JASIPREN

 Català, paraula tabú L’esquerra valenciana mai no ha rebutjat les falles i la cultura popular. Ha rebutjat això sí la burrera, la "religiositat" i l'incivisme faller. I ha menyspreat la incultura popular. L'esquerra valenciana sempre ha participat en molts projectes fallers, publicacions, llibrets, teatres i altres. També s’ha ficat en la cultura popular: cançó, dansa, festes i gastronomia. Què seria la música sense la cançó (Al tall, P Muñoz, El sifoner, Carraixet, Botifarra...) Les danses sense Alimara, la llengua sense les escoles i els instituts...? L’esquerra ha dimitit només de la religió. Tot i així una bona part de l’església, per no dir els únics del nacionalisme que defensa la llengua valenciana, encara hi són lluitant contra la castellanització de les autoritats eclesiàstiques amb el silenci obnubilat de la beateria generalitzada. És clar que l’esquerra tirava més cap a la cultura general i l’alta cultura: pintura, escultura, teatre, música, literatura...

Solell mariner  Pescador de l'alba Nàufrag del deler  Bandoler verí L'horitzó d'argent Corona daurada Ruixa d'entretemps L'arc de sant Martí Solell  del viver Hortolà de l'aigua Generós pirata Dóna'm el dobler Solell matiner A l'albat consola Omple'm la guardiola De tresor marí Francesc Collado, Foios 26-3-15

                      Cap de brot Plou calma sobre el vespre i s’ofeguen els crits. Els mots  fluint als dits els fan ballar en destre enginy. Plou al carrer i la remor s’escampa corresponent poder d e l'aigua que s’arramba. Pensament en plaer de tabals vegetals solitari quefer e ntre brots virginals a compartir el rumb ordena la mudança. S’omple de llum l'estança p rotegint el terrer: sola pobra recança d e dies i joc vell. En pa i ordre novell el cor marcit per anys il·lumina la pell com un solell estrany i fa saltar el seny ancorat en l'engany. Plou poc i lentament com la vida s’atansa el pensament se’n va per la drecera sempre. Camí fàcil i dòcil, assegut al rastell, t’observa ell, el vell que riu el teu setembre. Francesc Collado, Foios 24-3-2015

Dona'm la mà,  Joan Salvat  i  Papasseit  (Barcelona, 16 de maig de 1894 - 7 d'agost de 1924) Dóna'm la mà que anirem per la riba   ben a la vora del mar   bategant,   tindrem la mida de totes les coses   només en dir-nos que ens seguim amant.   Les barques llunyes i les de la sorra   prendran un aire fidel i discret,   no ens miraran;   miraran noves rutes   amb l'esguard lent del copsador distret.   Dóna'm la mà i arrecera la galta   sobre el meu pit, i no temis ningú.   I les palmeres ens donaran ombra.   I les gavines sota el sol que lluu   ens portaran la salabror que amara,   a l'amor, tota cosa prop del mar:   i jo, aleshores, besaré ta galta;   i la besada ens durà el joc d'amar.   Dóna'm la mà que anirem per la riba   ben a la vora del mar   bategant;   tindrem la m...

Qui no comprèn una mirada no comprendrà tampoc una llarga explicació. —Proverbi àrab tots els acords i les desavinences tenen una mirada cap a dins o una explicació cap a fora no cal saber acordar la mirada ni desentendre l'explicació la mirada és sentiment i desig l'explicació és interés i negoci és el que cal saber de la jugada interés i estima no són d'acord en els acords i les desavinences

Misericòrdia a M.G. Van plorant coixos de ment Sense esperança van Construint una nau Engarjolada en mots Finals que mai no acaben Perquè el delit de dir Els acorrala en un indret Tancat de llum no vista I preguen muts uns plors De la misèria amuntegada Abisme avall Diògenes De l’esperit errants Penjats d’un clau fanal Que el mot no aguanta I de la trona fan Agombolen la por D’on cal fugir al mar De tràngols imposats Que els aconformen Ni drings de vasos plens Ni sebollits fantasmes Ni notes musicals ressonen En llurs versos macats Tan sols la derrota constant Els manté alerta en la fosca Nit que ha limitat la modèstia D’impúdica renúncia A què ens sometent desesperançats Calleu un pas o feu un plor callat per agafar empenta O per reprendre el plany o bé Si la renúncia encara esteu paint Canteu la mort o moriu com estranys En la misericòrdia

1.4 En sortir de la meva classe (¿en què les dues verges de burca podrien estar interessades en Jean Lorrain, aquest homosexual repugnant, que es proclamava a ell mateix  filàntrop?   Estaven al corrent els pares del contingut exacte dels seus estudis? La literatura tenia bona esquena), vaig caure en Marie-Françoise, que proposà la idea de menjar junts. La meva jornada seria decididament social. M’agradava  aquesta entretinguda vella plaga, assedegada de  xafarderies  en extrem; la seva antiguitat com a professor, la seva posició en alguns comitès consultius donaven a les seves xafarderies més pes i contingut que aquelles que podien arribar a l’insignificant Steve. Ella optà per un restaurant marroquí de la Rue Monge - aquell seria, així, un dia halal. La superiora Delouze,  atacà en el moment que  el cambrer ens portava els plats, era en un terreny inestable. El Consell Nacional d'Universitats, que es reunia a principis de juny, molt pr...

1.3 Des que vaig ser nomenat professor, els meus horaris de classe reduïts m’havien permès reagrupar totes les meves tasques acadèmiques en la jornada de dimecres. Començava, de vuit a deu hores, per un curs sobre la literatura del segle XIX que donava als estudiants de segon any - a la mateixa hora, Steve donava, en un amfiteatre pròxim, un curs similar als de primer any. D'onze a tretze hores, jo m’assegurava el curs de màster 2 sobre els decadentistes i els simbolistes. Després, entre quinze i divuit hores, organitzava un seminari on responia a la preguntes dels estudiants de doctorat. M’agradava agafar el metro una mica després de les set, per fer-me la il·lusió fugaç de pertànyer a la "França que es lleva d'hora," la dels obrers i els artesans, però devia ser gairebé l'únic en aquest cas, perquè tenia una classe a vuit hores davant d'una sala gairebé buida, a excepció d'un grup compacte de xineses, d’un  tracte fred i seriós, que parlaven poc e...

ser home avui (a l’amic Antoni Ferrer: al temps radiant de 1983 i a la poesia de “Partitura Laberint” que entre els dos vam corregir una nit.) ser home és ser on són avui els homes fer i comptar i treballar com ells no cal tenir patent o clerecia renunciar al record de l'infant que fou i encara un pas de vell somia que portarà al futur la seva sang i es colgarà tots els delers al clot i es penjarà del coll la seva vida de la gran biga del sostre del món al carrer i a la llar  un pit donar si demanen el braç i mendicar l'estalvi del fuet d'aquell desig car al fill i al germà i com la mare parir silenci que no desperti dol que si hom voldria un astre d'or incendiava la set d'infinit condensada matriu i li cantava al bressol perquè no mentiria en ésser terra i sang i llar i crit així fidel com un esclau amb vi pagat i no sotmès ebri de vida i capficat d'aquell esclat sublim si era ell o ella no ho sabria  ...

1.2 Els estudis universitaris en el camp de les lletres no condueixen com és ben conegut gairebé a res, excepte per als estudiants més dotats a una carrera docent universitària en lletres - era de fet la situació més aviat còmica d’un sistema sense altre propòsit que el de la seva pròpia reproducció, juntament amb una taxa de fracàs superior al 95%. No obstant això, no són perjudicials, i fins i tot poden tenir una utilitat marginal. Una jove que pretengui obtenir una ocupació de venedora en Céline o en Hermès, naturalment, i en primer lloc, haurà de tenir cura de la presentació; però una llicenciatura o un màster en literatura moderna poden ser un actiu secundari que garateixi a l'ocupador, a falta d'habilitats laborals, una certa agilitat intel·lectual que suggereix la possibilitat d'un desenvolupament de la carrera - la literatura, d'altra banda, comporta sempre una connotació positiva en el camp de la indústria del luxe. Jo per la meva part tenia la consciència ...

1.1 Durant tots els anys de la meva trista joventut, Huysmans em restà un company, un amic lleial; Mai en vaig sentir cap dubte, mai no vaig ser temptat a renunciar, ni a orientar-me cap un altre tema; llavors, una vesprada, de juny de 2007, després d'una llarga espera, després de dubtar molt i fins i tot una mica més del permès, vaig defensar davant el jurat de la Universitat de París IV - Sorbona la meva tesi doctoral: Joris-Karl Huysmans, o l’eixida del túnel. Al matí següent (o potser la mateixa nit, no ho puc assegurar, la nit de la meva defensa era sol, i molt alcoholitzat), em vaig adonar que una part de la meva vida havia acabat, i que era probablement la millor. Tal és el cas, en les nostres societats occidentals i socialdemòcrates, per a tots aquells que completen els seus estudis, però la majoria no en són conscients o no immediatament, tan fascinats com són pel desig de diners o potser de consumir entre els més primitius, els que han desenvolupat l'addicci...