en transcurs de narració acudir desenllaç escaient, com un procés sintètic d'enraonament, prudència i conseqüència pertocar als fets versemblants i, per tant, lògicament irrefutable.

Com mai no anar perquè no estilava, vicis en maneig de màquina eren molt arrelats i meua tècnica ser d'allò més rudimentària. Hi feia servir dos dits només de cada mà i encara i tot anar mirant teclat i al paper alternativament si no exposar-me a cometre errades haver allargat innecessàriament redacció.

Així coses, en fer primera comprovació advertir no havia imprès allò venir de teclejar. traure full d'una arrambada i llançar a paperera, atribuir lapsus a presses o a imperícia. rotllar altre full i seguir faena sense més importància. Per no donar-me a conèixer ficar cinc sentits en faena i fixar detalladament quina ser tecla pertocar en cada cas. Però, en revisar full, novament advertir desesperació i mala llet lletres impreses no correspondre a teclejades.

Estar esbalaïda per l'estranyesa del cas i un calfred creuar meu cos de pensar en tornar boja. Em semblar abans d'estorar-me'n inútilment fóra més sensat de verificar on hi havia mal, si a màquina o cap emprenyat en tasca. Si se'm mal confirmava ser atribuïble a màquina solució no es presentava complexa; si per contrari problema ser degut a meua raó, com malauradament sospitava... No detallar-vos, ben estimat sultà, com m'esborronava només d'imaginar-m'ho.

Per cruesa ds raonaments i bestieses projectades en aquells moments d'ofuscament i per gran respecte tots em mereixen bestrauen hores seu treball per dedicar- a noble i entretinguda activitat d'escoltar atentament paraules de faulistes, no entraré en detalls desagradables podrien ferir vostra excelsa sensibilitat, Al·là supermagnànim us conservi potència bragó per a resta dies.

Intentar tot, màquina; ser impossible controlar. Això ja se n'eixia de mare. completament enduta per una ràbia incontenible, decidir desfer-me estri inservible i proveir-me d'un modern ordinador, un bon programa de tractament de texts. alçar màquina, dues mans a l'altura de cap i, quan em disposava a reballar- al carrer sentir:

-Què fas? desgraciada!- Oh! per Al.la! màquina em parlava -No veus que estic escrivint per a tu una història impagable? La millor història que havies pogut imaginar? Bah! Vinga, no facis eixa cara de bajoca i au! a treballar. Tranquil·litzat i continua teclejant-me amb delicadesa, és clar!

Amb evident consol per a meua ànima tantes voltes enganyada, descobrir un fet encara més insòlit i tan real com m'esdevenia. Constatar tossudesa de màquina a alterar meua història anava produint en paper una altra de ben distinta, construccions gramaticals coherents i ortogràficament correctíssimes. M'esbalaïa d'estupefacció en veure com anava avançant la història. A poc a poc, mentre anava teclejant-li panxa es reia cosquerelles i tota la meua tristesa i neguit acumulat anaren convertint-se en optimisme i eufòria escriptòrica. Ja no em detenir fins que, de bon matí i a sol ixent, caure en el meu llit com en un sopor malaltís, esgotada pel desvetlec de la vespra i dormir profundament.

IV

La màquina i el PC

Les expectatives de l'avenir se'm presentaven d'allò més glorioses en la literatura. El meu editor no podia donar abast a l'edició de tants llibres com li produïa constantment. Havia de buscar-me noves editorials que posessin en circulació la meua dilatada i exitosa producció literària. Era convidada a les presentacions i els premis més importants del moment. Hi havia d'assistir amb un secretari que em dugués el control de les cites i els nombrosos apuntaments que m'exigien editors i polítics.

En certs moments de cansament li dictava breus notes d'excusa per no poder assistir a tal o tal acte acadèmic. En aquestes breus comunicacions, crec jo que molt encertadament, tractava d'imitar l'estil àgil i mordaç de la meua insubstituïble Smith-Corona, perquè ningú no pogués mai sospitar de l'autoria. M'havia fet fer una cambra blindada on guardava la màquina i on acudia, quan les obligacions m'ho permetien, per teclejar-la amorosidament i extraure'n l'últim producte acabat.

L'únic problema que m'enterbolia un tant l'existència i que d'altra banda m'impedia de quedar ben bé amb els editors era la seua imprevisibilitat. Mai no ens posàvem d'acord. M'era impossible fer que escrigués d'allò que m'havia proposat o que havia acordat per qualsevol comanda. Ella feia una obra més i més depurada, sense detenir-se ni espantar-se en cap gènere o modalitat, però, mai no encertava el que jo li reclamava per molt que m'hagués compromès amb algun editor.

Però aquella felicitat evidentment no podia durar sempre i, malauradament va arribar el dia desgraciat en què el meu editor em va regalar un PC preciós, amb microprocessador 386 i una pantalla de 16 milions colors, l'últim crit en ordinadors personals: 1 mega de memòria Ram i 40 megues en disc dur, dues disqueteres una de 3,50 i una altra de 5,25, consola extraplana i teclat expansible. Una moneria de veres, l'últim crit en ordinadors personals, amb consola extraplana i teclat expansible... Oh! Una veritable joia de l'enginyeria barbaresca que els infidels han aconseguit gràcies a l'adopció del nostre sistema numèric i als descobriments dels nostres matemàtics; sense la qual cosa, que d'altra banda mai no ha estat convenientment reconegut en aquelles esferes, no haurien estat possibles els darrers avanços de la seua tecnologia cibernètica. Doncs bé, meravellada d'aquell regal exquisit em vaig dirigir apressadament a casa, amb l'alegria revoltada al cor i amb unes ganes folles de veure'l treballar.

Des d'aleshores tot ha estat un fracàs per a mi. No he pogut aconseguir res d'interessant de l'ordinador ni de la màquina. Després que es van conèixer es passen les hores i els dies escrivint-se cartetes d'amor estúpides que no sé si aprofitaran per fer una novel.la rosa. Però, són tan feliços els dos junts que em sabria molt greu separar-los i precipitar els esdeveniments. Només aconseguiria, potser, que m’odiessin i això seria el meu final de faulista.

Ara com ara, espere que la seua passió es refredarà algun dia i així podré continuar delitant-vos amb altres històries; mentrestant confie que em deixeu seguir vivint per al vostre entreteniment i per la glòria d’Al·là totpoderós i infinit; oh senyor, gran visir Ibn d'Ací Al Llegidor que el Magnànim us conservi les oïdes ajustades a la parla de la vostra gent mil anys més. Oh! Al·là! Tant de bo!



dijous, 13 de desembre del 2012

PRIMER TAST


(Per al Samuel Beckett de Primer amor i per al Michel Foucault de L’ordre del discurs) 

centre creació suposadament gelós, penis entrant suau oh il·lusió! em pertany, exagera quantitat piu pertany tothom sap oi caram! sóc fred aplegats confiancers pretensions penis entrant suau, exposa coit nyaca nyaca anireu equivocats penis entrant suau plau, mal interpreteu condicions necessàries, proveu oi caram! cervesa freda dissabte agost migdia ressaca nit passada al taulell Sait cantó alhora penis entrant suau enciseu corbes anques culs a prop, ara igual direu penis entrant suau ha anat bé

Res gens aprofita! seguiu pensant igual existeix metafísicament pius jas! estimaria plantejar cristo! qüestió persona sap penis entrant suau puga necessitar veritat?

Veritat sabem embolic, embolic veure on pot ajuda circumstància necessitat peremptòria diu on pot ajuda destorba desig eròtic criada cuixes crema, quantitat piu conseqüència collons ara agrair copa empalmada tos on descarregar culpes, només temps collons! perdre estimada, temps collons penis entrant suau, despatxat treball nyaca nyaca collons necessita home només temps collons ira subjecte pròpiament desig tracta verge, servei humanitari, prestar condicions? ni copa ni palmada tors on es descarreguen culpes auxilis ser ni tenir res gens raó mancat cas penis entrant suau relata igual, mà fa manera impròpia segons enemics da-li da-li esdevenir pura verga

Sospitosament entra tema troba quantitat piu conseqüència... parts intenció ara seductora ser planer, goig espavilat lleganyós ploramiques mancat suc ni muc, aniran els maleïts segons l'Apocalipsi? igual mamons temes faldes direu cadascú guarda busca n'hi ha parella, n'hi ha femella, n'hi ha cul, iguals redei! dies tirar part front natura guerra passen bones centre creació suposa passat peus cames corbades forçades fetes nyaca nyaca curiositat radical agradable danys esforços empresa ben bé fàcilment virginal!

persones nyigo nyigo millor passa altres nyaca nyaca pitjor redei! desfavorits vella cervell roseguen roí enveja menja ungles, roí enveja menja ungles pulsió anímica alimenta enveja, no cas, quantitat piu conseqüència fàcilment centre creació entendre ment dolenta assumpte enganya enganyat possible vidre principi final vice-versa parell piu tret mans agafades mirant ulls uns beneïts enamorats cony! temps collons sembla hora ara a priori kantià reduït recompte seixanta minuts centre creació persona Hala! suposa fet ni gest ni mirada insult suposa boca només temps collons traspassa encabota la cabota cristo! llet xinga xinga entenc escàs geografia general exterior unitats exemple reconec actitud lletera just arrodonit de categoria Xè!

esbalair coneguda manera violenta desidiosa oh il·lusió! infermeres pacients assenyalat respecte posat candorós lívid àngel carusseta moixó delicat barret emmidonat palometa bata lli robust ajustada tall falda descordats idea traïdoria botons dalt emergien mamelles tibants suau tebi carícia davantal randa blanc net puríssim comunió o nyaca hidratant

amorosa trobava part serà cony! Atempta’t sol·lícita prop limita físicament geografia dutxa arriba amorosa déu! passat lubriderm nyap salvar nyaca pantén llevar mans assenyalat respecte animal ulleres cul got

malcarada camisa llarga despentinada observant cristo! estupidesa costat cul paravent vidre sort deixen temps comptat, temps collons fet desig eròtic criada cuixes crema ganyotes afartat veure l'assumpte excel·lència desitjable caient déu fotre! Bava persona posen manyoples plàstic col·loquen braços, mamó! mamó! mamó!

minuts babusseja atabuixa joguet entre bruixa alhora vulva mamella nyam nyam enganya enganyat possible jo res res res res ni cas. Au! mamella aboca inútilment on hi ha manera impròpia segons enemics gràcies déu fa dies ara igual acosta lloc ballar cristo! Aigua substituïda bombó Nadal alta sabria oi caram!

Retard ui ui! demora desfici, redei! fotre! Cas metafísicament centre creació sabia volia anar nyaca nyac! igual afartant calentor pressió sacsejada part cony! Pelat ulleres cul estetoscopi coll cel amics eixit cridant donant ordres alhora cama, gens posat puntellons arrapades gust, cabró pelat! au vinga! Elies destorbes? igual esvarava pròpiament mans només temps collons nyaca vaseline salvació déu, descobrir l'assumpte excel·lència desitjable de través rogenc llefiscós, cara travessa cara, dins endins, convulsionant físicament geografia dutxa jas! tret cap forces sensacions esperit ficat cau xopat coneguda allunyada bavosa estèril, traure límit físicament geografia dutxa entre pròpiament cames eixancades, només temps collons arrastrat força assenyalat respecte, pelat pelat Fill de Puta! Després a punt res res esclafir cristo! Cap terra ser cordell elàstic subjecte caramull gorritons pèls cul ventre entranyes coneguda déu bombó nyaca nyaca ràpida, Xata! Xata! Mama-la! oi que no en voldrà un poc més la meua reineta? persona particular xunga xunga seguretat abans terra arreu! bracillada sostenint cristo! elles pròpiament mans etèries xerric xerrac tustar tors descarreguen culpes dits llargs ungles nyec nyec continuar cristo! verges excepció mamó

punxes sabia collons igual seguir agafa borrera, figa, figa fa patxoca! mel eufemisme tropa nombrosa dimonis! impressió pallissa ràbia acció fi previst collons igual pròpiament nyaca nyaca nyaca nyaca renta-te-la cristo! Cosset xerigot nyic-i-nyac pudor estança persona tacar mancat voler bateta blanca bufona, enlluernat caramull gorritons pèls cul respecte ulls menta llavis caramel nyeu nyeu bes encisat encantat emmerdat muscles redons toc sedós pell amant tendríssima caramull gorritons pèls cul igual collons tèbia carícia nyau nyau dipositar gabieta plexiglàs berena excursió

igual consol convèncer igual home assumpte excel·lència igual dona desitjable igual dona més abundós simple igual desvalgut mamó bolquers, igual qui siga potser següent siga mamó "in vitro" Au! fuig d'ací, que t'escup

Francesc Collado, València 18-1-94