dijous, 29 de novembre del 2012

Ales de la Pena


ALES DE LA PENA


Par ce que s’etoit luy; par ce que s’etoit moy
Montaigne
L’amour a de raisons qui valent mieux

que celles de la Raison mesme.

(Recopilació de dites de René Le Pays)
Les plaisirs d’amour sont des maux qui se font desirer

Le Boulanger

Contra ma voluntat, seré,
Dels vostres llavis gerds, record
Sobre l'Hamada, Lluís Roda



                                                           1
Sense raons vam renunciar a les paraules
cuirasses del delit que projectaven
els nostres cossos.
A fora era el buit
i gèlid com la llum
un tro d'immensitat ens travessà
com una espasa cega d'avarícia.
                                                           *


                                                           2
Aquell mareig d'ales i mans
va ser després escull de badia.
Boca, sanglot, sang i suor... Al port
Floriren mudes les regles
i acordaren el sentit.
                                                           *


                                                           3
Tot el teu món venia amb mi
de nit i nu com una malaltia
m'hi feia ales i em donava sentit
i tant torbat i ferit
el vertigen del vol adelerava.
                                                           *
                                                           4
D'un glop bec el present
caprici inundat de silencis
i tu només t'assacies de mi
amb la calma de vèncer
com el desig
degotant els moments
                                                           *


                                                           5
Secretament combaten els sentits
garses de llum com espases
d'una xarxa fecunda.
La nit com glop de mar vençut
esmola el miratge
l'espai de braços traspassant
com un repunt de l'or futur
el dolor brodarà  l'arrel en la calma.
                                                           *


                                                           6
Secretament et vaig triar
no sé si era el meu únic senyor.
Ens obligaven a jugar
sense creure ni amar cap reglament
per acabar encesos
secretament esclaus espies i soldats
del senyor de la secreta flama.
                                                           *


                                                           7
Secretament el món d'ales absent
ompli l’alè d’una illa distant
i l'amenaça d’altres ports sense nom
naufraga en el teu cor de fràgil ona.
Món, nom i cor i ales i alenar.
Potser només en somnis de presons
una persona hi ha per a cada persona.
                                                           *


                                                           8
Cantava el món a través dels teus ulls.
El desassossec del teu vagareig
m'encenia.
Un salut, un regal, un comiat
                                                           i l'espera:
repeticions d'un nou tast salvatge
incansable, inadaptat als costums
i observances.
Amb el teu caprici de guia
jo manava sobre totes les hores.
L'espai i el temps plegats i  esclaus
a les nostres carícies.
                                                           *


                                                           9
Sóc el reflex del teu reflex
mormolà la pell estremida
motiu del teu motiu
presó de les teues cadenes
busca-raons de la teua recerca
i brot escardalenc del rumb
en la precisa mesura que m'esgarres les vetles.
                                                           *


                                                           10
Ni donar ni rebre’n, digueren els ulls.
Ni premi ni càstig als llavis humits.
Ni fe ni polidesa.
Els tendres pits arrapats als meus pits.
El mateix lloc absolut, íntim, plegats
i al pubis batent una palmera de mil llengües deleroses
perseguint l'alta volta del cel. I només
PRENDRE
                        PRENDRE
                                                 PRENDRE.
                                                           *


                                                           11
Encara més feien els ulls
Arrecerant  La durada del riure .
Sabien bé de la promesa
d'eternitat: no mai no més
un llamp de goig tot just i a viure.
                                                           *


                                                           12
Poesies nouvelles et autres oeuvres galantes,
Benech de Cantenac

Res no conec tan bé
com els carrers misteriosos i tendres.
Res no llueix amb tal esclat
i crida com aquest recer
de penyes dolces i corrents remots.
Conec els plecs i els marges
de les mans tremoloses

Conec el murmuri del pit

ocells de la nit

l'esborronament de la pell
que bressola la vetla inabastable.
El retrobar de places fresques
i de fonts fidels és
l'únic gaudi secret que m'ofereixes.
Res no conec millor que el bategar
de vint daurades primaveres
en la ciutat aquosa i tèbia
on tots els meus sentits vaguen perduts
libant les flors d'un somni vell.
Si no despertava sense habitatge
res no m'apartarà
d'aquest secret martiri.
                                                           *


                                                           13                                                     
No destapar el joc il·limitat del cos absent
descomunal afer de ric sondatge.
No projectar geni de gebre
Espurnes d’avenir
als nostres peus d'abisme.
De la suprema presa
dòcil presó no exigir el sacrifici
no la sang, el fill i la pau
delers de les entranyes ansioses.
Amb la dolçor errant
L’ànima regalar èbria al present.
                                                           *


                                                           14
Sabrem mesurar en l’amat
el salt de l’au cegada al buit
com el vol secret
d’aquell conquistador esclau
la desmesura de l'alta nit.
L'excés del misteri reclòs
i una besada d'ales
ofegades de llum.
                                                           *


                                                           15
                                               ASPRE ADÉU
quan recull els gestos,
amb ells em corromp i em purifique.»
Imitació de la soledat, Vicent Berenguer
El cor tens partit en dues meitats.
A l'una la passió que creix novella
el record d'estimar-me encara a l'altra.
Una premonició d'ales trencades
D’olor acre i de mort em ve al galop.

Defallesc de dolor i desmai
la fúria i passió voraç
creix com rebel constel·lació
dels amants desesperançats
que volen incendiar-se.

Aquella meitat novella fuig i t'ocupa
i aquesta altra meitat que em correspon
pobra vella incapaç de parar la fugida
unes pobres paraules barboteja
queixa plany i lament per qui s'espera.

Creix el suplici per les nostres branques,
com riu desbocat galopa el turment
cap a un pantà desesperat on solament
hi haurà consol amb un silenci putrefacte

Ara però m'és dolç sofrir en el teu cor.
                                                           *


                                                           16
En el ventre tendre de dòcil presó
vivien a les ales de la teua pena
Morint i naixent a mans del dolor
bastiràs la unió del lliri i la pedra.

Convidat a l’àpat duies el volant
del moment sentit trencat de la pena.
Ara miraràs de ser-ne constant
Apagar l'incendi i dirigir l'espera.
                                                           *


                                                           17
tot de sobte m'és presó i més laberint,
i la dolça passió resta inconclusa.
»
Teoria, David Jou
Et fa por la inconstància
i en fas necessitat.
Encara et plau de creure
que sempre hauràs de viure
tenaç guardó de l'arbre
que plantares de dubtes.
                                                           *


                                                           18
Vas i vens i no sé
ser-te necessitat
que alleuge  aquest dolor
esclau de la victòria
i del passat esclau
et busque entre els objectes
entre el desordre mut
que deixares intacte
el poder de les ales
la crida de la carn
el gest moral dels anys
la commiseració
la soledat forçada
l’oci acusat dels dies
s’ofeguen de desfici
irremissiblement
naufraguen en el port
de la vella tendresa
molt vella passió.                                       
                                                           19
Tant llunyà de l'oblit
com de la plenitud
o tan a prop del mig
per ajornar el goig
m'evite cap sospir.
Pobre d'ales i brut
i sempre insatisfet
en altres mans galopa
aquesta trista fi.
                                                           *


                                                           20
conocer mi memoria las contradicciones que me
reproducen...»
EL CUERPO FRAGMENTARIO, Genaro talens
Aquest record reconeix el moment
en la memòria consta l'alta alegria
sense temor confiar al misteri
Saber l'esforç tot el vol del plaer
registrar el present la voluntat
sense cap retrocés inviolable.

Després del dubte una espasa que cau
i l'esforç de complaure  ja no té afany
el llanguiment com un símptoma clar
s’estaca al cor de la cega memòria.
                                                           *


                                                           21
un gest, el més dòcil, al fons d'aquest silenci.»
Materials per a una mort anunciada, Marc Granell

Fidel capriciós
conquistador esclau
vigia orb
Delerosa malaltia
dòcil presó
tendre martiri...
I res no demanaves
res jo volia.
cap altre deure
no acceptaríem
cap dret cap exigència.
Tot era excés
que tot ho sobrepassa
falcó entre lliris
extrem i desbocat
l’amor com un galop
que arriba sense límits
                                                           *


                                                           22
Prens el camí
i no vols arribar
apunta l’esperança
amb ales plenes
Un falç indici
serveix de codi
la garantia
de vida breu
riu de dolor
i de distàncies.
Entre esperança
i el trist temor
hi ha el camí
l'únic camí
d’aquella mida
que no cal prendre.
                                                           *


                                                           23
Tot allò simulat
que no sentíem.
Tot el que sí sentíem
amagat a la xarxa de llavis.
Tot això i tot allò...
Un laberint present
on es perdien
les fràgils fonts del nostre temps.
                                                           *


                                                           24
Quanta carn demanava
el cor adolescent?
Quina llum de cotó
curarà les ferides?
Com has d'empetitir
i morir per seguir
fidel ara com sempre
company d'afanys
irreconciliables?
                                                           *


                                                           25
Era d’amor fidel
Sol voluble domini.
I mudava només
per assemblar-me més.
D'allò que em converties
Faré vil testimoni
d'aquelles cendres teues
s’escamparà el perdó
que em negarà el descans
de la set peregrina
en un aspre senderi
Torrent ofegat d'ales
empresa reduïda
a plaure i a cremar.
                                                           *


                                                           26
T’has descobert absent
com un vel, com un vent
que encén aquesta flama
El teu foc i la set
contra l'empenta viva de l'oratge
El dubte bufa més
esgarra el vel i encén el vent
la teua absència.
Des de la llunyania
vius només de records.
                                                           *
                                                           27
                                               Casa
Cremen les hores fugint-te de les mans
és l'espai mut foradant solituds
El temps creix als teus braços i s'escampa
s'amaga en un racó com la polsina
t'observa com un nen sense records
juga amb tu i t'acusa amb desgana
ja no s’hi val créixer en els teus braços
en bata de dormir la mort vaga per casa
sembles més brut en aquest nínxol
quiet no arriba mai que no t’ha vist
sembla més brut el temps la teua mort
No creus? T’has de buscar un epitafi.
                                  


                                               28

Vici solitari
Veus tots els dies fugir de les mans
i l'espai fosc que crema solituds
el temps creix i s'escampa s’amuntona
brut com una polsina de records
en un racó es rebolca amb desgana
els vidres del carrer callats t'aguarden.
i mòrbida la carn la llum t’expira
l'excés de la polsina lleu és mut
i és transparent la llum de l'arribada.
*
29
                                               única medecina
Com una malaltia de firaire
en marxa la gran roda que no para
et pren la passió
Aprens del seu cos dòcil
cavallet de cartró clavat a terra
girant en la mancança
O vius la recaiguda del record
menjar tan dolç i agre
que tot ho precipita
tot lluny i sol rodant sempre en el cercle
beses el sexe de fira il·luminada
com fina medecina d’aspre ardor
                                                           *


                                                           30
«.. il s'agit de ces choses dont on ne peut dire
que la moitié de ce qu'elles sont»
Marivaux
Tot gènere de fer dir i explorar
lícitament sotmès a prova íntima
ens és permès al nostres cossos
de sentir com les ales s'acosten al dubte
i el gest moral i fred riu d'esperança
el que no podem fer serà prohibit
de l'aprofitament que sobrepassa
amb l’espera de mans i l’entesa de viure
fem vaga de mots que és confiança
i el joc sostén amorosidament
la teua fe de la meua inútil cuirassa.
                                                           *


                                                           31
Allò que va venir de no sé on
i se n'anà tu sabràs quan i com
que era carn i necessari amor
A la pell m'ha deixat tot el dolor
Arrancant-me les ales
les invisibles ales de la pena
les ales d'esperança revestides
i l'alegria de l'ambre secret
en el pou engendrat.
                                                           *
València 1989-90
Novembre 2012

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada