dilluns, 3 de desembre de 2012

La terra interior de Vicent Berenguer



Vicent Berenguer, Banyeres de Mariola (L'Alcoià), 1955.

"Converses d'Ergeb" beca de la diputació de València 1983. Anto­logat al XIX premi Amadeu Oller de poesia en "Sis poetes del 83" amb l'obra "Les marines".

Llibres publicats: "Guants de macam" València, 1985 (guanyadora del seté premi de poesia Vila d'Alaquàs). "Carmí vora els llavis" El Cin­gle, València, 1986 (Premi de poesia Senyoriu d'Ausiàs March al 1985). "Dalila" La forest d'Arana, València, 1987. "La terra inte­rior" Edicions de la guer­ra, València, 1989. "Imitació de la soledat", Ed. Amós Belinchón, València 1990, premi Ciutat de València 1989.

Ha traduït Eugenio d'Andrade, "Matèria solar", Gregal, València, 1987. Publica també en revistes de literatura: Reduccions (Vic), Don Guido (Alacant), Eines (Alcoi), L'Aiguadolç (Dènia), Daina (València); i en premsa: Levante, El temps, Avui, Turia...

La terra interior és el poemari de l'escriptura, aquesta llarguís­sima constància del poeta, aquell país menut, sec aspre i inte­rior del po­eta; aquella pàtria estimada dura, odiable i atraient al­hora, que ens lliga a la terra; aquella estimada prostituta que uns vo­len noble i gran i mundana; i d'altres la prefereixen cadolla i tossal, suor i fruit d'estacions. La ter­ra interior és un cant a l'esplendor i a les misè­ries d'una activitat callada, negra, que es vol natural, fruit d'experiències i de la memòria, un "bes amarg i un suc salat" que de­fuig el pas del temps i alhora el con­forma. La terra interior té un lloc i un temps i un vehicle en la terra ferma de l'home; aquests són: els pobles entre agrícoles i industrials del secà (la Troia des­truïda), el període mític del desenvolupament econòmic dels 60/70 (on s'assegura que l'el.lectricitat no ha fet supèrflua la vi­sió) i/o en tot cas escàs per al poeta; i una llengua manllevada (Elena de Grè­cia) que mor com un riu, davant de la indiferència general.

Poesia que s'acosta a les fonts del simbolisme, de la poesia dita pura, amb l'afany arravatat del crepuscularisme i el compromís etern de l'home amb els vestigis d'aquella terra exterior que es voldria confor­mada d'una altra ben distinta transcendència.



Oh amor meu, menudíssima terra,

dona negra, país d'aigua i penyes.



Oh amor meu, llarguíssima constància.

Oh amor meu, llarguíssima constància.

Oh amor meu, llarguíssima constància.

La terra interior, Vicent Berenguer (pag. 41)

J-Francesc Collado, València, 19-12-89.

1 comentari: