Les meues cassoles i el déu vertader
(trobada d'escriptors valencians a Xàtiva 2011)
Com que ací tots som de la cassola (de la lletra), em
permetré de fer una mica d’història, sense ànim de donar cassola a ningú, ni
entrar en cap disputació. Així doncs, entre de seguida en matèria:
Casset és la primera paraula de la famíla que crec haver
escoltat de ben menut, el casset de la llet on s’escalfava la llet del
desdijuni. De Primer, en l’autarquia
política era llet en pols i després, quan vam arribar d’Aielo a Xàtiva, pel
tomb de 1956, autèntica llet de vaca que ens portava a casa Pepito, el lleter.
Molt aviat aquest casset es convertí en cassó, no sé per què. Però en el mateix
cassó també s’escalfaven altres líquids, com ara aigua per al café o caldo per
als fideus i d’altres salses i cremes variades i dolços i xocolates. Recorde
sobretot el cassó de fer la malta sobre el banc de la cuina, brut amb les
engrunes de malta mòlta i una mica de líquid refredat. Aquest sí que costava
una mica de netejar, i encara més quan ja havia adquirit una pàtina marronosament
inesborrable. Però el cassó més cassó era el d’escudellar, el cassó de servir
la sopa o brou del putxero, l’arròs caldós, els fideus de cabell d’àngel o la
sopa de menudències. Aquestos i altres caldos
eren brous només de diumenge o de diada gran o de festa de guardar. Però
hi havia també el cassó d’escudellar potatge de cigrons i bledes, i lentilles,
i fessols, i arròs amb fessols i naps, i d’altres potatges caldosos per a tots
els dies de faena i entre setmana.
Després, quan de xicot començava d’anar a replegar el pa al
forn de Rico, m’extasiava ensumant
tendrament les cassoles que la gent duia a coure, la cassola d’arròs al forn,
la cassola de corder al forn, de carabasses, de jarret, de cuixot, de
costellam, de cuixa de corder, de conill, de capó, de redó farcit... Aquesta
brama culinària em venia cada cop més forta i suggestiva. De primer, un poc per
necessitat, després de divorciar-me de la meua primera esposa, al voltant del
82. I una mica més per casualitat, en
acabar filologia, fent transcripcions de textos medievals i actualitzant-ne les
grafies, un estiu vaig topar amb el “Llibre de doctrina per a ben servir: de
Tallar i de l’art de Coc” de Rupert de Nola, cuiner d’Alfons el magnànim.
Recorde que vaig estar llegint-lo tot un cap de setmana i recorde que vaig
decidir comprar-ne una edició actualitzada per tal de regalir-li-la al meu amic
Manel Reig, aleshores cuiner en cap d’aquest restaurant, i a qui havia promés,
de regal, algun llibre antic de cuina. Com que, a les llibreries, en aquell moment
de gestació de la nostra autonomia, no vaig ser capaç de trobar cap edició
actualitzada del “Llibre del coc” no em va quedar cap altre remei que
regalar-li la edició catalana de “Curial” que jo havia treballat. D’aquella
manera el meu amic Manel, primer desconcertat i tot seguit meravellat de la
troballa, s’hi va estrenar amb unes esplèndides “taronges de Xàtiva” que eren
una mena de bunyols medievals amb els quals va presentar unes postres antigues
i així pogué ressortir-se’n la mar de bé en unes tantes jornades gastronòmiques
del moment.
Aquells bé que eren moments gloriosos després de la mort del
dictador , caçador i gastrònom menyspreable!
I és que, a pesar de la gran retallada de la transició i de tant
desencantament revolucionari, els amics triomfaven en els fogons de la restauració i nosaltres
aprovàvem les oposicions i gairebé sense
adonar-nos-en ens convertíem en funcionaris. Les necessitats del moment ens
encoratjaven a fer d’homes de lletres i tot allò redundava en una dosi gran
d’autoestima i de consideració social, alhora que gaudíem inesperadament d’un
èxit desorbitat entre l’estament femení
que mai no havíem tingut i que definitivament calia aprofitar. Gràcies a això,
-pardal que vola, a la cassola-. Un dia, vaig arribar a Alcoi a veure una nóvia
que em va presentar una colla d’amics que feien teatre. Es deien “La Cassola”, i
aleshores vaig saber que allà, li deien així a la part de dalt de tot del
teatre on va la gent més humil. A Xàtiva, quan anàvem al “Gran Teatre”, aquella
part de més amunt nosaltres li dèiem “El galliner”. El galliner del “Gran Teatre” era semicircular, amb 10 o
12 graons i fet completament de fusta. En aquella cassola el perill d’incendi
era altíssim però tot i així, allà dalt féiem de tot això que ara no seria
permés de fer en absolut. Com ara,
fumar, beure, esputar, fins i tot llençar pinyols de lledó contra els seients
de l’amfiteatre i del pati de butaques, així com menjar tota classe
d’entrepans, fruits secs, margallons, panolles de dacsa torrada, llepolies i dolços
variats... I, fins i tot, moltes famílies desplegaven sobre el banquet de fusta
tot de cassoletes, carmanyoles i platerets amb tota mena de mulladors, truites
i fregitoris que treien de grans cabassos amb el desplegament d’uns àpats
memorables, entre entremesos, sainet, farses, vodevils i varietés diverses...
De cassoletes, en recorde una d’individual d’arròs amb costra feta per la meua lavandera
al seminari franciscà de Pego unes catalinetes pels volts de 1961 i menjada en
el barranc prop de l’Adjuvia. Jo, a males penes comptava amb 9 anys i , com
veieu, sempre m’ha acompanyat “cristianament” la cassola, com ara avui a tots
nosaltres se’ns ha acudit d’aplegar-nos amb aquests estris tan casolans :
cassets, cassons, cassoles i cassoletes.
Passats comptes i per acabar, tan sols confessaré que tinc
el cor partit entre dues cassoles, a
saber: la cassola plana per al forn i la redona per al foc i... això
perquè, posats en tan litúrgica matèria, ara momés dispose
estrictament d’un sol déu
vertader: el meu estómac.
Francesc Collado, Foios
setembre 2011
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
ResponElimina