JASIPREN

Personificació Llàstima de país amb líders mentiders, amb fanàtics botxins que dominen les trones, que ignoren els seus savis o els volen fer callar. ... Llàstima del país i llàstima del poble “Que sempre torna”, Solatge , Jaume Perez Montaner Marxem dins de l’estrany i no estranyem l’ensenya desterrem els botxins i acusem l’opressor No renunciem als mots no temem cap ofensa Seguim líders honestos i honorem tots els savis Tinguem fam de justícia i un poble solidari I no ofrenem cap glòria als lacais ni al poder Barregem els llinatges i arrisquem tots els drets Sens perdre les idees ni malmetre el paisatge Arranqueu-me els cabells si no alce mai la veu Contra els nostres germans. Respectarem els avis No implorarem al cel no obeirem les trones No em vengueu per diners per res del món no et vengues No demanem perdó per heretar la terra La mar i el sol reclama la nostra dimensió. Francesc Collado, Foios maig 2013

 Joseph-Iosif-Yusuf MUSTACCHI, Alexandria 1934 - Niça 2013 El cantant de la Mediterrània: Egipte, Grècia, Corfú, Itàlia, França... l'han vist crèixer i viure. Jueu i grec i àrab, multicultural i ateu i creient de tothom. Poeta, cantant, narrador i amant. Heus en ell la fita més alta de la cultura d'amor i de pau de la Mediterrània. L'estranger universal i etern enamorat de la petita terra. Allà on era, era la seua terra. Ma Solitude Pour avoir si souvent dormi avec ma solitude Je m'en suis fait presque une amie une douce habitude Elle ne me quitte pas d'un pas fidèle comme une ombre Elle m'a suivi çà et là aux quatre coins du monde Non je ne suis jamais seul avec ma solitude Quand elle est au creux de mon lit elle prend toute la place Et nous passons de longues nuits tous les deux face à face Je ne sais vraiment pas jusqu'où ira cette complice Faudra-t-il que j'y prenne goût ou que je réagisse Non je ne suis jamais seul avec ma s...

He fet una excepció en aquest blog perquè ja estic fins més enllà... de tanta burrera  i de tanta mala bava i de tanta estupidesa. PAÍS VALENCIÀ PAÍS VALENCIÀ PAÍS VALENCIÀ Ja està bé de dir xorrades: el nostre país és un país, no una comunitat de regants ni de béns. El nostre país valencià potser mai no serà una nació com la politologia moderna mana. Pot ser mai no tindrem un estat propi ni en formarem cap amb les altres terres germanes de llengua i història... és igual. Però ja està bé de dir-li esta burrera de Comunidad... Som un país, el nostre País Valencià. I no acatarem cap manament que ens prohibisca dir-li País Valencià: Esquerra Unida, Compromís, Bloc, Esquerra republicana, Psoe... si voleu un dia ser alternativa a la burrera del PP ... comenceu fent un gran pacte de llibertat: Direm sempre a la nostra terra País Valencià i si volen en castellà, també direm País Valenciano... Però ja està bé de burrera. comunidad... comunitat... això que és? - una merda penjada en un...

Poema final Oh colors virtuals que jaieu subterrànies - Fulguracions de blaus, d’hemoptisi vermells Reprimides clarors, cromàtiques vesànies -, La llum que us batege en els llimbs espereu, Les palpebres tanqueu, ansioses no vetleu Avorts que inclineu els fronts color de sidra, Tan greus de plantejar, en els brocs dels museus, I escoltant el corrent de l’aigua en la clepsidra, Vagament somrieu, resignats i ateus, Pareu de cogitar, l’abisme no sondeu Planyívol bressolar dels somnis no somiats Que de nits sou errants, dolça ànima patint, I a les ales feriu l’aresta dels teulats I en el vent expireu amb un suau gemir, Us adormiu. No sospireu. No respireu.

Aigua morent Il pleure dans mon cœur Comme il pleut sur la ville Verlaine Els meus ulls apagats Veuen l’aigua que cau De vora dels teulats Que cau sempre que cau. De vora dels teulats Cau a punt de morir Els meus ulls apagats I cansats de capir. Els meus ulls, ofegueu-vos En la tristesa ambient Caieu i derrameu-vos Com esta aigua morent.

CREPUSCULAR Hi ha en l’ambient  murmuri de gemir De desitjos d’amor, d’ais ofegats… Una esparsa tendresa de belar Com un perfum que se sent exhaurir. El lligabosc en la sarsa assecat I l'aroma que emana per l’espai, Té deliquis de goig i de desmai, Nerviós, femení  i delicat. Sentim  espasmes, agonies d'au, Inabastables, mínimes, serenes… - Tinc entre les mans les teues manetes El meu esguard en ton  esguard suau. D'anèmia tan blanques són les mans els teus ulls tan manyacs de la tristesa… - D’aquest llanguir  és la naturalesa Aquest vague sofrir a hora foscant. Clepsidra, Camilo Pesanha, ed Alma azul

EPHEMERA,  Pere Bessó Gonzàlez, Ed Germania 2013 La poesia es nodreix del passat, però de vegades endevina el futur. Adrienne Rich Biografia Pere Bessó, València 1951, és llicenciat en Filologia moderna, catedràtic de llengua i literatura castellanes d’Ensenyament Mitjà, Ex-professor de llengua i literatura a L’IES La Moreria de Mislata, Escriptor, poeta i durant molt anys animador de tertúlies literàries a la Ciutat de València, a més de polític compromés durant més de vint anys en aquesta ciutat de Mislata. Ara feliçment jubilat de professor però amb ganes de treballar, si més no en la literatura. Participà activament en la poesia des del 70 al 80 i 90, que és quan tan ell com d’altres escriptors valencians, catalanoparlants i castellanoparlants, que havien estat educats en l’única llengua pública permesa durant el franquisme: el castellà, comencen a interessar-se amb més o menys èxit i eficàcia en la nostra llengua i literatura. Mentrestant treballava en la do...