Del camp de Zorraquino a la cova
de les Gotetes
(La Xàtiva dels 60 del segle XX vista 50 anys després)
Per a la nostra
generació, nascuda en els cinquanta i pocs, Xàtiva limitava al nord amb
l’estació, la via del tren i el pas a nivell camí de la llosa, al sud amb la
costa que comprenia la penya roja, el castell, la penya sant Diego i el
Vernissa, a l’est hi havia la plaça de
bous amb les palanques, sant Antoni i la pujada a Bisquert; i a l’oest, després
del Raval amb el camí de la bola que duia a Novetlè, el Palaciet, Villa cantó i
el Camí de la granja.
Cap a la fi dels
cinquanta vam tenir el que es deia l’ús de raó (7/8 anys) i vam fer la “primera
comunión”. Era l’època en què anàvem a jugar al camp de Zorraquino, nosaltres,
vull dir més o menys els de la plaça de la bassa, del carrer de sant Francesc,
dels "padres" i de la baixada de l’estació. Era exactament darrera el
cine d’estiu de la baixada l’estació, en un bancal d’arbres abandonats a la
seua sort: llimeres, tarongers, una noguera, brots de figuera arrancada que hi
resistien... i molta brossa, matolls de gram, fenoll bort, argelagues,
ortigues, conillets i... pedres. Un sequiol hi passava, a la vora, limitant
l’indret selvàtic dels nostres somnis i aventures, indicant on començava la
civilització de llambordes i asfalt.
Hi havia la banda
que s’hi reunia, es deia la banda de Zorraquino. No vaig saber mai si, a més
del nom que hi donava al camp, també hi havia un jove, una persona anomenada
Zorraquino, cap de la banda o l’amo del camp, ves a saber...
També hi havia
altres bandes, més braves i bregades, que s’hi establien en indrets molt més
salvatges, més a les rodalies, absolutament agraris o muntanyencs. Perquè els
de Zorraquino érem nens urbans –xiquets, no hi vaig veure mai cap xiqueta entre
els assidus – que ens acostàvem per un moment a la vida rústega en aquell
retall abandonat, ja sense tasques agràries.
Els de Zorraquino
no coneixíem el camp o l’horta, els nostres pares no vivien de la terra, érem
xiquets de ciutat, fills del sastre, del cap de correus, del mecànic, de
l’oficial del banc de València, del fill de l’interventor del banc d’Espanya,
del carnisser i del forner, del botiguer, del farmacèutic... Em venen a la
memòria cognoms, com ara: Lledó, Llanderal, Monduenga, Sanchis, Cortell, Reig,
Serra, Soriano, Gregori, Gimeno, Vila...
Ens les havíem de
veure amb els més braus, la banda de Campaio, els de la triaca (de formació de
l'ardiaca) alta, els de la costa, els del raval, els de sant Pere... I tots ens
vèiem les cares, més prompte o més tard, fent arca en la penya roja, en el Portet
de Vernissa, en la costa... i poques voltes en el nostre "campet de
Zorraquino".
De tant en tant
ens creuàvem amb els germans “quiquitos”, "fernandito borràs", "el
coixo giner", "l’agente pardo", "els germans geyper", "bolinches"...
tots els nostres bojos insignes i immemorials. Tots ells ens reafirmaven en les
nostres capacitats racionals que a males penes tot just acabàvem d’aplegar. I
en la nostra inconsciència els fèiem un pols verbal i de lluny, amb precaució
per la resposta que intuíem o, potser també, deliri rere el control de la
situació, salvada regularment segons els casos amb burla, complicitat,
commiseració o fugida.
Anàvem de festa
en festa i de joc en joc encara inconscients, imberbes i pre-adolescents. Ens
hi trobàvem regularment desficiosos a les "Catalinetes" pel camí de
la bola. I a pasqua era inevitable la pujada a Bisquert. La trobada es feia a
la “glorieta” i l’arribada dalt en la “figuera de tots”, davant l’ermita de
Bisquert. Després hi havia sempre profitosament un secà o un altre per fer el
dinar i la berena. I sempre hi havia el ball - “guateques” - i les serenates
nocturnes.
Encara no
coneixíem a males penes l’haixix, el kif i la maria d’alguns ex-legionaris
tornats de Ceuta i Melilla. La nostra droga era ben casolana: tabac de
llavoretes, picat o, qui més hi podia,
cigarrets americans; i vi de casa Llopis; la cervesa i els cubates eren
de ca Xulla, amb els cacaus, les papes i la resta de picar.
El riu d’Alboi
era quasi navegable... Vull dir que es trobava en condicions bastant agradoses
per a la pràctica de qualsevol activitat: Allí nadàvem tan a la platgeta dels
"patos", com a la xopada com en l’assut. Allí exploràvem la riquesa i
varietat d’espècies animals, sobretot aquàtics. I allí fèiem les nostres activitats
esportives i les nostres festes culinàries: esmorzars de sardina salada, ou i
pimentó fregits; paelles i torrades de xulles.
El riu d’Alboi –
anomenat així en La Costera, Clariano a Ontinyent i d’Albaida a la seua vall
natural -, des de Bellús, passant per la caseta de la llum, la cova negra,
l’assut, la xopada, la platgeta, l’assutet i fins i tot en arribar a les
Palanques era un riuet decent. Almenys sempre hi duia bastant aigua per totes
les nostres activitats. La zona més degradada perquè era la més propera a la
ciutat era la de les Palanques. Però tot i així l’aigua hi era tot l’any i els
batracis campaven per l’indret, mantenint els insectes a ratlla i col·laborant
amb els llauradors en el manteniment de les plagues i el bon estat de llegums,
verdures, alls tendres, tarongers i arbres fruiter diversos. Les millors
taronges collides directament de l’arbre (evidentment furtades) les vaig menjar
a les Palanques.
De tots els
indrets sovintejats en aquella època amb els amics en els nostres jocs i
exploracions, les coves ens oferien un interès i emocions més vius i delirants.
La seua exploració ens reportava satisfaccions que la nostra curiositat no
experimentava en altres indrets assolellats. La seua misteriosa intimitat ens
aclaparava, el corcó d’un neguit atraient ens mantenia alerta i eliminava el
desfici i l’avorriment de la migdiada angoixant. La frescor ens rebia amb una
besada d’humitat i ens acomboiava a descobrir noves i eternes cavitats. Les
amistats còmplices i segellades en una d’aquelles coves van ser inesborrables.
El mite es mantenia viu, la llegenda s’hi renovava i l’experiència
espeleològica i escaladora agermanava les amistats, amb els consells i les
ajudes dels més àgils i experimentats companys.
La cova ens
oferia la sospita de com havien iniciat els nostres avantpassats la primera
civilització, els vestigis de les dificultats amb què s’hi trobaren, les
condicions de la seua habitabilitat i la solidaritat que el cau imposava a tot
el clan. En la cova revivíem els mites i llegendes escoltats. Els jocs
militars, d’espases, escuts, bregues, presons, fletxes i arcs en aquelles
fortificacions adquirien ple sentit. Els mites dels romans, cartaginesos,
grecs, celtes i ibers hi trobaven la geografia, el paisatge que mai no havíem
trobat en les estampes dels llibres o en les pel·lícules dels cinemes Gregorio,
Espanyoleto o "Setabense". Les batalles, victòries, derrotes,
presons, exilis de moros i cristians es convertien de sobte en evidents,
diàfanes i lògiques. Els amors, cuites, pors, odis, enveges, assassinats i
remordiments d’aquells enamorats de qui ens parlaven a la història sagrada,
faules, rondalles, corrandes i cançons s’hi corporeitzaven, vivificaven prenien
ànima i raó en aquells forts indrets, reservats a la nostra infantil
disposició. La nostra imaginació literària o cinematogràfica, s’hi feia màgia i
veritat tot alhora.
Hi havia les
coves públiques, amb les seues llegendes oficials: Com ara La cova dels Lleons,
La cova de les Gotetes, La cova dels Coloms, La cova Negra...
Però també hi
havia les coves més secretes i recòndites, que poques persones coneixien... i
fins i tot les coves privades o particulars, que rebien els noms d’aquells qui
les havien batejat i a les quals no hi teníem accés la resta. Alguns ens afanyàvem
a buscar tal o tal cova, però difícilment l’acabàvem trobant. Sovint la cova
era dins mateix d’un secà o d’una altra propietat privada; o encara més potser
la cova en qüestió no existia, només era creada en la imaginació febril d’algun
infant envejós de no posseir-ne una de pròpia. Fins i tot nosaltres mateixos,
ajudats de pic, pala i aixada ens construíem la nostra pròpia cova, satisfacció
i orgull de la nostra banda, enveja i rancor de la banda enemiga
Més endavant, a
catorze i quinze anys vam fer les coves a casa, aprofitant alguna habitació
desusada. Pintàvem i decoràvem les parets, posàvem llums insignificants de
colors, el primer neó ultravioleta. Connectàvem el tocadiscs, posàvem les
ballades preferides. I esperàvem l’adolescent tendra, pura i vergonyosa que ens
col·locaria els colzes en el pit per impedir l’acostament desitjat, la
carnositat buscada, el mos somiat.
Era aquella,
evidentment, una cova planificada i realitzada amb una finalitat ben
distinta... però tan viva, necessària i elemental com l’altra.
D’això dit, el
Toni Soriano d’aquesta exposició i molts altres xativins d’aquella generació en
saben, en sabem prou i tot.
Francesc Collado Soler
Foios, Setembre 2005
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada