dimarts, 4 de desembre de 2012

Un bon pet



LA INAUGURACIÓ


»En un paisatge molt calent que jo em sé, hi ha un sol sense claror irregular, com sorgit d'una erupció de grans volcànics i poc més. Només una cadira damunt d'un cercle d'enveja a les envistes del qual va detenir-se el Fabra furiós perquè no hi podia passejar. Ignoro, encara, si era a causa d'algun defecte fí­sic o tal vegada a la borratxera que l'inhibia de fer l'acostumada correria per les rodalies.

»Exagero una mica a fi que entengueu la festa que duia. Ell i els altres amics, com veurem. S'arrastrava per terra com un llombrígol contornejant els útils i entrebancs que se li ana­ven creuant. El cas evident i força dificultós per a la nos­tra tasca d'observadors era no sols la parsimònia d'aquell semiparalític gerxo sinó també l'escassa però arriscada con­currència amb què suposàvem que s'hi trobava, per tal com, no gaire indiferent al cercle i a ben escassos neumàtics de Fabra i la cadira, hi havia un cotxe, ara per ara, secret.

»Encara suposàvem uns militants microscòpics badant en els relleus que el cotxe amagava, no tant perquè no es coneguessin ni perquè no haguessin estats presentats -- que això ni tan sols els calia -- sinó únicament a causa del reflex del sol metàl·lic que es desprenia del parafangs netíssim.

»El Fabra era dolent, és clar. Per què? direu. Perquè després de dubtar, paralitzat per un instant fora del cercle, es va pentinar els dos bigotis amb els dos ditets, va creuar impertinentment el cercle i, curro de posat, va gratar osten­siblement la pota de la pota de la poltrona, amb la qual cosa ja estava condemnat a fracassar o, tal vegada, a entendre-s'hi. En qualsevol cas estava condemnat!

-- No és aquest, doncs, un motiu suficient per a ser considerat dolent -- Ens digué en havent-se acostat a l'entaulat, encara ben carregat.

»Però, aviat es va espavilar. Com que no treia trellat de gratar aquella fusta empegueïda i quasi podem assegurar que també era corcada pels foradets imperceptibles que s'endevinaven sota l'esvorancada clapa de pintura vella; i com que es trobava molt sol en aquell abrusador paisatge, va decidir tenir companyia. Fet i fet, decididament va optar per reconèixer un altra col·lega seua a la qual, sense pensar-s'ho dues vegades, li va exigir orgull, si més no una palmadeta. Evidentment, perquè ell mateix no en tenia bastant. Aquest mamó libidinós, que observava impertorbablement la seua companya Milagrosa, movent els bigotis, part de dins l'esmerilada superfície de vi­dre de la finestra lateral esquerra de l'auto secret, s'estava quiet, com ella, sense donar-li res, totalment sord a les seues súpliques o desinteressat a veges tu a saber què. Ara per ara, malgrat una lleu clapa de pols que li dificul­tava la visió del vidre que duia per ull, va poder comprovar que la suposada col·lega a qui havia resolt de conèixer era un altre castelloner, pixacarrer com ell, amb un mocador al cap i floretes entre les orelles.

»Però ell no era allà per conèixer un no ningú, inútil terròs, que no sabia ni fer la o amb un canut i que només feia ninots de falla a tot estirar o peluixos de cement armat. Res de res, ell era allí sinó per pegar una castanya, conforme havien acordat tot de col·legues desprès del sopar i dels discursos, amb aquelles de les joventuts al partit compromeses que, com havia ordenat, havien de dur al poble anit, per tal d’animar la inauguració proposada. Perquè ja era hora que, després de calfar la bragueta durant el congrés, tinguessin també una nit de palpar l’entrecuix, si més no de les seues simpatitzants i admiradores.

»En acabant de no sé què havien estat fent, tot havia rutllat molt i molt mal per a ell. Perquè van ingerir massa valor o, com també diu: valor per a tenir bastant orgull a fi d'acostar-se al cotxe secret. I així li anava. Ho vam poder confirmar per la camaraderia amb què li parlava a la fines­treta, d'aquella manera nerviosa com ho fan aquests bèsties, arrufant els morrots i espetegant les dentoles. Una salutació quasi incomprensible que, traduïda, venia a ser així: "M'igridi qui siguis imb mi, pir tint, d'iri indivint sirim quimpinys i pissirim jints titi li nit". Així ís qui…

»Per un costat estava furiós perquè no havia tingut bastant orgull per a complir com calia. I per un altre, ja se li anaven amansint les ganes amb la càrrega que duia. I només li quedava un polsim de raó per a poder lligar-ho tot, i es posà a dir, doncs:

-- Com que no veia res de dolent en la meua demanda d'orgull i comptant que al barri on em trobava no hi havia cap dimonieta de jove per a furgar-la; i que aquella femella de la finestreta no responia al galanteig, doncs, vaig decidir que no era un dimoni i que més valia deixar-ho córrer. També es­tava preocupat per si patia alguna malaltia, jo. A més, els meus col·legues no eren amb mi. Segur que se n'havien anat molt contents a calfar la carabassa pels racons més foscos del hangar amb aquelles diablesses de les joventuts. I jo, amb més raó que un sant, ja estava més que fart d'arreplegar farina i caramels per tot arreu, trobant només que negatives de les diablesses del partit a satisfer-me l'orgull que m'havia mancat amb les hostesses. L'escalfor del valor en la panxa, entre els quals hi havia els conyacs dolents de la "paradeta" del Zurdo, se m'anava convertint en agror i, a poc a poc, anava trastornant-me de riure tan a espai i de no poder fer, com el meu afillat, la o ni amb un canut. Tot amb tot res no m'impedia de passar-ho pipa, tot sol, en la cadira que em pertocava de l'entaulat, malgrat no poder ni intervenir en la cavalcada, fins que em vaig cansar i me'n vaig anar també a fer el ruc --

»Per sort va ocórrer que els altres col·legues es van acostar des d'una banda que feia de cercle als balla­dors i, arrossegant la llengua per les orelles i entropessant amb la cua entre les cames, es perde­ren darrere del cercle. Ja no digué ni com quedava la cosa. Va tor­nar ben de dia entrat. I només vaig poder entendre-li unes po­ques paraules:

--L'any que ve. Fins que el destí tornarà a dissenyar un paisatge tan calent com el que va dur el cotxe, no prendré més valor per aconseguir l'orgull necessari. Ho promet. Perquè ara mateix presento la meua renuncia irrevocable a la presidència.

»Encara singlotant i arrossegant la seua embriaguesa anava dipositant a cada raconada un petit esguit, esbós de perbocada, amb una ganyota trista, a poc a poc, a càmera lenta, fins arribar cansat al bany, on va seure sobre la tassa i amb un últim esforç, abans d’exhaurir-se definitivament, va sentir com li corria aquella calentor silenciosa pels malucs, de tan a gust i abandonat que s’hi trobava, sense ni tan sols descordar-se els pantalons. I aquella seua olor que tant li agradava l'anava omplint de cucs i de misèria.
Francesc Collado 1999-2012

1 comentari:

  1. FreedomPop is UK's #1 100% FREE mobile communications provider.

    Voice, text and data plans always start at £0.00/month.

    ResponElimina