dimarts, 22 de març de 2016

Un conte per a princeses de totes les edats

SERPENTINA VERDA (madame d’Aulnoy)

Cap 1
Hi havia una vegada una gran Reina que, en haver infantat dues filletes bessones, convidà dotze fades de les rodalies de venir a veure-les i dotar-les tal com era costum en aquell temps, molt convenient costum, perquè el poder de les fades arreglava quasi bé sempre tot el que la natura havia errat; però també de vegades s’espatllava ben bé allò que la natura havia fet millor.

En ser que les fades eren totes a la sala de festes, se serviria un dinar magnífic, i tothom anava a prendre lloc a taula, quan entrà Magotine: era la germana-Sor de Carabosse, que no era menys dolenta que ella. La reina en veure-la s’espantà tement algun desastre, perquè no l’havia convidada  de venir a la festa; però amagant la seva preocupació amb bona cura, ella mateix demanà una butaca de vellut verd brodat amb safirs. I com que era la degana de les fades, totes les altres s’apressaren a fer-li lloc i cadascuna deia a l orella: "Afanyem-nos, germana-Sor, a dotar les petites princeses, i escapolir-se de Magotine.»

Quan se li presentà la butaca, bruscament  digué que no en volia cap, i que ella era prou gran per a menjar d’en peus; però s’equivocà, perquè la taula era una mica alta, i no aplegava a veure-la, i tant petita ella es trobava, que sentí un despit  que encara augmentà el seu mal humor. ”Senyora, li digué la Reina, us supliquem que prengueu lloc a taula.
-Si vós haguésseu tingut ganes de veure’m, li replicà la fada, m’ho hauríeu demanat abans com a les altres fades; «No us cal per a la vostra cort, més que belles persones, ben fetes i ben boniques com són les meues germanes-Sor. Per a mi, que sóc massa lletja i massa vella, però amb això, no és que tinga menys poder que elles; i sense presumir, jo en tinc potser encara més.»
Totes les fades li insistiren tant de posar-se a taula, que hi donà el seu consentiment. De primer es presentà una cistella d'or i a dins dotze pomells de pedres precioses. Les fades primer arribades prengueren cadascuna el seu, de manera que no en quedà cap per a Magotine. Començà aquesta a mormolar entre dents. La reina corregué al seu gabinet i li portà un capseta de pells d'Espanya perfumades, coberta de robins, tota plena de diamants. La reina li suplicà d’acceptar-les, però Magotine sacsejà el cap i digué: "guardeu-vos les joies, senyora, jo en tinc de sobra, venia només per veure si havíeu pensat en mi, però vós m’haveu ben descuidada." En això va donar un fort colp de bastó sobre la taula, i tota la carn que hi havia damunt es convertí en serps mal cuinades. Les fades estaven tan horroritzades que llançaren els tovallons i abandonaren la festa.

Mentre les fades enraonaven d’aquell cas dolent que Magotine els acabava de fer, aquesta bàrbara i menuda fada s’acostà al bressol on eren les petites princeses embolicades amb barreges de draps d'or i dels més bonics del món:
"Jo et dotaré, digué de seguida, de ser la perfecta en lletjor.” I ja anava a donar alguna maledicció a l’altra princesa, quan les fades impressionades es precipitaren i li ho impediren:  de manera que la malvada Magotine trencà un panell de vidre, i travessant-lo com un llamp, va desaparèixer als ulls de totes.

D’uns quants regals que les fades benèfiques pogueren dotar les princeses, la Reina en sentí menys les bondats que d’aquell dolor que sentí de ser mare de la criatura més lletja del món. Però, se l’acostà entre els seus braços, i sentí tot el dolor de veure-la enlletgir-se d'un instant a l'altre: inútilment intentava de no ser violent per a no plorar davant  aquelles senyores fades. Però no podia evitar-ho i no se’n sabria entendre la llàstima que li professaren: "Que farem, germanes-Sor, es deien entre elles, què farem per consolar la Reina?"

Es convocà un gran Consell i tot seguit li parlaren d’escoltar menys el seu dolor, perquè hi hauria un temps marcat en què la seua filla seria molt feliç. “Però, interrompé la Reina, tornarà a ser bella?” –Nosaltres, respongueren les fades, no podem explicar-vos res més, tingueu suficient amb això, senyora, que la vostra filla serà feliç." Ella els ho agraí fort llargament  i no va deixar de carregar-los de presents; perquè encara que les fades fossen ben riques, sempre volien que se’ls donàs alguna cosa; i aquest costum ha passat entre tots els pobles de la terra, i el temps no l’ha destruït.
trad. F. Collado 2016