JASIPREN

Això era un elefant gran i gros que vivia en un país quasi bé pla, sense muntanyes. La seua trompa llargaruda i elàstica li servia per fer tot el que calia fer a un elefant en cada moment. Ara havia d’arrancar unes rames altes per menjar un bocí de fullam. O bé, tot seguit, s’engolia l’aigua profunda del toll per aclarir-se la gola i després fer-se una dutxa. Aquell elefantí, sempre era obedient i s’estimava molt els seus pares. Com quasi tots els infants, mostrava considerable curiositat amb el desconegut i s’atrevia amb una miqueta de precaució  en les situacions inesperades o estranyes. L’elefant va anar creixent i fent-se fort com tots els joves de la vall. I ja aguantava la jornada completa durant la sequera, quan a l’estiu calia fer les llargues marxes a les jungles  muntanyoses, plenes de vegetals de tota mena per menjar. També a l’hivern, amb la rècula d’animals, feia  la travessia pel desert eixut i fred fins arribar a terres mes templades de la vall, buscan...

La mar no ha parat de retronar des que vam arribar a la Isleta del Moro, tres dies fa. Hi ha les ones fent forat en el mur del rocam i el vent xiulant sense aturador en tots els cantons, finestrals i les voreres. D’esquitllentes, una cridòria m’arriba de l’habitació de les nenes amb les princeses de Disney destralejant grumolls de promeses i súpliques desfermades. La resta del món a la casa dorm o llig sense parar esment del que s’esdevé al voltant. Al grau, fet de ciment agombolat informe i sense anivellar, la gent gesticula. De lluny imagine les converses. Una nena refrega la sabata pel terra com si arrossegàs una xiclet o una caguerada, de gos és clar. Un jove engrapa la xica del costat i mira el company que pren la foto. Quatre adults i tres nens que semblen una família al complet, s’alineen en la ratlla de la mar blava i posen davant les barques i els iots surant a saltirons enrampats en direcció proa a llevant a causa del vent inclement i impetuós de gregal que encara dura...