dijous, 29 de novembre del 2012

CLEPSIDRA, CAMILO PESSANHA


CLEPSIDRA
Camilo Pessanha

Traducció lliure al català de Francesc Collado
A partir de l’edició en paper de Clepsidra, Camilo Pessanha, Alma Azul, agost 2007 Alcains Coimbra, i de l’edició : PESSANHA, Camilo. Clepsidra. São Paulo : Núcleo, 1989.  A Biblioteca Virtual do Estudante Brasileiro, A Escola do Futuro da Universidade de São Paulo



Introducció d’Eugénio de Andrade
Camilo Pessanha, el mestre
Sempre vaig tenir Camilo Pessanha com exemple de la més alta accesi poètica, diem-ne, un home de raça de Baudelaire, o de Cavafis. Pessoa, Pessanha, Cesàrio Camoes – i m’agrada citar-los així a repèl – foren sempre per a mi els noms suprems de la poesia de llengua portuguesa. A ells vaig tenir sempre l’escrúpol d’ajuntar qualsevol altre poeta nostre, fins i tot Pascoaes o Antonio Nobre, Bernardim o Pero Meogo. Però de tots ells crec que només Camilo Pessanha vaig estimar en secret com a mestre. I tant me l’estimava que tenia una mena de gelosia – jo tan poc possessiu – sempre que algun crític més superficial esmentava  al seu nom a propòsit d’alguna influència seua, per superficial que fos, en un o altre poeta. Aleshores, em sorprenia mormolant: "Aquest home és boig, l’únic hereu d’aquella música magnífica sóc jo". D’això es veu fins a quin punt me n’orgullia del meu mestre.
Va ser potser en el 37 o 38 que el descobrí, i d’una manera que sempre m’ha semblat intrigant; diem-ho brutalment: Em sembà haver rebut una ordre de llegir. Una vesprada, en el descans de dues classes, vaig anar, com d’habitud, a estudiar al Jardí de l’Estrella. Al banc on vaig seure hi havia un paperet doblegat; Vaig pensar que era una lletreta d’enamorat, però em vaig equivocar: era una petita i selecta llista de llibres de poesia per comprar o llegir. Els coneixia tots, excepte un, de nom misteriós, com escrit en una llengua estrangera: Clepsidra. No vaig tardar gaire temps a passar per la Barateira, un antiquari que hi havia a Lisboa, i que jo freqüentava, perquè ja tenia aleshores el costum de gastar en llibres tots els diners que em donaven. Allà vaig trobar, sense cap dificultat, el que buscava: hi havia, per vint-i-cinc cèntims, un exemplar novet de fulla verge, impecable de blancura, de l’única edició, de petita tirada per cert, que en 1920 fóra impresa per Edicions Lusitânia, d’aquell mai no se’n podria dir el que Goethe digué de Víctor Hugo: “ Hauria d’escriure menys i treballar més”. (Fou aquell volumet que un dia, particularment significatiu, Vaig oferir a Miguel Torga i, cosa curiosa, un amic comú, en saber això, i no igtnorant el que significava per a mi el Clepsidra, em donà el seu exemplar que, naturalment encara conserve).
Jo estava aleshores molt fascinat per Fernando Pessoa, amb qui aprenia en la Biblioteca Nacional el dur ofici de la poesia. Amb tot, Camilo Pessanha aconseguia molt més que aguantar la comparació; ell purificava de tot el solatge les poètiques Fin-du-siècle, que eren les del temps, el que ni Pessoa ni Sâ-Carneiro havien aconseguit, relativament al seu temps, amb tal perfecció. Però la major seducció d’aquella alquímia era en la seua magistral capacitat de suggerir, d’insinuar, de no concloure el que havia començat a dir, com si “dir” no fos per a Pessanha el que més importava. Era la indecisió tornada matèria de poesia, i creava amb aquella reticència un embolic, una subtil complicitat amb el silenci, una hesitació entre pensar i sentir. Mai en el cos del poema el rigor s’aproximava tant a l’abandonament, com si cap elaboració preexistís en aquella trama de misteriosa transparència. Com si les paraules des de sempre fossen a penes destinades al ritme d’aquella “aigua morent” el que jo ja sabia que era impossible. Per això no em causà espant, molts anys més tard, la carta de Pessoa que demanava ferventment a Camilo Pessanha col.laborar, “en lloc d’honor” , al tercer número de “Orpheu”, la revista que, com aleshores escrivia, “acollia tot el que representa l’art avançada”. Això passava en 1915, en un temps en què les avantguardes tinguérem eficàcia, perquè encara no en teníem, a causa de la proliferació, en esdevenir completament inòcues en matèria de subversió.
Mentre que la glòria de Fernando Pessoa anava pujant totes les escales, i els seus versos eren pastura per a tota la mediocritat universitària exhibir un amor per la poesia que mai no tingué, una discreta aura il.luminava de tant en tant Camilo Pessanha – i això era un sortilegi suplementari. I tenia encara aquella vida seua viscuda (o més aviat: desviscuda) exemplarment al marge de la impenitent i sentenciosa i sobrera verborrea nacional, com el poeta a penes compromés en una crítica de la eternitat que era el seu caminar al silenci, més interessat pels gossos que pels seus contemporanis.
A tal exemplaritat vaig restar fidel per sempre.
Eugénio de Andrade




1



INSCRIPCIÓ

Jo viu la llum en un país remot
La meua ànima és lànguida i inerm
Oh! Qui pogués lliscar sense soroll
Sumir-se en terra com ho fa un verm…





2

SONETS


Camí

I

Tinc somnis cruels; a l’ànima dolent
Sent un vague temor i prematur.
Vaig  a la por pel caire del futur,
Impregnat d’enyorances del present…

Enyors d’aquest dolor que en va procur
Del pit foragitar ben rudament
Em cal, en el desmai sobre el ponent,
Cobrir-me tot el cor d’un vel obscur!...

Perquè  el dolor, la manca d’harmonia,
Tota la llum desgrenyada del cel
Que l’ànima bojament  il.lumina,

Sense ell el nostre cor és quasi res:
- Un sol on la matinada moria
Que és matinada quan plora només.






II


En el camí un dia em vas trobar
A la cerca de què, ni jo ho sabia.
et saludí, company,  amb un - Bon dia
Que el viatge quan vas sol és més gran.

És llarg, ben ple d’espines, molt més lluny!
Vas reposar i jo vaig descansar…
En la venta on estaves, vaig parar,
Beguérem del mateix vi cadascú.

És el puig escabrós i solitari
Talla els peus com la roca d’un calvari
I crema com la sorra!... Fóu, antany

Que ploràrem el dolor de cadascú…
I el vi que vas plorar era comú:
Calgué beure tots dos del mateix plany.



III



Ens féu bé, molt de bé, aquest repós:
Ens recobrà el coratge fatigat…
Heus els nostres bastons de caminar
Ja va apuntant el sol: anem llavors.

Aquest vi és més verge que l’albada,
Tan verge no el tenim en la jornada…
Omplim les carabasses: pel camí
Que el néctar dóna força des d’aquí!...

Cadascú a la seua!... Jo vaig sol
Tot el camí vull afrontar ben sol,
Que puc una gran calma resistir!...

Deixeu-me plorar més i beure més,
Els ideals bojament perseguir,
Tenir fe i somiar: l’ànima omplir



3




ESTÀTUA


Cansat de provocar el teu secret:
En els teus ulls sens cor, - fred bisturí,
Els meu ulls vaig tallar, i el discutí
Com l’onada en la cresta del roquer.

Secret de l’ànima i obsessió
i el meu desterrament!  Per tal de beure
Vaig ser llavi oscular, en un malson,
Per les nits de pavor, ple de terror.

I el meu bes ardent, al.lucinat
Es gelà sobre el marbre corregit
D’aquell entreobert llavi glaçat…

D’aqueix llavi de marbre, tan discret
Sever com una tomba clausurada,
Seré com un arxipèlag quiet.





Oblit




Finalment s'apodera del meu cor
L'oblit. Irrevocable. Absolut.
L’embolcall feixuc com un vel de dol.
Oh! cos, ja pots dormir al teu taüt.

El front ja sense arrugues, relaxat
el gest, en la immortal serenitat
dorm per fi sense enyor  i sens desig
de coses que has perdut o que han fallit.

L’argila  en quimera modelada
Se’t trencà a les mans.  La flor viciada
presa amb els dits, a la tija  marcia...

En caminar, sempre  el sòl et fugia,
Fins que desvariaves, de terror.
De neguit et corria la suor...



7


Magdalena



...e lhe regou de lágrimas os pés e os
enxugou com os cabelos da sua cabeça.
Evangelho de S. Lucas.

Oh! Magdalena, oh cabell rastrejat
Lliri poluït, blanca flor inútil...
Cor meu, que com vella moneda fútil,
I sens relleu, de caracter gastat,

De resignar-se torpement molt dúctil
Desesperar, nuesa de pit cast
Qui també fos, oh cabell rastrejat
Ensangonat, ensevelit, inútil,

Dintre del pit, abominable còmic!
Morir tranquil, - l’avorriment del llit,
Oh redempció del marbre anatòmic,

Amargura, nuesa de pit cast
Sagnar, arrossegar pel fang, poluït
Oh Magdalena oh cabell rastrejat.





Al claustre de cel.les



I heus quant resta de l’idili acabat
-  Primavera que durà un moment
Com s’allarguen els matins del convent!
- Del feliç conventet abandonat...

Tot s’acabà... Hortènsies, anemones,
Groselles, - flors que són nostres amigues!
Ara en el claustre brollen les ortigues,
S’arrastren cobres per les velles lloses

En la inscripció del teu nom diluït
- On els meus ulls mal poden desxifrar,
Tan cansats...Hi ha l’aroma extingit

Que s’esvaeix del teu nom tan vulgar
Dignifiqueu-lo en la pau de l’oblit,
Oh ingenu, dolç epígraf tumular.




Paisatges d’hivern

I


Oh cor meu, mon cor, enrere tornau
Per on correreu, desficaciat?
Els meus ulls inflamats que el pecat
Cremà!  Torneu, oh nits de pau!

Vinclem els oms dels camins plens de neu
La cendra es refredà sobre la brasa
Nits de muntanya, la cabana glaça
Ah, ulls meus, com els vellets mediteu.

Extintes primaveres, evoqueu-les:
-       Ha de florir ja l’hort de les pomeres.
Cal adornar barrets de maig florit.

Aquieteu, refredeu,  ulls febrils...
Que hem d’anar a cantar en les darreres
Lletanies...Dolces veus i senils.


Paisatges d'hivern

II

Passà l’autumne ja, ja torna el fred…
- Autumne amb el seu riure nafrat
Àlgid hivern!  Oblic el sol, gelat…
- El sol, i aquestes aigües  del riu net.

Aigües clares del riu! Aigües del riu,
Fugint dessota  el meu esguard cansat,
La meua inquietud, per on em diu?
On anirà, el meu cor despoblat?

Romaneu, cabells d’ella, fluctuant
I, dessota  les aigües fugitives,
Els seus ulls de bat a bat meditant…

On és que aneu a córrer, melangies?
- Refractades, llargament onejants,
Fredes i transparents, les seus mans.


Final del formulari

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada