dijous, 29 de novembre de 2012

Les meues cassoles i el déu vertader


Les meues cassoles i el déu vertader
(trobada d'escriptors valencians a Xàtiva 2011)
Com que ací tots som de la cassola (de la lletra), em permetré de fer una mica d’història, sense ànim de donar cassola a ningú, ni entrar en cap disputació. Així doncs, entre de seguida en matèria:

Casset és la primera paraula de la famíla que crec haver escoltat de ben menut, el casset de la llet on s’escalfava la llet del desdijuni.  De Primer, en l’autarquia política era llet en pols i després, quan vam arribar d’Aielo a Xàtiva, pel tomb de 1956, autèntica llet de vaca que ens portava a casa Pepito, el lleter. Molt aviat aquest casset es convertí en cassó, no sé per què. Però en el mateix cassó també s’escalfaven altres líquids, com ara aigua per al café o caldo per als fideus i d’altres salses i cremes variades i dolços i xocolates. Recorde sobretot el cassó de fer la malta sobre el banc de la cuina, brut amb les engrunes de malta mòlta i una mica de líquid refredat. Aquest sí que costava una mica de netejar, i encara més quan ja havia adquirit una pàtina marronosament inesborrable. Però el cassó més cassó era el d’escudellar, el cassó de servir la sopa o brou del putxero, l’arròs caldós, els fideus de cabell d’àngel o la sopa de menudències. Aquestos i altres caldos  eren brous només de diumenge o de diada gran o de festa de guardar. Però hi havia també el cassó d’escudellar potatge de cigrons i bledes, i lentilles, i fessols, i arròs amb fessols i naps, i d’altres potatges caldosos per a tots els dies de faena i entre setmana.

Després, quan de xicot començava d’anar a replegar el pa al forn de Rico,  m’extasiava ensumant tendrament les cassoles que la gent duia a coure, la cassola d’arròs al forn, la cassola de corder al forn, de carabasses, de jarret, de cuixot, de costellam, de cuixa de corder, de conill, de capó, de redó farcit... Aquesta brama culinària em venia cada cop més forta i suggestiva. De primer, un poc per necessitat, després de divorciar-me de la meua primera esposa, al voltant del 82. I una mica  més per casualitat, en acabar filologia, fent transcripcions de textos medievals i actualitzant-ne les grafies, un estiu vaig topar amb el “Llibre de doctrina per a ben servir: de Tallar i de l’art de Coc” de Rupert de Nola, cuiner d’Alfons el magnànim. Recorde que vaig estar llegint-lo tot un cap de setmana i recorde que vaig decidir comprar-ne una edició actualitzada per tal de regalir-li-la al meu amic Manel Reig, aleshores cuiner en cap d’aquest restaurant, i a qui havia promés, de regal, algun llibre antic de cuina. Com que, a les llibreries, en aquell moment de gestació de la nostra autonomia, no vaig ser capaç de trobar cap edició actualitzada del “Llibre del coc” no em va quedar cap altre remei que regalar-li la edició catalana de “Curial” que jo havia treballat. D’aquella manera el meu amic Manel, primer desconcertat i tot seguit meravellat de la troballa, s’hi va estrenar amb unes esplèndides “taronges de Xàtiva” que eren una mena de bunyols medievals amb els quals va presentar unes postres antigues i així pogué ressortir-se’n la mar de bé en unes tantes jornades gastronòmiques del moment.

Aquells bé que eren moments gloriosos després de la mort del dictador , caçador i gastrònom menyspreable!  I és que, a pesar de la gran retallada de la transició i de tant desencantament revolucionari, els amics triomfaven  en els fogons de la restauració i nosaltres aprovàvem les oposicions i  gairebé sense adonar-nos-en ens convertíem en funcionaris. Les necessitats del moment ens encoratjaven a fer d’homes de lletres i tot allò redundava en una dosi gran d’autoestima i de consideració social, alhora que gaudíem inesperadament d’un èxit desorbitat  entre l’estament femení que mai no havíem tingut i que definitivament calia aprofitar. Gràcies a això, -pardal que vola, a la cassola-. Un dia, vaig arribar a Alcoi a veure una nóvia que em va presentar una colla d’amics que feien teatre. Es deien “La Cassola”, i aleshores vaig saber que allà, li deien així a la part de dalt de tot del teatre on va la gent més humil. A Xàtiva, quan anàvem al “Gran Teatre”, aquella part de més amunt nosaltres li dèiem “El galliner”. El galliner  del “Gran Teatre” era semicircular, amb 10 o 12 graons i fet completament de fusta. En aquella cassola el perill d’incendi era altíssim però tot i així, allà dalt féiem de tot això que ara no seria permés  de fer en absolut. Com ara, fumar, beure, esputar, fins i tot llençar pinyols de lledó contra els seients de l’amfiteatre i del pati de butaques, així com menjar tota classe d’entrepans, fruits secs, margallons, panolles de dacsa torrada, llepolies i dolços variats... I, fins i tot, moltes famílies desplegaven sobre el banquet de fusta tot de cassoletes, carmanyoles i platerets amb tota mena de mulladors, truites i fregitoris que treien de grans cabassos amb el desplegament d’uns àpats memorables, entre entremesos, sainet, farses, vodevils i varietés diverses...
De cassoletes, en recorde una d’individual  d’arròs amb costra feta per la meua lavandera al seminari franciscà de Pego unes catalinetes pels volts de 1961 i menjada en el barranc prop de l’Adjuvia. Jo, a males penes comptava amb 9 anys i , com veieu, sempre m’ha acompanyat “cristianament” la cassola, com ara avui a tots nosaltres se’ns ha acudit d’aplegar-nos amb aquests estris tan casolans : cassets, cassons, cassoles i cassoletes.
Passats comptes i per acabar, tan sols confessaré que tinc el cor partit entre dues cassoles,  a saber: la cassola plana per al forn i la redona per al foc i... això perquè,  posats en  tan litúrgica matèria, ara momés  dispose  estrictament d’un  sol déu vertader: el meu estómac.

Francesc Collado, Foios setembre 2011

1 comentari: