diumenge, 26 de maig de 2013

Homenatge al poeta Jaume Perez Montaner en el 75 aniversari



Personificació

Llàstima de país amb líders mentiders,
amb fanàtics botxins que dominen les trones,
que ignoren els seus savis o els volen fer callar.
...
Llàstima del país i llàstima del poble

“Que sempre torna”, Solatge, Jaume Perez Montaner


Marxem dins de l’estrany i no estranyem l’ensenya
desterrem els botxins i acusem l’opressor
No renunciem als mots no temem cap ofensa
Seguim líders honestos i honorem tots els savis

Tinguem fam de justícia i un poble solidari
I no ofrenem cap glòria als lacais ni al poder
Barregem els llinatges i arrisquem tots els drets
Sens perdre les idees ni malmetre el paisatge

Arranqueu-me els cabells si no alce mai la veu
Contra els nostres germans. Respectarem els avis
No implorarem al cel no obeirem les trones

No em vengueu per diners per res del món no et vengues
No demanem perdó per heretar la terra
La mar i el sol reclama la nostra dimensió.


Francesc Collado, Foios maig 2013


divendres, 24 de maig de 2013

Homenatge a Georges Moustaki

 Joseph-Iosif-Yusuf MUSTACCHI, Alexandria 1934 - Niça 2013
El cantant de la Mediterrània: Egipte, Grècia, Corfú, Itàlia, França... l'han vist crèixer i viure. Jueu i grec i àrab, multicultural i ateu i creient de tothom. Poeta, cantant, narrador i amant. Heus en ell la fita més alta de la cultura d'amor i de pau de la Mediterrània. L'estranger universal i etern enamorat de la petita terra. Allà on era, era la seua terra.




Ma Solitude


Pour avoir si souvent dormi avec ma solitude
Je m'en suis fait presque une amie une douce habitude
Elle ne me quitte pas d'un pas fidèle comme une ombre
Elle m'a suivi çà et là aux quatre coins du monde
Non je ne suis jamais seul avec ma solitude

Quand elle est au creux de mon lit elle prend toute la place
Et nous passons de longues nuits tous les deux face à face
Je ne sais vraiment pas jusqu'où ira cette complice
Faudra-t-il que j'y prenne goût ou que je réagisse
Non je ne suis jamais seul avec ma solitude

Par elle j'ai autant appris que j'aie versé de larmes
Si parfois je la répudie jamais elle ne désarme
Et si je préfère l'amour d'une autre courtisane
Elle sera à mon dernier jour ma dernière compagne
Non je ne suis jamais seul avec ma solitude
Non je ne suis jamais seul avec ma solitude



La meua solitud


Per haver tant sovint dormit amb la solitud
Me n’he fet gairebé amic una dolça habitud
Ella em segueix ací i allà fidel com una ombra
Anem pel món a totes parts i mai no m’abandona
No jo no em trobe mai sol amb la meua solitud

Quan ella es fica en el meu llit em pren tota l’amplada
I allà passem les llargues nits tots dos cara a cara
No sé fins on arribarà ben cert aquesta còmplice
Caldrà que ja li trobe gust o bé que reaccione
No jo no em trobe mai sol amb la meua solitud

Per ella ja sé moltes coses que he vessat tanta llàgrima
Si de vegades l'abandone ella mai no perd l’ànima
I si jo preferisc l’amor d’una altra cortesana
Ella vindrà en l'últim torn com l'última companya
No jo no em trobe mai sol amb la meua solitud
No jo no em trobe mai sol amb la meua solitud



http://www.youtube.com/watch?v=A-zQgwUowEU

Francesc Collado, Foios, Maig del 2013

dilluns, 20 de maig de 2013

PAÍS VALENCIÀ PAÍS VALENCIÀ PAÍS VALENCIÀ

He fet una excepció en aquest blog perquè ja estic fins més enllà... de tanta burrera  i de tanta mala bava i de tanta estupidesa.


PAÍS VALENCIÀ PAÍS VALENCIÀ PAÍS VALENCIÀ


Ja està bé de dir xorrades: el nostre país és un país, no una comunitat de regants ni de béns. El nostre país valencià potser mai no serà una nació com la politologia moderna mana. Pot ser mai no tindrem un estat propi ni en formarem cap amb les altres terres germanes de llengua i història... és igual. Però ja està bé de dir-li esta burrera de Comunidad... Som un país, el nostre País Valencià. I no acatarem cap manament que ens prohibisca dir-li País Valencià:
Esquerra Unida, Compromís, Bloc, Esquerra republicana, Psoe... si voleu un dia ser alternativa a la burrera del PP ... comenceu fent un gran pacte de llibertat: Direm sempre a la nostra terra País Valencià i si volen en castellà, també direm País Valenciano... Però ja està bé de burrera. comunidad... comunitat... això que és? - una merda penjada en un pal és la Comunitat. Diguem-li tots País Valencià i desterrem per sempre més la Burrera del PP:


Ja està be PP de tanta mala bava i de tanta BURRERA. Si voleu democràcia i Constitució respecteu-nos. I si no demaneu clarament la caverna i ens trobareu davant vostre per anar si cal a la guerra!!! Espanyols de l'única Espanya, si no ens voleu per què collons s'empenyeu en retenir-nos. Deixeu-nos marxar ...de la vostra opressió troglodítica!!!

dimarts, 14 de maig de 2013

El darrer poema de Clepsidra, Camilo pesanha, ed Alma Azul


Poema final

Oh colors virtuals que jaieu subterrànies
- Fulguracions de blaus, d’hemoptisi vermells
Reprimides clarors, cromàtiques vesànies -,
La llum que us batege en els llimbs espereu,

Les palpebres tanqueu, ansioses no vetleu

Avorts que inclineu els fronts color de sidra,
Tan greus de plantejar, en els brocs dels museus,
I escoltant el corrent de l’aigua en la clepsidra,
Vagament somrieu, resignats i ateus,

Pareu de cogitar, l’abisme no sondeu

Planyívol bressolar dels somnis no somiats
Que de nits sou errants, dolça ànima patint,
I a les ales feriu l’aresta dels teulats
I en el vent expireu amb un suau gemir,

Us adormiu. No sospireu. No respireu.

Un poema (decadent) de Clepsidra, Camilo Pesanha, Ed Alma Azul


Aigua morent

Il pleure dans mon cœur
Comme il pleut sur la ville
Verlaine


Els meus ulls apagats
Veuen l’aigua que cau
De vora dels teulats
Que cau sempre que cau.

De vora dels teulats
Cau a punt de morir
Els meus ulls apagats
I cansats de capir.

Els meus ulls, ofegueu-vos
En la tristesa ambient
Caieu i derrameu-vos
Com esta aigua morent.

Un poema (neo-romàntic) de Clepsidra, Camilo Pesanha, ed Alma azul


CREPUSCULAR



Hi ha en l’ambient  murmuri de gemir
De desitjos d’amor, d’ais ofegats…
Una esparsa tendresa de belar
Com un perfum que se sent exhaurir.

El lligabosc en la sarsa assecat
I l'aroma que emana per l’espai,
Té deliquis de goig i de desmai,
Nerviós, femení  i delicat.

Sentim  espasmes, agonies d'au,
Inabastables, mínimes, serenes…
- Tinc entre les mans les teues manetes
El meu esguard en ton  esguard suau.

D'anèmia tan blanques són les mans
els teus ulls tan manyacs de la tristesa…
- D’aquest llanguir  és la naturalesa
Aquest vague sofrir a hora foscant.

Clepsidra, Camilo Pesanha, ed Alma azul

dijous, 2 de maig de 2013

Presentació d'EPHEMERA, de Pere Bessó Gonzàlez, a Mislata

EPHEMERA,  Pere Bessó Gonzàlez, Ed Germania 2013


La poesia es nodreix del passat,
però de vegades endevina el futur.

Adrienne Rich

Biografia
Pere Bessó, València 1951, és llicenciat en Filologia moderna, catedràtic de llengua i literatura castellanes d’Ensenyament Mitjà, Ex-professor de llengua i literatura a L’IES La Moreria de Mislata, Escriptor, poeta i durant molt anys animador de tertúlies literàries a la Ciutat de València, a més de polític compromés durant més de vint anys en aquesta ciutat de Mislata. Ara feliçment jubilat de professor però amb ganes de treballar, si més no en la literatura.
Participà activament en la poesia des del 70 al 80 i 90, que és quan tan ell com d’altres escriptors valencians, catalanoparlants i castellanoparlants, que havien estat educats en l’única llengua pública permesa durant el franquisme: el castellà, comencen a interessar-se amb més o menys èxit i eficàcia en la nostra llengua i literatura. Mentrestant treballava en la docència i s’embolicava en projectes literaris.
- dirigí la revista de poesia "Múrice" i animà amb altres les tertúlies de cafè-bar en  "Almirante", "San Patricio", o "Ascot"
- Co-dirigí la col·lecció de poesia "Lindes" amb professors universitaris com Ricardo Arias i Ricardo BelIveser, i Co-dirigí també "Fuentearnera" amb el professor, editor i poeta Amós Belinchón.
D’aquesta època són les Obres en castellà:
- La plaquet "Cenáculo de Sombras" (1972)
- el poemari "Imágenes" (1976).
-Tres paisajes, siete círculos y un suicidio”  que no va acabar d’aparèixer publicat i la traducció “El gat” de Pierre Ronsard, ed Lindes, quaderns de poesia 1979, que sembla ser la primera edició de Pere en català, junt amb la miniplaquet “herbolari de silencis” ed. Miniatures de Lindes, 1978. Després vindria una extensa producció en català.
La primera vegada que apareix Pere en una antologia és a Un siglo de poesia en valencia, de Ricardo Bellveser, 1975 on apareixen 7 poemes en castellà i on es diu que és “Fundador de tertulias como “Vertice” aula de poesia del Colegio salesiano don Bosco, fundador de Múrice, colaborador de las mas importantes revistas españolas y sudamericanas.
A “Última poesía en Valencia”, Jose Luís falcó i José Vicente selma, 1985, parlen de la “Incorporación de nuevas voces de Múrice i Prois: Carmen soto, marcos granell, pedro besó…”  i d’altres col·laboradors de la revista Múrice: “Pepe Piera, Jose María Ribelles, Eduard Vercher”  que,  junt a Pere Bessó anuncien en les seues pàgines que “se pasaran al catalan”… Sembla que Falcó ja ho havia sentit comentar pels protagonistes i deixava bastant clar el pas a la poesia valenciana feta en català.
A l’antologia de poesia valenciana en català “Brossa Nova”, (1981) En la introducció,  Jaume Pérez Montaner,  parla dels nous poetes que apareixen en la dècada dels 70 i que signifiquen inicialment el trencament dràstic i necessari amb la tradició poètica anterior i molt especialment amb el frustrat “realisme històric” de la dècada dels seixanta. Una sensibilitat oberta a les més diverses manifestacions literàries. Caracteritzada per:
-       - Una Completa independència del creador
-       - La No-subjecció a les normes imposades ni a falses dicotomies.
-      - I que Suposa un Principi de normalització literària al País Valencià.

La generació valenciana del 70 
Els poetes d’aquesta generació del 70 a la qual comença a pertànyer Bessó de ple dret s’entusiasmen amb els simbolistes europeus, amb els surrealistes, amb alguns poetes castellans de la generació del 27 o amb Ferrater, Foix o el Gimferrer tant en castellà com en català. La seua actitud la podem resumir en un:
- Formalisme contra un cert realisme.
- Reivindicació del llenguatge i autonomia de la creació poètica.
- Reflexió sobre el fet d’escriure. És a dir, meta poesia.
- Intimisme, reflexió conceptual, que produeix una constant Preocupació expressiva.
- Predomini de la visió sensorial i emotiva sobre el coneixement racional.
També parlen de la pertinença de Pere Bessó a aquesta generació del 70 i de les característiques d’aquesta generació totes les posteriors antologies aparegudes sobre la poesia catalana al País Valencià, com ara “Camp de Mines” de Francesc Calafat, edicions de la guerra 1991, a La vella pell de l'alba (Poesia catalana al País Valencià, 1973-1985) d’Antònia Cabanilles, «L'ham», València, i aBengales en la fosca”, Josep Palomero, Bromera 1997
Pere Bessó també ha participat en nombroses iniciatives editorials, tertúlies literàries, premis, etc. Us citaré només a tall d’exemple la tasca feta al front de La Forest d’Arana durant més de 10 anys de 1986 a 1996, època en la qual el referent de la poesia feta al País valencià en valencià era aquesta tertúlia poètica dels dimarts, al front de la qual va editar més de 60 plaquets, 4 llibres d’homenatge a poetes com Valls, Brossa i Estellés, que encara vivia, i on es van donar a conèixer gairebé totes les iniciatives poètiques de la dècada dels 80 i dels 90.

Bibliografia
L'Obra en català de Pere Bessó és a hores d’ara ja realment abundosa. Comença amb la publicació d’ “herbolari de silencis” ed. Miniatures de Lindes, 1978 i d’una traducció “El gat” de Pierre Ronsard, en Ediciones Lindes, quaderns de poesia 1979. Després, n’han seguit quasi una vintena més:
1.- "Herbolari de silencis" (Miniatures de Bogues, 1978). ISBN 10: 8473720350. ISBN 13: 9788473720359.

2.- "Mediterrània" ( Premi Pasqual Assins i Lerma, ed. Vila de Catarroja, 1979)

3.- "L'Alter ego" (Ed. Fernando Torres, 1980). ISBN 10: 8473661273. ISBN 13: 9788473661270.

4.- "Una Estança a Alessandria" (Premi Ausiàs March-Senyoriu de Beniarjó, 1982, Ed. El Cingle, 1983). ISBN 10: 8430090827. ISBN 13: 9788430090822.

5.- "Prims Homenatges" (Iº Accèssit del "Vicent Andrés Estellés", 1979. Ed. 3i4, 1984).
ISBN 10: 8475021085. ISBN 13: 9788475021089.

6.- "Les llimes de la Vosgiana" (Ed. de la Guerra, 1987). ISBN 10: 8440404158.
ISBN 13: 9788440404152.

7.- "Pagaràs els ous de cugul" (Premi Ausiàs March-Aj. de Gandia, 1987. Ed. 62, 1988). ISBN 10: 8429727701. ISBN 13: 9788429727708.

8.- "La Terra Promesa" (Ed. Bromera, 1989). ISBN: 978-84-7660-023-8

9.- “Planetari” (Ed. La Forest d´Arana”, nº 25, València, 1992). ISBN 10: 8460410781. ISBN 13: 9788460410782.

10.- “Iteràncies, interferències i grafitis (1993-1994)” (2on Premi II Certamen de Poesia Vicent Andrés Estellés”, Burjassot 1995, Ed. Bromera, 1997). ISBN: 978-84-7660-333-8

11.- “Minimals” (Premi IX edició dels Premis de Literatura Breu, Vila de Mislata, ed. Ajuntament de Mislata, 1999). ISBN 10: 8492382163. ISBN 13: 97788492382163.

