diumenge, 16 de novembre de 2014

A T P


del teu poema resten a penes quatre mots
carregats de resons sorolls que res no diuen
talment com un vagó de metro a l'hora punta
tot ple de testimonis incontestables muts
restes de la ferralla ornada cridadissa
en el mirall de l'oci deixalla del sentit

foios, novembre 2014

dilluns, 3 de novembre de 2014

Migdiada de tardor

homeworks d'anglés

zum-zum de mosca en zig-zag
per on posarà inquieta
ja m’esborrona la pell

el llibre del pes desficia
rebufa el ventijol al vel
la llum cau suau i condensa
ombres de fer-i-desfer

piula el gafarró a l’acàcia
romp la nena un ploriqueig
tristament  -pare- mormola
no sé els deures que he de fer

escarbant duc molta estona
i l’agenda no apareix
és que l’he deixada a escola
quines  fitxes he de fer

costura, compte, acrobàcia
retalls amb paronomàsia
mentre la mosca revola
rabiosament s'esgola
d'un colp de regla rabent.

Foios, novembre 2014


dilluns, 27 d’octubre de 2014

desgràcia, francesc collado

descobriment

sóc en la solitud
de qui comprén i abasta
l'ample camí de ser
ací sense ordre expresa
complint destí i atzar
o aquella indiferència
enfrontada al desordre de viure
igualment modelat
com roc arbre i ocell
perfectes criatures
en un espai comú
on molts han desistit

veritat i victòria
convénen ben sovint
en aquest ordre vell
i digna rectitud
pregonen falsament
autoritat poder o jerarquia
on només hi ha profit
el pou eixut de vida
la nosa del creient

la roda torna així
als ignots esperits
que el passat senyoreja
i pre-sents on ja som
a cegues entre runes
i camins decebuts
la incerta profecia
el fracàs de la fe
il.lusa creadora

víctor vençut del temps
rescrius aquell fals ordre
de qui ja no tens dins

F collado, novembre 2013-2014


dilluns, 20 d’octubre de 2014

parangó, poemes dilatats, Francesc Collado

parangó

em dius sí... que m'estimes
i que és un dir sincer

tu m'estimes a mi
com jo t'estime a tu
a la manera meua
que no es exactament
com t'estimava abans
perquè ha canviat
amb els anys com la teua
manera d'estimar-me
durant tots aquests anys
que saps que ens coneixem
i has dit que m'estimaves

jo també sóc sincer
sí... jo també t'estime

dilluns, 15 de setembre de 2014

Poemes ben ordinaris, Gaspard Hons (versió 2)

Poemes ben ordinaris, Gaspard Hons, Tétras Lyre ed (trad. F Collado)

Els deus viuen
en la pendent dolça del teulat
Jean Cordesse

La felicitat resta inexplicable,
aniquila tot desig de com-
prendre. Els ocells deixen
les bardisses, els núvols passen,
sense més. Un poc d’angoixa
s'apega a la realitat. El desesper
no m'espera, ho podria fer
sens dubte. Tot és tan simple i
temible alhora.


El cant de la nevera bressola els
hostes de la cuina. A cada
segon un home mor en
el món. Una mosca es posa
a la taula, tranquil·lament. El
silenci m'acarona la nuca. La
dolçor ignora el meu nom. Tot
és tan ben seqüenciat.

l'origen ignorava el gust de la
mort. L'origen no tenia
gust. A l'origen hi havia. Trac-
te de comprendre per què
la mort ha pres tant de lloc,
per què tan a frec del gerani
una impressió estranya m'en-
vaeix. Serà ja això el gust de
la mort

a la caiguda del dia parem
la taula, esperem
les visites. No sabem res de la
la nit, que no sap res de nosaltres.
És l'hora de l'anunciació.
En veritat voldria que fos
així. L’àngel es fa esperar
l’àngel es desborda en nosaltres l’àngel
aparta els plecs del vespre l’àngel
s'allunya. Lluny de nosaltres pren
lloc a la taula del do

Ja no sap se sorprèn de no
saber més. El món sap
encara la forma de l’àngel la
blancor del seu rostre? En
el somni torne a veure tot això: el
món l’àngel el seu rostre. Jo no tinc
cap raó per despertar-me.
Tinc ganes d'adormir-me defi-
nitivament

en el llibre la primavera toca
els llavis dels vius. La pri-
mavera és una taca de llum,
la primavera és el meu Logos.
                En el llibre cride
la primavera, una primavera sense
peó caminaire, sense pedres, sense
finestra oberta al fràgil
camí.
En el llibre la primavera és
un bell diumenge de solitud

en l'horta d'Auschwitz
plouen pedres: ruixat d'ulls
ruixat de boques, ruixat de
mots. Només la meua horta és
a l'abric del ruixat. Coneix
la bellesa i la frescor, coneix
la celebració de les mans, el sos-
pir de l'àngel, la nuesa de les rosades.
La meua horta és una il·lusió a
la fi de la calçada.

una veu transparent nomena,
la veu no té nom, ella és la
veu. Jo sóc la veu quan la
veu és tumult. Jo no sóc
la veu quan la veu nomena.
En la tebior del vespre de vegades
Confonc  les veus, sense massa
confessar-ho. Per cortesia jo
calle

esgota el verd de l'herba, esborra
el verd, deixa l'herba en el pensament
de l'herba. Intacta l'herba s'uneix
al Logos. El Logos és també aquesta
sonata per piano de Wolfgang
Amadeus Mozart. Maria Joao
Pires va dir també el Logos

aquest jardí és un error dius,
aquest jardí és desfigurat per l'hivern,
aquest jardí és pròxim al son
dels déus. Li estira el drap
blanc dels morts, els seus dits resten
captius dels esbarzers, la pell és
esquerdada, bèsties, davall,
engendren la història nova.
Quan tu tindràs menys fred,
digues-ho al jardí

el jardí encobreix d'altres jardins,
més petits, mínims, invisibles
a l'ull nu, el jardí no és més que
un jardí entre molts d'altres. Tu
creus cultivar el jardí, parles
del teu jardí, instal·les un
jardí en el teu somni, vols
habitar, sol, aquest jardí.
N'hi ha amor com hi ha
jardí; el jardí encobreix d'altres
jardins

camine amb la veu del matí
sense espantar el silenci, refregue
el desig de l'hivern, llance
pa als ocells, evite els seus
ulls d'angoixa, tanque la porta.
Hi ha boira en el vidre. la
petita música del món m'enva-
eix la cuina, la petita música
del món és ben trista.

(Traducció Francesc Collado, Foios setembre 2014)


dissabte, 30 d’agost de 2014

L'elefant coix (conte moral infantil)

Això era un elefant gran i gros que vivia en un país quasi bé pla, sense muntanyes. La seua trompa llargaruda i elàstica li servia per fer tot el que calia fer a un elefant en cada moment. Ara havia d’arrancar unes rames altes per menjar un bocí de fullam. O bé, tot seguit, s’engolia l’aigua profunda del toll per aclarir-se la gola i després fer-se una dutxa. Aquell elefantí, sempre era obedient i s’estimava molt els seus pares. Com quasi tots els infants, mostrava considerable curiositat amb el desconegut i s’atrevia amb una miqueta de precaució  en les situacions inesperades o estranyes.

L’elefant va anar creixent i fent-se fort com tots els joves de la vall. I ja aguantava la jornada completa durant la sequera, quan a l’estiu calia fer les llargues marxes a les jungles  muntanyoses, plenes de vegetals de tota mena per menjar. També a l’hivern, amb la rècula d’animals, feia  la travessia pel desert eixut i fred fins arribar a terres mes templades de la vall, buscant els dolços baobabs que els protegien de  la tempesta. En fi, aquell jove elefant podia fer de tot el que feien els altres animals de la contrada.

L’elefant, però, era una miqueta coix i, en caminar, arrossegava la pota esquerra del darrere una mica per terra i la deixava més a prop de la davantera, amb un gest  tan habitual per a ell que en fer-li trontollar tot l'enorme capçot , bambolejava la trompa d’una banda a l’altra de la sendera.
L’elefant coix no sabia que era coix ni per què. Mai no ho havia preguntat, i tampoc no li havia  importat massa.... Fins que un dia va venir que ell ja era gran i podia decidir de quin arbre menjaria, on volia prendre el bany i amb quins companys i en quin toll d’aigua jugaria...
Aleshores l’elefant coix va descobrint i aprenent certes diferències en la resta de la colla d’elefants...Hi ha companys agradables i n´hi ha de pesats o mal educats. Un vol arribar primer, l’altre diu que és el més bell, un altre mossega i no li agrada la verdura. N’hi ha també que no volen jugar si no juguen com ells manen.  Un altre vol tota l’aigua per ell i no deixa acostar-se a cap altre....
En fi, n´hi ha de bons i de dolents, de covards i de valents, de poca vergonya i de vergonyosos, d’aprofitats i de generosos... I encara pitjor, diu que n’hi ha també gent tant alterada que fins i tot encomanen  de maltractar els més treballadors. I observà també que n’hi ha qui rebutja els malats, i no volen fer-se amics d’ells ni tenen cura dels infants, ni respecten els vells i no accepten entre ells els elefants que són simplement diferents ...
I mentre creixia, anava coneixent i fent-se més i més sabut en esta vida. I anava afermant-se en el seu interior alguna certesa  i també conviccions que el feien estimar els seus i respectar totes les diferències existents entre les persones. Perquè les diferències són realment el que ens fa ser com som: cadascú com és i no d’una altra manera. I respectar aquestes diferències  suposa estimar-nos i respectar més i més aquella vida que  coneixem...
I fent-se gran i sabut un dia topà amb un altre elefant amb qui es trobava a gust. Aquell elefant era sol, sempre més apartat del gran grup. Es tractava d’una elefanta blanca curta de vista... que mostrava gran timidesa i vergonya i que mai no gosava ficar-se en els jocs comunitaris. La timidesa i la bellesa de l’elefanta estaven tan barrejades que i l’elefant coix no sabia on començava una i on acabava l’altra. Era incapaç de distingir si era primer bella o primer tímida i després... En fi, per ell era tímida i bella tot alhora i d’una mateixa manera... i això el va entusiasmar. I de sobte va sentir tota la bondat i la bellesa de l’elefanta de vista curta com es ficava dins d’ell, dins del seu cor. I sentia com aquella satisfacció omplia l’espai entre els dos i ja no li importava què volien fer els altres animals  i on anirien  a malbaratar  les hores de desfici... I va estimar el temps  que passava amb l’elefanta tímida, curta de vista i bella i mai més no volgué escapolir-se del seu costat. I així, des d’aleshores ençà, l’elefant coix i sabut i l’elefanta curta de vista, tímida i bella van acordar tots dos de fer-ho tot sàviament en aquella vall sempre junts però diferents.

I conte contat...
Els nostres dirigents després la lectura d'aquest conte.

dimecres, 27 d’agost de 2014

vergonya i covardia (de Memòries intermitents) Francesc Collado


La mar no ha parat de retronar des que vam arribar a la Isleta del Moro, tres dies fa. Hi ha les ones fent forat en el mur del rocam i el vent xiulant sense aturador en tots els cantons, finestrals i les voreres. D’esquitllentes, una cridòria m’arriba de l’habitació de les nenes amb les princeses de Disney destralejant grumolls de promeses i súpliques desfermades. La resta del món a la casa dorm o llig sense parar esment del que s’esdevé al voltant.
Al grau, fet de ciment agombolat informe i sense anivellar, la gent gesticula. De lluny imagine les converses. Una nena refrega la sabata pel terra com si arrossegàs una xiclet o una caguerada, de gos és clar. Un jove engrapa la xica del costat i mira el company que pren la foto. Quatre adults i tres nens que semblen una família al complet, s’alineen en la ratlla de la mar blava i posen davant les barques i els iots surant a saltirons enrampats en direcció proa a llevant a causa del vent inclement i impetuós de gregal que encara dura. Hi ha també l’home dels melons que encara pregoneja, assegut al barandat improvisat davant la figuera blanca junt a la furgoneta Peugeot Box encara mig plena de mercaderia amuntegada sense tenir en compte classe i calibre. Algú s’acosta i pregunta.

-3 a 5 euros. Diu el bigotut mig descamisat mormolant, tot el matí cantant la mateixa melodia.
La xica del quiosc de gelats és feliç i així li ho demostra a la companya que arribada de l’hostal qui sap lo quan la sala ha fet o la neteja o l’escurada del dinar per fi li ho ha permés ... i s’abracen sense vergonya i es besen als llavis amb passió en aquest dia calorós i ventós de l’agost i sense covardia flirtegen descaradament i orgulloses lloen amb les mirades els seus bells i ben trempats pits d’adolescents...
Jo, per exemple, he estat sempre un covard i un vergonyós. Aquests han estat els defectes que en continues ocasions jo m’he retret a mi mateix. el resultat d’aquests suposats defectes ha estat contradictori. mentre la covardia crec sovint o quasi sempre m’ha reportat beneficis posteriors... la vergonya ha estat quasi sempre negativa, excepte en contades ocasions que intentaré explicar mes endavant. o, potser serà millor començar per aquest benefici reportat per la vergonya. El cas es que el que primer em ve a la memòria d’aquest afer que pretenc narrar amb fidelitat és que les conseqüències han de ser endossades no tant a la vergonya sinó més aviat a la inconsciència o poca vergonya meua de l'ocasió. Per tant podem dir que en aquest cas les conseqüències van ser negatives i doncs dedueixo que si la poca vergonya d’aquella ocasió va repercutir negativament en les circumstàncies relacionals entre els amics que érem involucrats... es dedueix que la vergonya exercida en aquella ocasió hagués estat positiva i per tant hauria reportat beneficis. he d’explicar així el cas abans no canse el lector en disquisicions de filosofia com aquell que diu, barata.
Poca vergonya i excés de confiança. 1983.
Uns colla de companys de treball. Educadors especialitzats en menors marginats, fills d’exclosos socials : prostitutes, alcohòlics, esquizofrènics, gitanos, inadaptats.. incapaços de fer-se càrrec dels fills. I, naturalment, amb una família al voltant de curts recursos dineraris, morals i mentals. Parle dels xiquets que acollien a Valencia les cases de la Misericòrdia i la Beneficència i de les seues desaparegudes i desateses famílies. Parle d’un moment en què la dreta cedí la, batlia de València i la diputació i la Generalitat al Psoe. I el psoe planejà i activà una política social determinada que ara ací no vaig a analitzar. Pot ser serà tema per una altra conversa. El cas és que l'IASS (institut d’assistència i serveis socials) de la diputació de valència on treballàvem tots nosaltres, va fer endavant el desmantellament de la misericòrdia i de la beneficència. Jo comence a treballar amb la meua 1a esposa en un pis, una llar infantil, la primera llar infantil que ix de la Casa de beneficència. L'any anterior 1981, ja s’havia fet la mateixa experiència en la misericòrdia. I d’aquell desmantellament havien eixit un seguit de pisos amb 2 educadors i 6 xiquets, quantitat que podia variar segons el grau de dificultat i la complexitat de la situació personal dels xiquets i la necessitat dels 2 educadors que de vegades els en calia algun més de reforçament. Vaig una mica mes directe al cas.
Pep F era educador de reforç en un pis d'Alboraia. Vicen era educadora en un altre pis d’Alboraia molt a prop d’aquell. Pilar A en reforçava un altre de Moncada. Joan C era educador d’un altre a Godella o Burjassot no recorde ben bé. Tots érem amics i sense compromís. Jo m’acabava de separar de la meua dona M. Pep F, família de l’eixample de Valencia amb recursos, tot i que minvats després de pèrdues d’alguna generació, rep una herència duna tieta. Herència no massa excessiva. Car no permetia grans despeses ni la compra d’un immoble, però si alguna alegria pecuniària, celebració, lloguer de pis compartit, arranjament de mobles i pot ser algun projecte més de negoci de curta volada en qüestió de moda tèxtil que no prosperà. No obstant això, d’aquella època data la iniciativa d’una llibreria important que encara avui 2014, regenta algú de la seua família. Pep F, com us dic, va tenir la idea de convidar-nos els més acostats dels amics i companys educadors per celebrar aquella herència i alguna cosa més que en acabat l’àpat vam conèixer. Pep va ser generós i ens convidà a un restaurant, crec jo el millor restaurant que hi havia al País Valencia en aquella època: El Girasol de Moraira.
Cap a les 5 de la vesprada, un bell dia de maig florit, anàvem cap allà des de Valencia. era aquell un dels pocs viatges en què jo no conduïa. De ben jove abans i tot de tenir carnet (14/15 anys) ja conduïa els cotxes de mon pare que tenia una empreseta de lloguer de cotxes sense conductor. amb una flota de 10 o 12 vehicles quasi tots Seat (600, 1500, 1430...) en alguna ocasió un Renault Ondine o R8... Bé doncs aquella era una de les poques ocasions en que jo no era el xofer i anava a la part del darrere xarrant en confiança amb Vicen i no sé qui més... una confiança que em va fer desaparèixer la vergonya i vaig intentar un acostament mes verbal que físic però potser també una mica físic a la recerca de major complicitat genèrica per no dir sexual, que també. El cas és que en aquell moment jo em sentia com sense vergonya, o si voleu amb poca vergonya i per tant això em produí la seguretat que sovint no tenim quan hi ha un excés de vergonya. aquella seguretat em va donar valor per insinuar-me i en aquelles situacions jo pensava que tenia possibilitats amb V, donat que en altres ocasions jo ja l’havia trobada núbil i receptiva. per no dir necessitada d'afecte que algú em pot recriminar de masclista. però quan un ha perdut la vergonya instantània o habitual que era el meu cas, aquesta poca vergonya li dona unes forces i una convicció en les pròpies capacitats i així n’estava jo, de llançat endavant, prometent-me unes futures nits de reconeixença sexual perduda de feia mesos. Perquè jo no em vaig separar realment de la meua ex-esposa, sinó que va ser ella que em deixà per marxar amb un metge de Castelló que havia conegut en unes jornades de la Gestalt un mes de juliol a Barcelona, on sembla que va descobrir el sexe veritable amb les practiques de reconeixement de la petjada que promovien des de l’escola gestaltista. El restaurant era luxós, cap de nosaltres no tenia experiència gastronòmica. vull dir, la que començàvem a adquirir en les cuines de les nostres llars infantils que havíem d’administrar amb l’assignació que ens donava la diputació per educadors i educands. Una cuina elemental de pobres acabats d’eixir de la Beneficència que regien les monges de no se quin orde. Unes monges que en general van ser molt positives quan els exposàvem el projecte de reintegrament social dels infants fent així que visqueren en els seus propis barris a prop de familiars i coneguts, estudiant en les escoles habituals amb gent de la seua mateixa extracció social i responsabilitzant-los de les decisions que prenien i preníem assembleàriament en els pisos. Planificar, comprar, elegir, cuinar, netejar, etc tot es feia entre tots segons es clar la capacitat de cadascú. vull dir que si calia fer bullit o menjar verdura i peix es feia i prou. Però la menja preferida era la carn a la paella i les creïlles fregides. pizza, llonganisses, algun arròs al forn amb costelles de porc o arròs caldós amb pollastre i conill. Per nosaltres el dinar va ser excel·lent. Ara no recorde exactament què vam dinar. Sembla que el menú era tancat o es tractava d’un menú degustació amb les especialitats de la casa. El vi, me’l van deixar triar a mi, que en aquella època ja m’interessava per les qualitats organolèptiques i de les varietats, de les poques denominacions d’origen fins al moment reconegudes en Espanya... i havia treballat d’ajudant de sumiller a Mallorca, Restaurant de l’hotel Bahia Palace, posteriorment Melià Mallorca en Palma Passeig Marítim. No recorde el vi triat, pot ser un gewurstraminer d’Alsàcia i en acabant un Rioja criança, pot ser Viña Condal. el cas és que van arribar les postres i el Pep, com ens prometé, passà a explicar-nos tots els motius d’aquella invitació. Es clar que el dinar era pagat amb l’herència rebuda d’una germana de la iaia... repartida entre tants nets que no donava per a massa alegries, però la veritable noticia era que ell i V havien decidit de posar-se a viure junts i compartir un projecte de vida. Tenir una casa i després també descendència... si calia. Breu comentari compromès i obligat: tothom advertí en aquell moment la clavada de pota meua, donat que eren més que evidents les meues temptatives de seducció abans i durant l’àpat. I és clar, automàticament la vergonya em va tornar a ocupar la voluntat i el meu subconscient em recriminà aquella pèrdua de vergonya momentània que des d’aquell mateix moment fins a dia d’avui tornà a ser un valor si més no de defensa davant de situacions desconegudes o imprevistes. És per això que dic que la vergonya m’ha produït generalment conseqüències positives. Vist i debatut que la seua pèrdua comportà davant la misericordiosa i amical concurrència en la meua  precària ànima de professor de valencià acabat d’estrenar en l’institut del Cid de València aital monumental ficada de pota.
Isleta del Moro (Almeria), Foios. Agost 2014

Francesc Collado

dimarts, 15 d’abril de 2014

GASPAR DE LA NIT, ALOYSIUS BERTRAND


GASPAR DE LA NIT
(Fantasies a la manera de Rembrandt i de callot)
Aloysius Bertrand

PREFACI
L’art té sempre dues cares antitètiques, medalla d'on, per exemple, un costat acusarà la semblança de Pau Rembrandt, i el revers, la de Jacme Callot. ─ Rembrandt és el filòsof de barba blanca que es cargola en el seu reducte, que absorbeix la seu pensa en la meditació i en la pregària, que tanca els ulls per recollir-se, que enraona amb els esperits de bellesa, de ciència, de saviesa i d’amor i que es consumeix  per tal de penetrar els misteriosos símbols de la naturalesa.—Callot, per contra, és el lensquenet fanfarró i descarat que galleja  a la plaça, que fa soroll a la taverna, que acarona les filles dels gitanos, que jura només sobre la seua espasa i la seua escopeta i que no té altra preocupació que enllustrar-se el bigoti. –No obstant això, l'autor d'aquest llibre ha considerat l’art en aquesta doble personificació; però no ha estat massa exclusiu, i vet aquí, també fantasies a la manera de Rembrandt i Callot, estudis sobre Van Eyck, Lucas de Leyde, Albert Dürer, Peter Neef, Breughel de Velours, Brueghel d'Enfer, Van Ostade, Gerard Dow, Salvator-Rosa, Murillo, Fusely i diversos altres mestres de diferents escoles.
I si hom pregunta a l’autor per què no parangona  més al començament del seu llibre alguna bella teoria literària, ho farà obligat a contestar que el senyor Serafí no li ha explicat el mecanisme de les ombres xineses, i que Putxinel.li amaga a la multitud curiosa el fil conductor del seu braç. –S’acontenta només de signar la seua obra
Gaspar de la Nit.




GASPARD DE LA NIT
(FANTASIES A LA MANERA DE REMBRANT I DE CALLOT)
d'Aloysius Bertrand


A M. Victor Hugo
La glòria ja no coneix la meva casa ignorada
I canto tot sol la cançó del meu dol
Que només té encants  per a mi.
C. BRUGNOT, Ode.
──« Burleu-vos dels esperits errants, va dir Adam,
No em preocupa gens més que l’àguila d’una tropa
d'oques salvatges; tots aquests éssers se n’han fugit
d’ençà que les cadires són ocupades per bons ministres,
i les orelles del poble són plenes de doctrines sagrades ».
WALTER SCOTT, L'Abbé, Cap. XVI.

El llibre melindrós dels teus versos, dins de cent anys com avui, serà el ben afalagat pels castellers, els donzells i els menestrals, florilegi de cavalleria, Decameró d'amor que encan­tarà les nobles ociositats de les mansions.
Però el llibret que et dedique haurà patit la sort de tot allò que mor, després d'haver, potser una matinada, distret la cort i la ciutat que es distreuen de poca cosa.
Llavors, quan a un bibliòfil, se li acudirà d’exhumar aquesta obra florida i corcada, llegirà a la primera pàgina el teu nom il·lustre que no haurà salvat el meu de l'oblit.
La seua curiositat deslligarà el feble eixam dels meus ju­dicis que hauran empresonat tant de temps fermalls de metall dins d'un calabós de pergamí.
I això serà per ell una troballa no menys preciosa que l'és per nosaltres aquella d'una llegenda en lletres gòtiques, encunyada amb un unicorn o amb dues cigonyes.
París, 20 de setembre, 1836.




ACÍ COMENÇA
EL PRIMER LLIBRE
DE LES FANTASIES
DE GASPAR DE LA NIT



Escola flamenca

I
HARLEM

Quan el gall d’or d’Amsterdam cantarà
La gallina d’or d’Harlem pondrà.
     «Les Centúries de Nostradamus»
Harlem, aquesta admirable caricatura que resumeix l'escola flamenca, Harlem pintat per John Breughel, Peeter-Neef, David Teniers i Paul Rembrandt.
I el canal on tremola l'aigua blava, i l'església on el vidre d'or flameja, i l’stoël on la roba seca al sol, i els sostres, verds de llúpol.
I les cigonyes que baten ales al voltant del rellotge de la ciutat, estenent el coll alt als aires i rebent en el seu bec les gotes de pluja.
El despreocupat burgmestre que s’acaricia amb la mà la barbeta, i l’amorosa florista que s’aprima, l’ull apegat a una tulipa.
I la gitana que es desmaia sobre la mandolina, i el vell que toca el rommelpot., i l’infant que infla una bufeta.
I els bevedors que fumen en la cega taverna, i la cambrera d'hotel que acosta a la finestra un faisà mort.




II
L’OBRER

El mestre d’obra. –Mireu aquests bastions,
aquests contraforts; hom els diria construïts
per a l'eternitat.
     Schiller, « Guillem Tell ».

L’obrer Abraham Knüpfer canta, la paleta en mà, en la bastida enlaire, --tan alt que, en llegir el versos gòtics del bordó, anivella amb els peus l'església de trenta arcbotants, i la ciutat de trenta esglésies.
Veu les tarasques de pedra vomitant l’aigua de les pissarres a l’abisme confús de galeries, finestres, penjolls, pinacles, torretes, sostres i carcasses, que taca amb un punt gris l'ala dentada i immòbil del falcó terçol.
Veu les fortificacions que es retallen en estrella, la ciutadella que es vanta com una gallina  sobre una coca, els patis dels palaus on el sol seca les fonts i els claustres dels monestirs on l'ombra gira entorn dels pilars.
Les tropes imperials s’han allotjats en el suburbi. Vet aquí que un genet tamborina allà avall. Abraham Knüpfer distingeix el seu barret de tres pics, les vetes de llana roja, la seua escarapel.la travessada per un serrell, i la cua lligada amb una cinta.
I encara veu d’això més, són soldadots que, en el parc barrejat de gegantins brancatges, sobre amples gespes de maragdes, crivellen a trets d’arcabús un ocell de fusta fixat a la punta d’un arbre de maig.
I al vespre, quan la nau harmoniosa de la catedral s’adorm, gitada amb els braços en creu, distingeix, des de l’escala, a l’horitzó,  un poble incendiat per gent d’armes, que flamejava com un estel en l’atzur.



III
EL CAPITÀ LLATZER

--Un no sabria prendre massa precaucions
pels temps que corren , sobretot des que els
falsos moneders es van establir en aquest país.--
     « El setge de Berg - Op - Zoom ».

S'asseu a la seva butaca de vellut d’Utrecht Johann Blazius , mentre que el rellotge de Sant Pau toca migdia a les teulades corcades i fumejants del barri.
S'asseu en el seu banc de fusta d'Irlanda el gotós llombard, per canviar aquest ducat d'or que trec del meu ringlot, encara calent d'un pet.
Un dels dos mil que una sagnant carambola de la fortuna i de la guerra va llançar, de l’escarsella d'un prior de benedictins a la borsa d'un capità de lansquenets!
Déu em perdoni! El carranc l'examina amb la seva lupa i el pesa en el trabuquet, com si la meva espasa hagués encunyat falsa moneda sobre el crani del monjo!
Ara, doncs, afanya't, mestre banyut. No estic d'humor ni tinc temps per espantar aquests rufians a qui la teva dona acaba de llençar un ram per aquest forat.
I em cal  engolir algun vidrecomes (copó), ociós i melancòlic des que la pau de Münster em té tancat en aquest castell com una rata en una llanterna.





IV
La barba punxeguda

Si no portes el cap en alt ,
El pèl de la barba arrissat
i el bigoti ben alçat
seràs per les dames menyspreat.

     « Les Poesies de d' Assoucy » .


Doncs bé, era festa a la sinagoga, tenebrosament estrellada de llànties d'argent, i els rabins en túniques i amb ulleres, besaven els seus Talmuds, mormolant, nasalitzant, escopint o mo­cant-se, els uns asseguts, els altres no.
I heus ací que tot d'una entre tantes barbes redones, ovals, quadrades que s’enflocaven, que s’encrespaven, que exhalaven ambre i benjuí, fou advertida una barba tallada en punta.
Un metge, anomenat Elébotham, cofat d'una gorra de fra­nel.la que centellejava de pedreria, s'alçà i digué : -« Profa­nació! ací hi ha una barba punxeguda! »
──« Una barba luterana! » ──« Un capa curta! » ──« Mateu el Filisteu. » ──I la gentada picava de peus de còlera en els bancs tumultuosos, mentre que el sacrificador bramava : ──« Samsó, a mi la teua mandíbula d'ase! »
Però el cavaller Melcior havia desenrotllat un pergamí certificat amb les armes de l'imperi : ──« Ordre, llegí, de dete­nció del carnisser Isaac van Heck, per ser l'assassí penjat, ell, porc d'Israel, entre dos porcs de Flandes. »
Trenta alabarders es destacaren a passos feixucs i ressonants de l'ombra del corredor. ──« Foc a les alabardes! se'ls en burlà el carnisser Isaac. » ──I es precipità des d’una fi­nestra al Rhin.


V
EL VENEDOR DE TULIPES

La tulipa és entre les flors el que el paó
és entre els ocells. Una no té perfum,
l’altre no té veu; una s'enorgulleix
del seu vestit, l’altre de la seva cua.
     « El jardí de flors rares i curioses » .

Cap soroll de no ser el frec de les quartilles de vi­tel entre els dits del doctor Huylten que no treia els ulls de la seua Bíblia entapissada de gòtiques miniatures, sinó per admirar l'or i la púrpura de dos peixos captius entre humits costats d'un bocal.
Els batents de la porta giraren: Era un venedor de flors que, amb els braços carregats de testos de tulipes, s'excusà d'interrompre la lectura de tan savi personatge.
──« Mestre, digué, heus ací el tresor dels tresors, la me­ravella de les meravelles, un bulb com mai no en florirà més que un per segle en el serrall de l'emperador de Constantinoble! »
──« Una tulipa! exclamà el vellard irritat, una tulipa, aquest símbol de l'orgull i de la luxúria que han engendrat a la dis­sortada ciutat de Wittemberg la detestable heretgia de Luter i de Mélanchton! »
Mestre Huylten tancà el fermall de la bíblia, guardà les ulleres dins de l’estoig, i retirà les cortines de la fines­tra, que deixà veure al sol una flor de la passió amb la seua co­rona d'espines, la seua esponja, el seu fuet, els seus claus i les cinc nafres de Nostre Senyor.
El venedor de tulipes s'inclinà respectuosament i en si­lenci, desconcertat per una mirada inquisidora del duc d'Alba el retrat del qual, obra mestra de Holbein, era penjat a la paret.


VI
Els cinc dits de la mà

Una honrada família que no s'ha vist mai
en fallida, en què ningú ha estat penjat mai.
     « La parentela de Jean d'Anivella ».

El polze és aquest gros taverner flamenc, d'humor groller i picant, que fuma a la seua porta, sota la placa de la cervesa doble de març.
L'índex és la seua dona, cavallot sec com un bacallà que, des del matí, bufeteja la serventa de qui està gelosa, i acaricia l'ampolla de la qual està enamorada.
El dit del mig és el seu fill, fadrí polit a destral, que seria soldat si no fos cerveser, i que seria cavall si no fos home.
El dit de l'anell és la seua filla, atrevida i provocadora Cervina que ven randes a les dames, i no ven els seus somriures als cavallers.
I el dit petit és el Benjamí de la família, mocós ploramiques que sempre està gronxant a la cintura de la mare com un xiquet a les sarpes d'una ogressa.
Els cinc dits de la mà són el més meravellós *violer de cinc fulles que mai no hagin brodat els parterres de la noble ciutat d'Harlem.
*(Violer) Girofle. També bufetada, claca, gentola, vulva. Bastant polisèmica.


VII
La viola de gamba

Va reconèixer , sense cap mena de dubte,
la cara lívida del seu amic íntim Juan Gaspar
Deboureau , el gran pallasso dels Funàmbuls,
que el mirava amb una expressió indefinible
de malícia i de bonhomia .
     Teòfil Gautier , « Onuphrius »


Al clar de la lluna ,
amic Pierrot ,
Presta’m una ploma
per escriure un mot.
L’espelma és morta,
ja no tinc més foc ;
Obriu-me la porta
de Déu per l’amor.

Cançó popular

Tot just el mestre de capella hagué interrogat amb l'arquet la viola brunzent, ella li respongué amb un clapoteig burlesc de trinats i refilets, com si hagués tingut al ventre una indigestió de Comèdia Italiana.
*
Era de bell nou la propietària Bàrbara que renyava l’imbècil de Pierrot per haver deixat caure, el desmanyotat, la caixa de la perruca del senyor Cassandre, i haver escampat tota la pols per terra.
I el senyor Cassandre d’arreplegar piadosament la perruca, i Arlequí d’amollar al cretí una puntada de peu al cul, i Colombina d’eixugar-se una llàgrima de riure boja, i Pierrot d’estirar-se fins a les orelles una ganyota enfarinada.
Però tot seguit, al clar de la lluna, Arlequí, amb l’espelma morta, suplicava al seu amic Pierrot de passar el forrellat per tornar-li-la a encendre, de manera que el renegat s’enduia la jove amb el cofre del vell.
*
──«Al diable Job Hans, el guitarrer que m'ha venut aquesta corda! exclamà el mestre de capella, retornant la polsegosa viola al seu polsegós estoig.» ──La corda s'havia trencat.


VIII
L'ALQUIMISTA

El nostre art s'aprèn de dues maneres,
a saber: per l'ensenyament d'un mestre,
de viva veu i no de cap altra manera,
o per inspiració i revelació divines; o bé
pels llibres, que són molt foscos i embrollats,
i per en ells trobar acord i veritat, molt convé
ser subtil, pacient, estudiós i vigilant.

     Pierre VICOT, « La clau dels secrets de filosofia ».

No-res encara! ──I en va he fullejat durant tres dies i tres nits, a la pàl·lida resplendor de la llàntia, els llibres hermètics de Raimon Llull!
No-res, de no ser amb el xiulet de la retorta refulgent, les rialles burletes d'una salamandra que fa un joc de torbar-me les meditacions.
Ara m'enganxa un petard en un pèl de la barba, adés em llança amb la seua ballesta un tret de foc a l’abric.
O bé es prepara l'armadura, és ara la cendra del forn que em bufa sobre les pàgines del formulari i sobre la tinta de l'escriptori
I la retorta, sempre més brillant, xiula el mateix aire que el dimoni, quan sant Eloi li tenalla el nas amb la fornal.
Però res encara! ──I durant tres dies més i tres al­tres nits, fullejaré, sota pàl·lides lluors de la llàntia, els llibres hermètics de Raimon Llull.



IX
PUNT DE PARTIDA DEL SÀBAT

Es va aixecar de nit i , a la llum
de l’espelma, prengué una ampolla de greix
i s’ungí; després, amb unes paraules,
va ser transportada al Sàbat .
     Joan Bodin , «Sobre la Demonomania de les bruixes » .

N'eren allà una dotzena que menjaven la sopa a la tomba, i cadascú d'ells tenia per cullera l'os de l'avantbraç d'un mort.
La xemeneia era roja de brases, les espelmes creixien com bolets en la fumera, i els plats exhalaven una pudor de fossa en primavera.
I quan Maribas reia o plorava, s'escoltava talment gemegar un arquet sobre les tres cordes d'un violí desbarrat.
Mentrestant el soldat exposà diabòlicament sobre la taula, al resplendor del sagí, un llibret màgic on vingué a caure una mosca rostida.
La mosca brunzia encara quan amb el ventre enorme i pelut una aranya escalà les vores del màgic volum.

Però ja bruixots i bruixes havien pres el vol per la xeme­neia, cama ací cama allà, qui sobre la granera, qui sobre les te­nalles, i Maribas sobre el mànec de la paella.

(Francesc Collado, Foios Abril 2014)