La mirada ingènua, Jaume Pérez Montaner

UNA MIRADA DE JAUME PÉREZ MONTANER



Jaume Pérez Montaner, Alfàs del Pi, La marina Baixa, 1938; publica ara mateix i avui presentem el seu primer plaquet a La Forest d'Arana, amb aquest motiu em complau de presentar-vos un poeta, un professor de literatura i, sobretot, un amic.

Jaume Pérez Montaner, per edat, és partícip de la primera fornada de lluitadors nacionalistes del 60; fruit primerenc, segons en Vicent Escrivà, del llibre de Fuster Nosaltres els Valencians (1962). Potser per això i degut a una manera sumària de llegir la seua obra, ha estat considerat, equivocadament al parer de Josep Iborra i al de Vicent Escrivà, com un poeta en la línia del "Realisme cívic" per Altaió i Sala-Valldaura a "Les darreres tendències de la poesia catalana (1968-1979) pag. 89. Podríem afegir, a més, que a 13 anys passats de la publicació del llibre, tot i reconeixent el treball de recerca, estudi i investigació dels autors, ara només ens el podem prendre com una curiositat informativa de com anaven els conceptes de la balbejant crítica poètica en aquest país i el de dalt. Van ser, doncs, Altaió i Valldaura, els qui el 1979, hi van reparar la mancança.

Perquè Jaume és un poeta diríem normal, almenys normal dels països de parla catalana. I que no aparegués a l'antologia "Poetes universitaris valencians", L'estel, 1962; ni a "Identity Magazine" 1966; ni a "Carn fresca", 3 i 4, València 1973, ho podem entendre i, en certa manera, s'entén que no hi aparegués, abans del 76, quan publica el seu primer llibre "Adveniment de l'odi" ed. 3 i 4. Però si aparèixer o no als catàlegs, no ho és tot, i de vegades és quasi res; el silenci que en fa la crítica, de Jaume, és gairebé sistemàtic. Només a tall d'exemple, diré que ja no torna a aparèixer, tan sols un anys després del llibre d'Altaió i Sala Valldaura, a "La nova poesia catalana" de Joaquim Marco i Jaume Pont, i això aleshores ho hauríem d'imputar a la qualificació de poeta cívic que n'havien fet els anteriors; i és que en aquest curt espai de temps decau, terriblement el prestigi dels poetes denominats realistes, en benefici dels denominats formalistes, experimentalistes o surrealistes que fins aleshores s'havien blasmat.

I demés, el corporativisme del grup i la ceguesa dels amanuenses, que només veuen els números de l'any de naixença i publicació per incloure'ls en tal o tal generació, hi fa la resta. Però, tot i això, i per raons més òbvies, el normal d'un poeta és viure i treballar i produir en més d'una o dues generacions. I, en aquest cas, Jaume és un poeta que porta almenys 3 o 4 dècades oferint-nos la seua producció.

Van encertar molt bé, en acabant, Vicent Escrivà al Pròleg de Museu de Cendres (1980), i Josep Iborra a la revista de Vic "Reduccions" en consideració a la seua poesia. Del compromís amb la terra i la societat; de la consciència de membre d'una nació oprimida; de la seua solidaritat col·lectiva i el seu desig que l'esperança arribe també en forma d'un canvi material, que en parla l'Escrivà i Iborra, no es pot desprendre que Jaume Pérez Montaner siga productor d'una poètica acostada al realisme cívic i/o social. I no és que Jaume no en parle, de realitats i de civisme. Si ho fa, però, no ho fa ni amb anècdotes, ni amb referents quotidians, ni especificant la crítica determinada pels fets viscuts, ni ho fa amb un llenguatge desproveït de retòrica, ni amb els col·loquialismes a l'ús, etc. La seua, per contra, és una poesia èticament cívica, però, també formalment sígnica, i polisèmica, i de vegades experimental, i d'altres de fluència interior o de correspondències còsmiques, però sempre és una poesia que flueix de l’experiència. De l’experiència de l’home, del professor, del traductor, del pare, del ciutadà, del fill, del company, del valencià i del simpatitzant d’un partit i d’una ideologia... que és Jaume Pérez Montaner.

Faré només referència a la producció poètica de Jaume i obviaré els treballs acadèmics, de crítica i anàlisi literària, les traduccions de l’anglès de poetes i narradors i narradores, o les múltiples col·laboracions i afers en revistes tant de temes generals, però sobretot de literatura. De poesia, n'ha publicat fins ara aquests:

-Adveniment de l'odi, 3 i 4, 1976

-Deu poemes, Septimomiau-Gallocrisis, València 1978

-Museu de Cendres, (pròleg Josep Escrivà) Diputació Provincial, València 1981. Premi València de literatura 1980. Amb un jurat composat per Maria Beneyto, V. A. Estellés, Josep Iborra i Joan Valls.

-L'heura del desig, Fernando Torrres 1985, Premi ciutat de València 1985.

-Prisma, Edició bilingüe català-castellà,(Traducció de Jose Luís Falcó) Institució Juan Gil Albert, Alacant 1990.

-Màscares, IVEI Institució Alfons el Magnànim, València 1992

-La Mirada ingènua, La Forest d'Arana, València 1992. Que és, doncs, fins ara, l'última publicació poètica de Jaume Pérez Montaner.

La mirada ingènua és una proposta delicada per parlar de la possessió de la cosa. Un poemari modest de grandària, que implica un posicionament subtil de l'home-poeta front al paisatge-món. Si a la tradició bíblica hom parla de dues maneres de guarir, sanar, o simplement adquirir la gràcia, la saviesa o la veritat; Jaume ha optat per la mirada front al tocament o la intervenció directa, i manual sobre la cosa mateixa. Però aquesta mirada amb que és contemplada i es tracta de copsar la realitat, és concebuda amb un plantejament de partida: la ingenuïtat. Des de la perspectiva naïf, primària o primera, el poeta no necessita una crítica o posicionament previ, és més, la veu poètica pretén alliberar-se de qualsevol prejudici o apriorisme, la qual cosa suposa una redescoberta d'un paradís, o un no voler abandonar mai aquest espai mític. Hi ha el plantejament d'un nou procés per desvelar el món i per descobrir la realitat, alliberat el subjecte de prejudicis; despullat de la càrrega crítica de l'experiència.

A més aquest acostament immaculat a la realitat es planteja com una sèrie de 14 variacions sobre un paisatge. Amb la qual cosa va completant-se la manera del procés de desvetllament de la realitat entesa i conformada per elements pictòrics i musicals. Les variacions en la manera d'acostar-se i assajar el procés de desvetllament ens remetrà al món de referents impressionistes pictòrics i musicals, tot adobant-se amb una tècnica expositiva simbolista i un tractament poemàtic que, reivindicant-lo, s'harmonitza amb el concepte del paisatgisme oriental, i per això s'ha buscat una composició que ens recorda el "hokku", "haiku" que es coneix en occident amb el nom de haikai, per la brevetat, concisió i esclat expositiu. Si el haikai té 17 peus (5, 7, 5), Jaume ho allarga solament una mica amb un total de 22 peus repartits en 4 versos (6, 6, 6, 4) o amb variacions.

Però, abans de parlar dels poemes, deixeu-me aprofundir una mica més en aquest posicionament de partença. El poemari s'obre amb una citació de Wallace Stevens *(llegir). Una citació que suposa una reivindicació de l'imaginisme, allò que exercita la teatralitat, el simulacre de la realitat; o, si voleu, la realitat, la part de la realitat entesa com una pantomima, allò que de pantomima de la realitat n'és la poesia. Els poemes que ens presenta Jaume són, representen realment, una petita part de la seua obra poètica, aquesta petita part que se situa en la concepció imaginística de la tradició anglosaxona, però també castellana (infra Machado) i intel.lectualitzada, sobretot pel que fa a l'estructuració del poemari, que es compon d'una introducció, 14 variacions, dues cançons i un epíleg. Una estructura en la qual pròleg i epíleg tracten o es conceben com elements superestructurals que engloben, encerclen i tanquen el corpus imaginistes primordial del poemari, si és que fèiem una anàlisi del poemari des de la pragmàtica textual.

El color dels records és el títol del pròleg; una sinestèsia que barreja el concret i l'abstracte (color i records). Hi ha un plantejament de l'evocació, el record com a matèria de l'escriptura, però també la impressió (el color) dibuixa no una poesia de matèria intel.lectualitzada sinó una poesia d'esclats; reivindicació dels aspectes cromàtics del coneixement impressionista amb la càrrega simbòlica del desenvolupament expositiu. En aquest pròleg, el poeta és un caminant entre records, que mostra la intenció de la sentència, el que és la quinta essència de l'experiència -Recordar és morir- diu. I el poeta va morint en cada una de les variacions. Ell, home que camina en un present boirós més enllà dels ulls estimats, és l'home que vagareja com una ombra o fantasma, i en això hi ha el simbolisme del desvetllament de la boira que fa la mirada, la descoberta de la realitat sota les ombres. I la idea de la mort que s'aproxima a través de figures (ombra o fantasma) i retorna la idea de la sentència anterior: recordar és morir. Figures mudes, sense paraules, que s'acosten són la mort. Una mort presentada amb una imatge albada "blanc sobre blanc" en consonància amb el gest sense paraula, i sentida amb la incommensurabilitat dels elements grandiosos i primigenis: el cel, la mar i la muntanya. Elements colossals, infinits incommensurables com la pròpia mort. Però també apareix la mort com una evocació de l'ensomni de la "rêverie" dels romàntics tardans i simbolistes i decadentistes. Per al poeta donar nom, anomenar, és com donar vida; assenyalar les coses és el mateix que vivificar-les; és una manera d'aprehendre, de copsar el món; i el nom, doncs, és la cosa mateixa. Per això el poeta viu i dona vida, oblidant amb insistència els records, amb la negativa a donar-los vida en no donar-los nom. Hi ha plantejada, en aquesta contradicció (record/oblit, mort/vida) una lluita interna. L'oblit dins la boira que amaga la realitat del poeta carregat d'experiència (Oblidaré només mentre la boira desdibuixa les coses...) front a la ingenuïtat de la mirada primera, del paradís perdut, de la innocència originària; un paradís expressat amb la reivindicació de mirar i escoltar la natura: "el vent, la mar, el somriure dels nens entre les branques". I és significativa l'acumulació i associació d'elements positius, somriure, nen, el vent, la veu de la natura, la incontaminació de la natura albada, la manca d'experiència.

L'última salvació (im)possible radica, doncs, a tornar a la mirada ingènua, a la qualitat natural. El poemari té un itinerari de caràcter simbolista. Naix a trenc d'alba; el naixement del dia n'és la gènesi (...al principi va ser la llum...) i la llum ens proveeix dels colors, que ens desperten a la materialitat primera: el vol de l'ocell a trenc d'alba, de sobte s'esdevé la gènesi del món.

El poeta desperta amb la mirada ingènua a una renovada naixença, en un tempus i un locus que s'assemblen a l'harmonia de les coordenades del tempus i locus amoenus. El tractament de la llum, el color, el silenci i la calma ens remeten a una harmonia primigènia universal; que es trenca a través de l'aparició del cicle estacional: setembre amb l'arribada de les pluges, representa el clivellament del silenci i l'aparició de les primeres ombres. La tardor representa, doncs, l'inici de la mort. I del combregar primer del poeta amb la natura ja només li'n resta sinó el desig i el record, o viceversa: elements que representen l’anunci de la mort expressats amb "l'adéu", representats amb el buit, l'absència, l'ombra, la distància i el sol petrificat.

I per no cansar-vos amb més romanços, i en haver esbossat només unes poques interpretacions, ben particulars si voleu del poemari, m'agradaria acabar amb el comentari de l'epíleg, un llarg poema-riu en prosa, en la línia dels darrers poemes que he llegit de Jaume (recorde ara el poema dedicat a l'Estellés al llibre de l'homenatge de La Forest "Vida contemplativa", aquell que comença amb l'asseveració sentenciosa: "He couldn't escape the dirty fates" dirigida al mateix poeta, o bé les "Fronteres del silenci" que a hores d’ara encara és inèdit. Bé doncs, el títol de l'epíleg ja és ben simptomàtic: Biografia, en aquesta biografia hi ha una sèrie de plànols superposats o, si ho preferiu, post-posats o juxtaposats, que no ve al cas detallar, i que són tots ells o convenen a la justificació del poeta, una justificació de la seua trajectòria líricament assumida i que planteja elements importants, alguns dels quals exposaré breument:

Un primer pla ens portaria a la consideració i relectura dels seus poemaris, entesos com a llocs de referència, equiparables als llocs de la trajectòria vital del poeta, que ara, en aquesta biografia, es transformen en "l'odi que dia a dia fa el seu niu", "l'heura que s'abraona al cos o és el desig" o "els moderns museus de cendres" "tot és, al capdavall, només un prisma, un resum de memòries trencades o són potser les màscares que amaguen als meus ulls les infinites fronteres del silenci..." i amb això us acabe de fer una extensa citació del poema. És això el que fa el poema riu: la poesia de la pròpia veu poètica rellegida i reelaborada en una reflexió com una mena d’apocalipsi literària…

Un segon pla, en una lectura més pregona, ens endinsaria en la visió de l'exili, un exili no gens aliè a la matèria poètica anterior de Jaume Pérez Montaner, i determinada per unes parelles de contrastos:

Ciutat/poble; el pobletà que no es troba ciutadà només albira la ciutat com un "foraster furtiu" i vice-versa "la ciutat ofegada entre muntanyes"

Paisatge urbà/paisatge camperol.

Present/passat, Infantesa/maduresa.

O el tractament del destí que, com la vida, ens modela al seu antull, i ens fa necessari el desarrelament, la fugida, cap a una utopia, a la recerca d'una terra que mai no serà nostra, i d'on creix la condició de l'exili, l'enyorament del paradís perdut, que construïm amb aquesta "La mirada ingènua".

(Presentació de La Mirada ingènua a La Forest d'Arana, per Francesc Collado, València 1 de Desembre de 1992)