JASIPREN

del teu poema resten a penes quatre mots carregats de resons sorolls que res no diuen talment com un vagó de metro a l'hora punta tot ple de testimonis incontestables muts restes de la ferralla ornada cridadissa en el mirall de l'oci deixalla del sentit foios, novembre 2014

homeworks d'anglés zum-zum de mosca en zig-zag per on posarà inquieta ja m’esborrona la pell el llibre del pes desficia rebufa el ventijol al vel la llum cau suau i condensa ombres de fer-i-desfer piula el gafarró a l’acàcia romp la nena un ploriqueig tristament  -pare-  mormola no sé els deures que he de fer escarbant duc molta estona i l’agenda no apareix és que l’he deixada a escola quines  fitxes he de fer costura, compte, acrobàcia retalls amb paronomàsia mentre la mosca  revola rabiosament s'esgola d'un colp de regla  rabent. Foios, novembre 2014

descobriment sóc en la solitud de qui comprén i abasta l'ample camí de ser ací sense ordre expresa complint destí i atzar o aquella indiferència enfrontada al desordre de viure igualment modelat com roc arbre i ocell perfectes criatures en un espai comú on molts han desistit veritat i victòria convénen ben sovint en aquest ordre vell i digna rectitud pregonen falsament autoritat poder o jerarquia on només hi ha profit el pou eixut de vida la nosa del creient la roda torna així als ignots esperits que el passat senyoreja i pre-sents on ja som a cegues entre runes i camins decebuts la incerta profecia el fracàs de la fe il.lusa creadora víctor vençut del temps rescrius aquell fals ordre de qui ja no tens dins F collado, novembre 2013-2014

parangó em dius sí... que m'estimes i que és un dir sincer tu m'estimes a mi com jo t'estime a tu a la manera meua que no es exactament com t'estimava abans perquè ha canviat amb els anys  com la teua manera d'estimar-me durant tots aquests anys que saps que ens coneixem i has dit que m'estimaves jo també sóc sincer sí... jo també t'estime

Poemes ben ordinaris, Gaspard Hons, Tétras Lyre ed (trad. F Collado) Els deus viuen en la pendent dolça del teulat Jean Cordesse La felicitat resta inexplicable, aniquila tot desig de com- prendre. Els ocells deixen les bardisses, els núvols passen, sense més. Un poc d’angoixa s'apega a la realitat. El desesper no m'espera, ho podria fer sens dubte. Tot és tan simple i temible alhora. El cant de la nevera bressola els hostes de la cuina. A cada segon un home mor en el món. Una mosca es posa a la taula, tranquil·lament. El silenci m'acarona la nuca. La dolçor ignora el meu nom. Tot és tan ben seqüenciat. l'origen ignorava el gust de la mort. L'origen no tenia gust. A l'origen hi havia. Trac- te de comprendre per què la mort ha pres tant de lloc, per què tan a frec del gerani una impressió estranya m'en- vaeix. Serà ja això el gust de la mort a la caiguda del dia parem la taula, esperem...

Això era un elefant gran i gros que vivia en un país quasi bé pla, sense muntanyes. La seua trompa llargaruda i elàstica li servia per fer tot el que calia fer a un elefant en cada moment. Ara havia d’arrancar unes rames altes per menjar un bocí de fullam. O bé, tot seguit, s’engolia l’aigua profunda del toll per aclarir-se la gola i després fer-se una dutxa. Aquell elefantí, sempre era obedient i s’estimava molt els seus pares. Com quasi tots els infants, mostrava considerable curiositat amb el desconegut i s’atrevia amb una miqueta de precaució  en les situacions inesperades o estranyes. L’elefant va anar creixent i fent-se fort com tots els joves de la vall. I ja aguantava la jornada completa durant la sequera, quan a l’estiu calia fer les llargues marxes a les jungles  muntanyoses, plenes de vegetals de tota mena per menjar. També a l’hivern, amb la rècula d’animals, feia  la travessia pel desert eixut i fred fins arribar a terres mes templades de la vall, buscan...

La mar no ha parat de retronar des que vam arribar a la Isleta del Moro, tres dies fa. Hi ha les ones fent forat en el mur del rocam i el vent xiulant sense aturador en tots els cantons, finestrals i les voreres. D’esquitllentes, una cridòria m’arriba de l’habitació de les nenes amb les princeses de Disney destralejant grumolls de promeses i súpliques desfermades. La resta del món a la casa dorm o llig sense parar esment del que s’esdevé al voltant. Al grau, fet de ciment agombolat informe i sense anivellar, la gent gesticula. De lluny imagine les converses. Una nena refrega la sabata pel terra com si arrossegàs una xiclet o una caguerada, de gos és clar. Un jove engrapa la xica del costat i mira el company que pren la foto. Quatre adults i tres nens que semblen una família al complet, s’alineen en la ratlla de la mar blava i posen davant les barques i els iots surant a saltirons enrampats en direcció proa a llevant a causa del vent inclement i impetuós de gregal que encara dura...

GASPAR DE LA NIT (Fantasies a la manera de Rembrandt i de callot) Aloysius Bertrand PREFACI L’art té sempre dues cares antitètiques, medalla d'on, per exemple, un costat acusarà la semblança de Pau Rembrandt, i el revers, la de Jacme Callot. ─ Rembrandt és el filòsof de barba blanca que es cargola en el seu reducte, que absorbeix la seu pensa en la meditació i en la pregària, que tanca els ulls per recollir-se, que enraona amb els esperits de bellesa, de ciència, de saviesa i d’amor i que es consumeix  per tal de penetrar els misteriosos símbols de la naturalesa.—Callot, per contra, és el lensquenet fanfarró i descarat que galleja  a la plaça, que fa soroll a la taverna, que acarona les filles dels gitanos, que jura només sobre la seua espasa i la seua escopeta i que no té altra preocupació que enllustrar-se el bigoti. –No obstant això, l'autor d'aquest llibre ha considerat l’art en aquesta doble personificació; però no ha estat massa exclusiu, i vet aquí, t...