Aquest home de poble que era el nostre professor Josep
Lluís Bausset
Aquest home de bigot esporgat a cisell i mall, de cabells blancs com la
farina integral, duu una bufanda a quadres penjada al coll a l’hivern i a
l’estiu. Mai no ix de casa sense les seues ulleres immenses de cul de got, els
seus ullets augmentats pregonen una mirada serena d’innocència i de santedat.
Camina amb precaució, com si triara ara una rajola de la filera i ara la del
costat, a poc a poc, dubtant per no
aixafar la ratlla que les limita. Així avança per l’ample claustre que voreja
el pati empedrat del nostre institut.
Sembla perdut, inquiet i trobe que busca alguna cosa mig
esbossada en algun infern interior de la jaqueta o bé de l’armilla. Es passa la
pesada cartera de cuir marró d’una a l’altra mà i ressegueix espaordit la
recerca per la resta de butxaques ací i allà.
L'home del bigotet i del cabell de cendra encrespat
s'aparta la bufanda a un costat i trau per fi un bitllet que s'acosta a dos
dits de les ulleres per comprovar que, gràcies a Déu, era allò el que buscava.
I és clar que no s'hi veu dos a cavall. L'home miop, que sembla l'avi d'algun
company, tothom troba que s'ha equivocat. De segur que busca la Secretaria del
centre o bé la direcció d'estudis o, ves a saber on va... Però no.
Remira el paperet ara de biaix, li fa un doblec i se'l
guarda de nou a l'armilla. De l'altra butxaqueta de l'esquerre ha començat a
estirar una cadeneta. Ara mateix, entra a la nostra aula i sembla que
automàticament ja té tots els petits moviments estudiats, però els executa amb
una certa incredulitat. Fa l'efecte que li té por al cadafal i sense pujar-hi,
deixa la carterassa sobre la taula del professor que hi ha a l'entarimat. Trau
per fi la ceba de rellotge al final de la llarga cadena com si traguera el poal
d'un pou pregó i ho deixa tot a poc a poc també sobre la taula,comprovant que
no hi falta res. Ara, per fi, s'ha presentat:
- Bon dia. Jo sóc Josep Bausset. El vostre professor de
física i química. I avui parlarem de l'electricitat.- Trau el paperet d’abans i
comença a llegir en vers:
És el watt volt per amper
qui mesura la potència
És l'amper d'intensitat
És el watt juli per temps
Però si volem saber
quina resistència hi ha
la potència dividim
per un amper al quadrat
I si vols saber que1000 watts
per una hora: kilowatt ...
I mentre anava repetint un i un altre verset, escrivia a
la pissarra amb un guix que ningú mai no sabia d'on treia, les fórmules
corresponents, que explicava amb tot luxe de detalls.
W = V * A ; W = A2 * O
Un altre dia el que estudiàvem era l'aire, "que és
una mescla i no, com creuen molts, una combinació"...Ens repetia una i
altra vegada i volia que ho escriguérem sempre que apareixia en l’examen la
paraula aire “que és una mescla i no una combinació”...
I bé, l'homenet que semblava nerviós i despistat però que
realment només tenia els ullets petits, però sempre curiosos, ja no ens avorriria mai. Les seues
classes eren sempre entretingudes, sovint màgiques i de tant en tant meravelloses.
Adés era la caiguda lliure d'un cos, ara la tensió superficial de l'aigua, un
altre dia la velocitat o l'acceleració. Mai no importava el tema ni la qüestió
Les seues classes eren sempre esperades com s'aguarda la presència d’un clown,
d’un mag o d’un prestidigitador.
Aquell homenet despistat, nascut el 1910 a Paiporta, era Josep
Lluís Bausset, llicenciat en Farmàcia i Químiques, que exercí de professor a
instituts com València, Xàtiva, Alzira, Carcaixent o Alberic. D'esquerres i
valencianista, lluitador incansable per la nostra llengua, fou, a més fundador
del PSV (Partit Socialista Valencià). Gran aficionat a la pilota valenciana, esport en el qual era tot un crític, comentarista i expert.
Aquella tardor d’octubre del 64 a l’institut Josep de
Ribera de Xàtiva, i tots els dies després, Don Josep Lluís Bausset venia sempre en
autobús o en tren de Carlet. Havia estat a Tortosa l’any darrer. Venia d'encetar una nova
etapa de docent, després que acabada la guerra civil va ser condemnat pel règim
franquista i apartat de l'ensenyament. Li havia tocat tornar a fer una
llicenciatura de Física i Química, després que ja en tenia una de Farmàcia i
havia tornat a concursar al cos de professors de batxillerat per segona vegada.
Ací, a Xàtiva compartí la docència amb altres
represaliats del règim, com ara l’il·lustre D. Àngel Lacalle i el professor de
dibuix Rafel Perez Contel. Però Don Josep Bausset era un cas a part. El seu
pecat era haver exercit de bon valencià abans, durant i després de la guerra.
Ja en la dictadura de Primo de Rivera participà en les revoltes estudiantils.
Després va reclamar l'ensenyament de la nostra llengua durant la guerra
civil i va impulsar tant com pogué la
nostra cultura. Firmant de les Normes ortogràfiques del 32 a Castelló ja venia d'una
llarga trajectòria de lluita pel redreçament cultural i lingüístic del nostre
país Valencià.
Per a nosaltres era només un home bo, de poble. Amb la
seua camisa blanca botonada fins al coll, sempre sense corbata i amb un posat
de iaio despistat, ens seguia en els nostres jocs al pati on ens parlava en
valencià, perquè a les classes s'imposava escolàsticament la llengua de
l'imperi (el castellà).
Aquell tiet de l'horta semblava tot el contrari del que
era en realitat. Amic íntim dels nostres intel·lectuals, que nosaltres encara
no coneixíem: Sanchis Guarner, Joan Fuster, Vicent Ventura, Francesc Ferrer
Pastor... Juristes, lingüistes i intel·lectuals
valencians i valencianistes l'admiraven i compartien els seus projectes pel
nostre país. Però nosaltres, en aquells anys de foscor i repressió, a males
penes ens n'adonàvem de la realitat. Una realitat que anava assuavint-se pels
tractats d’Espanya amb l'ONU i amb els americans que en reconeixien el règim
del general Franco, tot i que ens mantenia encara en la més severa de les
desinformacions. Les "Leyes fundamentales i orgánicas del estado" ens
impedien la lliure associació, la lliure reunió i la llibertat d'expressió. Fins
als 70 no ens n’adonàrem amb claredat descarada
la dimensió d'aquella repressió que s'exercia sobre tots els ciutadans
espanyols.
Nosaltres érem encara adolescents i com és natural fèiem
cada dia un cabàs de “gamberrades”. La nostra resposta i el nostre
inconformisme s'estavellava contra els guardians de la ideologia del règim
franquista que definia Espanya com “Una unidad de destino en lo universal” (Manuel
Sanchis: professor de "Formación del espíritu nacional" n'era un dels
que patíem més directament, però no l'únic, també hi havia la brigadilla del quartell
de la guàrdia civil (comandada pel "Pipo" i "Jara"), i d'altres instàncies com la brigada político social de la
policia nacional...) En realitat nosaltres
no sabíem gairebé res del que ens jugàvem: la nostra carrera, el nostre futur,
l'estatus que buscàvem en l'estudi i l'escola. Malgrat tot això, el règim
s'obria a poc a poc i, uns anys després, vingué el maig del 68 que, de refiló,
ens aportà una colla de nou professorat a les aules. Aquells professors que
començaven a reivindicar els intel·lectuals perseguits pel règim dictatorial:
Machado, Lorca, Alberti, Miguel hernàndez, però també Estellés, Espriu, Carner
o el desenterrat Ausiàs March. D'això també en tingueren la culpa els Raimons,
Labordeta, Llach, i fins i tot Serrat... Però ja ens estem situant massa anys
després, als 70. Aleshores, Bausset ja ens havia deixat en el 68-69 per a
treballar una mica més a prop de sa casa de l'Alcúdia, prop de Carlet on tenia
la farmàcia ...
Siga com siga Bausset estava present en el nostre
creixement personal de cadascú i com a poble. Quan les manifestacions per la
democràcia creixien: "llibertat amnistia i estatut d'autonomia", ell signava els
manifestos per la nostra llengua:...”Més de 20.000 valencians demanen l'ús
de la seua llengua als actes religiosos”. Ell va ser fundador també d’Acció
Cultural del País Valencià i de l'Agrupació Valencianista la Senyera. Però
d’açò, nosaltres, encara no en sabíem res.
Quan acabava a l’institut es dedicava a impulsar revistes
en valencià o a fer ràdio en valencià. A més de fer les seues cròniques de la
pilota al diari Levante...
Durant 101 anys Bausset ha exercit de valencià i mai no
s’ha cansat de reivindicar la nostra llengua davant de Tiris i Troians.
Per a nosaltres hi havia dos pares
putatius a l’institut un n’era ell i l’altre, Don Josep Tormo (En Pepiu). Els
dos, entre ells, mútuament es professaven una estima confessada públicament. Quan
Emilio Sala i altres companys, en companyia d’en Pepiu anaren a ca Bausset a
proposar-li un homenatge de tots els seus alumnes i de l’institut de Xàtiva,
Don Josep va dir-nos que ell no volia res, cap homenatge, cap distinció, que
ell era l’home més feliç del món veient-nos i pensant que havia aconseguit
inspirar-nos els seus ideals: l’amor a la terra l’amor a la llengua, la
cultura, el respecte, l’educació, l’humanisme ... que l’home que més es mereixia
l’homenatge de tots els professors que havien tingut a Xàtiva, aqueix home era en
Pepiu (En Josep Tormo)...
Així era Bausset, un home generós, que no volia res per a
d’ell. Tot ho volia pels altres, pels amics i, sobretot, per la llengua i per
la nostra terra.
Nosaltres a penes li ho hem agraït quasi sense
adonar-nos-en durant tots aquells anys que paral·lelament a la seua lluita en
començàvem la nostra a la universitat, als sindicats o a la vida publica:
política o laboral. Però ara que ens ha faltat valorem amb una dimensió fins
al moment desconeguda la seua companyonia professoral, quieta i constant, callada,
sense estridències, amb respecte i consideració per la figura d’un home de
poble nostre que ens enaltia en la nostra condició d’estudiants i que ens
atenia amb la seua modèstia i atenció sol·lícita que només un pare situat
esporàdicament més enllà del bé i del mal, sabria interpretar. I es que ell
mamava directament de l’imaginari col·lectiu d’aquesta terra i s’enorgullia
dels seus conciutadans quan els trobava a l’abast i amb ell planificaven un
futur més digne per a cadascú de nosaltres i per a tots plegats, fins al dia
del judici final, com a d’ell li agradava repetir. “Fins al dia del judici
final... allà a mitjan vesprada"
Francesc Collado Soler, Foios Juny 2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada