SERPENTÍ VERD (madame d’Aulnoy)
Cap 1
Hi havia una vegada
una gran Reina que, en haver infantat dues filletes bessones, convidà dotze
fades de les rodalies de venir a veure-les i dotar-les, tal com era costum en
aquell temps, costum molt convenient perquè el poder de les fades arreglava
quasi bé sempre tot el que la natura havia errat; però també de vegades llançava
ben bé a perdre allò que la natura havia fet millor.
En ser que les
fades eren totes a la sala de festes, se serví un magnífic menjar, i tothom
anava a prendre lloc a taula, quan entrà Magotina. Era la germana de Carabossa,
que no era menys dolenta que ella. La reina en veure-la s’espantà tement algun
desastre, perquè no l’havia convidada de
venir a la festa; però amagant la seva preocupació amb bona cura, ella mateix
demanà una butaca de vellut verd brodat amb safirs; i com que era la degana de
les fades, totes les altres s’apressaren a fer-li lloc i es deien entre elles a
l’orella: "Afanyem-nos, germana, a dotar les princesetes, i escapolir-nos
de Magotina.»
Quan se li presentà
la butaca, bruscament digué que no en
volia cap, i que ella era prou gran per a menjar d’en peus; però s’equivocà,
perquè la taula era una mica alta, i no aplegava a veure-la, i tant petita es
trobava, que sentí un afront que encara
augmentà el seu mal humor. ”Senyora, li digué la Reina, us supliquem que
prengueu lloc a taula.
-Si vós haguésseu
tingut ganes de veure’m, li replicà la fada, m’ho hauríeu demanat abans com a
les altres fades; «No us cal per a la vostra cort, més que persones boniques,
ben fetes i ben estupendes com les meues germanes. I no a mi, que sóc massa
lletja i massa vella, però amb tot, jo no és que tinga menys poder que elles; i
sense presumir, en tinc potser encara més.»
Totes les fades li insistiren
tant de posar-se a taula, que hi donà el seu consentiment. De primer, es
presentà una cistella d'or i a dins dotze pomells de pedres precioses. Les
fades arribades primer prengueren cadascuna el seu, de manera que no en quedà
cap per a Magotina, que començà a mormolar entre dents. La reina corregué al
seu gabinet i li portà una capseta de pells d'Espanya perfumades, coberta de
robins, tota plena de diamants. La reina li suplicà d’acceptar-les, però
Magotina sacsejà el cap i digué: "guardeu-vos les joies, senyora, jo en
tinc de sobra, venia només per veure si havíeu pensat en mi, però vós m’haveu
ben descuidada." En això va donar un fort cop de bastó sobre la taula, i
tota la carn que hi havia damunt es convertí en serps mal cuinades. Les fades
estaven tan horroritzades que llançaren els tovallons i abandonaren la festa.
Mentre les fades
enraonaven d’aquell cas dolent que Magotina els acabava de fer, aquesta bàrbara
i menuda fada s’acostà al bressol on eren les princesetes embolicades amb una barreja
de teles d'or i de les més boniques del món:
"Jo et dotaré,
digué de seguida, de ser la perfecta en lletjor.” I ja anava a donar alguna
maledicció a l’altra princesa, quan les fades impressionades es precipitaren i
li ho van impedir: de manera que la
malvada Magotina trencà un panell de vidre, i travessant-lo com un llamp, va
desaparèixer als ulls de totes.
D’uns quants regals
amb què les fades benèfiques pogueren dotar les princeses, la Reina en sentí
menys les bondats que d’aquell dolor que sentí en ser la mare de la criatura
més lletja del món. Però, se l’acostà entre els seus braços, i sentí tot el
dolor de veure-la enlletgir-se d'un instant a l'altre: inútilment intentava de
no ser violenta per a no plorar davant d’aquelles
senyores fades. Però no podia evitar-ho i no se’n sabria entendre la llàstima
que li professaren: "Que farem, germanes, es deien entre elles, què farem
per consolar la Reina?"
Es convocà un gran
Consell i tot seguit li parlaren d’escoltar menys el seu dolor, perquè hi hauria
un temps marcat en què la seua filla seria molt feliç.
“Però, interrompé la Reina, tornarà a ser
bella?”
–Nosaltres,
respongueren les fades, no podem explicar-vos res més, tingueu suficient amb
això, senyora, que la vostra filla serà feliç." Ella els ho agraí alamont i no deixà de carregar-los de presents;
perquè encara que les fades fossen ben riques, sempre volien que se’ls donàs
alguna cosa; i aquest costum ha passat entre tots els pobles de la terra, i el
temps no l’ha destruït.
Cap 2
La Reina digué a la
filla gran Laideronnette (això és Lletjoneta) i Bellotte (és a dir : Bufona) a
la més jove; Aquests noms s'hi ajustaven perfectament bé, perquè Lletjoneta es
va fer tan horrible que tingues l’ànim que tingues, era impossible mirar-la; la
germana es feia bella i semblava encantadora; de manera que Lletjoneta que ja
tenia dotze anys, es llançà als peus del rei i de la Reina demanant-los de
deixar-la anar per a tancar-se al
castell dels Solitaris, per amagar la seua lletjor i així no fer-los més tristos
per més temps; ells no deixaven d’estimar-la malgrat la seua deformitat, de
manera que tenien molta pena de donar consentiment; però els hi quedava Bufona,
que era bastant per consolar-los.
Lletjoneta demanà a
la reina d’emportar-se amb ella només la seua nodrissa i alguns oficials per
servir-la: "Vostè no ha de patir, senyora, li va dir, que se m’enduguen,
jo us confesse que en ser feta com sóc, m'agradaria d’evitar fins la llum del
dia." El rei i la Reina li van concedir el que demanava, va ser portada al castell que havia triat.
Era construït de feia molts segles, el mar arribava just sota les finestres i
li servia de canal, un ample bosc veí li proporcionava les passejades, i
diverses praderes li arrodonien la vista. La princesa tocava instruments i
cantava divinament bé; allà va estar-se dos anys en aquesta agradable solitud,
on escrigué fins i tot uns quants quaderns de reflexions: però la necessitat de
retrobar el rei i la reina l’obligà a muntar en carruatge i tornar a la cort.
Va arribar tot just quan s’anava a casar la princesa Bufona; tot era alegria. Quan
veieren Lletjoneta, tothom prengué un semblant de dolor, els seus pares no la
besaren ni l’acaronaren; i de regal, damunt li digueren només que estava molt
enlletgida i que l’aconsellaven de no aparèixer pel ball; que tanmateix si ella
volia veure’l, podien instal·lar algun petit forat des d’on mirar. Ella
respongué que no havia vingut ni a ballar ni a escoltar violins; que feia tant
de temps que era en el castell Solitari, que no havia pogut resistir-se a
deixar-lo per venir a dur els seu respecte al rei i a la Reina; que ella
coneixia amb un dolor molt profund que ells no podien sofrir- la, que tornaria
així al seu desert, on els arbres, les flors i les fonts, no li reprotxaven
gens la lletjor quan ella s’acostava. Quan el rei i la Reina veieren que estava
tan molesta, li digueren fent-ho encara més violent que es podia quedar per
dues o tres dies amb ells, però com que ella tenia cor, els va respondre que
per a ella seria massa penós deixar-los,
si passava aquells dies en tan bona companyia. Ells desitjaven massa que se
n’anàs per retenir-la, i li digueren amb fredor que tenia raó.
La princesa Bufona
li donà per regal de noces un vell llaç que ella havia dut tot l'hivern a la mànega, i el rei amb qui es
casava li donà tafetà porpra per a fer-se una faldilla. Si n’hagués sigut
grossera, hauria llançat la cinta i l’emporprat als nassos d’aquelles generoses
persones que l’obsequiaven tan malament; però ella tenia tant de valor, de
saviesa i de raó, que no volgué demostrar cap amargor; va marxar doncs amb la Fidel nodrissa per tornar al seu castell, amb el cor tan ple
de tristesa que va fer tot el viatge sense dir una paraula.
Cap 3
Quan es trobava un
dia en una de les alberedes més fosques del bosc, va veure baix d’un arbre una
gran serp verda, que alçant el cap, li digué: "Lletjoneta, no eres l’única
infeliç, veges la meva figura horrible i sàpigues que vaig nàixer encara més
bell que tu." La princesa espantada no sentí la meitat de les seves
paraules; va fugir i va estar-se uns
dies sense atrevir-se a eixir, de la por que tenia de tal encontre. Finalment,
avorrida d’estar sempre sola a la seva habitació, en caure la nit, va baixar a la vora del mar. Caminava
lentament i imaginava el seu trist destí, quan va veure venir una petita
embarcació tota daurada i pintada amb mil divises diferents: la vela era de
brocat d'or, el pal major de cedre, els rems de calambuc; semblava que només l’atzar
la feia remar. I com que s’aturà molt a prop de la riba, la princesa curiosa
de veure totes les belleses hi entrà,
la trobà guarnida de vellut carmesí amb
fons d'or i allò que servia de claus era fet de diamants. Però tot d’una la
barca s’allunyà de la riba; la princesa alarmada del perill que corria prengué
els rems per intentar de tornar: els seus esforços eren inútils, el vent que
bufava alçà les ones, i va perdre la terra de vista; no veient més que el cel i
la mar, s’abandonà a la Fortuna, convençuda que no li seria gens favorable,
i que Magotina també li feia
aquella mala passada. “ He de morir, digué, quins moviments secrets em fan
témer la mort? Ai las! fins ara, he
conegut cap dels plaers que la poden fer odiar? La meua lletjor espanta als
meus pares i tot; la meva germana és una gran Reina, i jo estic confinada al
fons d'un desert, on per tota companyia, he trobat una serp que parlava. Per
tant, no val més que jo perda la vida,
que anar arrossegant lànguidament aquesta que és la meua?"
Aquestes reflexions
esgotaren les llàgrimes de la princesa, que mirava amb valentia de quin costat
vindria la mort, i semblava convidar-la a no tardar, quan veié sobre les ones
una serp que s’acostava a la barca, i que li digué: "si esteu d'humor per
a rebre algun socors d’un pobre Serpentí
Verd tal com jo, estic disposat a salvar-vos la vida.
-La mort em fa
menys por que tu, exclamà la princesa, i si estàs buscant de fer-me algun
plaer, no et mostres mai més als meus ulls. "
Serpentí verd va
fer un llarg xiulet (és la manera com sospiren les serps) i sense replicar res
més, s’enfonsà en l'onada. «Quin horrible monstre!» digué la princesa a si
mateix, té ales verdoses, el cos és de mil colors, les urpes d'Ivori, els ulls
de foc i el cap eriçat de llarga crinera. Ah! Més m’estime morir que deure-li
la vida; però, continuà, quina afecció té a seguir-me i per quina aventura pot
parlar com si fos raonable?"
Així somniava, quan
una veu contestant el seu pensament li digué: "Has de saber, Lletjoneta,
que no cal menysprear Serpentí verd, i si no era això dir-te una duresa,
t’assegure que ell és menys lleig en la seua espècie que tu en la teua; però
ben lluny de voler-te molestar, ens agradaria alleujar-te les penes, si ens en
donaves consentiment".
Aquesta veu
sorprengué molt la princesa; i el que ella li havia dit pareixia tan poc
sostenible, que no tingué prou força per
aguantar-se les llàgrimes; però fent de sobte un pensament: “ Com! Exclamà, jo no vull plorar la meva mort, i tinc la debilitat
de plorar perquè se’m critica la lletjor? " Ai las! De què em serviria ser la persona més bonica del món, no em
moriria menys ni poc, això ha de ser fins i tot un motiu de consol per
evitar-me lamentar la vida»
Cap 4
Mentre ella
moralitzava així, la barca encara flotant a discreció dels vents va xocar
contra una roca, no en va quedar ni dues peces de fusta juntes. La pobra
princesa sentia que tota la seua filosofia no podia res contra un perill tan
evident; va trobar unes peces de fusta que creia prendre entre els braços, i
sentint-se llevada, arribà afortunadament al peu d'aquesta gran roca. Ai! com
es va trasmudar, quan comprovà que estava estretament abraçada a Serpentí verd?
Com ell comprovà l’ensurt espantós que ella tenia, s’apartà una mica i li cridà:
"Vós no em tindria tanta por si realment em conegués més, però és el rigor
del meu destí espantar a tothom."
Immediatament es llançà a l'aigua, i Lletjoneta quedà sola sobre aquella roca
d'una grandesa prodigiosa.
A qualsevol costat
que podia llançar els ulls, no veia res per endolcir la seua desesperació, la
nit s’acostava, no tenia cap provisió per menjar i no sabia on arrecerar-se:
"Pensava, va
dir, acabar tristament els meus dies en la mar; sense dubte està ací l’últim
període, qualsevol monstre marí vindrà a devorar-me, o la manca d'aliments em
traurà la vida.» Es va asseure al més alt de la roca; mentre era de dia va
mirar la mar, i quan la nit de fet arribà, ella es va treure la faldilla de
tafetà porpra amb què es cobrí el cap i la cara, i llavors així es quedà molt
preocupada del que li anava a passar.
A la fi s’adormí, i
li semblava sentir diversos instruments; estava convençuda que somniava; però
després d'una moment va sentir cantar aquests versos, que semblaven fets per a
ella:
Souffrez
qu'ici l'Amour vous blesse,
L'on y
ressent ses tendres feux,
Ce dieu
bannit notre tristesse,
Nous nous
plaisons dans ce séjour heureux.
Souffrez
qu'ici l'Amour vous blesse,
L'on y
ressent ses tendres feux.
Patiu que ací l'Amor ferix,
Se sent la seua
llum suau,
Déu que desterra la
tristesa,
Ens alegrem
d’aquest descans feliç.
Patiu que ací l'Amor ferix,
Se sent la seua
llum suau.
Cap 5
L’atenció que ella
va fer d’aquestes paraules la despertà completament: "De quina alegria i
de quina desgràcia estic amenaçada, digué, en l'estat on sóc, resten encara
dies bons?" Va obrir els ulls amb una mena de por, tement de trobar-se
envoltada de monstres; però quina va ser la sorpresa quan, en lloc d’aquesta
roca espantosa i salvatge, es va trobar en una habitació tota revestida d’or,
el llit on era tombada responia perfectament a la magnificència del Palau més
bell de l'univers: es va fer de seguida cent preguntes, no podia creure que
estava ben desperta. Finalment s’alçà i corregué a obrir una porta amb vitralls
que donava a un balcó espaiós, on va descobrir totes les belleses que la
natura, assistida de l’art, pot abastir a la terra: jardins plens de flors, de
fonts, d’estàtues, i d'arbres rars, boscos que s’allargaven, palaus amb les
parets decorades amb pedres precioses, teulades de perles tan meravellosament
fetes que eren talment obres mestres; una mar dolça i tranquil.la, coberta de
mil tipus d'edificis diferents, amb les veles, les banderoles i les flames
agitades pels vents, que feien l'efecte del món més agradable a la visió.
"Déus! justos
déus, exclamà, què veig, on sóc? Quina sorprenent metamorfosi, en què s’ha convertit
aquesta horrible roca, que semblava amenaçar els cels amb les puntes exigents?
Era jo qui moria ahir en una barca, i que vaig ser salvada per l’ajuda d’una
serpent?" Parlava així, caminava, s’aturava; finalment va sentir una mica
de soroll del seu apartament, hi va entrar
i veié venir a ella un centenar de pagodes vestits i fets de cent
maneres diferents; els més grans tenien un colze d’alçada i els més petits no
tenien més de quatre dits; uns bonics, elegants, agradables; altres horribles i
d’una lletjor aterridora: eren de diamants, de maragdes, de robins, de perles,
de cristall, d’ambre, de coral, de porcellana, d'or, d’argent, d’aram, de
bronze, de ferro, de fusta, de terra: uns sense braços, altres
sense peus, boques en l'orella, els ulls
de través, el nas aixafat: en poques paraules, no hi ha més diferències entre
les criatures que habiten el món que hi havia entre aquests pagodes.
Els que es
presentaren davant la princesa eren els diputats del Regne; després d’haver-li
fet una arenga, barrejada amb alguns raonaments molt assenyats, li digueren per
entretenir-la, que des de feia temps viatjaven pel món, però que per obtenir el
permís del seu sobirà, per començar li havien de fer jurament de no parlar gens,
que n’hi havia fins i tot de tan escrupolosos que no volien moure ni el cap, ni
els peus ni les mans: però tanmateix la majoria no podia resistir-se’n, que
així recorrien l'univers, i que en ser de tornada, s’aplegaven al seu rei amb
el relat de tot el que passava de més secret a les diferents corts on havien
estat rebuts. "És, senyora, afegiren els diputats, un plaer que us donarem
alguna vegada, perquè tenim l’ordre de no oblidar res per tal d’alegrar-vos: en
comptes de portar-vos regals, venim a entretenir-vos amb les nostres cançons i
els nostres balls." Immediatament van començar a cantar aquestes lletres,
ballant una dansa rodona amb tabals i castanyoles:
Les
plaisirs sont charmants,
Lorsqu'ils
suivent les peines,
Les
plaisirs sont charmants
Après de
longs tourments:
Ne brisez
point vos chaînes
Jeunes
amants.
Les
plaisirs sont charmants.
Lorsqu'ils
suivent les peines,
Les
plaisirs sont charmants
Après de
longs tourments.
A force de
souffrir
des
rigueurs inhumaines,
Vous
trouverez d'heureux moments.
Les
plaisirs sont charmants,
Lorsqu'ils
suivent les peines,
Les
plaisirs sont charmants
Après de
longs tourments.
Els plaers són d’encant,
Tot seguit de les
penes,
Els plaers són d’encant
Després turments
molt grans:
No trenqueu les
cadenes
Joves enamorats.
Els plaers són d’encant.
Tot seguit de les
penes,
Els plaers són d’encant
Després turments
molt grans.
A força de patir
Els rigors inhumans,
Trobareu temps feliç.
Els plaers són d’encant,
Tot seguit de les
penes,
Els plaers són d’encant
Després turments
molt grans.
Cap 6
Quan acabaren, el
diputat que portava la veu digué a la princesa: «Heus ací, senyora, 100
pagodins, que estan destinats a l'honor de servir-vos, tot el que vulgueu en el
món s'acomplirà, sempre que vós sigueu entre nosaltres.» El pagodins
aparegueren al seu torn, duent cistelles
proporcionals a la seva mida, plenes de cent coses diferents, tan
boniques, tan útils, tan ben fetes i tan riques, que Lletjoneta no parava
d’admirar, d’elogiar, i d’acreditar les meravelles que veia. El més manifest
dels pagodins, que era una petita figura de diamants, li proposà d’entrar a
l’alcova dels banys, perquè la calor augmentava. La princesa caminà a la banda
que li mostrava, entre dues files de guardaespatlles d'una mida i d’una pinta
per fer morir de riure. Trobà dues tines de cristall guarnides d’or, plenes
d'aigua d'una olor tan bona i tan estranya que es quedà sorpresa, un pavelló de
tela d'or s’alçava barrejat amb verd. Va
preguntar per què hi havia dos tines, digueren que una era per a ella i l’altra
per al sobirà dels pagodes. "Però, exclamà, en quin lloc és ell?
-senyora, li
digueren, ara és a la guerra, el veurà al seu retorn." La princesa
preguntà també si era casat: li van dir que no, i que era tan estimable, que no
havia trobat fins aleshores ningú digne d'ell. Ja no va empènyer més enllà la seua
curiositat, es despullà i es ficà a la banyera. De seguida pagodes i pagodins
van començar a cantar i tocar instruments; uns tenien tiorbes, fetes d'una
closca de nou, altres tenien violes, fetes d'una closca d'ametla, perquè calia
proporcionar els instruments a les seues talles: però tot això era tan
precís i s’ajustava tan bé, que res no
agradava més que aquesta classe de concerts.
Quan la princesa va
eixir del bany, li presentaren un vestit de Cambra magnífic; diversos pagodes,
que tocaven la flauta i l’oboè, caminaven davant d’ella, d’altres pagodins la
seguien cantant versos a la seva lloança: així entrà en una habitació on era preparada
la toaleta. Immediatament pagodins bistecs d’honor, pagodins cambreres, anaven
i venien, la pentinaven, la vestien, l’elogiaven, l’aplaudien, no hi havia cap
problema de lletjor, de faldilla porpra o de llaçada grossa.
Cap 7
La princesa n’estava
realment sorpresa: "Què és això, digué, que pot proporcionar-me una
felicitat tan extraordinària? N’estic a punt de morir, m’esperava la mort, no
puc esperar una altra cosa, i no obstant
això em trobe tot de sobte en el lloc del món el més agradable, el més
magnífic i on m’expressen la més gran
alegria en veure'm!” Com que tenia
infinitament d’ànim i de bondat, ho feia
tan bé que totes les petites criatures que se li acostaven es quedaven encantades de les seues maneres.
Tots els dies en
alçar-se, tenia nous vestits, nous encaixos, noves joies; era massa pena que fos
tan lletja: però no obstant això, ella que no podia sofrir-se, començà a
trobar-se menys desagradable, per la gran cura que prenien d’arreglar-la. No hi
havia hora en què no vingués alguns pagodes, i no li donaren compte de les
coses més secretes i les més curioses que passaven en el món, tractats de pau, lligues
per fer la guerra, traïcions i ruptures d'amants, infidelitats d’amistançades,
desesperacions, reconciliacions, hereus decebuts, matrimonis trencats, vídues
velles que es tornaven a casar malament a posta, tresors descoberts, fallides,
fortunes fetes en un moment, favorits despatxats, cadires desplaçades, marits
gelosos, dones coquetes, nens dolents, ciutats derruïdes: en fi, què no
contaven a la princesa per entretenir-la o per tenir-la ocupada? De vegades, hi
havia pagodes que tenien el ventre tan inflat i les galtes tan bufades, que era
una cosa sorprenent. Quan els preguntava per què eren així, ells li digueren:
"com que no ens és permès de riure o de parlar en el món, i podem veure
fer constantment totes les coses ben ridícules i bestieses gairebé
intolerables, les ganes de burlar-nos-en són tan fortes que ens inflem, i és en
si mateix una hidropesia de riure, de la qual ens n’estem curant des que som
ací.» La princesa admirava el bon esperit de la gent pagodina; perquè en efecte
un podria inflar-se de riure, si calia riure de totes les impertinències que
veiem.
No hi havia cap
vesprada sense una de les més belles obres de Corneille o de Molière. El
ball era molt freqüent, i les figures
més petites, per aprofitar-se de tot, ballaven a la corda, per ser millor
vistes: d'altra banda, els menjars que servien a la princesa podien passar per
convits de festa solemne. Li Portaven
llibres seriosos, galants, històrics, en fi els dies s’esgolaven com els
moments, encara que la veritat tots aquests pagodes tan espirituals li
semblaven d'una menudència insuportable; com succeïa sovint que en anar de
passeig, ella se’n ficava una trentena a les butxaques per entretenir-se, era
la cosa més agradable del món escoltar-los escatainar amb la seva veueta, més
clara que la dels titelles.
Cap 8
Arribà un dia que
la princesa, que no podia dormir, va dir: "què serà de mi, estaré sempre
ací?" La vida passa més agradablement del que m’hauria atrevit a esperar,
tanmateix alguna cosa falta en el meu
cor, no sé què és, però ja comence a sentir que aquesta seguida dels mateixos
plaers, que no canvia per cap esdeveniment, sembla insípida.
-Hola! Princesa,
digué una veu, no serà culpa vostra? Si volguésseu estimar, sabríeu ràpidament
que un pot estar-se molt de temps amb el que estima, en un palau i fins i tot
en una soledat horrible, sense necessitat d’eixir-ne.
-Quin pagoda em
parla? Respongué ella. Quin perniciós consell em dóna, contrari a la resta de
la meva vida?
-No és un pagoda,
li contestà, qui li diu una cosa que vós fareu tard o d'hora. És el dissortat
sobirà d'aquest Regne que us adora, senyora, i que només s'atreviria a dir-ho
tremolant.
-Un rei m’adora,
replicà la princesa, el rei té ulls? O si no està encegat, no ha vist que jo
sóc la persona més lletja del món?
–Jo us he vist,
senyora, respongué l'invisible, I no us he trobat tal com us representeu, i bé
és la vostra persona, el vostre mèrit o la vostra desgràcia, us ho repetiré, jo us adoro: però el meu amor
respectuós i temorós m’obliga d’amagar-me.
-Jo en tinc
l'obligació, respongué la princesa, què faria jo, Ai! Si m'agradara alguna
cosa?
–Vós faríeu la
felicitat d’aquell que no pot viure sense vós, li digué, però si no li permeteu
aparèixer, no s’atrevirà a fer-ho.
-No, digué la
princesa: no, no vull veure res que em comprometa durament. "Van parar de
respondre-li, i la resta de la nit ella estigué molt preocupada d’aquesta
aventura.
Qualsevol decisió
que hauria pres a no dir res que tinga qualsevol relació amb aquesta
aventura, no pogué impedir-li preguntar
als pagodes si el seu rei ja estava de tornada. Li van dir que no. Aquesta
resposta que s’ajustava malament al que ella havia entès la preocupà, i no
deixà de preguntar també si el rei era jove, i ben fet. Li digueren que era
jove, que era ben fet i molt agradable. Ella preguntà si sovint tenien notícies
seves. Li digueren que en tenien tots els dies. "Però ell sap, afegí, que
estic al seu palau?
-Sí, senyora,
respongué, ell sap tot el que passa respecte a vós, ell s’hi preocupa i d'hora
en hora fem partir correus que li porten informació de vós." Ella va quedar
callada i començà a somniar molt més sovint que no estava acostumada a fer.
