diumenge, 2 de desembre de 2012

Toni Soriano - Des de la meua cova (exposició ceràmica Casa de Cultura de Xàtiva 2005)


Del camp de Zorraquino a la cova de les Gotetes

(La Xàtiva dels 60 del segle XX vista 50 anys després)

Per a la nostra generació, nascuda en els cinquanta i pocs, Xàtiva limitava al nord amb l’estació, la via del tren i el pas a nivell camí de la llosa, al sud amb la costa que comprenia la penya roja, el castell, la penya sant Diego i el Vernissa, a l’est  hi havia la plaça de bous amb les palanques, sant Antoni i la pujada a Bisquert; i a l’oest, després del Raval amb el camí de la bola que duia a Novetlè, el Palaciet, Villa cantó i el Camí de la granja.

Cap a la fi dels cinquanta vam tenir el que es deia l’ús de raó (7/8 anys) i vam fer la “primera comunión”. Era l’època en què anàvem a jugar al camp de Zorraquino, nosaltres, vull dir més o menys els de la plaça de la bassa, del carrer de sant Francesc, dels "padres" i de la baixada de l’estació. Era exactament darrera el cine d’estiu de la baixada l’estació, en un bancal d’arbres abandonats a la seua sort: llimeres, tarongers, una noguera, brots de figuera arrancada que hi resistien... i molta brossa, matolls de gram, fenoll bort, argelagues, ortigues, conillets i... pedres. Un sequiol hi passava, a la vora, limitant l’indret selvàtic dels nostres somnis i aventures, indicant on començava la civilització de llambordes i asfalt.

Hi havia la banda que s’hi reunia, es deia la banda de Zorraquino. No vaig saber mai si, a més del nom que hi donava al camp, també hi havia un jove, una persona anomenada Zorraquino, cap de la banda o l’amo del camp, ves a saber...

També hi havia altres bandes, més braves i bregades, que s’hi establien en indrets molt més salvatges, més a les rodalies, absolutament agraris o muntanyencs. Perquè els de Zorraquino érem nens urbans –xiquets, no hi vaig veure mai cap xiqueta entre els assidus – que ens acostàvem per un moment a la vida rústega en aquell retall abandonat, ja sense tasques agràries.

Els de Zorraquino no coneixíem el camp o l’horta, els nostres pares no vivien de la terra, érem xiquets de ciutat, fills del sastre, del cap de correus, del mecànic, de l’oficial del banc de València, del fill de l’interventor del banc d’Espanya, del carnisser i del forner, del botiguer, del farmacèutic... Em venen a la memòria cognoms, com ara: Lledó, Llanderal, Monduenga, Sanchis, Cortell, Reig, Serra, Soriano, Gregori, Gimeno, Vila...
Ens les havíem de veure amb els més braus, la banda de Campaio, els de la triaca (de formació de l'ardiaca) alta, els de la costa, els del raval, els de sant Pere... I tots ens vèiem les cares, més prompte o més tard, fent arca en la penya roja, en el Portet de Vernissa, en la costa... i poques voltes en el nostre "campet de Zorraquino".

De tant en tant ens creuàvem amb els germans “quiquitos”, "fernandito borràs", "el coixo giner", "l’agente pardo", "els germans geyper", "bolinches"... tots els nostres bojos insignes i immemorials. Tots ells ens reafirmaven en les nostres capacitats racionals que a males penes tot just acabàvem d’aplegar. I en la nostra inconsciència els fèiem un pols verbal i de lluny, amb precaució per la resposta que intuíem o, potser també, deliri rere el control de la situació, salvada regularment segons els casos amb burla, complicitat, commiseració o fugida.

Anàvem de festa en festa i de joc en joc encara inconscients, imberbes i pre-adolescents. Ens hi trobàvem regularment desficiosos a les "Catalinetes" pel camí de la bola. I a pasqua era inevitable la pujada a Bisquert. La trobada es feia a la “glorieta” i l’arribada dalt en la “figuera de tots”, davant l’ermita de Bisquert. Després hi havia sempre profitosament un secà o un altre per fer el dinar i la berena. I sempre hi havia el ball - “guateques” - i les serenates nocturnes.

Encara no coneixíem a males penes l’haixix, el kif i la maria d’alguns ex-legionaris tornats de Ceuta i Melilla. La nostra droga era ben casolana: tabac de llavoretes, picat o, qui més hi podia,  cigarrets americans; i vi de casa Llopis; la cervesa i els cubates eren de ca Xulla, amb els cacaus, les papes i la resta de picar.

El riu d’Alboi era quasi navegable... Vull dir que es trobava en condicions bastant agradoses per a la pràctica de qualsevol activitat: Allí nadàvem tan a la platgeta dels "patos", com a la xopada com en l’assut. Allí exploràvem la riquesa i varietat d’espècies animals, sobretot aquàtics. I allí fèiem les nostres activitats esportives i les nostres festes culinàries: esmorzars de sardina salada, ou i pimentó fregits; paelles i torrades de xulles.

El riu d’Alboi – anomenat així en La Costera, Clariano a Ontinyent i d’Albaida a la seua vall natural -, des de Bellús, passant per la caseta de la llum, la cova negra, l’assut, la xopada, la platgeta, l’assutet i fins i tot en arribar a les Palanques era un riuet decent. Almenys sempre hi duia bastant aigua per totes les nostres activitats. La zona més degradada perquè era la més propera a la ciutat era la de les Palanques. Però tot i així l’aigua hi era tot l’any i els batracis campaven per l’indret, mantenint els insectes a ratlla i col·laborant amb els llauradors en el manteniment de les plagues i el bon estat de llegums, verdures, alls tendres, tarongers i arbres fruiter diversos. Les millors taronges collides directament de l’arbre (evidentment furtades) les vaig menjar a les Palanques.
De tots els indrets sovintejats en aquella època amb els amics en els nostres jocs i exploracions, les coves ens oferien un interès i emocions més vius i delirants. La seua exploració ens reportava satisfaccions que la nostra curiositat no experimentava en altres indrets assolellats. La seua misteriosa intimitat ens aclaparava, el corcó d’un neguit atraient ens mantenia alerta i eliminava el desfici i l’avorriment de la migdiada angoixant. La frescor ens rebia amb una besada d’humitat i ens acomboiava a descobrir noves i eternes cavitats. Les amistats còmplices i segellades en una d’aquelles coves van ser inesborrables. El mite es mantenia viu, la llegenda s’hi renovava i l’experiència espeleològica i escaladora agermanava les amistats, amb els consells i les ajudes dels més àgils i experimentats companys.

La cova ens oferia la sospita de com havien iniciat els nostres avantpassats la primera civilització, els vestigis de les dificultats amb què s’hi trobaren, les condicions de la seua habitabilitat i la solidaritat que el cau imposava a tot el clan. En la cova revivíem els mites i llegendes escoltats. Els jocs militars, d’espases, escuts, bregues, presons, fletxes i arcs en aquelles fortificacions adquirien ple sentit. Els mites dels romans, cartaginesos, grecs, celtes i ibers hi trobaven la geografia, el paisatge que mai no havíem trobat en les estampes dels llibres o en les pel·lícules dels cinemes Gregorio, Espanyoleto o "Setabense". Les batalles, victòries, derrotes, presons, exilis de moros i cristians es convertien de sobte en evidents, diàfanes i lògiques. Els amors, cuites, pors, odis, enveges, assassinats i remordiments d’aquells enamorats de qui ens parlaven a la història sagrada, faules, rondalles, corrandes i cançons s’hi corporeitzaven, vivificaven prenien ànima i raó en aquells forts indrets, reservats a la nostra infantil disposició. La nostra imaginació literària o cinematogràfica, s’hi feia màgia i veritat tot alhora.
Hi havia les coves públiques, amb les seues llegendes oficials: Com ara La cova dels Lleons, La cova de les Gotetes, La cova dels Coloms, La cova Negra...
Però també hi havia les coves més secretes i recòndites, que poques persones coneixien... i fins i tot les coves privades o particulars, que rebien els noms d’aquells qui les havien batejat i a les quals no hi teníem accés la resta. Alguns ens afanyàvem a buscar tal o tal cova, però difícilment l’acabàvem trobant. Sovint la cova era dins mateix d’un secà o d’una altra propietat privada; o encara més potser la cova en qüestió no existia, només era creada en la imaginació febril d’algun infant envejós de no posseir-ne una de pròpia. Fins i tot nosaltres mateixos, ajudats de pic, pala i aixada ens construíem la nostra pròpia cova, satisfacció i orgull de la nostra banda, enveja i rancor de la banda enemiga

Més endavant, a catorze i quinze anys vam fer les coves a casa, aprofitant alguna habitació desusada. Pintàvem i decoràvem les parets, posàvem llums insignificants de colors, el primer neó ultravioleta. Connectàvem el tocadiscs, posàvem les ballades preferides. I esperàvem l’adolescent tendra, pura i vergonyosa que ens col·locaria els colzes en el pit per impedir l’acostament desitjat, la carnositat buscada, el mos somiat.
Era aquella, evidentment, una cova planificada i realitzada amb una finalitat ben distinta... però tan viva, necessària i elemental com l’altra.

D’això dit, el Toni Soriano d’aquesta exposició i molts altres xativins d’aquella generació en saben, en sabem prou i tot.

Francesc Collado Soler

Foios, Setembre 2005

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada