Poemes
ben ordinaris, Gaspard Hons, Tétras Lyre ed (trad. F Collado)
Els deus
viuen
en la pendent dolça del teulat
Jean
Cordesse
La felicitat resta inexplicable,
aniquila tot desig de com-
prendre. Els ocells deixen
les bardisses, els núvols passen,
sense més. Un poc d’angoixa
s'apega a la realitat. El desesper
no m'espera, ho podria fer
sens dubte. Tot és tan simple i
temible alhora.
El cant de la nevera bressola els
hostes de la cuina. A cada
segon un home mor en
el món. Una mosca es posa
a la taula, tranquil·lament. El
silenci m'acarona la nuca. La
dolçor ignora el meu nom. Tot
és tan ben seqüenciat.
l'origen ignorava el gust de la
mort. L'origen no tenia
gust. A l'origen hi havia. Trac-
te de comprendre per què
la mort ha pres tant de lloc,
per què tan a frec del gerani
una impressió estranya m'en-
vaeix. Serà ja això el gust de
la mort
a la caiguda del dia parem
la taula, esperem
les visites. No sabem res de la
la nit, que no sap res de nosaltres.
És l'hora de l'anunciació.
En veritat voldria que fos
així. L’àngel es fa esperar
l’àngel es desborda en nosaltres l’àngel
aparta els plecs del vespre l’àngel
s'allunya. Lluny de nosaltres pren
lloc a la taula del do
Ja no sap se sorprèn de no
saber més. El món sap
encara la forma de l’àngel la
blancor del seu rostre? En
el somni torne a veure tot això: el
món l’àngel el seu rostre. Jo no tinc
cap raó per despertar-me.
Tinc ganes d'adormir-me defi-
nitivament
en el llibre la primavera toca
els llavis dels vius. La pri-
mavera és una taca de llum,
la primavera és el meu Logos.
En
el llibre cride
la primavera, una primavera sense
peó caminaire, sense pedres, sense
finestra oberta al fràgil
camí.
En el llibre la primavera és
un bell diumenge de solitud
en l'horta d'Auschwitz
plouen pedres: ruixat d'ulls
ruixat de boques, ruixat de
mots. Només la meua horta és
a l'abric del ruixat. Coneix
la bellesa i la frescor, coneix
la celebració de les mans, el sos-
pir de l'àngel, la nuesa de les rosades.
La meua horta és una il·lusió a
la fi de la calçada.
una veu transparent nomena,
la veu no té nom, ella és la
veu. Jo sóc la veu quan la
veu és tumult. Jo no sóc
la veu quan la veu nomena.
En la tebior del vespre de vegades
Confonc les veus, sense massa
confessar-ho. Per cortesia jo
calle
esgota el verd de l'herba, esborra
el verd, deixa l'herba en el pensament
de l'herba. Intacta l'herba s'uneix
al Logos. El Logos és també aquesta
sonata per piano de Wolfgang
Amadeus Mozart. Maria Joao
Pires va dir també el Logos
aquest jardí és un error dius,
aquest jardí és desfigurat per l'hivern,
aquest jardí és pròxim al son
dels déus. Li estira el drap
blanc dels morts, els seus dits resten
captius dels esbarzers, la pell és
esquerdada, bèsties, davall,
engendren la història nova.
Quan tu tindràs menys fred,
digues-ho al jardí
el jardí encobreix d'altres jardins,
més petits, mínims, invisibles
a l'ull nu, el jardí no és més que
un jardí entre molts d'altres. Tu
creus cultivar el jardí, parles
del teu jardí, instal·les un
jardí en el teu somni, vols
habitar, sol, aquest jardí.
N'hi ha amor com hi ha
jardí; el jardí encobreix d'altres
jardins
camine amb la veu del matí
sense espantar el silenci, refregue
el desig de l'hivern, llance
pa als ocells, evite els seus
ulls d'angoixa, tanque la porta.
Hi ha boira en el vidre. la
petita música del món m'enva-
eix la cuina, la petita música
del món és ben trista.
(Traducció Francesc Collado, Foios setembre 2014)