Quan estava sola,
la veu li parlava: alguna vegada sentia por, però de vegades li agradava;
perquè no hi ha res tan galant com allò que li deia. "Qualsevol decisió
que haja fet de no estimar mai, respongué la princesa, i qualsevol raó que
tinga per defensar el meu cor d'un compromís que podria ser fatal, us ho
confesso però, bé que m'agradaria conéixer un rei amb un gust tan estrany com
el vostre: perquè si bé és cert que vós m'estimeu, potser sou l'únic en el món
que pogués tenir una debilitat semblant per a una persona tan lletja com jo.”
–Penseu tot el que
us agrada del meu caràcter, mon adorable princesa, respongué la veu, trobe
bastant que es justifica en el vostre mèrit, no és això el que m'obliga a
amagar-me, jo en tinc raons tan tristes que si vós les sabésseu, no podríeu
negar ni refusar la vostra pietat." La princesa llavors va instar la veu
d'explicar-se; però la veu ja no parlava,
només escoltava llargs i sentits
sospirs; totes aquestes coses la preocuparen i encara que era un amant
desconegut i ocult, li feia mil atencions, per afegir que el lloc on es trobava
li feia desitjar una companyia més
adequada que la dels pagodes. Això va ser causa que començara a avorrir-se de
tot, només la veu del seu invisible tenia el poder d’interessar-la gratament.
Cap9
Una de les nits més
fosques de l'any, que ella s’havia adormit, se n’adonà en despertar que algú
estava assegut prop del seu llit; creia que era la pagodina de perles, que, amb
més valor que els altres, venia a vegades a entretenir-la. La Princesa avançà
la mà per prendre-la; però li prengueren la seua, li la premeren, la besaren,
li caigueren damunt unes quantes
llàgrimes, s’estava tan torbada que no podia parlar; ella no dubtà que era el
rei invisible: "què voleu de mi, digué amb un sospir, és que puc estimar
sense conèixer-vos i sense veure-vos?"
-Ah! Senyora, va
contestar-, quines condicions afegiu a la dolçor d’agradar-vos? M’és impossible
deixar-me veure. La malvada Magotina, que us ha fet aquesta mala passada, és la
mateixa que m’ha condemnat a una penitència de set anys, ja n’han passat cinc,
encara me’n queden dos l’amargor dels quals vós endolcireu si voleu acceptar-me per espós.
"Pensareu que sóc un temerari, i que el que us demane és absolutament
impossible: però, senyora, si sabésseu fins a quin punt va la meva passió, com
és de gran l'excés de les meues penes, no refusaríeu la mercé que us
demane."
Lletjoneta es
molestà, com ja he dit, trobava que el rei invisible tenia tot el que podia
plaure en l'esperit, i l’amor s’embargava en el seu cor, sota el nom específic
d'una generosa pietat. Ella replicà que calia uns dies més per poder
decidir-se: era molt d’haver-la portada en pocs dies de diferència a una cosa
de la qual no s’atrevia a presumir: es multiplicaren festes i concerts, ja no
cantaven davant d’ella sinó cançons d’himeneu (matrimonials): constantment li
portaven regals d'una espectacularitat que superava tot el que mai s’havia
vist; la veu amorosa, diligent prop d’ ella, li feia la cort tan aviat com era
de nit, i la princesa es retirava d’hora per mantenir-la durant més temps.
Finalment ella
consentí a prendre el rei invisible per espós, i es va comprometre a no veure’l
fins després que la seva penitència seria acabada. "Ací està tot, per a
vós i per a mi, digué: si vós teniu aquesta curiositat imprudent, hauré de
tornar a començar la meva penitència i
vós compartireu la pena amb mi; però si sou capaç d’evitar seguir els mals
consells que us donaran, tindreu la
satisfacció de trobar-me en el vostre cor i de trobar alhora la meravellosa
bellesa que la malvada Magotina us ha robat." La princesa il.lusionada amb
aquesta nova esperança va fer mil juraments al seu espòs de no tenir cap curiositat contrària als seus desitjos; Així
les noces acabaren sense soroll i sense resplendor, el cor i l’ànim, no hi
trobaren menys la seua consideració.
Cap 10
Com que tots els
pagodes buscaven ansiosament d’entretenir la seva nova Reina, n’hi hagué un que
li portà la història de Psique, que un autor dels més a la moda acabava de fer
en bona llengua: ella trobà moltes coses que tenien a veure amb la seua
aventura, i li prengué un desig tan violent per veure a sa casa son pare i sa mare
amb la germana i el seu cunyat, que totes les coses del món que pogué dir-li el
rei, res no fou capaç de traure-li aquesta fantasia. "El llibre que
llegiu, va afegir, us pot donar a conèixer en quines desgràcies Psique va
caure. Ei! I gràcies, aprofiteu l'oportunitat per evitar-les". Ella
prometé més del que li havien demanat; finalment un vaixell carregat de pagodes
i de magnífics presents fou despatxat amb cartes de la Reina Lletjoneta per a
sa mare la reina. Ella li suplicava de venir a veure-la en el seu Regne, i els
pagodes tingueren només per aquesta
ocasió permís de parlar en un altre lloc
no a casa seua.
La pèrdua de la
princesa no havia deixat més que descobrir sensibilitat entre els familiars, la
creien morta, per això les cartes van ser infinitament agradables a la cort; i
la Reina, que moria de ganes per veure-la altra vegada, no resistí ni un moment
de partir amb la seva filla i el gendre. Els pagodes, els únics que coneixien
el camí del Regne, conduïren tota la família reial, i quan Lletjoneta veié els
seus pares, cregué morir d’alegria. Va llegir i rellegir Psique per considerar
tot el que li dirien, i sobre tot el que havia de contestar: però estava molt
ocupada, es despistà en cent llocs: ara el rei era a l'exèrcit, adés estava
malalt i de tan mal humor que no volia veure ningú, ara estava de pelegrinatge,
adés anava de caça o de pesca. En fi semblava que estava ocupat per no dir res
que valga la pena, i que la bàrbara Magotina li havia capgirat l'esperit. La seva
mare i la seva germana en raonaren juntes; van concloure que ella els
enganyava, i que potser s’enganyava ella mateixa, així que amb un zel mal
regulat, decidiren parlar amb ella: se n’ocuparen amb tanta habilitat que llançaren mil temors i mil dubtes en la seua
ment; després de defensar-se molt de temps d'acord al que estaven dient-li, va
confessar que fins llavors, ella no havia vist el seu marit, però que tenia
tants encants la seva conversa que era suficient de sentir-lo per ser feliç,
que encara tenia penitència durant dos anys i que després d'aquell temps, no
només l’ havia de veure, sinó que ella esdevindria bonica com l'estrella del
dia.
«Ah!» desgraciada,
exclamà la Reina, què grossers són els senyals que et mostren! És possible que
cregues amb tanta simplicitat aquestes històries? El vostre marit és un
monstre, i no pot ser altrament, perquè tots els pagodes dels quals ell n’és el
rei són vertaders macacos.
-Jo crec més aviat, respongué Lletjoneta, que ell mateix és el Déu d'Amor.
-Quin error!
exclamà la Reina Bufona, digueren a Psique que tenia un monstre d’espòs, i ella
trobà que era l’Amor: estàs entestada que el vostre és l’Amor, i sens dubte és
un monstre; com a mínim, poseu la ment en repòs, aclariu-vos en una cosa tan
fàcil» La Reina en digué un altre tant i el seu gendre encara més.
La pobra princesa
continuà tan confosa i tan torbada, que després de despatxar tota la família
amb els regals que pagaven de sobra el tafetà porpra i la llaçada de màniga, va
decidir, tot i que ell en podia tornar, d’anar a veure el seu marit. Ah!
curiositat fatal, que amb mil exemples terribles no ens poden corregir,
costaràs molt cara a aquesta infeliç princesa! Hauria tingut molt de pesar per
no imitar la seua predecessora Psique, de manera que s'amagà una llanterna com
aquella havia fet, i la va fer servir per veure el rei invisible, tan estimat
al seu cor. Però quin terrible crit que va fer, quan en lloc del tendre Amor
ros, blanc, jove i tan amable, va veure l’horrorós Serpentí verd de llargues
crineres eriçades? Ell despertà transportat de ràbia i desesperació:
"Bàrbara, cridà, aquesta és la recompensa a tant d’amor?" La princesa ja no l’escoltava, la por l’havia
fet desmaiar-se i Serpentí ja era ben lluny.
Cap 11
Al soroll de tota
aquesta tragèdia, alguns pagodes s’havien acostat; van acollir la princesa, la
socorregueren, i quan es va refer, es trobà en un estat on la imaginació no pot
arribar; Com se’n culpava, del mal que proporcionava al seu marit? Ella
l’estimava tendrament, però detestava la seva figura, i hauria volgut per la
meitat de la seva vida no haver-lo vist mai.
Tanmateix interromperen aquests tristos pensaments
alguns pagodes, que entraren amb un aspecte espantat a la seva habitació;
venien a advertir-la que diversos vaixells plens de titelles, amb Magotina
liderant-los, havia entrat sense obstacle al port. Els titelles i els pagodes
són enemics de sempre: estan en disputa en mil coses i els titelles tenen fins
i tot el privilegi de parlar a tot arreu, però els pagodes no gens. Magotina
era la seva reina, l’aversió que ella tenia pel pobre Serpentí verd i per la
dissortada Lletjoneta l’obligà a reunir les tropes, amb la decisió de
turmentar-los en el moment que el seu dolor seria més viu.
Ella no sentí cap
pena de tenir èxit en els seus plans, perquè la Reina estava tan desolada, que
encara que l’apressaren a donar les ordres necessàries, se’n resistí,
assegurant que no entenia gens la guerra: els pagodes, que s’havien trobat
assetjats en les ciutats i en el gabinet dels grans capitans, s’ajuntaren pel
seu compte, ella els ordenà atendre totes les coses i tot seguit es retirà al
seu despatx, considerant amb els mateix punt de vista tots els esdeveniments de
la vida.
Magotina tenia de
general el famós Putxinel.li, que coneixia bé el seu ofici, i que tenia un gran
cos de reserva, compost de mosques vespes, d’escarabats i de papallones, que
feren meravelles contra algunes granotes i uns llangardaixos lleugerament
armats. Es trobaven de feia molt de temps a sou dels pagodes, realment més formidables
pel seu nom que pel seu valor.
Magotina
s’entretingué un temps a veure el combat, pagodes i pagodins s’hi superaren:
però amb un cop de vareta la fada aclarí tots aquests bells edificis: els
jardins encantadors, els boscos, els prats, les fonts van ser enterrats sota
les seves pròpies ruïnes i la reina Lletjoneta no pogué evitar la difícil
condició de ser esclava de la fada més maligna que mai serà, quatre o
cinc-cents titelles l’obligaren a anar
fins on era Magotina. “Senyora, li
digué Putxinel.li, heus ací la Reina dels pagodes, m'atreveixo a
presentar-vos.”
-Jo, la conec de fa
molt de temps, digué Magotina: ella és la causant d’un afront que vaig rebre el
dia del seu naixement, mai no ho oblidaré.
-Ai! Senyora, digué
la Reina, havia cregut que vós ja us havíeu prou revenjat, el do de lletjor que
m’heu proporcionat en grau superior podria haver satisfet qualsevol persona
menys reivindicativa que vós.
-Ja que parleu, va
dir la fada, heus ací un doctor de nova factura, el vostre primer treball serà
ensenyar filosofia a les meues formigues, prepareu-vos a donar-los cada dia una
lliçó.
-Com m´hi he de
posar jo, senyora, respongué la Reina angoixada, no sé res de filosofia, i quan en sabés, les vostres
formigues serien capaces d'aprendre’n?
–A veure, a veure
aquesta discutidora, exclamà Magotina: Bé! Reina, vós no els ensenyareu
filosofia; però donareu a tothom, malgrat vós, un exemple de paciència que serà
difícil d'imitar.
Després li va fer
posar sabates de ferro tan estretes, que la meitat del seu peu no hi podia
entrar; però així i tot calgué calçar-les bé, aquesta pobra Reina tingué tot el
temps de plorar i de patir: "Oh vinga! Digué Magotina, ací hi ha una
filosa carregada d’una teranyina, us demane que la fileu tan fina com els
vostres cabells i us done només dues hores.»
-Jo no he filat
mai, senyora, digué la Reina, però encara que el que voleu em semble
impossible, intentaré obeir-vos."
La van dur de
seguida al fons d'una cova molt fosca, la tancaren amb una pedra grossa,
després de donar-li un pa bis i una gerra d'aigua.
Quan volgué filar
aquesta immunda teranyina, el fus massa pesat li va caure cent i cent vegades a
terra, va tenir la paciència de
recollir-lo tantes voltes i
d’iniciar el treball en tantíssimes ocasions; però sempre era inútilment.
"En aquest moment, va dir, reconec l'excés de la meva desgràcia, estic en
mans de la implacable Magotina; no està contenta d’haver-me robat tota la
bellesa, que vol trobar pretextos per fer-me morir.” Va començar a plorar, repassant en la seva
ment l'estat feliç que acabava de gaudir en el regne de Pagòdia i tirant per
terra la filosa: «Que vinga Magotina quan li plaurà, digué, jo no sé fer
l'impossible» Va sentir una veu que li deia: «Ah! reina, la curiositat massa
indiscreta us costa les llàgrimes que escampeu: no obstant això no hi ha manera
de veure sofrir el que un estima, tinc una amiga de la qual encara no us he
parlat, s'anomena fada Protectora, espere que us serà de gran ajuda.”
Immediatament trucaren tres cops i, sense veure ningú, la seua filosa es va
filar i capdellar. Al cap de dues hores,
Magotina, que buscava gresca, fèu treure la pedra de la cova, i hi va entrar
seguida per una processó de nombrosos titelles: "vejam, a vejam, digué,
l’obra d’una pereosa que no sap ni cosir ni filar.
-Senyora, digué la
Reina, jo no en sabia en efecte, però ha calgut aprendre’n." Quan Magotina
veié una cosa tan estranya, va prendre el pilot de teranyina i li digué:
"realment, sou massa llesta, seria una llàstima no tenir-vos ocupada:
teniu, Reina, heu de fer xarxes amb aquest fil, que siguen prou fortes per
capturar salmons.
-Hei! Gràcies,
respongué, considereu que ni amb prou feines s’hi poden caçar mosques.
-Vós raoneu molt,
amiga meva, digué Magotina, però no us servirà de res. " Va eixir de la
cova, féu encaixar la gran pedra de davant i li assegurà que si en dues hores
les xarxes no estaven acabades, estava perduda.
«Ah! Fada
Protectora, digué llavors la reina, és cert que les meues penes poden
afectar-vos, no em negueu el vostre socors. " En un moment les xarxes es
començaren i s’acabaren. Lletjoneta va quedar sorpresa i en l'últim punt, agraí en el seu cor aquesta
fada amiga que li va fer tant de bé, i pensava amb el plaer que probablement
era el seu marit que li proporcionava aquesta amiga. "Ai! Serpentí verd, digué,
sou molt generós d’estimar-me encara després del mal que us he fet. " No
li respongué res, perquè Magotina entrà i es va sorprendre molt de trobar les
xarxes tan diligentment treballades, que una mà normal no hauria estat capaç de
fer tal treball. "Què!" li digué, tindríeu l'audàcia de ratificar-me
que sou vós qui ha teixit aquestes xarxes?
–Jo no tinc cap
ajut - ni en la vostra Cort, senyora, digué la Reina, i quan n’estaré allà,
estic tan ben tancada que seria difícil de poder parlar-me sense el vostre
permís.
-Ja que sou tan
llesta i tan hàbil, digué Magotina, sereu molt útil en el meu Regne.
De seguida ordenà
que aparellaren els seus vaixells i que
tots els titelles estigueren a punt de partir. Va fer lligar la Reina amb grans
cadenes de ferro, amb por que per algun moviment de desesperació no es llançàs
al mar. Aquesta princesa desafortunada deplorà durant tota la nit el seu trist
destí, fins que veié amb la claror de les estrelles Serpentí verd, acostant-se lentament des de
l'embarcació. "Sempre tinc temor de fer-vos por, digué, i malgrat les
raons que tinc de no tractar-vos, em sou infinitament estimada."
-Podeu negar perdó
a la meva indiscreta curiositat? Respongué ella, i puc dir-vos sense
desagradar:
Est-ce vous, Serpentin, cher
amant, est-ce vous?
Puis-je revoir l'objet pour qui
mon cœur soupire,
Quoi! je puis vous revoir, mon
cher et tendre époux
O Ciel! que j'ai souffert un
rigoureux martyre,
Que j'ai souffert, hélas!
En ne vous voyant pas !
Serpentin répliqua par ces vers:
Que les douleurs de l'absence
Troublent les cours amoureux.
Dans le royaume affreux,
Où les dieux irrités exercent
leur vengeance !
On ne saurait souffrir de maux
plus rigoureux,
Que les douleurs de l'absence.
Sou vós, Serpentí, car amant, sou
vós?
Puc reveure l'objecte per qui mon
cor sospira,
Ja puc veure’us de nou, dolç i
estimat espós?
Quin rigorós martiri Oh cel! Que
jo patia
Com vaig patir, Ai las!
En no veure-vos pas!
Replicà Serpentí amb aquests
versos:
Que els dolors de l'absència
Torben el curs amorós.
En el reialme espantós
On els déus irritats imposen llur revenja!
No sabríem sofrir de mal més
rigorós,
Que els dolors de l 'absència.
Cap 12
Magotina no era
d’aquestes fades que dormen a vegades, les ganes de fer mal la mantenien sempre
desperta, no deixà d'escoltar la conversa del rei Serpentí i la seva dona: i
vingué a interrrompre-la com una fúria: «Ah!» Ah!, digué, vosaltres us fiqueu
amb les rimes i us queixeu amb el to de Febus; realment, ho tinc ben fàcil. Prosèrpina,
la millor amiga meua, em demanà de
portar-li algun poeta a jornal; no és que li’n falten, però en vol més. Vinga,
serpentí verd, jo us ordene, per completar la penitència, que aneu a la mansió
fosca i feu els meus compliments a la dolça Proserpina.” L’infortunat Serpentí marxà de seguida amb
llargs xiulets, que van deixar la reina en el dolor més profund. Ella pensà que
ja no tenia res a fer, en el seu traspàs exclamà: "Per quin delicte
t’havem desagradat, bàrbara Magotina! Jo tot just havia arribat al món quan la
teua infernal maledicció s’endugué la meva bellesa i em va fer horrible: pots
dir que era culpable d'alguna cosa, ja que encara no tenia l'ús de raó, i que
no coneixia ni a mi mateix? Estic convençuda que l’infortunat rei que acabes
d'enviar als Inferns és tan innocent com ho era jo: però acaba, fes-me morir
ràpidament: és l’única gràcia que et demane.
-Series massa
feliç, digué Magotina, si fes cas de la teua pregària, abans cal que extragues
aigua de la Font sense fons. "
Tan aviat com els
vaixells arribaren al Regne dels titelles, la cruel Magotina prengué una Mola
de molí: la lligà al coll de la Reina i li ordenà de pujar amb això fins al cim
d'una muntanya que era molt per damunt dels núvols; que quan arribaria, que
collís trèvols de quatre fulles, que n’omplís la cistella i que de seguida
baixés al fons de la vall, per arreplegar en una gerra foradada l’Aigua de
Discreció, i que li’n dugués prou per tal d’omplir el seu gran got. La Reina li
digué que era impossible que ella pogués obeir; que la Mola de molí era deu
vegades més pesada que ella, que la gerra foradada no podria contenir tota
l’aigua que ella volia beure, i que no
podia comprometre’s a dur a terme una cosa tan impossible. " Si
falles, digué Magotina, tingues cert que el teu Serpentí verd en
patirà." Aquesta amenaça causà tant
d’espant a la Reina, que sense considerar la seva feblesa, va intentar caminar,
però ai! Hauria estat ben inútil, si la
fada Protectora, que ella cridà, no hagués vingut al seu rescat. "Veieu, li digué en abordar-la, és el
pagament just per la vostra fatal curiositat, no us queixeu sinó a vós mateix
de l'estat on Magotina us fica." De
seguida la transportà dalt la muntanya i li posà trèvols de quatre fulles dins
la cistella, malgrat els monstres horribles que la guardaven, i que la volien
defensar dels esforços sobrenaturals: però amb un colp de vareta, la fada
Protectora els tornà més suaus que corders.
No esperà el
reconeixement de la Reina, agraïda per acabar de fer-li tot el plaer que d’ella
depenia. Li va donar un petit carro, tirat per dos canaris blancs, que parlaven
i xiulaven de meravella. Li digué de
baixar de la muntanya, de llançar les sabates de ferro contra dos gegants
armats amb garrots que custodiaven la font, que caurien sense cap sentiment:
que ella donàs la gerra als petits canaris, que ells trobarien la manera
d’omplir-la d'Aigua de Discreció; que tan aviat com en tingués, es fregàs la
cara, i que es convertiria en la persona més bella del món; que a més
l'aconsellava de no quedar-se a la font, no tornar a pujar la muntanya; sinó
detenir-se en un petit bosc molt agradable, que trobaria de camí; i on podia
passar tres anys, que Magotina mentrestant creuria que ella estaria ocupada en
pouar l’aigua per a la seva gerra, o que altres perills del viatge l’haurien
fet morir.
La reina besà els
genolls de la fada Protectora, li va agrair cent vegades els favors especials
que en rebia: "Però, afegí, senyora, ni els feliços èxits que he de tenir,
ni la bellesa que m’heu promés, no em sabrien copsar d’alegria fins que
Serpentí no serà deserpentinat.
-Això arribarà després que vós haureu estat
tres anys al bosc de la muntanya, li digué la fada, i que a la vostra tornada
li haureu donat l’aigua de la gerra foradada i el trèbol a Magotina. "
La reina va
prometre a la fada protectora no faltar a res de tot el que ella li havia
prescrit. "No obstant això, senyora, va afegir, he d’estar tres anys sense sentir parlar del rei
Serpentí?
-Us mereixeu estar
tot el temps de la vostra vida, privada de
notícies d’ell, va contestar la fada; perquè pot ser res més terrible
que obligar com ho heu fet aquest pobre
rei una altra vegada a començar la seva penitència? " La reina no
respongué res, les llàgrimes que fluïen dels seus ulls i el seu silenci
marcaven prou el dolor que sentia. Va muntar en el petit carro, els canaris de
Canàries van fer el seu deure i la
conduïren al fons de la vall, on els gegants
vigilaven la Font de la Discreció. Ràpidament va prendre les sabates de
ferro que els llançà al cap; tan aviat com foren impactats, van caure com a
colossos sense vida: els Canaris van prendre la gerra foradada i la referen amb
una destresa tan sorprenent que pareixia que mai havia estat trencada; el nom
d’aquesta aigua li donà ganes de beure’n: "em farà més prudent,
digué, i més discreta que en el passat:
Ai! Si hi havia tingut aquestes qualitats, encara estaria en el regne de
Pagòdia." Després que hagué begut un llarg tret, es va rentar la cara i devingué
tan bonica, tan bonica, que l'haurien pres més aviat per una deessa que no
per a una persona mortal.
Tot seguit la fada protectora aparegué i li va dir:
"acabeu de fer una cosa que
m'agrada molt, ja sabeu que aquesta aigua podia embellir la vostra ànima i la
vostra persona. Volia veure quina de les dues tindria preferència: Finalment,
és l'ànima vostra que l’ha tinguda, us en felicite, aquesta acció escurçarà
quatre anys de la vostra penitència.
-No disminuiu res
de les meues penes, replicà la Reina, jo les meresc totes, però alleugeu
Serpentí verd, que no en mereix cap.
- Faré tot el
possible, digué la fada mentre l’abraçà; però de la resta, ja que sou tan
bonica, m’agradaria que deixàreu el nom de Lletjoneta, que ja no us correspon,
cal dir-vos la Reina Discreta". Va desaparèixer en aquestes paraules,
deixant-li un parell de sabates, tan boniques i tan ben brodades, que gairebé
sentia pena de posar-se-les.
Cap 13
Quan tornà a muntar
al seu carro, sostenint la gerra plena
d'aigua, els Canaris la portaren directe al bosc de la muntanya. No hi ha hagut
mai un lloc tan agradable, la murta i els tarongers ajuntaven les branques per formar llargues avingudes cobertes i
reservats on el sol no podia penetrar;
mil rierols de fontanes que fluïen suaument
ajudaven a refrescar aquest bonic
indret: però el que era més rar, és que tots els animals parlaven, i van fer la
millor acollida del món als petits Canaris. "Nosaltres pensàvem, els
digueren, que us havien abandonat.
-El temps de la nostra penitència encara no ha
acabat, explicaren els canaris; però heus ací una reina que la fada Protectora
ens encarrega d’acompanyar, teniu cura d’entretenir-la tant com podreu". Al mateix temps ella
es veié envoltada d'animals de totes les espècies, que li feien grans compliments:
"Vós sereu la nostra Reina, li digueren, no hi ha cap atenció i
respecte que no pugueu esperar de
nosaltres.
-On sóc, exclamà,
amb quin poder sobrenatural m’esteu parlant?”
Un dels petits Canaris, que no l’havia abandonada, va dir-li a l'orella:
"Cal que sapigueu, senyora, que moltes fades en anar-se’n a
viatjar, s’entristiren de veure
gent amb defectes tan essencials, de primer pensaren que seria suficient d’avisar-los per corregir-se;
però les seues atencions foren inútils, i arribant tot d’una a entristir-se,
els posaren penitència: van fer lloros,
garses i gallines, d’aquells que parlaven prou; coloms, pardals, canaris i
gossos petits, d’amadors i d’amants; micos d’aquells que enganyaven els seus
amics: porcs de certes persones que estimaven massa la seua amistançada, lleons
de la gent colèrica. En fi, el nombre d'aquells a qui posaren penitència va ser
tan gran que aquest bosc n’està poblat, de manera que n’hi ha gent de totes les
classes i de tots els estats d'ànim. "Per això que m’acabes de dir,
estimat Canariet, digué la Reina, tinc
raons per creure que ets ací només per haver estimat massa.
-És veritat,
senyora, respongué el canari, jo sóc fill d'un Gran d'Espanya, l’amor en el
nostre país té drets tan absoluts sobre tots els cors, que un no el pot evitar
sense caure en el delicte de rebel·lió. Un ambaixador d'Anglaterra arribà a la
cort; tenia una filla d'extrema bellesa, però amb l’humor tan altiu i agre que
era insuportable; a pesar d’això em vaig lligar a ella, i la vaig estimar fins
a l’adoració. A vegades semblava sensible a les meves atencions, i altres
vegades es rebotava tan fort que posava la meva paciència al límit. Un dia que
ella m’havia desesperat, una vella venerable se m’acostà culpant-me de la meva
debilitat, però tot el que pogué dir només serví per obstinar-me encara més,
ella se n’adonà i s’ enfadà: "Jo et condemne, digué, a ser Canari per tres
anys i la teua amant mosca vespa."
Immediatament vaig
sentir una metamorfosi en mi, la més extraordinaria del món; malgrat la meua
aflicció, no vaig poder evitar volar pel jardí de l'ambaixador, per saber quin
seria el destí de la seua filla: però tot just era allà que la vaig veure venir
com una gran mosca vespa, brunzint quatre vegades més fort que cap altra, jo
voletejava al seu voltant amb l'afany d'un amant que res no podia separar: ella
intentà picar-me unes quantes vegades. "Que vols la meva mort, bella
vespa? Li vaig dir: per això no cal fer servir el teu fibló, només cal que
m’ordeneu de morir i jo moriré." La
vespa, negue, no respongué res, es
llançà sobre les flors, que hagueren de patir pel seu mal humor.
"Aclaparat del
seu menyspreu i del meu estat, vaig volar sense seguir cap ruta coneguda. Finalment
vaig arribar a una de les ciutats més belles de l’univers, que es diu París, em
trobava cansat, em vaig estirar en una fronda de grans arbres que eren tancats entre murs, i sense saber que m'havia
passat, em vaig trobar a la porta d'una gàbia pintada de verd, i guarnida d'or;
els mobles i l’apartament eren d'una espectacularitat que negue sorprès: de
seguida una persona jove vingué negue acariciar i em parlà amb tanta dolçor que
jo n’estava encantat, no vaig estar gaire en la seva habitació sense ser
instruït del secret del seu cor; vaig veure venir cap a ella una espècie de perdonavides,
perpètuament furiós, que no podent ser satisfet, l'acusava no només de retrets
injustos, sinó que la colpejava fins a deixar-la per morta als braços de les
seues dones: jo n’estava mitjanament afligit de veure’l patir un tractament tan indigne: i el que més em
fastidiava, és que semblava que els colps amb què l’angoixava tenien la virtut
de despertar tota la tendresa d'aquesta bella dama.
"Desitjava dia
i nit que les fades que m’havien convertit en canari vingueren a posar algun ordre en aquells amors tan mal repartits.
Els meus desitjos s’acompliren, les fades aparegueren de sobte en l'habitació, quan
l'amant furiós començava el seu sàbat regular; l’ompliren de recriminacions i el condemnaren
a ser llop; pel que fa a la pacient que sofria quan la colpejava, en van fer
una ovella i els enviaren al bosc de la muntanya; pel que a mi respecta vaig
trobar fàcilment la manera de volar. Jo volia veure les diferents corts
europees. Vaig passar per Itàlia, i la coincidència em va fer caure a mans d'un
home que sovint tenia negocis a la ciutat i no volia que la seua esposa, de la
qual n’estava molt gelós, vegés ninguna
persona, s’encarregava de tancar-la des del matí fins la nit, de manera que em
destinà l'honor d'entretenir aquesta
bella captiva; però ella se n’ocupava d’altres atencions distintes del meu
entreteniment. Cert veí que l’amava de feia temps, arribava a la
nit de la part superior de la xemeneia i es deixava lliscar a baix, més negre
que un dimoni. Les claus amb què el gelós la detenia només servien per posar la seua ment en repòs; jo sempre
temia qualsevol catàstrofe lamentable, quan les fades entraren pel forat del
pany i sorprengueren no poc aquestes dues sensible persones. "Preneu la penitència, els digueren tocant-los amb les seues varetes, que
l’escura-xemeneies es transforme en
esquirol, que la dama siga una moneta, perquè és intel·ligent;" i que el
marit, que li agrada tant guardar les claus de casa, es transforme en dog
alemany per deu anys.”
"Tinc moltes
coses per contar-vos, senyora, afegí el canari, si us digués les diferents
aventures que m’han passat; em veig obligat a anar de tant en tant al bosc de
la muntanya, i a penes hi vaig sense trobar nous animals, perquè les fades
continuen viatjant, i continuen irritant-les amb faltes infinites: però durant
l'estada que vós fareu ací, tindreu l’ocasió d’entretenir-vos amb el relat de totes les aventures d'aquells
que hi són." Molts, de seguida,
s’oferiren a contar-li les seues quan ella volgués. Ella els ho agraí
molt civilment: i com que tenia més ganes de somiar que de parlar, buscà un
lloc solitari, on podia estar sola. Tan aviat com l’hagué assenyalat, hom hi va
aixecar un palauet, i li serviren el més galant àpat del món; consistia només
de fruita, però de fruites molt rares, els ocells les portaven i mentre ella
era en aquell bosc, no trobà a faltar de res.
De vegades hi havia
festes, més agradable per la singularitat que per tota la resta, s’hi podia
veure els lleons ballant amb els corders, els óssos contar delicadeses als
coloms i les serps encalmar-se per pardals corriol. Vam veure una papallona en
complicitat amb una Pantera. En fi, res no era aparellat segons la seua
espècie, ja que no es tractava de ser tigre o ovella; sinó només de persones
que les fades volien castigar pels seus
defectes.
Estimaven la Reina
Discreta fins a l'adoració, cadascú la feia l’àrbitre de les seues disputes,
tenia un poder absolut en aquesta petita República, i si ella no s’hagués inculpat constantment de les desgràcies de
Serpentí Verd, hauria pogut suportar les seues
amb algun tipus de paciència: però quan pensava a l'estat en què s'havia
transformat, no podia perdonar-se la seva curiositat indiscreta. Vingué el
temps de partir del bosc de la muntanya,
avisà als seus petits conductors els lleials canaris que li asseguraren un
retorn feliç, i s’evadí durant una nit
per evitar adéus i laments que li haurien costat algunes llàgrimes; perquè
estava molt afectada per l’amistat i la deferència que tots aquests animals
raonables li havien expresat.
Cap 14
La Reina Discreta no
va oblidar ni la gerra plena d'Aigua de Discreció, ni la cistella de trèvols,
ni les sabates de ferro; i en el temps que Magotina la cregué morta, es
presentà de sobte davant d'ella, amb la Mola de moli al coll, les sabates de
ferro als peus i la gerra a la mà. Aquesta fada en veure-la llançà un gran crit; li preguntà de
seguida d’on venia. "Senyora, li digué,
he passat tres anys per traure aigua en la gerra foradada, després dels quals
vaig trobar la manera per mantenir-la." Magotina esclatà a riure, pensant
en el cansament que aquesta pobra Reina havia tingut; però en mirar-la més
acuradament: "Què és això, exclamà, Lletjoneta s’ha convertit en molt
bonica! "On heu adquirit aquesta bellesa?" La Reina li contà que
s’havia llavat amb l’Aigua de Discreció,
i que s’havia fet aquest miracle. Amb
aquestes notícies, Magotina de desesperació llançà la seua gerra per terra:
«Oh!» poder que em val, exclamà, ara sabràs la meva revenja: prepareu les sabates de ferro, digué a la Reina, us
n’heu d’anar a l’Infern, a demanar a
Proserpina de part meua l'Essència de Llarga durada, sempre tinc por de caure
malalta i fins i tot de morir, quan jo tindré aquest antídot, ja no tindré
disposició d'aprehendre res. Guardeu-vos per tant de destapar l'ampolla ni de tastar el licor que us donarà, perquè en minvaríeu
la meua part. "
La pobra Reina mai
havia estat més sorpresa com era d'aquesta ordre. "Per on cal anar a
l'Infern, digué, aquells que van allà poden tornar?" Ai! Senyora, que no
us cansareu algun dia de perseguir-me? "Sota quina estrella he nascut, el
meu Senyor és molt més feliç que jo, ja no cal creure que les constel·lacions
siguen iguals per a tothom". Començà a plorar, i Magotina triomfant de
veure-la escampant llàgrimes, esclatà a riure: "Vinga, vinga, digué, no
retardeu més ni un moment un viatge que
negue ha de portar tantes satisfaccions.» Li omplí una bossa de nous velles i
de pa bis: amb aquesta bella provisió va marxar, resolta a trencar-se el cap
contra la primera roca per tal d’acabar les seues penes.
Caminà un temps
sense seguir cap ruta, girant d’un costat, girant a l'altre i pensant que era
una comanda molt extraordinària d’enviar-la així a l'Infern. Quan es trobà
cansada, es tombà al peu d'un arbre i començà a somiar amb el pobre Serpentí,
sense pensar més en el seu viatge. Però de sobte va veure la fada Protectora, que li va dir:
"¿Sabeu, bella Reina, que per traure el vostre espòs de la fosca mansió on
les ordres de Magotina el retenen, cal
que aneu a casa de Proserpina?
-Aniria encara més
lluny, si fos possible per a mi, respongué: però, senyora, no sé per on baixar
en aquella tenebrosa estança
-Teniu, digué la fada Protectora, heus ací una
branca vegetal: colpegeu el terra i digueu aquests versos clarament.” La reina besà els genolls d'aquesta
generosa amiga, i llavors digué:
Toi qui sais désarmer le maître
du tonnerre,
Amour, donne-moi du secours,
Viens arrêter le cours
Des ennuis rigoureux qui
déchirent mon âme;
Ouvre-moi, tu le peux, le chemin
des Enfers:
Dans ces lieux souterrains, tu
fais sentir ta flamme,
Pluton pour Proserpine a gémi
dans tes fers,
Ouvre-moi, tendre Amour, le
chemin des Enfers.
On m'arrache lui époux fidèle,
Je ressens les rigueurs du plus
terrible sort.
Ma douleur est plus que mortelle,
Et je ne puis trouver la mort.
Tu que saps desarmar el mestre de
tronades,
Amor, dóna’m socors,
Vine aturar el curs
Dels enuigs rigorosos que
m’esgarrien l’ ànima;
Obre a mi, que tu pots, el camí
dels Inferns:
En els llocs subterranis, ens fas
sentir la flama,
Plutó per Prosèrpina gemegà en
els teus ferros,
Obri’m, tu, tendre Amor, el camí
dels Inferns.
M’arranquen d’ell, espòs lleial
Torne a sentir els rigors de molt
terrible sort.
El dolor és més que mortal,
Però no puc trobar la mort.
A penes havia
acabat la seva oració, que un jove infant més bonic que tot el que veiem sortir
des del fons d'una dona nua barrejada d'or i d'atzur, volà i arribà a fondre’s
als seus peus: una corona de flors li cenyia el cap. La reina sabé pel seu arc
i les fletxes que era l’Amor, que li digué en abordar-la:
Vos
soupirs se sont fait entendre J'abandonne les cieux,
Et viens sécher les pleurs qui coulent de vos veux,
Pour
vous je puis tout entreprendre;
Vous reverrez, l'objet que vous aimez le mieux,
Rappelons
Serpentin aux douceurs de la vie,
Et punissons ainsi sa cruelle ennemie.
La reine étonnée de l'éclat
qui
environnait l'Amour, et ravie
de ses
promesses, s'écria:
Jusqu'aux Enfers, je suis prête à vous suivre,
Cet
horrible séjour me paraîtra charmant,
Si je revois l'amant.
Sans qui je ne saurais plus vivre.
L'Amour, qui parle rarement en prose,
frappa
trois coups en chantant
merveilleusement
bien ces paroles:
Terre, obéissez à ma voix,
Reconnaissez l'Amour, ouvrez-nous un passage,
Jusqu’au triste rivage,
Où Pluton impose des lois.
Vostres Sospirs s’han fet sentir,
abandone aquest cel,
Vine a eixugar els plors que vesse
dels teu vot,
Per vós jo puc reprendre tot.
Vós reveureu l’objecte que amàveu,
el millor
Recordem Serpentí amb dolçors de la vida,
I castiguem així la cruel enemiga.
La reina commosa de l’esclat
que embolca l'Amor i colpida
d’aquelles promeses, cridà:
“Fins als Inferns, sóc disposta a
seguir.
Aquell horrible lloc semblarà
emocionant,
Si de nou veig l'amant.
Sense el qual no sabré ja viure.
L’Amor, que gens no parla en
prosa,
Va retrucar tres cops cantant
meravellosament la lletra:
Terra, obeïu la meua veu,
L'Amor Reconegueu, obriu-nos un
passatge,
Fins aquest trist ribatge
On Plutó imposa lleis.
La terra obeí, i
obrí el seu gran pit, i per un descens obscur, on la Reina necessitava un guia tan brillant com la que l’havia pres
sota la seva protecció, va arribar als Inferns: tenia por de trobar el seu
marit sota la figura d'una serp: però l’Amor que de vegades s’involucra a fer
bons oficis als infortunats, havent previst allà baix tot el que era d'esperar,
ja havia ordenat que Serpentí Verd es
convertís en el que era abans de la penitència. Per més potent que fos Magotina,
Ai! Què podia ella contra l’Amor? De manera que la primera cosa que la Reina
trobà, va ser el seu estimable marit:
mai no l’havia vist amb una figura tan encantadora: ell tampoc no l’havia vista
tan bella com ara estava: tanmateix un pressentiment i potser l'Amor, que es
trobava en tercer lloc entre ells, els va fer el llit per endevinar qui eren
ells. La Reina immediatament li digué amb una extrema tendresa:
Du Destin
en ces lieux, je tiens fléchir la loi,
S'il vous
arrête ici par un ordre barbare
Unissons
nos cœurs, que rien ne nous sépare,
L'enfer
qu'on trouve plein d'effroi,
N'aura rien
de triste pour moi.
Del destí en aquest
lloc, la llei vull doblegar,
Si us detenen ací
per un ordre incivil,
Unim els nostres
cors, res no ens pot separar.
L'infern que es
troba ple d’horror,
No tindrà per a mi gens
de tristor
El rei, transportat
de la més viva passió, respongué a l’esposa
tot allò que podia assenyalar la seva disposició i alegria; però l'Amor,
que no li agrada perdre el temps, els convidà a acostar-se a Proserpina. La
Reina li va fer un compliment de part de la fada i li demanà de carregar
l'Essència de Llarga Vida. Era estrictament la paraula contrasenya entre
aquestes bones persones. Ella immediatament li donà una proveta prou mal tapada,
per facilitar-li el desig d'obrir-la: l’Amor, que no és un novici, alertà la
Reina de retenir la curiositat que encara li resultaria fatal; i deixant
ràpidament aquests tristos llocs, el rei i la Reina tornaren a veure la llum.
L’Amor ja no volgué abandonar-los, els va conduir a Magotina i per tal que ella
no el veiés, s’amagà en el seus cors: així i tot la seua presència inspirà
sentiments tan humans en la fada, que
tot i que n’ignorava la raó, ella acollí molt bé aquestos il.lustres
infortunats; i fent un esforç de generositat sobrenatural, els va rendir el
regne de Pagodia. Els dos es van reincorporar al lloc i van viure amb tan bona
fortuna, com havien experimentat fins llavors les desgràcies i els desplaers.
Souvent un
désir curieux,
Est la
source des maux les plus épouvantables,
Sur un
secret qui doit nous rendre misérables,
Pourquoi
vouloir ouvrir les yeux?
Le beau sexe
a surtout cette audace cruelle.
Prenons-en
il témoin la première mortelle,
Sur elle on
nous a peint et Pandore et Psyché,
Qui voulant
percer un mystère,
Que les
dieux aux mortels voulaient tenir caché,
De vie furent
les auteurs de leur propre misère.
Laideronnette,
qui veut connaître Serpentin,
Éprouve un
semblable destin,
L'exemple
de Psyché ne peut la rendre sage,
Hélas! de
leurs malheurs passés,
La plupart
des mortels, curieux insensés,
N'en fait
pas un meilleur usage.
Sovint un curiós desig,
És la font de mals dels
més abominables,
Dins un secret que
deu tornar-nos miserables,
Per què voler els
ulls obrir?
El sexe just té
primer audàcia animal.
prenguem-ne la prova a la primera mortal,
Sobre ella ens han
pintat i Pandora i Psique,
Que volent un
misteri esbrinar,
Que els déus als
mortals volien ocultar
Vivint van ser
autors de la seua misèria
Lletjoneta volia
saber de Serpentí
I va experimentar
un similar destí,
L'exemple de Psique
no li va fer trellat,
Ai las! De les
desgràcies del passat,
curiosos insensats,
tota la gent mortal
No en fa mai el
millor ús que cal.
Fi
De la traducció Francesc Collado
dels dibuixos Clara Mir Collado
