EPHEMERA,
Pere Bessó Gonzàlez, Ed Germania 2013
La
poesia es nodreix del passat,
però
de vegades endevina el futur.
Adrienne Rich
Biografia
Pere Bessó, València 1951, és llicenciat en
Filologia moderna, catedràtic de llengua i literatura castellanes
d’Ensenyament Mitjà, Ex-professor de llengua i literatura a L’IES La Moreria de
Mislata, Escriptor, poeta i durant molt anys animador de tertúlies literàries a
la Ciutat de València, a més de polític compromés durant més de vint anys en
aquesta ciutat de Mislata. Ara feliçment jubilat de professor però amb ganes de
treballar, si més no en la literatura.
Participà activament en la poesia des del 70 al 80 i 90, que
és quan tan ell com d’altres escriptors valencians, catalanoparlants i castellanoparlants, que
havien estat educats en l’única llengua pública permesa durant el franquisme:
el castellà, comencen a interessar-se amb més o menys èxit i eficàcia en la
nostra llengua i literatura. Mentrestant treballava en la docència i
s’embolicava en projectes literaris.
- dirigí la revista de poesia "Múrice" i animà amb altres les
tertúlies de cafè-bar en
"Almirante", "San Patricio", o "Ascot"
- Co-dirigí la col·lecció de poesia "Lindes" amb professors
universitaris com Ricardo Arias i Ricardo BelIveser, i Co-dirigí també
"Fuentearnera" amb el professor, editor i poeta Amós Belinchón.
D’aquesta època són les Obres en castellà:
- La plaquet "Cenáculo de Sombras" (1972)
- el poemari "Imágenes" (1976).
-Tres paisajes, siete círculos y un
suicidio” que no va acabar d’aparèixer
publicat i la traducció “El gat” de Pierre Ronsard, ed Lindes, quaderns de
poesia 1979, que sembla ser la primera edició de Pere en català, junt amb la
miniplaquet “herbolari de silencis” ed. Miniatures de Lindes, 1978. Després
vindria una extensa producció en català.
La primera vegada que apareix Pere en
una antologia és a Un siglo de poesia en valencia, de Ricardo Bellveser, 1975 on
apareixen 7 poemes en castellà i on es diu que és “Fundador de tertulias como
“Vertice” aula de poesia del Colegio salesiano don Bosco, fundador de Múrice,
colaborador de las mas importantes revistas españolas y sudamericanas.
A “Última poesía en Valencia”, Jose Luís falcó i José Vicente
selma, 1985, parlen de la “Incorporación de nuevas voces de Múrice i Prois:
Carmen soto, marcos granell, pedro besó…”
i d’altres col·laboradors de la revista Múrice: “Pepe Piera, Jose María
Ribelles, Eduard Vercher” que, junt a Pere Bessó anuncien en les seues
pàgines que “se pasaran al catalan”… Sembla que Falcó ja ho havia sentit comentar
pels protagonistes i deixava bastant clar el pas a la poesia valenciana feta en
català.
A l’antologia de poesia valenciana en català “Brossa Nova”,
(1981) En la introducció, Jaume Pérez
Montaner, parla dels nous poetes que
apareixen en la dècada dels 70 i que signifiquen inicialment el trencament
dràstic i necessari amb la tradició poètica anterior i molt especialment amb el
frustrat “realisme històric” de la dècada dels seixanta. Una sensibilitat
oberta a les més diverses manifestacions literàries. Caracteritzada per:
- - Una Completa independència del
creador
- - La No-subjecció a les normes
imposades ni a falses dicotomies.
- - I que Suposa un Principi de normalització
literària al País Valencià.
La generació valenciana del 70
Els poetes d’aquesta generació del 70 a la qual comença a pertànyer
Bessó de ple dret s’entusiasmen amb els simbolistes europeus, amb els
surrealistes, amb alguns poetes castellans de la generació del 27 o amb
Ferrater, Foix o el Gimferrer tant en castellà com en català. La seua actitud
la podem resumir en un:
-
Formalisme contra un cert realisme.
- Reivindicació
del llenguatge i autonomia de la creació poètica.
-
Reflexió sobre el fet d’escriure. És a dir, meta poesia.
-
Intimisme, reflexió conceptual, que produeix una constant Preocupació
expressiva.
-
Predomini de la visió sensorial i emotiva sobre el coneixement racional.
.jpg)
També
parlen de la pertinença de Pere Bessó a aquesta generació del 70 i de les
característiques d’aquesta generació totes les posteriors antologies aparegudes
sobre la poesia catalana al País Valencià, com ara “Camp de Mines” de
Francesc Calafat, edicions de la guerra 1991, a La vella pell de l'alba (Poesia catalana al País Valencià,
1973-1985) d’Antònia
Cabanilles, «L'ham», València, i a “Bengales en la fosca”,
Josep Palomero, Bromera 1997
Pere Bessó també ha participat en nombroses iniciatives editorials,
tertúlies literàries, premis, etc. Us citaré només a tall d’exemple la tasca
feta al front de La Forest d’Arana durant més de 10 anys de 1986 a 1996,
època en la qual el referent de la poesia feta al País valencià en valencià era
aquesta tertúlia poètica dels dimarts, al front de la qual va editar més de 60
plaquets, 4 llibres d’homenatge a poetes com Valls, Brossa i Estellés, que
encara vivia, i on es van donar a conèixer gairebé totes les iniciatives
poètiques de la dècada dels 80 i dels 90.
Bibliografia
L'Obra en català de Pere Bessó és a hores d’ara ja
realment abundosa. Comença amb la publicació d’ “herbolari de silencis” ed.
Miniatures de Lindes, 1978 i d’una traducció “El gat” de Pierre Ronsard, en
Ediciones Lindes, quaderns de poesia 1979. Després, n’han seguit quasi una vintena més:
1.- "Herbolari de silencis"
(Miniatures de Bogues, 1978). ISBN 10: 8473720350. ISBN 13: 9788473720359.
2.- "Mediterrània" ( Premi Pasqual Assins i Lerma, ed. Vila de
Catarroja, 1979)
3.- "L'Alter ego" (Ed. Fernando Torres, 1980). ISBN 10:
8473661273. ISBN 13: 9788473661270.
4.- "Una Estança a Alessandria" (Premi Ausiàs March-Senyoriu
de Beniarjó, 1982, Ed. El Cingle, 1983). ISBN 10: 8430090827. ISBN 13:
9788430090822.
5.- "Prims Homenatges" (Iº Accèssit del "Vicent Andrés
Estellés", 1979. Ed. 3i4, 1984).
ISBN 10: 8475021085. ISBN 13: 9788475021089.
6.- "Les llimes de la Vosgiana" (Ed. de la Guerra, 1987). ISBN
10: 8440404158.
ISBN 13: 9788440404152.
7.- "Pagaràs els ous de cugul" (Premi Ausiàs March-Aj. de
Gandia, 1987. Ed. 62, 1988). ISBN 10: 8429727701. ISBN 13: 9788429727708.
8.- "La Terra Promesa" (Ed. Bromera, 1989). ISBN:
978-84-7660-023-8
9.- “Planetari” (Ed. La Forest d´Arana”, nº 25, València, 1992). ISBN
10: 8460410781. ISBN 13: 9788460410782.
10.- “Iteràncies, interferències i grafitis (1993-1994)” (2on Premi II
Certamen de Poesia Vicent Andrés Estellés”, Burjassot 1995, Ed. Bromera, 1997).
ISBN: 978-84-7660-333-8
11.- “Minimals” (Premi IX edició dels Premis de Literatura Breu, Vila de
Mislata, ed. Ajuntament de Mislata, 1999). ISBN 10: 8492382163. ISBN 13:
97788492382163.
12.- “Narcís de la memòria” [Premi Vicent Andrés Estellés XXIX Premis
Octubre, 2000, ed. Eliseu Climent , col. Poesia 3i4, nº 104, 2000], Premi de la
Critica de l’IIFV [Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana] (2000).
ISBN: 978-84-7502-618-3
13.- “El pou de la set que no assacia” (Russafes Nº 1, Rialla Ed,
2005).
ISBN 10: 84-95521-28-8. ISBN 13: 978-84-95521-28-6
14.- “El Quadern de Malta” edició bilingüe castellà-català (Ed. Llibres
d'Alexandria, Buenos Aires, 2006). ISBN: 978-987-9359-11-2
15.- “Només per a dones” (Premi Josep Maria Ribelles-Aj. de Puçol, Ed.
Brosquil, 2009). ISBN: 978-84-9795-509-6
16.- “Ephemera” (Ed. Germania, 2013)
17.- “Les Roses de Lancelot” (Ed. Alupa, 2012). ISBN: 978-84-939609-2-6
18. En premsa: “La mort del clown” (Ed. Alkayd).
.jpg&container=blogger&gadget=a&rewriteMime=image%2F*)
La poètica de Pere Bessó
Les obres de Pere Bessó, que fins al 1999 s’havien
presentat en formats mitjans de 30 o 40 poemes, en tot cas no més de 60
pàgines, a partir d’aquesta data i amb els libres “minimals” i Narcís
de la Memòria van agafant gruix i densitat. En aquest darrer (Narcís de
la memòria, dedicat a la seua esposa) ja es comença a copsar una tendència
de reflexió vital i anàlisi existencial sobretot respecte de les relacions amb
les dones. Ara les obres sobrepassen els 60 poemes i se’n pugen a 130 o 150
pàgines. Són llibres densos sense una estructura per apartats. Això sí, els
poemes tenen títols i profusió de citacions. Aquests volums més grossos han
perdut una certa unitat que tenien els llibrets de poemes anteriors, però han
guanyat en referents i citacions. Els poemes ara semblen completament
independents i funcionen en qualsevol ordre de lectura. Ara, Pere Bessó, sovint
publica els seus llibres amb doble versió català i castellà. Val a dir que els
poemes no són solament traduccions, sinó molt sovint versions absolutament
independents del mateix poema.
És més diria que els darrers 4 llibres de Pere
Bessó presenten unes concomitàncies que els fan participar d’una mena de saga o
unitat discursiva.
Dic que Els llibres de Pere Bessó: Només per a
dones, Ephemera, Les Roses de Lancelot i La mort del Clown
presenten unes característiques comunes que els fan tenir una mateixa unitat
expressiva fins al punt que el que prediquem d’un dels llibres ho podrem dir de qualsevol dels altres
pel tipus de poesia en l’estructura i la factura, però també en els temes i la
varietat de recursos. Sembla que l’opció poètica de Pere en els darrers 6 o 7
anys parteix d’un semblant modus operandi i un posicionament ètic i estètic
similar. Pere Bessó va optar ja fa anys per un formalisme referencialista
extrem i una meta poètica desbordant fins al punt que el lector troba sovint
certa incertesa en la ubicació no tant de la veu poètica com dels referents
literaris, botànics, mitològics o musicals i de tota índole que se li ofereixen
en el gran ventall de significants abocats al poema.
Ephemera
És clar, estem parlant d’una poesia que busca
l’expressió en un camp massa sovint carregat de meta literatura i meta poesia.
Bé, això és una exigència per a l’autor i de retruc per al lector i així és com
ens trobem davant dels seus poemes: sovint desbordats i sorpresos, astorats i
immersos en unes línies del pensament que a la fi tenim la impressió de no ser prou
capaços d’abastar amb tota plenitud. La capacitat lectora sovint es disloca i
s’enterboleix en aquest bosc de missatges que s’entrellacen i viatgen del mite
grec al renaixement espanyol, del feminisme americà al minimalisme zen, del
simbolisme francès a la mística sufí, de l’experiència casolana al surrealisme,
del barroc al rock, de la paròdia a la sublimitat de la contemplació de la
natura. Estem davant d’un home que ha dedicat la meitat de la seua vida a
ensenyar literatura i analitzar-ne els recursos, la historiografia, les
escoles, les tendències, els representants i els cànons. I això evidentment
crea un cert desassossec en el lector que no se sent capaç sovint de situar-se
i de fer seu aquell món recreat al qual es lliura en la lectura.
No és la meua intenció d’alçar barreres ara i ací
entre l’autor i els lectors, però em trobe en l’obligació d’advertir d’aquesta
circumstància ni que només siga per solidaritzar-me amb el lector i d’oferir-li
la meua més sincera complicitat. Davant l’obra de Pere, el lector crec jo que
només s’ha de comportar ni més ni menys que com ens disposem a gaudir d’una
obra d’art actual –pensem en una exposició de pintura que molt sovint se’ns
presenta sense elements figuratius als quals aferrar-nos- La lectura dels
poemes de Pere Bessó ha d’oferir-nos l’autonomia de la contemplació estètica
que ens ofereix qualsevol altra experiència estètica davant l’obra d’art. Al
capdavall, deixar-nos envair per la paraula com ens deixem atrapar per les
formes i els colors... i no tractar d’abastar el gruix de concomitants
significatives amb què treballa l’escriptor la seua obra.
En aquest Ephemera trobem una variada temàtica.
Escrits que de primer ens semblen circumstancials de cop es converteixen en
pedra roseta. Cançons de disbauxa acaben travessant l’espai sagrat de la
tradició poètica. Una paròdia de desamor ens emociona per la seua pietat. Una
cançó de Leonard Cohen es transforma en una invitació d’abandonar els somnis
amatoris i retre’s a la més baixa passió del sexe.
.jpg&container=blogger&gadget=a&rewriteMime=image%2F*)
Hi ha molta reflexió sobre la situació vital de la
maduresa, el moment del record d’aquella adolescència desbaratada i portentosa.
La saviesa de la impossibilitat del retorn a l’origen. La contemplació de la
bellesa en la decadència valorada. La mort esclafada estúpidament i tossuda
contra el cristall que no veiem i que ens confon la perspectiva. El temps que
passa precisament sense avisar que ho fa i ens desespera. La recerca de
l’imaginari planetari femení del qual s’està tan a prop i tan sovint no som
capaços d’imaginar-ne els confins ni els seus dubtes. Cortesia en les paraules,
fornicació en el desamor, melangia dels amors del passat que poblen els records
com una incomoditat. Aparicions arcangèliques del dissortat impotent que gargoteja
sanglots i que il·lumina el poema. La seducció en moltes diverses maneres. La
soledat, l’infern de la solitud i la solitud creadora. Luci in the sky with
diamonds dels Beatles i l’al·legoria del plagi ens fan analitzar la necessitat
de la poesia per al poeta escriptor. La lluita entre la metafísica i
l’experiència qüestionen l’arribada de l’àngel del desig: I ens fa pensar si
són les mans o les tisores que cometen l’error en el tall.
Hi ha, de tant en tant entre molta "literaturicitat",
una veu sincera, quasi infantil i innocent que declara les petites foscors i que reconeix la precarietat de l’expressió poètica com a substitutòria de la vida a
compartir. L’ofici de la poesia i del coneixement al servici de l’experiència.
I l’experiència al servici de la vida i de la poesia. La nuesa, la bellesa, el
somni, el desig i la dona. Sempre la dona com a correlat de l’expressió
poètica. I la voluptat o el desig es converteixen en dèria i arravatat i dolç fornici.
Al capdavall m’agradaria resumir aquesta
intervenció afegint, per si no m’he sabut explicar amb la claredat desitjada,
que Bessó és un avantatjat seguidor de la poètica suprematista de Pere
Gimferrer. Per això mateix comprovareu que no és gratuïta la citació d’aquest
autor en el tancament del llibre. Preocupat com ell sobretot per la supremacia
de la paraula. El seu formalisme rau en el tractament fastuós de la llengua amb
la qual, tant Gimferrer com ell mateix, volen recrear sensacions i emocions. Dominant en l’expressió el constant
distanciament culturalista i l’abundant reflexió meta poètica.
Exemple de distanciament culturalista: El nu demanat,
p 101
Exemple de la veu poètica que vol recrear
sensacions: ull de l’agulla 102
Exemple de reflexió meta poètica en trobareu uns
quants Llúcia al cel amb els diamants, p.78. la poesia naix de la
necessitat del poeta: 1 com efusió del deliri, 2 com ètica del subjecte poètic,
i 3 com a solució al joc de l’escriptura.
Francesc Collado,
Foios maig 2013
.jpg)