12.- “Narcís de la memòria” [Premi Vicent Andrés Estellés XXIX Premis Octubre, 2000, ed. Eliseu Climent , col. Poesia 3i4, nº 104, 2000], Premi de la Critica de l’IIFV [Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana] (2000). ISBN: 978-84-7502-618-3

13.- “El pou de la set que no assacia” (Russafes Nº 1, Rialla Ed, 2005).
ISBN 10: 84-95521-28-8. ISBN 13: 978-84-95521-28-6

14.- “El Quadern de Malta” edició bilingüe castellà-català (Ed. Llibres d'Alexandria, Buenos Aires, 2006). ISBN: 978-987-9359-11-2

15.- “Només per a dones” (Premi Josep Maria Ribelles-Aj. de Puçol, Ed. Brosquil, 2009).  ISBN: 978-84-9795-509-6

16.- “Ephemera” (Ed. Germania, 2013)

17.- “Les Roses de Lancelot” (Ed. Alupa, 2012). ISBN: 978-84-939609-2-6

18. En premsa: “La mort del clown” (Ed. Alkayd).


La poètica de Pere Bessó
Les obres de Pere Bessó, que fins al 1999 s’havien presentat en formats mitjans de 30 o 40 poemes, en tot cas no més de 60 pàgines, a partir d’aquesta data i amb els libres “minimals” i Narcís de la Memòria van agafant gruix i densitat. En aquest darrer (Narcís de la memòria, dedicat a la seua esposa) ja es comença a copsar una tendència de reflexió vital i anàlisi existencial sobretot respecte de les relacions amb les dones. Ara les obres sobrepassen els 60 poemes i se’n pugen a 130 o 150 pàgines. Són llibres densos sense una estructura per apartats. Això sí, els poemes tenen títols i profusió de citacions. Aquests volums més grossos han perdut una certa unitat que tenien els llibrets de poemes anteriors, però han guanyat en referents i citacions. Els poemes ara semblen completament independents i funcionen en qualsevol ordre de lectura. Ara, Pere Bessó, sovint publica els seus llibres amb doble versió català i castellà. Val a dir que els poemes no són solament traduccions, sinó molt sovint versions absolutament independents del mateix poema.
És més diria que els darrers 4 llibres de Pere Bessó presenten unes concomitàncies que els fan participar d’una mena de saga o unitat discursiva.
Dic que Els llibres de Pere Bessó: Només per a dones, Ephemera, Les Roses de Lancelot i La mort del Clown presenten unes característiques comunes que els fan tenir una mateixa unitat expressiva fins al punt que el que prediquem d’un dels  llibres ho podrem dir de qualsevol dels altres pel tipus de poesia en l’estructura i la factura, però també en els temes i la varietat de recursos. Sembla que l’opció poètica de Pere en els darrers 6 o 7 anys parteix d’un semblant modus operandi i un posicionament ètic i estètic similar. Pere Bessó va optar ja fa anys per un formalisme referencialista extrem i una meta poètica desbordant fins al punt que el lector troba sovint certa incertesa en la ubicació no tant de la veu poètica com dels referents literaris, botànics, mitològics o musicals i de tota índole que se li ofereixen en el gran ventall de significants abocats al poema.

Ephemera
És clar, estem parlant d’una poesia que busca l’expressió en un camp massa sovint carregat de meta literatura i meta poesia. Bé, això és una exigència per a l’autor i de retruc per al lector i així és com ens trobem davant dels seus poemes: sovint desbordats i sorpresos, astorats i immersos en unes línies del pensament que a la fi tenim la impressió de no ser prou capaços d’abastar amb tota plenitud. La capacitat lectora sovint es disloca i s’enterboleix en aquest bosc de missatges que s’entrellacen i viatgen del mite grec al renaixement espanyol, del feminisme americà al minimalisme zen, del simbolisme francès a la mística sufí, de l’experiència casolana al surrealisme, del barroc al rock, de la paròdia a la sublimitat de la contemplació de la natura. Estem davant d’un home que ha dedicat la meitat de la seua vida a ensenyar literatura i analitzar-ne els recursos, la historiografia, les escoles, les tendències, els representants i els cànons. I això evidentment crea un cert desassossec en el lector que no se sent capaç sovint de situar-se i de fer seu aquell món recreat al qual es lliura en la lectura.
No és la meua intenció d’alçar barreres ara i ací entre l’autor i els lectors, però em trobe en l’obligació d’advertir d’aquesta circumstància ni que només siga per solidaritzar-me amb el lector i d’oferir-li la meua més sincera complicitat. Davant l’obra de Pere, el lector crec jo que només s’ha de comportar ni més ni menys que com ens disposem a gaudir d’una obra d’art actual –pensem en una exposició de pintura que molt sovint se’ns presenta sense elements figuratius als quals aferrar-nos- La lectura dels poemes de Pere Bessó ha d’oferir-nos l’autonomia de la contemplació estètica que ens ofereix qualsevol altra experiència estètica davant l’obra d’art. Al capdavall, deixar-nos envair per la paraula com ens deixem atrapar per les formes i els colors... i no tractar d’abastar el gruix de concomitants significatives amb què treballa l’escriptor la seua obra.

En aquest Ephemera trobem una variada temàtica. Escrits que de primer ens semblen circumstancials de cop es converteixen en pedra roseta. Cançons de disbauxa acaben travessant l’espai sagrat de la tradició poètica. Una paròdia de desamor ens emociona per la seua pietat. Una cançó de Leonard Cohen es transforma en una invitació d’abandonar els somnis amatoris i retre’s a la més baixa passió del sexe.
Hi ha molta reflexió sobre la situació vital de la maduresa, el moment del record d’aquella adolescència desbaratada i portentosa. La saviesa de la impossibilitat del retorn a l’origen. La contemplació de la bellesa en la decadència valorada. La mort esclafada estúpidament i tossuda contra el cristall que no veiem i que ens confon la perspectiva. El temps que passa precisament sense avisar que ho fa i ens desespera. La recerca de l’imaginari planetari femení del qual s’està tan a prop i tan sovint no som capaços d’imaginar-ne els confins ni els seus dubtes. Cortesia en les paraules, fornicació en el desamor, melangia dels amors del passat que poblen els records com una incomoditat. Aparicions arcangèliques del dissortat impotent que gargoteja sanglots i que il·lumina el poema. La seducció en moltes diverses maneres. La soledat, l’infern de la solitud i la solitud creadora. Luci in the sky with diamonds dels Beatles i l’al·legoria del plagi ens fan analitzar la necessitat de la poesia per al poeta escriptor. La lluita entre la metafísica i l’experiència qüestionen l’arribada de l’àngel del desig: I ens fa pensar si són les mans o les tisores que cometen l’error en el tall.
Hi ha, de tant en tant entre molta "literaturicitat", una veu sincera, quasi infantil i innocent que declara les petites foscors i que reconeix la precarietat de l’expressió poètica com a substitutòria de la vida a compartir. L’ofici de la poesia i del coneixement al servici de l’experiència. I l’experiència al servici de la vida i de la poesia. La nuesa, la bellesa, el somni, el desig i la dona. Sempre la dona com a correlat de l’expressió poètica. I la voluptat o el desig es converteixen en dèria i arravatat i dolç fornici.
Al capdavall m’agradaria resumir aquesta intervenció afegint, per si no m’he sabut explicar amb la claredat desitjada, que Bessó és un avantatjat seguidor de la poètica suprematista de Pere Gimferrer. Per això mateix comprovareu que no és gratuïta la citació d’aquest autor en el tancament del llibre. Preocupat com ell sobretot per la supremacia de la paraula. El seu formalisme rau en el tractament fastuós de la llengua amb la qual, tant Gimferrer com ell mateix, volen recrear sensacions i emocions. Dominant en l’expressió el constant distanciament culturalista i l’abundant  reflexió meta poètica.
Exemple de distanciament culturalista: El nu demanat, p 101
Exemple de la veu poètica que vol recrear sensacions:  ull de l’agulla 102
Exemple de reflexió meta poètica en trobareu uns quants Llúcia al cel amb els diamants, p.78. la poesia naix de la necessitat del poeta: 1 com efusió del deliri, 2 com ètica del subjecte poètic, i 3 com a solució al joc de l’escriptura.

Francesc Collado, Foios maig 2013