Les Fades de Charles Perrault
Hi havia una vegada una vídua que tenia dues
filles: la més gran li semblava tant en l'humor i la cara, que tot aquell que
la veia, veia la mare. Totes dues eren tan desagradables i tan orgulloses, que
no es podia viure amb elles. La menuda, que era el viu retrat del seu pare per
la dolçor i l'honestedat, era per això una de les més belles xiques mai vistes.
Com que la gent naturalment estima el seu semblant, aquesta mare adorava a la
seva filla gran, i al mateix temps tenia una gran aversió per la menuda. La
feia menjar a la cuina i treballar sense parar.
Calia, entre altres coses, que aquesta pobra
nena anàs, dues vegades al dia, a poar aigua a més de mitja llegua de la casa,
i que portàs una gran gerra plena . Un dia que era en aquesta font, va arribar una
pobra dona que li demanà de beure.
- "Oi sí, bona mare," digué la xica
bonica; i esbandint de seguida la gerra, va poar l'aigua del lloc més bonic de
la font i li la presentà, sostenint la gerra perquè en pogués beure més fàcilment.
La bona dona després d'haver begut, li digué, "Sou tan bonica, tan bona i tan
honesta, que no puc evitar de fer-vos un do, perquè era una fada que havia pres
la forma d'una pobra dona del poble, per veure fins a quin punt arribaria
l'honestedat d'aquella jove. Jo us done de do, continuà la fada, que a cada
paraula que digueu, us eixirà de la boca o una flor o una pedra preciosa
".
Quan aquesta bonica arribà a casa, la mare la
renyí per tardar a tornar de la font. "Us demane perdó, mare, va dir la
pobra xica, per haver tardat tant"; i, en dir això, li va eixir de la boca
dues roses, dues perles i dos grans diamants. "Què estic veient digué la mare
molt sorpresa. Crec que li ixen de la
boca perles i diamants! D'on ve això, filla
meua ? (Aquesta va ser la primera vegada que li deia filla meua.) La pobra nena
li explicà ingènuament tot el que li
havia passat, no sense llançar una infinitat de diamants.
- Realment, digué
la mare: he d'enviar la meva filla. Jas, Ínfules, mira el que ix de la boca de
la teua germana quan parla; ¿No t'alegraries de tenir el mateix do? Només has
d'anar a poar aigua de la font, i quan una pobra dona et demanarà de beure, li’n
dones amb sinceritat.
– Em faria bé, respongué la brutal, de veure anar a la
font!
- Vull que vages, cridà la mare, i de seguida.
Ella anà, però remugant. Prengué
el flascó de plata molt fina que hi havia a casa. I només en arribar a la font,
va veure que eixia del bosc una dama magníficament vestida, que vingué a
demanar-li de beure. Era la mateixa fada que havia aparegut a la seva germana,
però havia pres l'aire i el vestit d'una princesa, per veure fins on arribaria
la indecència d'aquesta xica.
- És que he vingut jo ací, li digué l'orgullosa
brutal, per donar-vos a beure? Precisament
he portat un flascó de plata, expressament per donar de beure a la Senyora! Ja n’estic
sabedora: beveu, vós mateix, si voleu.
– Vós no sou gaire honesta, reprengué la fada,
sense enfadar-se. Molt bé! com que sou tan poc servicial, jo us done de do que
a cada paraula que direu, us eixirà de la boca o una serp o un gripau.
De primer que sa mare la veié, li va
cridar: "Bé, filla meua
- Bé, mare ! respongué la brutal, llançant dos
escurçons i dos gripaus
- Oh
cel, va exclamar la mare. Què estic veient? La seua germana és la causant: ara
m’ho pagarà". I tot seguit va córrer a apallissar-la.
La pobra nena fugí i
anà a amagar-se al bosc de prop. El fill del rei, que tornava de cacera, se la
trobà i, en veure-la tan bonica, li preguntà què feia allà tota sola i per què
plorava! "Ai, senyor, és la mare que m'ha fet fora de casa." El fill
del rei, que veié eixir de la seua boca cinc o sis perles i altres tants
diamants, li demanà de dir allò que li passava . Ella li explicà tota la història.
El fill del rei s’enamorà; i considerant que un do com aquell valia més que
qualsevol cosa que li podia donar en matrimoni a un altre, la va portar al
palau del rei el seu pare, on es van casar.
Per a la seua germana, que es va fer
tant d’odiar, que la seua pròpia mare la despatxà de casa; i la infeliç,
després d'haver corregut molt sense trobar ningú que la volgués, anà a morir al
racó d’un bosc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada