dimecres, 19 de desembre de 2012

Poemes ben ordinaris, Gaspard Hons, Tétras Lyre (ed)


PACO VILA GUILLEN

Les dieux demeurent
dans la pente douce du toit.
Jean Cordesse



1

la felicitat resta inexplicable, aniquila tot desig de comprendre. Els ocells abandonen les bardisses, els núvols passen, i res més. Una mica d'angoixa enganxa a la realitat. El desesper no m'assalta, hi podria sens dubte. Tot és tan senzill i espantós alhora

2

El cant de la nevera bressola els hostes de la cuina. Cada segon un home mor en el món. Una mosca es posa a la taula, tranquil•lament. El silenci m’acaricia el coll. La dolçor ignora el meu nom. Tot és tan ben reglamentat

3

L’origen ignorava el gust de la mort. L’origen no tenia gust. A l’origen n’hi havia. Intento comprendre per què la mort ha pres tant espai, per què en acariciar el gerani una impressió estranya m’envaeix. Serà ja el gust de la mort

4

En caure el dia parem taula, esperem el visitant. No sabem res de la nit, que no sap res de nosaltres. És l’hora de l’anunciació. Realment voldria que en fos així. L’àngel es fa esperar l’àngel desborda en nosaltres l’àngel separa els plecs de la nit l’àngel s’allunya. Lluny de nosaltres pren lloc a la taula del do

5

Ja no sap més es sorprèn de no saber. El món sap almenys la forma de l’àngel la blancor del seu rostre? No tinc cap interès a despertar-me. Tinc ganes d’adormir-me definitivament

6

En el llibre la primavera toca els llavis dels vius, la primavera és una taca de llum, la primavera és el meu Logos.
En el llibre lletrejo la primavera, una primavera sense caminer, sense pedres, sense finestra oberta al fràgil camí.
En el llibre la primavera és un bell diumenge de solitud

(Tétras Lyre, Ayeneux 1991, Traducció al català de Francesc Collado, Foios 2012)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada