JASIPREN

Vens i te'n vas i jo m'estic i visc això que vols i dius que prenc les coses com arriben i si elles fossen diferents de veres diferents em dius només que distingides tant com les estimem sovint posant en dubte aquell parer el caos uniforme o bé l’anonimat d’un formiguer inquiet callat en la mudança en aquell arbre vell... l'arbre l'ocell l'estel només són mots com les notes que ara em venen de franc des del teu clarinet mi la si do re mi mi re mi fa sol re les notes que jo sent només un succedani per a tu lector de mi mateix són l'arbre l'ocell i l'estel ara que pose el cap al tronc i sent l'ocell damunt i més enllà l'estel jo sóc per tu com l'arbre per l'ocell i l’ocell per l'estel m'estic i no sé bé per què no m'espere ningú vull que em penetren Jo et sent ara distinta i et trobe quan tu vens i en tu retrobe les coses que estime vullc fer-te recer com un arbre quiet I prendre la claror com fa l’...

 Aquest home de poble que era el nostre professor Josep Lluís Bausset Aquest home de bigot esporgat  a cisell i mall, de cabells blancs com la farina integral, duu una bufanda a quadres penjada al coll a l’hivern i a l’estiu. Mai no ix de casa sense les seues ulleres immenses de cul de got, els seus ullets augmentats pregonen una mirada serena d’innocència i de santedat. Camina amb precaució, com si triara ara una rajola de la filera i ara la del costat, a poc  a poc, dubtant per no aixafar la ratlla que les limita. Així avança per l’ample claustre que voreja el pati empedrat del nostre institut. Sembla perdut, inquiet i trobe que busca alguna cosa mig esbossada en algun infern interior de la jaqueta o bé de l’armilla. Es passa la pesada cartera de cuir marró d’una a l’altra mà i ressegueix espaordit la recerca per la resta de butxaques ací i allà. L'home del bigotet i del cabell de cendra encrespat s'aparta la bufanda a un costat i trau per fi un bitllet que s'a...

CORALE ROTTO (Vicent Andrés Estellés) Ves a Coral Romput Original en català de Vicent Andrés Estellés A Salvador Espriu -1- Si com l'infant que sap pel carrer seu   prou bé anar...   Ausiàs March. Un’amabile, una triste, una piccola patria tra due luci, di negozi antichi, di coppie lentissime, di bambini in piazzetta, di nobili campane e grandi letti di canonici un ingiallimento di pianoforti usati, nel frattempo, l'umidità inzuppa il marciapiede. - ci sono foglie di lattuga sparse in terra -, il bacino tra le gambe, il rosario in famiglia, la corda della scala –la strada della Mar via del Miracolo- e la figlia maggiore a ricamare iniziali coniugali nel cuscino, il nonno salma tra quattro torce, gli tarli nel tavolo. Una lenta tristezza, un amore, qualche lacrima, una povera nostalgia. Sono rientrato. Da qualche tempo che non ero tornato. Le piastrelle bianche, un odore di aghi di pino. Tra due luci trascorro qualche strada. ...