La forest d'Arana i la d’ara
(Presentació del 25 aniversari de La Forest d'Arana al Micalet)
La forest d’Arana
va començar a funcionar en el Pub Arana del carrer de Dalt a la tardor de 1986.
Allà hi hagué dues etapes, a la primera fins la tardor del 88 les parets de l’Arana
lluïen un crema brillant. A la segona, que durà fins l’estiu de 1990, les
parets estaven recobertes d’un suro gris fosc (i no és cap metàfora sibil·lina,
era i és una realitat visual en les fotografies de l’època). Aquella era una
època quasi mítica: a penes encetada la democràcia amb el desencant dels abertzales
valencians, les renúncies eurocomunistes del PC i els acords barroers en la
LOAPA entre el PSOE de Guerra i la UCD de l’insigne “valensiano” Abril
Martorell. A penes 2 anys després d’entrar en vigor l’estatut d’Autonomia i La
llei d’ús i ensenyament del valencià, els professors de Valencià havíem
començat les nostres classes, els materials escassejaven i la gent es trobava
amb ganes de contribuir a la recuperació de la llengua. No solament la parlada
all carrer sinó la que es feia servir a la literatura. La forest d’Arana sabé
veure aquella oportunitat i es dedicà amb fervor “quasi eucarístic” a la
producció d’un espai per a tots aquells de nosaltres que ens enfrontàvem amb el
full en blanc, la normativa ortogràfica establerta, els poquets diccionaris a l’abast,
i les convencions socials de la transició (café, copa, puro i nocturnitat)
encara políticament correctes. Allà ens trobàrem molts de nosaltres i dels que
ara no hi són amb ganes de fer coses en la literatura, i en concret, en la
poesia feta al nostre país valencià.
El Gerent, ànima
i editor de la Forest, Manel Jesús Maria Romero i la seua companya Carme López
i Maragda eren cambrers i amics de tothom qui s’acostava al negoci (perquè val
a dir que allò volia ser un negoci, encara que fos poc més que per a malviure),
fins que el local es va traspassar l’estiu del 90. Després de 3 anys i mig d’activitat
frenètica. Encara tinc de record a ma casa una tauleta blanca que em va regalar
Manel abans de tancar el local per anar-se’n a treballar a Alacant per a l’editorial
Santillana.
A l’octubre de
1990 arrancaren els dimarts de l’Arana ja en el Café Lisboa, al carrer
cavallers 35. Durant 4 anys funcionarem en aquell bar ampli, elegant i
acollidor. El Pep Benet, i el seu soci Toni Rodilla també, ens va donar un
suport inesborrable i col·laborà activament com un mecenes medieval en tot el
que li demanàvem fins que a l’estiu de 1994 hagueren de traspassar el Lisboa a
mans d’uns hostalers enriquits en el desenvolupament dels xiringuitos de les
Arenes. I el Café Lisboa del carrer Cavallers passà a millor vida. El Pep Benet
mateix ens posà en contacte amb els gerents del Café del Mercat al passeig
Maria Cristina, on continuarem les tertúlies des de l’octubre del 94 fins el
gener del 95. D’allà passàrem a fer-les al Gestalguinos, al costat de la plaça
sant Bult, al carrer de l’Àngel, de gener a Juliol de 1995. A l’octubre de 1995
recomençàrem els dimarts de l’Arana al nou Lisboa, a la plaça del doctor
Collado fins al juny de 1996. En aquella darrera etapa sembla que els dimarts
ja quasi agonitzaven en els primers mesos de l’any. Ho anunciava un article
visionari de la nostra revista, signat per Maria Fullana, aparegut el 13 d’abril
d’aquell darrer any d’activitat.
Les tertúlies de
Els dimarts poètics i després literaris de l’Arana seguien la temporalitat del
curs escolar, això és començaven a l’octubre, amb la concessió del premi de
poesia La Forest d’Arana, i acabaven a final de juny de l’any següent amb la
convocatòria del nostre premi de poesia per a la tardor. Les tertúlies van
perdurar 10 anys. De 1986 a 1996.
Els premis de
poesia convocats per La Forest van ser 9, però hem de dir que només se’n van
concedir 7, un va ser declarat desert i el darrer concedit a Cori Pedrola (de
Tarragona) no va arribar a ser publicat per diversos motius que l’anecdotari de
La Forest algun dia destaparà. Els premis van ser:
1.
1987
A frec de coltell de Francesc Lòpez Barrio.
2.
1988
Una gota de lluna de Josep Vicent Galan.
3.
1989
Ai del dolor del buit de Mercé Viana.
4.
1990
Atzar de Sílvia Marina Aresté.
5.
1991
Generalogies Opus 4 de Josep Enric Grau.
6.
1992
Viàtic Marí de Francesc Mompó.
7.
1993
Espiral d’Isabel Robles.
8.
1994
Va quedar desert
9.
1995,
a Cori Pedrola.
La paperassa
sobre la programació dels Dimarts de l’Arana va començar fent-la Manel
Jm Romero en una màquina elèctrica que li deixava la casa Olivetti a través de
l’amic Broch del café Fet Exprés. No me’n recorde quan i en quines condicions
va ser que m’incorpore a les tasques organitzatives. No importa gens ara
mateix. El cas és que a partir del 1987 comencem a treballar en un Amstrad de
doble disquetera de 5,25 polzades que em vaig comprar aquell hivern, seduït pel
meu amic i company d’institut Miquel Mollar. El 1989 o 90 (Manel pel seu compte
i jo, pel meu) invertim diners en dos PC’s amb disc dur crec que de 30 o 60
megues.
Al principi la
informació que arribava als tertulians era ben escassa: a penes una tarja de
colorets, fotocopiada i retallada a cissalla amb la data, títol i autor, així
com el presentador de l’acte per cada dimarts. Jo mateix m’ho havia de fer tot
en una botiga d’aquelles que hi havia a prop de la facultat de filosofia i
lletres. El Sebas, que així es deia el capatàs de les fotocopistes, em permetia
triar les cartolines i treballar en el seu magatzem, i les xiques em
fotocopiaven les cartolines amb una queixa a penes esbossada a la cara perquè
sovint la màquina s’entabuixava a causa del gruix de la cartolina o de la
velocitat adquirida en la pressa.
-Xè! Un dia et carregaràs la màquina, que val
un ull de la cara.
Però el Sebas, no sé per què, mai no s’hi negava. Després hi
havia la faena d’imprimir les etiquetes amb les adreces i apegar-les-hi.
Portar-les a les incipients empreses d’això que es començava a dir “mailing”. I
a la fi arribava a les bústies dels tertulians, a les redaccions dels mitjans
de comunicació i a les consergeries de les autoritats que ens interessaven. El
Pep Benet del Lisboa, molt generosament se’n va fer càrrec de la factura una
pila d’anys. Gràcies amic Pep!
Al 1992 Manel
comprà un Mackintosh que no fallava quasi mai, i comencem a fer les fulles d’herba
setmanals, en un software anomenat “Page maker”. Aleshores les coses ja eixien
amb una maquetació més acurada, una composició més agradable i una informació
més continuada i elaborada. Durant tot el 93 i 94. Ja teníem targetes, mailing,
informació en La Túria i altres mitjans de comunicació. La Forest, és a dir les
presentacions, actes i publicacions de la Forest d’Arana, arribaven a les
Generalitats, els periòdics, les ràdios i els popes de la nostra comunitat i
adjacents. Allò suposà la prehistòria de la nostra revista que eixiria després,
del 94 al 96. La revista de la Forest va ser la culminació i el cant de cigne
de l’aventura editorialista, propagandística i publicitària de les nostres
activitats al si del grup d’amics, amigues
i periodistes aficcionats que ens havíem aplegat a La Forest d’Arana.
Aquella revista, que vaig tenir l’obligació i l’honor de dirigir fins que va
plegar, va traure 13 números, el darrer a abril de 1996. Gràcies a tots els que
la van fer possible: Pérez Montaner, Rodríguez Castelló, Enric Iborra, Oscar
Romero, Xelo Mir, Josep Mir, Lòpez Barrio, Maria Fullana, Josep Galan, Manolo
Gil, Dominic Keown, Enric Satué, Josep Igual, Carme Manuel, Isabel Robles, Paco
Mompó... Gràcies amics. Però, a començament de l’era digital, la revista de la
Forest va plegar.
D’aquells
primers anys recorde la precarietat amb que treballàvem, però també la il·lusió
que li posàvem i l’interés i inquietud i col·laboració que trobàvem en tots els
autors i presentadors que passaven pels dimarts. La gent senzillament volia fer
conèixer allò que havia escrit i La Forest ho permetia. De primer quasi que tot
eren poetes i versos, després, a poc a poc, vingueren a presentar revistes:
Daina, L’aiguadolç, Caràcters, Passadís… S’acostaven també alguns narradors,
llegírem traduccions de poetes castellans, anglesos, austríacs, portuguesos,
alemanys, francesos, italians, danesos, marroquins, algerians, però sobretot valencians i alguns catalans i
mallorquins.
Vam fer actes
específics i especials per donar la paraula a les dones, per celebrar el dia de
la dóna, per homenatjar altres literatures i altres poetes, començant pels
Trobadors o Màrius Torres. Vam fer homenatges als nostres Joan Valls, a Vicent
Andrés Estellés, al nostre encantador amic Joan Brossa. Vam fer publicacions
col·lectives, com ara Per la pau, Les veus de la medusa. Al capdavall molts de
vosaltres bé coneixeu les coses que féiem. Potser no sempre massa reconegudes per
l’opinió pública i algunes vegades contestades, malinterpretades, criticades i
injuriades per certs mitjans de comunicació públics i privats que anaven
establint les seues edicions de “La Comunidad Valenciana” per continuar
venent-nos paper i manipulant-nos la nostra gent… quan no, de vegades, les
nostres activitats eren envejades per alguna plataforma editorial i associativa
insidiosa, que veia malament els quatre xavos que la Conselleria amb bona
voluntat i molta desgana ens permetia o envejava la resposta exitosa que
obteníem de la intel.lectualitat valenciana.
Bé, doncs ara
som ací, 25 anys després i podem contar-ho amb plena satisfacció a vosaltres i
a d’altres generacions. Personalment i en nom de La Forest, voldria recordar
també amb emoció tota la gent que ens ha faltat en aquest temps i donar-vos una
abraçada d’un en un i d’una en una. I desitjar-vos un per molts anys! de
poesia, amistat i... Salut i terra.
Francesc Collado
Soler
Foios
21 d’octubre de 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada