GASPAR
DE LA NIT
(Fantasies
a la manera de Rembrandt i de callot)
Aloysius Bertrand
PREFACI
L’art té sempre dues cares antitètiques,
medalla d'on, per exemple, un costat acusarà la semblança de Pau Rembrandt, i el
revers, la de Jacme Callot. ─ Rembrandt és el filòsof de barba blanca que es cargola
en el seu reducte, que absorbeix la seu pensa en la meditació i en la pregària,
que tanca els ulls per recollir-se, que enraona amb els esperits de bellesa, de
ciència, de saviesa i d’amor i que es consumeix per tal de penetrar els misteriosos símbols de la
naturalesa.—Callot, per contra, és el lensquenet fanfarró i descarat que
galleja a la plaça, que fa soroll a la
taverna, que acarona les filles dels gitanos, que jura només sobre la seua
espasa i la seua escopeta i que no té altra preocupació que enllustrar-se el
bigoti. –No obstant això, l'autor d'aquest llibre ha considerat l’art en aquesta
doble personificació; però no ha estat massa exclusiu, i vet aquí, també fantasies
a la manera de Rembrandt i Callot, estudis sobre Van Eyck, Lucas de Leyde,
Albert Dürer, Peter Neef, Breughel de Velours, Brueghel d'Enfer, Van Ostade,
Gerard Dow, Salvator-Rosa, Murillo, Fusely i diversos altres mestres de
diferents escoles.
I si hom pregunta a l’autor per què no
parangona més al començament del seu
llibre alguna bella teoria literària, ho farà obligat a contestar que el senyor
Serafí no li ha explicat el mecanisme de les ombres xineses, i que Putxinel.li
amaga a la multitud curiosa el fil conductor del seu braç. –S’acontenta només de
signar la seua obra
Gaspar de la Nit.
GASPARD
DE LA NIT
(FANTASIES
A LA MANERA DE REMBRANT I DE CALLOT)
d'Aloysius
Bertrand
A
M. Victor Hugo
La glòria ja no
coneix la meva casa ignorada
I canto tot
sol la cançó del meu dol
Que només té
encants per a mi.
C.
BRUGNOT, Ode.
──« Burleu-vos
dels esperits errants, va dir Adam,
No em preocupa
gens més que l’àguila d’una tropa
d'oques salvatges;
tots aquests éssers se n’han fugit
d’ençà que
les cadires són ocupades per bons ministres,
i les orelles
del poble són plenes de doctrines sagrades ».
WALTER
SCOTT, L'Abbé, Cap. XVI.
El llibre melindrós dels teus versos, dins de cent anys com
avui, serà el ben afalagat pels castellers, els donzells i els menestrals, florilegi
de cavalleria, Decameró d'amor que encantarà les nobles ociositats de les
mansions.
Però el llibret que et dedique haurà patit la sort de tot
allò que mor, després d'haver, potser una matinada, distret la cort i la ciutat
que es distreuen de poca cosa.
Llavors, quan a un bibliòfil, se li acudirà d’exhumar aquesta
obra florida i corcada, llegirà a la primera pàgina el teu nom il·lustre que no
haurà salvat el meu de l'oblit.
La seua curiositat deslligarà el feble eixam dels meus judicis
que hauran empresonat tant de temps fermalls de metall dins d'un calabós de
pergamí.
I això serà per ell una troballa no menys preciosa que l'és per
nosaltres aquella d'una llegenda en lletres gòtiques, encunyada amb un unicorn
o amb dues cigonyes.
París,
20 de setembre, 1836.
ACÍ COMENÇA
EL PRIMER LLIBRE
DE LES FANTASIES
DE GASPAR DE LA NIT
Escola
flamenca
I
HARLEM
Quan el
gall d’or d’Amsterdam cantarà
La gallina
d’or d’Harlem pondrà.
«Les Centúries de
Nostradamus»
Harlem, aquesta admirable caricatura que resumeix l'escola
flamenca, Harlem pintat per John Breughel, Peeter-Neef, David Teniers i Paul
Rembrandt.
I el canal on tremola l'aigua blava, i l'església on el vidre d'or
flameja, i l’stoël on la roba seca al sol, i els sostres, verds de llúpol.
I les cigonyes que baten ales al voltant del rellotge de la ciutat,
estenent el coll alt als aires i rebent en el seu bec les gotes de pluja.
El despreocupat burgmestre que s’acaricia amb la mà la barbeta,
i l’amorosa florista que s’aprima, l’ull apegat a una tulipa.
I la gitana que es desmaia sobre la mandolina, i el vell que
toca el rommelpot., i l’infant que infla una bufeta.
I els bevedors que fumen en la cega taverna, i la cambrera
d'hotel que acosta a la finestra un faisà mort.
II
L’OBRER
El mestre d’obra.
–Mireu aquests bastions,
aquests
contraforts; hom els diria construïts
per a
l'eternitat.
Schiller,
« Guillem Tell ».
L’obrer Abraham Knüpfer canta, la paleta en mà, en la bastida enlaire, --tan alt que, en llegir el versos gòtics del bordó, anivella amb
els peus l'església de trenta arcbotants, i la ciutat de trenta esglésies.
Veu les tarasques de pedra vomitant l’aigua de les pissarres a
l’abisme confús de galeries, finestres, penjolls, pinacles, torretes, sostres i
carcasses, que taca amb un punt gris l'ala dentada i immòbil del falcó terçol.
Veu les fortificacions que es retallen en estrella, la ciutadella
que es vanta com una gallina sobre una
coca, els patis dels palaus on el sol seca les fonts i els claustres dels monestirs
on l'ombra gira entorn dels pilars.
Les tropes imperials s’han allotjats en el suburbi. Vet aquí que
un genet tamborina allà avall. Abraham Knüpfer distingeix el seu barret de tres
pics, les vetes de llana roja, la seua escarapel.la travessada per un serrell,
i la cua lligada amb una cinta.
I encara veu d’això més, són soldadots que, en el parc barrejat
de gegantins brancatges, sobre amples gespes de maragdes, crivellen a trets d’arcabús
un ocell de fusta fixat a la punta d’un arbre de maig.
I al vespre, quan la nau harmoniosa de la catedral s’adorm,
gitada amb els braços en creu, distingeix, des de l’escala, a l’horitzó, un poble incendiat per gent d’armes, que
flamejava com un estel en l’atzur.
III
EL
CAPITÀ LLATZER
--Un no sabria
prendre massa precaucions
pels temps
que corren , sobretot des que els
falsos
moneders es van establir en aquest país.--
«
El setge de Berg - Op - Zoom ».
S'asseu a la seva butaca de vellut d’Utrecht Johann Blazius ,
mentre que el rellotge de Sant Pau toca migdia a les teulades corcades i
fumejants del barri.
S'asseu en el seu banc de fusta d'Irlanda el gotós llombard, per
canviar aquest ducat d'or que trec del meu ringlot, encara calent d'un pet.
Un dels dos mil que una sagnant carambola de la fortuna i de la
guerra va llançar, de l’escarsella d'un prior de benedictins a la borsa d'un
capità de lansquenets!
Déu em perdoni! El carranc l'examina amb la seva lupa i el pesa
en el trabuquet, com si la meva espasa hagués encunyat falsa moneda sobre el
crani del monjo!
Ara, doncs, afanya't, mestre banyut. No estic d'humor ni tinc
temps per espantar aquests rufians a qui la teva dona acaba de llençar un ram per
aquest forat.
I em cal engolir algun
vidrecomes (copó), ociós i melancòlic des que la pau de Münster em té tancat en
aquest castell com una rata en una llanterna.
IV
La
barba punxeguda
Si no portes
el cap en alt ,
El pèl de la
barba arrissat
i el bigoti
ben alçat
seràs per les
dames menyspreat.
« Les Poesies de d' Assoucy » .
Doncs bé, era festa a la sinagoga, tenebrosament estrellada de
llànties d'argent, i els rabins en túniques i amb ulleres, besaven els seus Talmuds,
mormolant, nasalitzant, escopint o mocant-se, els uns asseguts, els altres no.
I heus ací que tot d'una entre tantes barbes redones, ovals,
quadrades que s’enflocaven, que s’encrespaven, que exhalaven ambre i benjuí,
fou advertida una barba tallada en punta.
Un metge, anomenat Elébotham, cofat d'una gorra de franel.la
que centellejava de pedreria, s'alçà i digué : -« Profanació! ací hi ha una
barba punxeguda! »
──« Una barba luterana! » ──« Un capa curta! » ──« Mateu el
Filisteu. » ──I la gentada picava de peus de còlera en els bancs tumultuosos,
mentre que el sacrificador bramava : ──« Samsó, a mi la teua mandíbula d'ase! »
Però el cavaller Melcior havia desenrotllat un pergamí certificat
amb les armes de l'imperi : ──« Ordre, llegí, de detenció del carnisser Isaac
van Heck, per ser l'assassí penjat, ell, porc d'Israel, entre dos porcs de
Flandes. »
Trenta alabarders es destacaren a passos feixucs i ressonants de
l'ombra del corredor. ──« Foc a les alabardes! se'ls en burlà el carnisser
Isaac. » ──I es precipità des d’una finestra al Rhin.
V
EL VENEDOR DE TULIPES
La tulipa és
entre les flors el que el paó
és entre els
ocells. Una no té perfum,
l’altre no té
veu; una s'enorgulleix
del seu
vestit, l’altre de la seva cua.
« El jardí de
flors rares i curioses » .
Cap soroll de no ser el frec de les quartilles de vitel entre
els dits del doctor Huylten que no treia els ulls de la seua Bíblia entapissada
de gòtiques miniatures, sinó per admirar l'or i la púrpura de dos peixos
captius entre humits costats d'un bocal.
Els batents de la porta giraren: Era un venedor de flors que,
amb els braços carregats de testos de tulipes, s'excusà d'interrompre la
lectura de tan savi personatge.
──« Mestre, digué, heus ací el tresor dels tresors, la meravella
de les meravelles, un bulb com mai no en florirà més que un per segle en el
serrall de l'emperador de Constantinoble! »
──« Una tulipa! exclamà el vellard irritat, una tulipa, aquest
símbol de l'orgull i de la luxúria que han engendrat a la dissortada ciutat de
Wittemberg la detestable heretgia de Luter i de Mélanchton! »
Mestre Huylten tancà el fermall de la bíblia, guardà les ulleres
dins de l’estoig, i retirà les cortines de la finestra, que deixà veure al sol
una flor de la passió amb la seua corona d'espines, la seua esponja, el seu fuet,
els seus claus i les cinc nafres de Nostre Senyor.
El venedor de tulipes s'inclinà respectuosament i en silenci,
desconcertat per una mirada inquisidora del duc d'Alba el retrat del qual, obra
mestra de Holbein, era penjat a la paret.
VI
Els
cinc dits de la mà
Una honrada
família que no s'ha vist mai
en fallida, en
què ningú ha estat penjat mai.
«
La parentela de Jean d'Anivella ».
El polze és aquest gros taverner flamenc, d'humor groller i
picant, que fuma a la seua porta, sota la placa de la cervesa doble de març.
L'índex és la seua dona, cavallot sec com un bacallà que, des
del matí, bufeteja la serventa de qui està gelosa, i acaricia l'ampolla de la
qual està enamorada.
El dit del mig és el seu fill, fadrí polit a destral, que seria
soldat si no fos cerveser, i que seria cavall si no fos home.
El dit de l'anell és la seua filla, atrevida i provocadora Cervina
que ven randes a les dames, i no ven els seus somriures als cavallers.
I el dit petit és el Benjamí de la família, mocós ploramiques
que sempre està gronxant a la cintura de la mare com un xiquet a les sarpes
d'una ogressa.
Els cinc dits de la mà són el més meravellós *violer de cinc
fulles que mai no hagin brodat els parterres de la noble ciutat d'Harlem.
*(Violer) Girofle. També bufetada, claca, gentola, vulva.
Bastant polisèmica.
VII
La
viola de gamba
Va reconèixer
, sense cap mena de dubte,
la cara lívida
del seu amic íntim Juan Gaspar
Deboureau , el
gran pallasso dels Funàmbuls,
que el mirava
amb una expressió indefinible
de malícia i
de bonhomia .
Teòfil
Gautier , « Onuphrius »
Al clar de la
lluna ,
amic Pierrot
,
Presta’m una
ploma
per escriure
un mot.
L’espelma és
morta,
ja no tinc més
foc ;
Obriu-me la porta
de Déu per l’amor.
Cançó popular
Tot just el mestre de capella hagué interrogat amb l'arquet la
viola brunzent, ella li respongué amb un clapoteig burlesc de trinats i refilets,
com si hagués tingut al ventre una indigestió de Comèdia Italiana.
*
Era de bell nou la propietària Bàrbara que renyava l’imbècil de
Pierrot per haver deixat caure, el desmanyotat, la caixa de la perruca del
senyor Cassandre, i haver escampat tota la pols per terra.
I el senyor Cassandre d’arreplegar piadosament la perruca, i Arlequí
d’amollar al cretí una puntada de peu al cul, i Colombina d’eixugar-se una
llàgrima de riure boja, i Pierrot d’estirar-se fins a les orelles una ganyota
enfarinada.
Però tot seguit, al clar de la lluna, Arlequí, amb l’espelma
morta, suplicava al seu amic Pierrot de passar el forrellat per tornar-li-la a
encendre, de manera que el renegat s’enduia la jove amb el cofre del vell.
*
──«Al diable Job Hans, el guitarrer que m'ha venut aquesta
corda! exclamà el mestre de capella, retornant la polsegosa viola al seu polsegós
estoig.» ──La corda s'havia trencat.
VIII
L'ALQUIMISTA
El nostre art
s'aprèn de dues maneres,
a saber: per
l'ensenyament d'un mestre,
de viva veu i
no de cap altra manera,
o per inspiració
i revelació divines; o bé
pels llibres,
que són molt foscos i embrollats,
i per en ells
trobar acord i veritat, molt convé
ser subtil,
pacient, estudiós i vigilant.
Pierre VICOT, « La clau dels
secrets de filosofia ».
No-res encara! ──I en va he fullejat durant tres dies i tres
nits, a la pàl·lida resplendor de la llàntia, els llibres hermètics de Raimon
Llull!
No-res, de no ser amb el xiulet de la retorta refulgent, les
rialles burletes d'una salamandra que fa un joc de torbar-me les meditacions.
Ara m'enganxa un petard en un pèl de la barba, adés em llança
amb la seua ballesta un tret de foc a l’abric.
O bé es prepara l'armadura, és ara la cendra del forn que em
bufa sobre les pàgines del formulari i sobre la tinta de l'escriptori
I la retorta, sempre més brillant, xiula el mateix aire que el
dimoni, quan sant Eloi li tenalla el nas amb la fornal.
Però res encara! ──I durant tres dies més i tres altres nits,
fullejaré, sota pàl·lides lluors de la llàntia, els llibres hermètics de Raimon
Llull.
IX
PUNT
DE PARTIDA DEL SÀBAT
Es va aixecar
de nit i , a la llum
de l’espelma,
prengué una ampolla de greix
i s’ungí; després,
amb unes paraules,
va ser
transportada al Sàbat .
Joan
Bodin , «Sobre la Demonomania de les bruixes » .
N'eren allà una dotzena que menjaven la sopa a la tomba, i
cadascú d'ells tenia per cullera l'os de l'avantbraç d'un mort.
La xemeneia era roja de brases, les espelmes creixien com bolets
en la fumera, i els plats exhalaven una pudor de fossa en primavera.
I quan Maribas reia o plorava, s'escoltava talment gemegar un
arquet sobre les tres cordes d'un violí desbarrat.
Mentrestant el soldat exposà diabòlicament sobre la taula, al
resplendor del sagí, un llibret màgic on vingué a caure una mosca rostida.
La mosca brunzia encara quan amb el ventre enorme i pelut una
aranya escalà les vores del màgic volum.
Però ja bruixots i bruixes havien pres el vol per la xemeneia,
cama ací cama allà, qui sobre la granera, qui sobre les tenalles, i Maribas
sobre el mànec de la paella.
(Francesc Collado, Foios Abril 2014)
