divendres, 18 de gener de 2013

Sobre L'ull petit de Francesc Collado, deia Antoni Ferrer i Perales


Francesc Collado: Una poesia en “estat de natura”, d’Antoni Ferrer i Perales

No us espanteu però, que, en aquest cas, és un estat deliberat. Car s’hi tracta de l’estat natural que brolla, no del defecte de qui no coneix les venerables i acuradíssimes regles del joc de les paraules –Que Paco les coneix, i molt bé-, sinó de l’excés agosarat de qui es pot permetre el luxe de jugar amb elles i, transgredint-les, temptejar una altra forma de preguntar pel món i per al vida, i de veure de trobar-s’hi; cosa que, al capdavall, és el vell ofici del poeta.

“No cerque molts polsosos
dels prestatges sagrats
de la literatura.
No negue el meu terratge ni l’allau.
No excuse fraus reclosos de cultura.
Tan sols, el ritu elemental dels mossos
I el seu guiatge esclau”

De la poesia de Collado i d’aquest recull en concret, “L'ull petit”, s’ha dit, en expressió ambigua que “está al borde del hallazgo o de la nada”. I encara pense que la balança s’inclina de totes totes més cap a la troballa, cap a la invenció sobtosa i colpidora que no pas cap al no-res. Trobe aquella frase –malgrat la seua inescrutable intenció- definidora del tarannà literari de Paco: com tota obra de recerca és la seua una poesia que es mou conscientment per sobre la corda fluixa o al bell mig, d’un costat de l’Escil·la, que és la roca ferma dels clàssics, en la qual és ben fàcil estellar-se només hom caiga en la temptació de la mimesi acrítica. D’un altre costat s’hi troba el penyal espadat de la còmoda creença que tota experimentació siga orenga. Bé doncs, en cap dels dos paranys no cau Collado, encara que -de vegades en exposar-se a un imminent i calculat perill-  ens faça retenir l’alé.
Del perill de la mimesi, a Collado el salva el fet que la mirada que llença vers els clàssics –passats i actuals com ara Ausiàs i Foix- no és en ell sinó vehicle expressiu d’un sentiment personal, innervat però i entre verat alhora pel discurs de la raó, i que, per açò s’ha de concretar forçosament amb metàfores totals de caire barroc i estil epigramàtic:

“L’infant matí impàvid naix
I creix jovent al migjorn atrevit.
Del vespre resolut l’home frueix
I el vell mor mesurat de nit,
Saó de fosca que acreix vida.”

D’altra banda el perill d’un experimentalisme buit el defuig Collado no només per la presencia, gairebé constant, del raonament com a fil conductor del seu discurs poètic. –És de la rara espècie de poetes que en el seu exercici no renuncien a “pensar- sinó també per una altra constant que ja va definint-lo en aquest poemari i un altre que li’n conec: la força salvatge (“assilvestrada” diu ell) de l’adjectivació, la transmutació de les funcions del substantiu, la invenció, en el seu sentit literal de troballa, de derivats verbals insòlits, el domini lèxic, les al·literacions agosarades i el joc irònic. I, amb tot això, el bastiment d’un món que ja va sent-li propi: un univers poètic al qual, perquè no nega “el seu terratge” res no li fa nosa, ni els referent, situacions, vivències i consideracions més quotidianes, ni els temes de més rància prosàpia poètica.
I és que, en Collado, hi ha com una voluntat de poetitzar-ho tot, de redescobrir el món sencer des de la seua particular perspectiva: potser, la de l’home del carrer, apassionat i alhora escèptic.
És Collado una vocació poètica recent. Hom diria que circumspecta: ha esperat pacientment a tenir el bagatge vital i la saviesa tècnica i literària suficients com per poder apujar-se’n àgilment a la corda fluixa de la creació poètica.
Caldrà resseguir les seus evolucions de funambulista. Que sàpiga mantenir-s’hi per molts anys. En açò de la poesia, no anem sobrats de frescor ni de força desinhibida. Ni d’una sinceritat que xafe terra. Encara que la terra siga silvestre.

Antoni Ferrer i Perales, 1987

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada