dimarts, 15 d’abril de 2014

GASPAR DE LA NIT, ALOYSIUS BERTRAND


GASPAR DE LA NIT
(Fantasies a la manera de Rembrandt i de callot)
Aloysius Bertrand

PREFACI
L’art té sempre dues cares antitètiques, medalla d'on, per exemple, un costat acusarà la semblança de Pau Rembrandt, i el revers, la de Jacme Callot. ─ Rembrandt és el filòsof de barba blanca que es cargola en el seu reducte, que absorbeix la seu pensa en la meditació i en la pregària, que tanca els ulls per recollir-se, que enraona amb els esperits de bellesa, de ciència, de saviesa i d’amor i que es consumeix  per tal de penetrar els misteriosos símbols de la naturalesa.—Callot, per contra, és el lensquenet fanfarró i descarat que galleja  a la plaça, que fa soroll a la taverna, que acarona les filles dels gitanos, que jura només sobre la seua espasa i la seua escopeta i que no té altra preocupació que enllustrar-se el bigoti. –No obstant això, l'autor d'aquest llibre ha considerat l’art en aquesta doble personificació; però no ha estat massa exclusiu, i vet aquí, també fantasies a la manera de Rembrandt i Callot, estudis sobre Van Eyck, Lucas de Leyde, Albert Dürer, Peter Neef, Breughel de Velours, Brueghel d'Enfer, Van Ostade, Gerard Dow, Salvator-Rosa, Murillo, Fusely i diversos altres mestres de diferents escoles.
I si hom pregunta a l’autor per què no parangona  més al començament del seu llibre alguna bella teoria literària, ho farà obligat a contestar que el senyor Serafí no li ha explicat el mecanisme de les ombres xineses, i que Putxinel.li amaga a la multitud curiosa el fil conductor del seu braç. –S’acontenta només de signar la seua obra
Gaspar de la Nit.




GASPARD DE LA NIT
(FANTASIES A LA MANERA DE REMBRANT I DE CALLOT)
d'Aloysius Bertrand


A M. Victor Hugo
La glòria ja no coneix la meva casa ignorada
I canto tot sol la cançó del meu dol
Que només té encants  per a mi.
C. BRUGNOT, Ode.
──« Burleu-vos dels esperits errants, va dir Adam,
No em preocupa gens més que l’àguila d’una tropa
d'oques salvatges; tots aquests éssers se n’han fugit
d’ençà que les cadires són ocupades per bons ministres,
i les orelles del poble són plenes de doctrines sagrades ».
WALTER SCOTT, L'Abbé, Cap. XVI.

El llibre melindrós dels teus versos, dins de cent anys com avui, serà el ben afalagat pels castellers, els donzells i els menestrals, florilegi de cavalleria, Decameró d'amor que encan­tarà les nobles ociositats de les mansions.
Però el llibret que et dedique haurà patit la sort de tot allò que mor, després d'haver, potser una matinada, distret la cort i la ciutat que es distreuen de poca cosa.
Llavors, quan a un bibliòfil, se li acudirà d’exhumar aquesta obra florida i corcada, llegirà a la primera pàgina el teu nom il·lustre que no haurà salvat el meu de l'oblit.
La seua curiositat deslligarà el feble eixam dels meus ju­dicis que hauran empresonat tant de temps fermalls de metall dins d'un calabós de pergamí.
I això serà per ell una troballa no menys preciosa que l'és per nosaltres aquella d'una llegenda en lletres gòtiques, encunyada amb un unicorn o amb dues cigonyes.
París, 20 de setembre, 1836.




ACÍ COMENÇA
EL PRIMER LLIBRE
DE LES FANTASIES
DE GASPAR DE LA NIT



Escola flamenca

I
HARLEM

Quan el gall d’or d’Amsterdam cantarà
La gallina d’or d’Harlem pondrà.
     «Les Centúries de Nostradamus»
Harlem, aquesta admirable caricatura que resumeix l'escola flamenca, Harlem pintat per John Breughel, Peeter-Neef, David Teniers i Paul Rembrandt.
I el canal on tremola l'aigua blava, i l'església on el vidre d'or flameja, i l’stoël on la roba seca al sol, i els sostres, verds de llúpol.
I les cigonyes que baten ales al voltant del rellotge de la ciutat, estenent el coll alt als aires i rebent en el seu bec les gotes de pluja.
El despreocupat burgmestre que s’acaricia amb la mà la barbeta, i l’amorosa florista que s’aprima, l’ull apegat a una tulipa.
I la gitana que es desmaia sobre la mandolina, i el vell que toca el rommelpot., i l’infant que infla una bufeta.
I els bevedors que fumen en la cega taverna, i la cambrera d'hotel que acosta a la finestra un faisà mort.




II
L’OBRER

El mestre d’obra. –Mireu aquests bastions,
aquests contraforts; hom els diria construïts
per a l'eternitat.
     Schiller, « Guillem Tell ».

L’obrer Abraham Knüpfer canta, la paleta en mà, en la bastida enlaire, --tan alt que, en llegir el versos gòtics del bordó, anivella amb els peus l'església de trenta arcbotants, i la ciutat de trenta esglésies.
Veu les tarasques de pedra vomitant l’aigua de les pissarres a l’abisme confús de galeries, finestres, penjolls, pinacles, torretes, sostres i carcasses, que taca amb un punt gris l'ala dentada i immòbil del falcó terçol.
Veu les fortificacions que es retallen en estrella, la ciutadella que es vanta com una gallina  sobre una coca, els patis dels palaus on el sol seca les fonts i els claustres dels monestirs on l'ombra gira entorn dels pilars.
Les tropes imperials s’han allotjats en el suburbi. Vet aquí que un genet tamborina allà avall. Abraham Knüpfer distingeix el seu barret de tres pics, les vetes de llana roja, la seua escarapel.la travessada per un serrell, i la cua lligada amb una cinta.
I encara veu d’això més, són soldadots que, en el parc barrejat de gegantins brancatges, sobre amples gespes de maragdes, crivellen a trets d’arcabús un ocell de fusta fixat a la punta d’un arbre de maig.
I al vespre, quan la nau harmoniosa de la catedral s’adorm, gitada amb els braços en creu, distingeix, des de l’escala, a l’horitzó,  un poble incendiat per gent d’armes, que flamejava com un estel en l’atzur.



III
EL CAPITÀ LLATZER

--Un no sabria prendre massa precaucions
pels temps que corren , sobretot des que els
falsos moneders es van establir en aquest país.--
     « El setge de Berg - Op - Zoom ».

S'asseu a la seva butaca de vellut d’Utrecht Johann Blazius , mentre que el rellotge de Sant Pau toca migdia a les teulades corcades i fumejants del barri.
S'asseu en el seu banc de fusta d'Irlanda el gotós llombard, per canviar aquest ducat d'or que trec del meu ringlot, encara calent d'un pet.
Un dels dos mil que una sagnant carambola de la fortuna i de la guerra va llançar, de l’escarsella d'un prior de benedictins a la borsa d'un capità de lansquenets!
Déu em perdoni! El carranc l'examina amb la seva lupa i el pesa en el trabuquet, com si la meva espasa hagués encunyat falsa moneda sobre el crani del monjo!
Ara, doncs, afanya't, mestre banyut. No estic d'humor ni tinc temps per espantar aquests rufians a qui la teva dona acaba de llençar un ram per aquest forat.
I em cal  engolir algun vidrecomes (copó), ociós i melancòlic des que la pau de Münster em té tancat en aquest castell com una rata en una llanterna.





IV
La barba punxeguda

Si no portes el cap en alt ,
El pèl de la barba arrissat
i el bigoti ben alçat
seràs per les dames menyspreat.

     « Les Poesies de d' Assoucy » .


Doncs bé, era festa a la sinagoga, tenebrosament estrellada de llànties d'argent, i els rabins en túniques i amb ulleres, besaven els seus Talmuds, mormolant, nasalitzant, escopint o mo­cant-se, els uns asseguts, els altres no.
I heus ací que tot d'una entre tantes barbes redones, ovals, quadrades que s’enflocaven, que s’encrespaven, que exhalaven ambre i benjuí, fou advertida una barba tallada en punta.
Un metge, anomenat Elébotham, cofat d'una gorra de fra­nel.la que centellejava de pedreria, s'alçà i digué : -« Profa­nació! ací hi ha una barba punxeguda! »
──« Una barba luterana! » ──« Un capa curta! » ──« Mateu el Filisteu. » ──I la gentada picava de peus de còlera en els bancs tumultuosos, mentre que el sacrificador bramava : ──« Samsó, a mi la teua mandíbula d'ase! »
Però el cavaller Melcior havia desenrotllat un pergamí certificat amb les armes de l'imperi : ──« Ordre, llegí, de dete­nció del carnisser Isaac van Heck, per ser l'assassí penjat, ell, porc d'Israel, entre dos porcs de Flandes. »
Trenta alabarders es destacaren a passos feixucs i ressonants de l'ombra del corredor. ──« Foc a les alabardes! se'ls en burlà el carnisser Isaac. » ──I es precipità des d’una fi­nestra al Rhin.


V
EL VENEDOR DE TULIPES

La tulipa és entre les flors el que el paó
és entre els ocells. Una no té perfum,
l’altre no té veu; una s'enorgulleix
del seu vestit, l’altre de la seva cua.
     « El jardí de flors rares i curioses » .

Cap soroll de no ser el frec de les quartilles de vi­tel entre els dits del doctor Huylten que no treia els ulls de la seua Bíblia entapissada de gòtiques miniatures, sinó per admirar l'or i la púrpura de dos peixos captius entre humits costats d'un bocal.
Els batents de la porta giraren: Era un venedor de flors que, amb els braços carregats de testos de tulipes, s'excusà d'interrompre la lectura de tan savi personatge.
──« Mestre, digué, heus ací el tresor dels tresors, la me­ravella de les meravelles, un bulb com mai no en florirà més que un per segle en el serrall de l'emperador de Constantinoble! »
──« Una tulipa! exclamà el vellard irritat, una tulipa, aquest símbol de l'orgull i de la luxúria que han engendrat a la dis­sortada ciutat de Wittemberg la detestable heretgia de Luter i de Mélanchton! »
Mestre Huylten tancà el fermall de la bíblia, guardà les ulleres dins de l’estoig, i retirà les cortines de la fines­tra, que deixà veure al sol una flor de la passió amb la seua co­rona d'espines, la seua esponja, el seu fuet, els seus claus i les cinc nafres de Nostre Senyor.
El venedor de tulipes s'inclinà respectuosament i en si­lenci, desconcertat per una mirada inquisidora del duc d'Alba el retrat del qual, obra mestra de Holbein, era penjat a la paret.


VI
Els cinc dits de la mà

Una honrada família que no s'ha vist mai
en fallida, en què ningú ha estat penjat mai.
     « La parentela de Jean d'Anivella ».

El polze és aquest gros taverner flamenc, d'humor groller i picant, que fuma a la seua porta, sota la placa de la cervesa doble de març.
L'índex és la seua dona, cavallot sec com un bacallà que, des del matí, bufeteja la serventa de qui està gelosa, i acaricia l'ampolla de la qual està enamorada.
El dit del mig és el seu fill, fadrí polit a destral, que seria soldat si no fos cerveser, i que seria cavall si no fos home.
El dit de l'anell és la seua filla, atrevida i provocadora Cervina que ven randes a les dames, i no ven els seus somriures als cavallers.
I el dit petit és el Benjamí de la família, mocós ploramiques que sempre està gronxant a la cintura de la mare com un xiquet a les sarpes d'una ogressa.
Els cinc dits de la mà són el més meravellós *violer de cinc fulles que mai no hagin brodat els parterres de la noble ciutat d'Harlem.
*(Violer) Girofle. També bufetada, claca, gentola, vulva. Bastant polisèmica.


VII
La viola de gamba

Va reconèixer , sense cap mena de dubte,
la cara lívida del seu amic íntim Juan Gaspar
Deboureau , el gran pallasso dels Funàmbuls,
que el mirava amb una expressió indefinible
de malícia i de bonhomia .
     Teòfil Gautier , « Onuphrius »


Al clar de la lluna ,
amic Pierrot ,
Presta’m una ploma
per escriure un mot.
L’espelma és morta,
ja no tinc més foc ;
Obriu-me la porta
de Déu per l’amor.

Cançó popular

Tot just el mestre de capella hagué interrogat amb l'arquet la viola brunzent, ella li respongué amb un clapoteig burlesc de trinats i refilets, com si hagués tingut al ventre una indigestió de Comèdia Italiana.
*
Era de bell nou la propietària Bàrbara que renyava l’imbècil de Pierrot per haver deixat caure, el desmanyotat, la caixa de la perruca del senyor Cassandre, i haver escampat tota la pols per terra.
I el senyor Cassandre d’arreplegar piadosament la perruca, i Arlequí d’amollar al cretí una puntada de peu al cul, i Colombina d’eixugar-se una llàgrima de riure boja, i Pierrot d’estirar-se fins a les orelles una ganyota enfarinada.
Però tot seguit, al clar de la lluna, Arlequí, amb l’espelma morta, suplicava al seu amic Pierrot de passar el forrellat per tornar-li-la a encendre, de manera que el renegat s’enduia la jove amb el cofre del vell.
*
──«Al diable Job Hans, el guitarrer que m'ha venut aquesta corda! exclamà el mestre de capella, retornant la polsegosa viola al seu polsegós estoig.» ──La corda s'havia trencat.


VIII
L'ALQUIMISTA

El nostre art s'aprèn de dues maneres,
a saber: per l'ensenyament d'un mestre,
de viva veu i no de cap altra manera,
o per inspiració i revelació divines; o bé
pels llibres, que són molt foscos i embrollats,
i per en ells trobar acord i veritat, molt convé
ser subtil, pacient, estudiós i vigilant.

     Pierre VICOT, « La clau dels secrets de filosofia ».

No-res encara! ──I en va he fullejat durant tres dies i tres nits, a la pàl·lida resplendor de la llàntia, els llibres hermètics de Raimon Llull!
No-res, de no ser amb el xiulet de la retorta refulgent, les rialles burletes d'una salamandra que fa un joc de torbar-me les meditacions.
Ara m'enganxa un petard en un pèl de la barba, adés em llança amb la seua ballesta un tret de foc a l’abric.
O bé es prepara l'armadura, és ara la cendra del forn que em bufa sobre les pàgines del formulari i sobre la tinta de l'escriptori
I la retorta, sempre més brillant, xiula el mateix aire que el dimoni, quan sant Eloi li tenalla el nas amb la fornal.
Però res encara! ──I durant tres dies més i tres al­tres nits, fullejaré, sota pàl·lides lluors de la llàntia, els llibres hermètics de Raimon Llull.



IX
PUNT DE PARTIDA DEL SÀBAT

Es va aixecar de nit i , a la llum
de l’espelma, prengué una ampolla de greix
i s’ungí; després, amb unes paraules,
va ser transportada al Sàbat .
     Joan Bodin , «Sobre la Demonomania de les bruixes » .

N'eren allà una dotzena que menjaven la sopa a la tomba, i cadascú d'ells tenia per cullera l'os de l'avantbraç d'un mort.
La xemeneia era roja de brases, les espelmes creixien com bolets en la fumera, i els plats exhalaven una pudor de fossa en primavera.
I quan Maribas reia o plorava, s'escoltava talment gemegar un arquet sobre les tres cordes d'un violí desbarrat.
Mentrestant el soldat exposà diabòlicament sobre la taula, al resplendor del sagí, un llibret màgic on vingué a caure una mosca rostida.
La mosca brunzia encara quan amb el ventre enorme i pelut una aranya escalà les vores del màgic volum.

Però ja bruixots i bruixes havien pres el vol per la xeme­neia, cama ací cama allà, qui sobre la granera, qui sobre les te­nalles, i Maribas sobre el mànec de la paella.

(Francesc Collado, Foios Abril 2014)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada